dissabte, 31 de gener del 2009

pinzellades de cap de setmana

Ahir al matí vaig haver d'anar a Barna. M'havien de fer un TAC. Tot bé. Ràpid, força amables, etc. A la tornada, m'esperava a l'andana de Passeig de Gràcia per agafar el tren quan de sobte anuncien un tren que va cap a Sitges i Vilanova. Arriba el tren, s'obren les portes, baixa gent i, com no, puja gent. Davant meu mateix una de les portes. En un costat de la porta, un armari de 1,80, si més no, agafat a la barana de la cantonada. La gent que puja, amb maletes i tot, es veu privada d'agafar-se i ha de pujar com pot davant aquell destorb. L'armari és un agent de seguretat d'ADIF. Ben guarnit amb botes, porra, esposes, etc. Davant la meva sorpresa, de cop, apareixen, de dins el tren, tres paios més, guarnits de la mateixa manera i amb unes dimensions semblants. La cosa fa respecte. Uns segons més i apareix un cinqué amb un gos, amb morrió. La plataforma de "seguretat" repassa la gent que passa per l'andana. Una noia s'acosta i pregunta si aquell és el tren que va a Sitges i Vilanova i el noi del gos diu que no ho sap. Quan la noia se'n va fa un comentari amb un dels seus companys.

Jo, francament, vaig sentir temor de pensar que la meva "seguretat" pot dependre d'aquelles persones que, per més inri, no saben informar els passatgers de quin tren és aquell en el que van.

Parlant de seguretat, està corrent la notícia que l'empresa Levantina de Seguridad, dirigida per José Luis Roberto, advocat de l'"Asociación Nacional de Empresarios de Locales de Alterne"empresari de clubs d'alterne i lider del partit España 2000, passarà a tenir la concessió del control d'accès i la vigilància de tres monuments de les comarques de Tarragona i de les Terres de l'Ebre per la qual cosa s'està desenvolupant una campanya de la que forma part el present escrit:


A partir del proper 1 de Febrer, l'empresa Levantina de Seguridad passarà a tenir la concessió del control d'accés i la vigilància de tres monuments de les comarques del Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre que formen part del Museu d'Història de Catalunya, com són el Castell d'Escornalbou (Baix Camp), el Castell de Miravet (Ribera d'Ebre) i la Cartoixa d'Escaladei (Priorat).

Com alguns ja sabreu, l'empresa Levantina de Seguridad forma part del grup empresarial "Grupo Levantina", propietat de Jose Luis Roberto, fundador del partit d'extrema dreta España 2000. Aquesta empresa té múltiples antecedents d'agressions de caràcter xenòfob, homòfob i feixista tant al País Valencià com al Principat.

Per aquests motius, no podem entendre com el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, gestor d'aquests espais a través del Museu de Història, ha contractat una empresa que ha demostrat al llarg de la seva història, una falta de valors democràtics, vulnerant les llibertats d'aquells no afins a les seves idees, com demostra l'alt nombre de successos violents que és poden trobar per internet.

Per tot això, animem a tothom que reenviï la següent carta al Conseller Joan Manuel Tresserras, responsable del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació al següent correu electrònic:

consellertresserras@gencat.cat

"A l'atenció del Honorable Sr. Joan Manuel Tresserras i Gaju,

Em remeto a aquest correu per mostrar la meva disconformitat envers a la concessió del del control d'accés i la vigilància de tres monuments de les comarques del Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre a l'empresa "Levantina de Seguridad S.L.". Aquests tres indrets, que formen part del Museu d'Història de Catalunya, són el Castell d'Escornalbou (Baix Camp), el Castell de Miravet (Ribera d'Ebre) i la Cartoixa d'Escaladei (Priorat).

Aquesta empresa, propietat de l'empresari valencià Jose Luis Roberto, està lligada a diferents moviments d'extrema dreta, així com a diferents incidents violents tant al País Valencià com a Catalunya.

Per començar, el senyor Roberto és el fundador del partit d'extrema dreta España 2000, relacionat amb moltes agressions de caire feixista i xenòfob arreu del territori. A part d'això, també forma part de la junta directiva d'ANELA ( Asociación Nacional de Empresarios de Locales de Alterne), que reuneix propietaris de locals on s'exerceix la prostitució.

Per tots aquests motius, se'ns fa estrany que un organisme depenent de l'actual govern de la Generalitat de Catalunya, definit com a "catalanista i d'esquerres" pot permetre que a una empresa amb aquests antecedents i un entorn poc clar, li sigui adjudicada la vigilància del patrimoni històric del sud del Principat. Com podeu comprendre, els antecedents violents que té l'empresa "Levantina de Seguridad S.L." no són compatibles amb els valors que és volen transmetre tan en els indrets ja citats com també des del mateix Govern.

I és per tot això que li demanem que reconsiderin la concessió del Castell d'Escornalbou, el Castell de Miravet i la Cartoixa d'Escaladei a la citada empresa, així com qualsevol futura adjudicació per part de qualsevol departament de la Generalitat de Catalunya a aquesta empresa de seguretat.

Esperem que tinguin en compte aquesta carta, i que prenguin les mesures corresponents i actuïn consequentment."

Per altra banda, en un blog relacionat amb problemàtiques, principalment, de la Part Alta, alguns comentaristes, evidentment anònims, escriuen amb força mala bava sobre membres de l'Associació de Veïns de la Part Alta. Entenc les crítiques a la suposada ineficàcia de l'associació, jo no ho comparteixo però és ben legítim, el que ja no entenc és la ràbia que destil·len els comentaris.

En un altre ordre de coses, afortunadament, cap de setmana tranquil (ja tocava) amb molt de carinyo, bona teca i alguna pel·lícula. Fa una estona hem vist "Quedate a mi lado" amb la Julia Roberts, Susan Sárandon, Ed Harris... Una mica lacrimógena però no està mal. De totes maneres m'ha semblat que el que explica té massa relació amb una determinada realitat d'un determinat lloc. La cosa passa en algun lloc dels Estats Units i en el si d'una família (o dues segons com es miri) força acomodada. Unes cases i uns indrets de conya. M'agradaria veure quelcom semblant però situada en algun indret més proper i amb gent de la que habitualment et pots trobar pel carrer.

Bé, de tot, lo millor la companyia i el carinyo, demá dinar amb la Montse i la Nuria i, com cada primer diumenge de mes, Paraules per la Pau, coses, totes, força més interessants i recomanables que les que he esmentat alprincipi del post.

dilluns, 26 de gener del 2009

Ho és!

Reus Deportiu - Grups Show - Atòmic

Diumenge a la nit. De fet, dilluns a primera hora.
Cap de setmana acabat.
Acabat rodó!

Amb Futbol

El Niliyo, agafant els truquis de l'assumpte i fent-me gaudir de quelcom que, excepte en aquestes circumstàncies, avorreixo.

Amb patinatge, la presentació d'Atòmic del Reus Deportiu (l'equip en el qual patinen les meves filles, tarragonines nascudes a Barna i patinadores a Reus, que guai!, al Territorial de Tarragona. Ara a veure que tal al campionat de Catalunya, d'ací uns dies.
Cap de setmana acabat amb força carinyo i algun ensurt solventat amb força ma esquerra i més carinyo.
Fantàstic!




diumenge, 25 de gener del 2009

La vida es bella... ?

diumenge, de nou (i, més fotut, enfocant el final del diumenge, que és més cru).

Cap de setmana, descans, partit de futbol d'un crack d'aquells que els hi tens apreci (els millors partits de futbol), un parell de partidetes de Nintendo, molta estimació i carinyo, un passeig memorable, amb la ventolera, per les roques de la punta del Miracle (amb el restaurant del Fortí en deconstrucció...), etc.

Ara, després d'un cus cus interessant amb un vinet D.O. Tarragona que no està gens malament, i en una companyia millor que la del vinet, ens preparem per anar a veure patinatge artístic però...

però hem tingut un d'aquells esdeveniments, no sé si memorables. Hem pogut presenciar, en una plaça de la Font buida i dessolada, la Corporació Municipal (si més no el grup municipal del PSC i alguns regidors de CiU) com, precedits dels urbans de gala i secundants per la banda municipal (la de música), se n'anava a... no us imagineu que era cap festa republicana, democràtica o res per l'estil, no, simplement, anaven a la cloenda de l'any jubilar. Sí, aquella moguda eclesial que, sembla que ha durat un any i que ens ha permès veure corrues de peregrins amb mocadors de colors cercant per Tarragona les petjades miraculoses de Fructuós i Eulogi, dos talibans de la fe de fa anys.... Ui!, perdó, em recorden, ací al costat, que no, que són sants, que els talibans són uns altres...

Bé, vaig a posar-me de genolls, demano humilment, perdó.... i cap a l patinatge, que fem tard

dimarts, 20 de gener del 2009

Cel sobre Berlin


M'he passat el cap de setmana a casa (i dilluns i dimarts), amb un bon acostipat i, això sí, amb una companyia excel·lent. Diumenge volíem donar un bon tomb per gaudir del dia. Evidentment, no vam poder. Malgrat això, el dia ens va deparar una experiència fantàstica. Entre les bestieses que ens van arribant sobre Gaza, sobre Palestina, sobre tants Gazas i tants Palestinas en aquest món de barbàrie i inhumanitat, vam poder gaudir d'un bany, justament, d'humanitat. Vam poder gaudir de la pel·lícula Cel sobre Berlin, der himmel über Berlin o Wings of desire si ho preferiu, de Wim Wenders, 1987. Si us plau no la confongueu amb un bodrio americà anomenat City of Angels (llàstima de Nicholas Cage i Meg Ryan).
Us l'aconsello, si no la coneixieu (jo, francament, no l'havia vist). No perquè ens faci evadir de res, ans al contrari, per guanyar força i seny per oposar-nos a la barbàrie.



Després d'el cielo sobre Berlin, sis anys més tard, Wim Wenders va rodar Tan lejos, tan cerca, una mena de segona part. Vaig a veure si la puc aconseguir. Ja us explicaré.

Gaza, Palestina, 60 anys

Mapa d'intensitat dels bombardeigs i les víctimes ocasionades a Gaza. Hi ha dades importants, premeu a sobre per veure'l més gran.

Avui ha près possessió del càrrec el nou president dels EUA, Barak Obama. Molts analistes han parlat sobre el seu silenci sobre els atacs d'Israel a la franja de Gaza. En qualsevol cas, Israel ha aturat l'ofensiva i ha començat a retirar les seves tropes. Hom preveia que Obama prendria posessió del càrrec sense els israelís a Gaza: treva, trampa, imatge?
Evidentment, ara que poden entrar els mitjans de comunicació, el secretari general de l'ONU, etc. restan astorats de veure el grau de destrucció i mort que hi ha a la franja. Mort que no s'atura: avui mateix un parell de crios ham mort al tocar una bomba israelí que no havia esclatat. Després les bombes de dispersió llençades, les víctimes civils, nens, previsiblement, continuaran el seu degoteig. Avui, també, fins on arriba la bogeria, excavadores israelís han entrat a la franja per arrancar arbres.
Reprodueixo algunes fotos que estan corrent per internet. Cada foto és un conjunt de dues. La de l'esquerra són d'Alemanya, durant els anys 1930 a 1940, les de la dreta de Palestina, l'any 2009.


N'hi ha més que no he penjat. Esgarrifosa, especialment, la que mostra nens israelians pintant missatges a les bombes que es llençaran sobre Palestina.

Reprodueixo, seguidament, una carta oberta a l'alcalde de Barcelona amb motiu de la destrucció de la Plaça Barcelona per la Pau a la ciutat de Gaza. Llegiu-la, val la pena.

Carta oberta a l’alcalde de Barcelona amb motiu de la destrucció, per part de l’exèrcit israelià, de la Plaça Barcelona per la Pau de la ciutat de Gaza.

Benvolgut senyor alcalde de Barcelona,

Li escric aquesta carta per comunicar-li la meva preocupació. Acabo de veure les fotografies amb el que queda de la Plaça Barcelona per la Pau de Gaza. En elles he pogut veure cóm ha quedat arrel de 23 dies d’invasió militar de la Franja. Veig que tancs israelians han deixat un paisatge de destrucció per tot el perímetre de la plaça, han aixecat l’asfalt, destruït les graderies, a través de les que van entrar, han passat per sobre de les porteries i les cistelles de bàsquet, han trencat tota la tanca del seu perímetre, arrencat de socarrell els arbres i passat per sobre d’ells. Han arrencat les lletres que donaven nom a la plaça. Ha quedat destruït, fins i tot, el cartell que explicava que aquesta plaça era una donació de la ciutat de Barcelona a la Ciutat de Gaza.

Vull dir-li que jo em sentia orgullós de que els meus impostos s’haguessin gastat en aquesta construcció. Que vaig celebrar que l’Alcalde de Barcelona la inaugurés aquell matí del 2005. Que
m’enorgulleixo de que la nostra ciutat estigui agermanada amb aquesta ciutat freda i sagnant que és avui la Ciutat de Gaza. Som la capital del Mediterrani, i més enllà dels acords internacionals vull dir-li que jo porto Gaza al Cor. M’he manifestat aquests dies amb milers d’homes, nenes, joves i vells per passejar la meva tristesa i indignació pels carrers de Barcelona. He parlat amb tothom que m’ha volgut escoltar dient que no entenc per què és tan terrible que els meus germans de Gaza demanin justícia, educació, sanitat, aliments, independència. Els hi he
dit que el que jo veia als telenotícies no eren membres d’un o altre bàndol: jo veig persones patint. Tan sols veig com la mort i la destrucció ha caigut sobre els meus germans de Gaza.

I avui he vist les fotos de la Plaça Barcelona per la Pau destruïda. I estic preocupat. Què farem ara? Jo vaig donar orgullós els meus impostos per que aquesta plaça fos construïda. Però, ara? Cal que torni a donar els meus impostos per que la plaça sigui reconstruïda? Vull dir-li que crec que si ens limitem a pagar les destroces d’aquesta plaça, un altre cop, em temo que donarem un missatge d’impunitat als responsables d’aquesta destrucció. Si jo malmetés el mobiliari urbà de Barcelona vostè em condemnaria i utilitzaria tots els mecanismes per responsabilitzar-me de les destrosses realitzades. Digui’m, el que ha passat ara a Gaza, és gaire diferent? No és també una plaça construïda amb els nostres impostos? Jo vull, jo li demano que ara també condemni al culpable, que faci tot lo possible per que els responsables d’haver destruït la Plaça de Barcelona per la Pau de Gaza es facin responsables de la seva reconstrucció. I jo vull acompanyar-lo en aquesta denúncia.

Li demano jo, però li demanen també el Dret Internacional Humanitari, les convencions internacionals pels drets humans. Els atacs deliberats contra construccions civils es consideren crims de guerra. I la nostra plaça, no era un objectiu militar: era una plaça per la pau. La llei està al nostre favor: els culpables de crim de guerra han de responsabilitzar-se de reparar els danys que causen. La impunitat es construeix a base de silencis. I jo vaig sortir al carrer per que m’escoltessin.

Senyor alcalde, jo li ofereixo el meu suport per que vostè lideri aquesta denúncia. No deixi que el silenci esborri els nostres crits. No podrem construir un futur millor per tot el mediterrani quedant-nos immòbils, callats, esperant que tot passi.

Atentament

Ciutadà de Barcelona, futura capital del Mediterrani. Amb el suport de: Amb Palestina al Cor i la Plataforma Aturem la Guerra

dilluns, 12 de gener del 2009

Once años, perdón..., once dias

vinyeta de Manel Fontdevila a El Público d'avui

Una amiga israeliana (repeteixo, un cop més, que no tinc res en contra el poble d'Israel, mantinc molt bones relacions amb gent de moviments antimilitaristes, refushniks, objectors..., sinó contra el seu govern belicista i criminal) envia un escrit, des de Gaza, d'una periodista, també, israelí, Amira Hass. Per cert llegiu el diari El Público d'avui, parla, també, del rebuig d'historiadors i intelectuals jueus als mètodes del govern d'Israel

7 de enero, 2009

El martes, 6 de enero de 2009, Maher supo que había llegado la hora de salir disparado, de evacuar, de huir, de salvar el pellejo. Désele el nombre que se quiera, coger rápidamente a los niños, a los hijos de tu hermano, a tu madre que acaba de ser operada a corazón abierto, que tenía precisamente la misma edad que tu hija, 13 años, cuando el ejército israelí la expulsó a ella y a los habitantes de su ciudad en 1952 (sí, no en 1948, podría haber sido un ciudadano israelí, decías bromeando, si un Israel de cuatro años de edad no hubiera expulsado a los palestinos restantes de la ciudad de Majdal y les hubiera obligado a huir hacia el sur, a Gaza), a quien le importa que en los últimos 15 años tu y tu mujer hayáis ahorrado céntimo a céntimo para salir del hacinamiento del campo en el que tu madre creció como refugiada y luego os trajo al mundo a todos vosotros y luego os mandó a estudiar porque solía decir que nosotros los refugiados no tenemos otro capital que la formación, a quien le importa que estudiaras y sacaras buenas notas y lo mismo tu mujer y que no sólo tu encontraras trabajos respetables e interesantes y no sólo viajaste sino que hasta construiste una casa espaciosa, a quien le importa si esa casa de las afueras de Gaza iba a ser ahora bombardeada y demolida y triturada y quemada con las más sofisticadas versiones en alta tecnología de la pólvora, que ha estado cayendo sobre tí en los últimos 11 días, 11 días que parecen ser 11 años, como todos dicen, a quien le importan los libros y los portátiles y los juguetes de los niños y los muebles que están ahora condenados, la casa de tu hermano –algo más al norte de esta peligrosa franja de tierra- ya ha sido evacuada y alcanzada por un misil y él ni siquiera tiene interés en ir a ver los daños, lo único que ahora importa es salvar las vidas de todos, ahora sabes de verdad que es ser un refugiado, dices, no te preocupas de nada, todo lo que habías construido durante toda tu vida no vale nada, no te queda más que salir de los campos en llamas en las afueras de Gaza, donde el ejército ha lanzado octavillas desde sus helicópteros, requiriendo a la población que evacuara sus casas y luego, por si no te había quedado claro, ese ejército te disparaba desde los tanques apostados tan cerca que podías oír sus motores aullar y bramar, luego usaban unas extrañas y nuevas técnicas –unas bombas que explotan y se convierten en cuchillas de fuego que todo lo abrasan y cuando intentas echar agua no lo apaga sino lo contrario, lo aviva, todos los árboles han desaparecido, calcinados--, lo que importa es alejarse del fuego y de la nube de polvo y humo –tan espesa que no ves a quien va delante de tí- y os subís a dos coches, rogando al dios en el que no crees que evite que un obús, una bomba o un misil los alcance como pasó con algunas ambulancias (y mató a varios sanitarios), y a algunos técnicos de una compañía de teléfono, o acaso no les dispararon a propósito sino que cayeron allí accidentalmente, como ocurrió días atrás al lado de un tanatorio donde velaban a un joven muerto que se había prestado voluntario para las ambulancias, no podemos recordar todos esos casos y detalles que se nos han referido y hemos oído en los últimos 11 años, perdón, días, tantos muertos, no pienses ahora en eso, lo único que importa es poner a tu familia en un lugar seguro, ¿seguro?, sabemos bien que no hay lugar seguro en Gaza, todos tus vecinos han evacuado ya sus casas, tu y los demás los habéis visto, decenas, cientos, miles, agolpándose en las calles o en lo que eran las calles y se han convertido ahora en cascotes de asfalto y trozos de edificios, todos están buscando un refugio, muchos son agricultores, no refugiados de 1948, algunos resultaron heridos en sus invernaderos o en los campos de cultivo donde se encontraban trabajando hasta el último momento, ahora la UNRWA ha abierto para ellos y otros como ellos 23 escuelas; familias, niños llorando, ancianos y mujeres que pensaron que 1948 había sido la última vez, mujeres embarazadas, niños aterrorizados, todavía en estado de shock por los miles de bombas y obuses y misiles que asaltaron su niñez y su sueño y les dejaron enmudecidos, sus ojos enormes llorando a lágrima viva, tu mujer es enfermera de maternidad, mientras tu evacuabas a los niños ella fue a la escuela, Fakhura se llama, que significa orgullosa, a visitar a las mujeres y a los niños y a darles pautas sobre cómo debían conducirse y convivir hacinados en ese espacio mínimo durante no se sabe cuántos días, y apenas habías llegado a tu refugio en el barrio más acomodado de Ramal en Gaza (que fue bombardeado aún más que los campos de refugiados) en que las radios sin cable de la gente (no hay electricidad, así que tampoco TV, pero a quién le importa ahora la electricidad, es el agua lo que nos falta desde hace 5 días, lo que de verdad nos vuelve locos) donde nos encontrábamos nosotros, sí, la radio de pilas gritaba la noticia de un obús que había alcanzado una escuela atestada de cientos de personas que buscaban abrigo, al principio no prestaste atención, estabas tan ocupado sacando a los niños y los pocos enseres que traías, pero de repente “Fakhura” taladró tu cabeza y dijiste no puede ser, llamaste a su móvil, pero sabías antes de llamar que el sistema se había colapsado, tres antenas habían sido alcanzadas por misiles o bombas o lo que fuera, le mandaste un sms, eran en torno a las 4 de la tarde, tu madre preguntó donde estaba tu mujer, le contestaste que estaba atendiendo a alguien y que llegaría enseguida, los niños preguntaron cuando vendría mamá, te quedaste mudo y por dentro sientes como un terremoto, en los últimos 11 años viste la muerte tantas veces que podrías imaginar… pero no te lo puedes imaginar, no puede ser que sea ella una de las diez que fueron asesinadas, según las primeras noticias, pero ahora, media hora más tarde son ya 15 los muertos, luego 30, algunos dicen que 40, y dejamos de contar, recuerdas vagamente que por la mañana 13 miembros de la familia Al-Dayya, al este de la ciudad de Gaza, cayeron muertos, padres e hijos, y que 8 miembros de la familia están todavía desaparecidos, quizás bajo los escombros, no merecen el “honor” de decorar los titulares de las noticias, igual que tantos otros niños y mujeres y ancianos que se hacinan en las estadísticas de la muerte que, cuando tienes el valor y escuchas la radio israelí, te dice que son “terroristas”, o civiles que “los terroristas pusieron allí para utilizarlos”, y que por eso es por lo que se sienten autorizados a lanzar bombas y misiles contra las casas en las que los activistas y dirigentes de Hamás se supone que viven, sólo que la mayoría de ellos han evacuado sus casas y los vecinos se quedaron allí, pero son las 5 y no tienes ni rastro de tu mujer y los flashes de cadáveres, miembros, carne destrozada, todo lo que has visto en los últimos 11 días de una pesadilla continua atraviesa tu mente y lo espantas, si los 11 días fueron interminables, la hora entre las 5 y las 6, cuando ella apareció, fue un millón de veces más larga, ella apareció y comenzaste a gritarla, por qué no me llamaste, por qué no me mandaste un sms, hasta qué punto la conciencia va rezagada con respecto a la realidad, te aferras a las rutinas como reprender a tu compañera porque llega tarde o por el uso del móvil, aun cuando en 11 días fuimos regresados a la edad de piedra, tu la gritas y ella se disculpa, también la disculpa es una rutina que no encaja en la realidad, y luego ella rompe a llorar, había sangre por todas partes, dice, unas personas me llevaron a casa en ambulancia, luego cogí el coche y vine hasta aquí, estoy cansada, necesito dormir, dijo, y tu sabes que se encuentra en estado de shock, es enfermera y ha tenido que ver mucho, particularmente en los últimos 8 días, pero no esto, nadie la había preparado para esto, todos estamos necesitados ahora de una psicoterapia colectiva, dices, lo que vi no es una guerra convencional, en la que la gente está en sus casas y las bombas fuera, y además las casas están llenas de humo, los niños se asfixian, intentas apagar el fuego pero lo reavivas, estáis todos aterrorizados, cada uno lo expresa de una manera, las mujeres tiemblan, sus manos trémulas, no pueden quedarse quietas, esto es lo que Haakub, nuestro amigo común, percibió, sacudió la mano de mi amiga Salwa, su vecina de mucho tiempo del campo de refugiados de Shabura en Rafah y se percató de cómo temblaba, pero su voz es tranquila y serena, no puedes contarlo por el teléfono, me sorprendo cuando me despierto al percatarme de que estoy viva, cuenta por el teléfono, sé que es sólo por un accidente que me encuentro viva, pero sus manos tiemblan, nuestro amigo común me musita al oído, por teléfono, también yo estoy asustado, claro, reconoce, pero no lo manifiesto, había olvidado su manera de gritar por el teléfono aquel sábado sangriento, el 27 de diciembre de 2008, en que las fuerzas aéreas israelíes lanzaron de una golpe cien bombas sobre la franja de Gaza, la mitad de sus hijos volvían en ese momento del primer turno de la escuela, la otra mitad y su mujer se dirigían a ella para el segundo turno, --las clases están tan sobrecargadas que las escuelas han extendido el sistema de los dos turnos, más de la mitad de la población de Gaza son niños menores de 18 años—y todos esos niños estaban en las calles cuando el orgullo de la tecnología israelí y americana exhibió su poder sobre los campos de entrenamiento vacíos de Hamás y las concurridas comisarías de la policía civil, la mayor parte de ellas ubicadas en el centro de las ciudades, cerca de las escuelas, Yaakub se olvidó de cómo gritaba por el teléfono cuando le llamé con esa noticia estremecedora, demoledora, gritó que ninguno de sus hijos respondía, que no sabe lo que les sucedía, que su mujer acababa de precipitarse corriendo hasta la escuela en la que da clases, están locos, se dijo a sí misma, y en los días siguientes se tornó cada vez más callada, sus frases cada vez confusas, a veces dejaba escapar un estallido de risa, por ejemplo cuando habló sobre un programa nocturno de radio, en una emisora local que todavía y de forma milagrosa sigue funcionando, y todos los comerciantes y trabajadores que solían trabajar en Israel y saben hebreo llaman e intentan analizar la política de Israel, las declaraciones de Israel, y luego comienzan a evocar aquellos años en que todo estaba abierto, como hacía Ahmad Sammour cuando hablé con él por teléfono, el primer día del año nuevo, Ahmad Sammour, Abu Imad, un cerrajero, que había trabajado 31 años en Israel y construido toda una barriada es Ashkelon (Majdal, la ciudad natal de la madre de Maher), hasta que el mundo se cerró sobre ellos y abrió su propia tienda al este del pueblo de Jabalia, puedes llamar a Jack, mi antiguo jefe, trabajé en su tienda de cerrajería en Ashkelon, me dijo por teléfono, en hebreo, puedes llamarle, te hablará de mí, hasta el día de hoy le llamo papá, él te dirá que yo no soy, dirá a su ejército que yo no soy de Hamás, tenéis muchos expertos, que vengan y vea que el camión que alcanzó su misil era mi camión , y que las “decenas de misiles Grade”, que había en el camión según el ejército israelí eran las herramientas de mi tienda y unos pocos contenedores de oxígeno que usamos para fundir el metal, las puertas y verjas que fabricamos, no cohetes, pero ellos destrozaron mi camión y mi hijo ha muerto, y lo mismo otros 7 jóvenes y niños que me ayudaban a limpiar la tienda tras el bombardeo de una casa próxima, teníamos miedo de que las puertas abiertas tentaran a los ladrones, de modo que unas pocas horas después de que la casa fuera alcanzada llegamos en el camión y en el Golf blanco de mi cuñado, y empezamos a limpiar y cargar, lo que explotó eran recipientes de gasolina y siempre había diesel en reserva a causa de la escasez del mercado, lo que explotó no fueron misiles, como tu ejército dijo, sino nuestro oxígeno y nuestra gasolina, mi cuñado acababa de cargarlos en su coche, que cargamos con electrodos, --50 paquetes de 4 kilos cada uno, que se usan para fundir—y oyó la explosión, salió corriendo y vio a todos muertos, sus hijos, mi hijo, los vecinos que estaban echándonos una mano, y volvió a casa y desde entonces golpea su cabeza contra la pared, tenéis expertos, que vengan y vean que no había misiles Grade, todo está a la vista ahora, quemado, al lado de la tienda, nadie se atreve a tocarlo o quitarlo, no vaya a ser que los ingenios teledirigidos lo detecten como algo de Hamás y lancen un misil, puedes llamar a Jack, todavía le llamo padre, me había llamado hace poco preguntándome por mi número de cuenta para mandarme algo de dinero, Abu Imad no sabe que yo ya llamé a “Jack” quien, con un fuerte acento francés, se negó a hablar con esa mierda de periódico, Haaretz, no insistí en hablar no sólo porque estaba segura de que Abu Imad no era de Hamás, sino porque hay tantas llamadas que hacer desde las seis de la mañana hasta medianoche, comprobar si todos estamos vivos, Salwa ríe, está bien, está bien, hacemos lo mismo, cada mañana nos llamamos unos a otros para comprobar que todavía estamos vivos, ella me tranquiliza, siempre su voz serena y tranquila, como si te estuviera contando una película en vez de lo de esa bomba que alcanzó al ministerio de educación, al otro lado de la esquina, impactó en el edificio y pensaste que había caído en tu casa, y todos los cristales de las ventanas saltaron hechos añicos pero los marcos de metal fueron arrancados y las puertas retorcidas de tal manera que necesitaste la ayuda de tres vecinos para repararlas, ahora el frío y el viento son inquilinos permanentes, no hay electricidad, olvídate de ella, es agua lo que necesitamos, y aun tenemos que consolarnos porque estamos comparativamente mejor que otros, oí en las noticias que un cohete Qassam impactó en Qiryat Gat, o sea Faluja, de donde era mi padre, y dije, perdóname Qassam, nadie me ha dado permiso para lanzar cohetes contra la tierra que una vez visitamos con mi padre cuando éramos jóvenes, él lo reconocía pese a que todas las casas habían sido arrasadas, la casa de mi madre en el campo de refugiados de Shabura en Rafah fue alcanzada, no directamente, sino por la onda expansiva de una bomba que impactó en una habitación cerrada en la plaza del campo, sabes cómo son esas casas, hoja de lata y amianto, ella se negó a evacuar y a ir con mi hermana hasta que el techo se derrumbó a apenas unos centímetros de su cabeza, su único deseo ahora es morir antes de que nos ocurra algo a nosotros.


traducido del ingles: Martin Alonso

diumenge, 11 de gener del 2009

CONCENTRACIÓ ATUREM LA MASSACRE A GAZA

Ahir a la tarda es va fer la concentració "aturem la massacre a Gaza".
Malgrat que, avui al matí, alguns mitjans ho redueixen a 250 o, fins i tot, 200 persones, bona part dels mitjans van consensuar que al voltant d'unes 500 persones es van concentrar per reclamar que s'aturi la massacre.
Cal remarcar la presència de membres de la comunitat palestina de Tarragona i d'associacions magribines.

Després que Mahyoub Saleh, palestí afincat a Tarragona, expliqués el motiu de la concentració, es va fer tres minuts de silenci i, després, es va llegir el manifest signat per la Plataforma Aturem la Guerra i altres entitats i col·lectius com la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau.
Un cop acabada la concentració es va decidir pujar en manifestació fins la Plaça de la Font a on es va llegir, de nou, el comunicat.

Les entitats i col·lectius que, a Tarragona, van convocar la concentració i es van adherir al manifest són: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau, Comunitat Palestina de Tarragona, Alternativa Baix Gaià, Ateneu Alomà, CGT, CC.OO., COBAS, Entrepobles, EUiA, IAC, ICV, Joves d'Esquerra Verda, POSI, Sindicat de Periodistes de Tarragona i UGT. El PSC del Camp va participar a la concentració però no signà el manifest.


Ahir mateix, el digital Tot Tarragona parlava de la concentració i avui El Punt i el Diari de Tarragona també en parlen.

Llegint els diaris no puc evitar referir-me a un parell de coses: Per una banda la cobertura del Diari de Tarragona i per altra les declaracions del primer secretari del PSC al Camp de Tarragona, Xavier Sabaté.

Pel que fa al Diari de Tarragona, a banda de publicar en portada una foto d'uns joves cremant una bandera israeliana, la qual cosa entenc que no representa en absolut l'esperit de la concentració, i de reduir el nombre de concentrats a 200 persones, fa una "crònica", signada per Xavier Fernàndez, que més que crònica hauria de sortir a l'apartat d'articles d'opinió. Així comenta que "La concentración primero fué pacífica, peró más tarde...". Cullons! Sr. Fernández, la concentració fou pacífica en tot moment. Dir que la concentració no va ser pacífica pel fet que uns joves creméssin una bandera israeliana no sembla que sigui quelcom tan significatiu com per restar l'adjectiu de pacifista al conjunt d'un acte. Més endavant el Sr. Fernández deixa de referir el que va passar per passar a adoptar una posició posant en dubte les paraules del representant palestí a causa d'un canvi de dates i d'un comunicat de l'exèrcit israelià. Seguidament es segueix referint a les declaracions del representant palestí afirmant que "en ningún momento aludió al lanzamiento de cohetes contra la población israelí". Entenc que les opinions del Sr. Fernández són totalment respectables però crec que hauria sigut més oportú que les hagués expressat com a això: una opinió i no una crònica suposadament objectiva d'uns fets.

Pel que fa a les declaracions del Sr. Xavier Sabaté, primer secretari del PSC al Camp de Tarragona, secundat per la regidora de l'Ajuntament, Sra. Floria, que van adherir-se a la concentració, però reiterant davant dels mitjans de comunicació que el seu partit hi acudia per donar suport a la pau en aquella zona, dient «En cap cas donarem suport a la lluita armada, ni del poble palestí ni de l'israelià. Estem a favor del diàleg i de les resolucions que prengui l'ONU, i no ens alineem amb cap manifest»; entenc que les declaracions són força desafortunades atès que sembla que els signants del manifest i/o els convocants de la concentració si que donaven suport a la lluita armada quan tal cosa no es pot desprendre, en absolut, de cap declaració ni afirmació dels convocants ni de cap paràgraf del manifest. Igual que el Sr. Sabaté ila Sra. Floria, els convocants i signants del manifest, volen que la pau es restableixi a Gaza i que s'acabi l'atac per part de l'exèrcit d'Israel. Això si, els convocants i signants del manifest, menys diplomàtics, també demanem que s'acabi la política d'apartheid del govern israelià (que passa olímpicament de les ressolucions de la ONU i, fins i tot, dels principis del dret internacional humanitari) i que el govern de l’Estat Espanyol aturi el comerç d’armes amb l’Estat d’Israel, així com que el govern de la Generalitat suspengui els acords comercials amb Israel que el departament de Vicepresidència i el d’Innovació, Universitats i Empresa estan promovent. Jo afegiria una petició de coherència car sembla que aquesta petició de pau no suposi cap contradicció amb els projectes de l'Ajuntament de Tarragona, en col·laboració amb l'associació de relacions culturals Catalunya Israel que posa en lloc destacat l'enllaç a la web de l'exèrcit israelià. Res a dir, en principi, als projectes culturals i a la inversió de força diners en la recuperació de la memòria jueva a Tarragona, més discutible la cosa quan per apadrinar aquests projectes s'invita a l'Ajuntament l'ambaixador d'Israel que, com era de suposar, no es talla un pel i enlloc de parlar de cultura parla de política i defensa les actuacions militars del seu govern.

Totes les fotos, excepte la darrera, estan extretes del digital Tot Tarragona.

dimecres, 7 de gener del 2009

denuncien actuació policial


Aquest matí han començat les rebaixes i el col·lectiu feminista Cau de Llunes ha protagonitzat algunes performances davant botigues d'algunes marques per denunciar la pressió estètica que fomenten. La intervenció de la Guardia Urbana ha acabat amb la detenció de tres persones (que sembla continuen en dependències policials) i queixes i denúncies per agressió.

Reprodueixo el comunicat que s'ha distribuit aquesta tarda i un enllaç a TV3.


"Avui dia set de gener, el col·lectiu Cau de Llunes (AFRT) ha realitzat un acte pacífic de denúncia, emmarcat dins la campanya "Això també és violència de gènere". L'acte consistia en dur a terme una performance davant de diverses botigues que atempten contra la dignitat de les dones; l'actuació pretenia mostrar que la pressió estètica exercida sobre les dones és una forma més de violència de gènere.
Durant la realització del primer acte no hi ha hagut incidents; durant la segona performance, mentre les companyes repartien octavetes i les llegien pel megàfon, les responsables de la botiga davant la qual s'actuava han avisat la policia. La Guàrdia Urbana, en arribar, ha interomput l'acte, ha identificat diverses persones i ha robat el megàfon. Aquests fets, han generat tensió i discussions, i la policia ha reaccionat molt violentament. Mentre arribaven més cossos policials de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d'Esquadra, diversos agents s'han endut, agredint físicament, una companya i dos companys a dins d'un portal i s'ha format un cordó policial davant la porta. Les persones que es trobaven dins del portal han estat reduïdes i apallissades, mentre els assistents ens ho miràvem impotents i alguns policies ens exigien tranquil·litat, al·legant que alteràvem l'ordre públic a l'exaltar-nos davant les pallisses que estaven rebent els nostres companys. Potseriorment ha vingut un cotxe de la Guàrdia Urbana i s'ha endut detingudes les persones de dins el portal.
Des de Cau de Llunes (AFRT) denunciem la forta repressió exercida per diversos cossos policials, pròpia de l'època franquista. Volem mostrar la nostra ràbia i impotència davant d'aquests fets, remarcant que l'actuació havia de ser pacífica i solemne."

El digital Tot Tarragona parla de la notícia i reprodueix un comunicat enviat per la Guardia Urbana

Protesta pacifista a Tel Aviv contra l'agressió a Gaza


Ja he dit, diferents cops, que darrera les protestes contra l'actuació del govern israelià hi ha això: protestes contra l'actuació del govern israelià. No contra el poble israelià. Justament amb organitzacions antimilitaristes i/o pacifistes d'Israel mantenim llaços d'amistat i cooperació, ens hem desplaçat a Israel per mantenir contactes, per lliurar fons de l'objecció fiscal, etc. i també hem tingut a Tarragona persones d'aquests col·lectius.

Ara ens plau poder difondre la notícia que a Israel també s'estan produïnt mobilitzacions, concentracions, manifestacions... contra l'agressió a Gaza.

Podeu llegir més en relació a aquesta notícia prement ací, a la web de AA-MOC

una imatge d'una concentració davant el Ministeri de Defensa d'Israel poc després de començar els atacs.

diumenge, 4 de gener del 2009

Primer PxP del 2009 i concentració per Gaza

Aquest matí, 4 de gener, hem fet el primer Paraules per la Pau del 2009. Avui hem dit No al militarisme recordant les accions antimilitaristes a Juvenàlia, el Saló de l'ensenyament a Barcelona o el Parc de Nadal a Tarragona, espais dedicats als infants i en els quals les institucions s'entesten a col·locar stands de l'exèrcit i/o dels cossos de seguretat.


Com no, també, hem recordat el que està passant a la franja de Gaza. El No als vaixells de guerra i al militarisme, l'hem dit des de la creació d'espais de pau i art i, aquest cop, aquest espai l'hem bastit amb el suport d'Eva Virgili que ens ha explicat el conte El Viatge de Konan (un elefant de Costa d'Ivori que fuig de la seva casa a causa de la guerra).

A les 13,00 h., a l'acabament de PxP, s'ha cel·lebrat una concentració per mostrar el nostre rebuig a la massacre que el Govern israelià està protagonitzant a la franja de Gaza. Un company palestí ens ha explicat el que està passant a la franja; seguidament hem fet 3 minuts de silenci i hem tancat l'acte llegint el comunicat que la Plataforma Aturem la Guerra i altres col·lectius, com la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau , han signat. Abans de marxar s'ha convocat les entitats que ho desitgin a una reunió, demà, dilluns, a les 20,00 h., a la Rambla Nova, 97-2n, per tractar de la continuïtat d'aquestes accions.

Malgrat no estar previst, l'acte ha comptat amb la presència de dos guardies urbans que, malgrat el fet que ja fa quasi 8 anys que es realitza l'acte, han identificat un membre de la Coordinadora. Dues furgonetes dels Mossos d'Esquadra han fet acte de presència al Cos del Bou (a aquestes alçades ignorem si aquestes presències volen indicar el suport de la delegació de govern de la Generalitat i de l'Ajuntament de la ciutat a les mostres de rebuig ciutadà a les actuacions del govern israelià, tal com hem demanat)

Podeu veure fotos dels actes esmentats, així com el full de PxP a la web de la Coordinadora

Abans d'acabar, comentar que algun comentarista s'ha lamentat que "defensi els terroristes de Hamas". Ja he comentat en algun post anterior que no m'agrada penjar segons quines imatges però davant aquesta imbecilitat no em puc estar de penjar dues fotos d'EFE en què es pot veure dos d'aquests "terroristes".


Afegeixo, també, un escrit que ens ha enviat una amiga del moviment antimilitariosta sraelià New Profile (no cal repetir que no tinc res en contra dels ciutadans i ciutadanes israelians sinó contra el seu govern de criminals):

29 de diciembre de 2008, Rafah, Franja de Gaza:
Ahmed Mansour, residente del campo de refugiados de Yibnah, permanece en su casa a pesar de que la Media Luna Roja haya evacuado la totalidad del campo como consecuencia de la alerta ante la amenaza israeli de intensificar los ataques en el area.
Se presta a ser entrevistado por cualquier medio de comunicacion.
Ahmed ha sido forzado a elegir entre su vida y su hogar.
”No puedo dejar mi casa. Si la dejo y ellos la destruyen, a donde voy a volver? Ellos me han robado cualquier tipo de estabilidad en mi vida, no abandonare mi hogar. Dicen que Israel destruira casas cercanas a la frontera, pero no puedo irme.”
Esta noche, la Media Luna Roja ha evacuado en Gaza gente de los barrios de Rafah ubicados a lo largo de la frontera con Egipto. Mansour se ha asegurado que todos los miembros de su familia hayan sido realojados, lejos del area con amenaza de invasion. El ha decidido quedarse en su casa esta noche.
Desde los mortales ataques de las Fuerzas Aereas israelies, la familia Mansour ha estado abandonando sus hogares durante la noche para permanecer en otras areas de Gaza. Los 22 miembros de su familia buscan lugar para quedarse en las casas de parientes y amigos cada noche, debido al miedo a ataques en el area de Rafah. Vuelven al dia siguiente por la manana, con la esperanza de que sus hogares sigan intactos. Los bombardeos aereos contra la poblacion civil Palestina en Gaza no se limitan a un area, por lo que al dejar Rafah lo hacen con la esperanza de moverse a un lugar mas seguro.
Como Ahmed Mansour, otro millon y medio de personas estan afrontando decisiones sin opcion que les garantice su seguridad fisica y la de sus hogares. La unica opcion que les queda es la esperanza de que sus casas no sean el objetivo de la ofensiva militar israeli.
Mansour permanece en su casa, lo unico que le queda de su vida.
”Bajo el disfraz de la ayuda humanitaria, el estado de Israel esta informando aleatoriamente a la poblacion de la inmediata destruccion de sus hogares. Despues de un inhumano asedio que dejo Gaza con poco que perder, se le esta pidiendo a la gente que se despida de lo poco que les queda ya” Fida Qishta, residente palestina en Rafah, International Solidarity Movement.
“Despues de dias de bombardeo coordinado sobre toda la Franja de Gaza, la pretension de evitar efectos colaterales en la poblacion civil, carece de sentido. El bombardeo ofensivo en diferentes lugares de la Franja ya ha dejado mas de 300 muertos y mil heridos. Pensar que Israel quiere evitar muertes innecesarias es ignorar los hechos”. Jenny Linnel, ciudadana inglesa, International Solidarity Movement.

Si algú vol contactar amb aquestes persones m'ho pot indicar en un comentari. No posaré el contacte, a sac, per evitar-els-hi problemes.

Acabo (i, ja se que, com sempre, foto uns posts llarguíssims) suggerint que visiteu el blog del fotoperiodista i amic Gervasio Sánchez. Molt recomanable.