diumenge, 28 de juny del 2009

Mucho, poquito, nada

Ahir a la tarda vam anar a donar un tomb per l'Oliva. Anàvem a veure la casa en la qual vaig viure fa molts anys, en plan "comuna", sense electrodomèstics, amb ioga, gossos...


per aquest cami, llavors de terra, els cotxes podien arribar a casa.
al fons,es veu l'escala que pujava al terrat

l'entrada a casa

Aquest matí, casualment, hem escoltat una cançó de Daniel Viglietti (de fet estàvem parlant i cercant nanes com "duerme negrito" i el poema Masa de Cesar Vallejo). La cançó, coneguda, penso que té força a veure amb el procés del qual parlo aquests dies i, per tant, la reprodueixo:

Mucho, poquito y nada

Si yo no cambio un poco mis fallas, mis males,
¿cómo cambiar entonces las tierras, los mares?
Si no cambio un poquito mis mañas, mis juegos,
¿cómo cambiar en algo los dramas, los fuegos?

Si no poquito un cambio mi duda, mi acaso,
¿cómo cambiar más tarde el beso, el abrazo?
Si no cambito un poco mis cauces, mis fuentes,
¿cómo he de cambiar fuera lo mío en la gente?

Si no cambio un muchito mis odios, mis miedos,
Si no abro mi ternura me vuelvo de hielo.
Si no muchito un cambio mi cuerda, mi acorde,
¿cómo cantar lo nuevo, lo izquierdo, lo borde?

Si no apoco lo mucho que pierdo, que hiero,
¿cómo darle esperanza al te amo, al te quiero?
Si no amucho lo poco que tiene mi gente,
¿cómo evitar que al canto le asome lo urgente?

Mucho, poquito y nada deshojo la vida
Y ella nunca responde, la desentendida.
Mucho, poquito y nada, contraflor al resto,
Tenemos que ir cambiando.

Mucho poquito y nada, contraflor al resto,
Tenemos que ir cambiando este cambio nuestro.


dissabte, 27 de juny del 2009

Hey boy, hey girl a l'hora de dinar i/o de la siesta

Fa un temps vaig ser un bon client d'alguns locals de la plaça de la Font, especialment d'El Candil, el Candil de fa uns anys, no el d'ara. Hi havia coses i situacions memorables i me'n recordo amb agrat.
Ara, faig bondat i les coses ja no són les que eren, ni els locals, ni l'ambient, ni jo mateix...
Fa temps no n'era conscient però, ara, temps després, soc conscient que força veïns de la Plaça de la Font estan força molestos amb l'ocupació d'establiments d'hosteleria a la Plaça -en aquest moment més d'una vintena- i, sobretot, amb les terrasses, els horaris, el soroll...
Jo he estat als dos costats i he de reconèixer que crec que els veïns tenen bona part de raó i que si els propietaris dels locals o els regidors de l'Ajuntament visquessin a la plaça les coses probablement serien diferents.
Fa poc, el regidor Carles Castillo va arribar a acords amb locals i veïns per ordenar les terrasses. Els veïns no n'estan orgullosos però consideren que calia una mica de generositat per ordenar les coses.
Aquest matí un local ha celebrat una festa amb força gent i força música. Evidentment, també amb força beguda.
Al voltant de les 16,00 hores, els veïns encara podien gaudir de peces com la que reprodueixo. Peça, per cert, que he ballat més d'un cop (en altres contextos, clar). Escolteu-la (amb els altaveus de l'ordinador altets) i, després, valoreu si cançons com aquesta, a tota metxa, encara que sigui de dia, a l'hora de dinar i de la siesta, mostren molt de respecte del local en qüestió i de l'Ajuntament envers els veïns.

dimecres, 24 de juny del 2009

Ocaña i 30 anys d'eleccions democràtiques municipals

El diari El Punt informa que "L'Auditori Eutyches del Palau de Congressos de Tarragona serà demà, a les set de la tarda, l'escenari de la projecció de la pel·lícula Ocaña, retrato intermitente (1978), de Ventura Pons. Aquesta projecció s'emmarca en els actes programats per l'Ajuntament de Tarragona per celebrar 30 anys d'eleccions democràtiques municipals, ja que «és considerada una de les peces fílmiques clau de la represa democràtica, moment en què, a més dels canvis estrictament polítics, es va produir un profund qüestionament de les conductes i actituds dominants durant el franquisme».
Ocaña, retrato intermitente és un documental pioner que retrata la vida a Barcelona del provocador pintor andalús José Pérez Ocaña a través de temàtiques com ara el transvestisme. El film també reconstrueix les seves visions de culte a la mort i el fetitxisme de l'imaginari religiós. Després de la projecció, el professor d'història de l'art i director de l'Aula de Cinema de la Universitat Rovira i Virgili, José Carlos Suárez, comentarà la pel·lícula i obrirà un col·loqui amb el públic assistent.
En la presentació també hi participarà un representant d'H2O Col·lectiu LGTB (gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals del Camp de Tarragona), el qual donarà el seu punt de vista sobre les temàtiques tractades en la pel·lícula."
No dubto que el documental triat sigui una de "les peces clau de la represa democràtica" però no puc evitar pensar que si Ocaña no hagués mort l'any 1983, no crec que estigués massa còmode amb les actuals administracions municipals (deixant de banda que ara tindria més de 60 anys).



Sant Joan 2009


Ja ha passat la nit de Sant Joan, la nit més curta de l'any (per la proximitat amb el solstici d'estiu) i l'hem passat amb bona companyia i, com no, amb foguera, petards, coca, cava...

Ara, dia de relax i tranquil·litat i de recuperar la són perduda.

diumenge, 21 de juny del 2009

e la nave va...

Aquest post comença amb una imatge d'una ampolla, un detall d'un amic, i acabarà amb una imatge d'una altra ampolla, compartida amb amics (cap de setmana un tant alcohòlic).


Entre dijous i divendres vaig presentar la dimissió a la Junta de l'Associació de Veïns. No tothom va entendre que és quelcom necessari, que si no ho faig anirem coixos; però, en tot cas, ja està presentada. Hi ha gent que, potser, no ho entén i, si puc intentaré explicar-ho amb més deteniment però la cosa tira endavant. És el que hi ha.
Demà més. Suposo que hi ha gent que pot pensar en traïcions i/o en coses semblants. Ho sento, però, en aquest moment, em sembla imprescindible i, en qualsevol cas, té una part d'higiene: ningú és imprescindible i és bo que es recomponguin les tasques i les relacions. Crec que és per bo i segur que demà serà diferent, demà serà millor...

Entremig, el de sempre: històries d'amor, de feina, d'amistat... i, com no, la vida que va a la seva i si ens enganxa de cara, perfecte! i, sinó, doncs pitjor per nosaltres. A mi, m'agradaria pensar que, de tant en tant, ens obsequia coses, ni bones ni dolentes, simplement coses, fenòmens... Així, fa pocs dies, em trobava tocant les campanes en una celebració religiosa (en principi, si més no) i, a sobre, en companyia d'algú que, després, m'assabentava que era el pare d'una amiga; o, ahir, gaudia d'un passeig i una estona de tranquil·litat (no exempta d'una certa "desoxigenació" com diu ella) al claustre de la Catedral o, ahir, també, mentre sopàvem amb uns amics em vaig trobar amb en Joan Margarit en una etiqueta d'una ampolla de vi... La vida... Oidà ens trobi amb l'orella i els sentits parats, atents.

dimecres, 17 de juny del 2009

En construcció (o de-construcció)

Escric aquest post amb quatre esgarrapades amb la qual cosa potser no acabo de ser conscient de la seva importància. El podria anomenar el post d'"en construcció" o, quasi millor, el post d'"en de-construcció". Em fa l'efecte que recupero claus de la meva vida i, alhora, que podré treure les de sobre la cuina amb la qual cosa no en preveig massa més fotos.
Tot això de les claus, i el que hi ha al seu voltant, està servint per engegar noves etapes en les quals preveig recuperar més coses. De moment n'he recuperat una de força important que és i ha estat clau en tot aquest procès ;-) i amb la que pretenc compartir espais dels dos i molt més.
Nova etapa amb un procès de construcció, de mí mateix, o, potser, de de-construcció. Potser aprendre codis amagats serveixi per desfer-me de cuirasses feixugues... i, segur, espero, de molta merda.
No abandono res però aquest procès comporta prioritzar coses i energies i, per tant, sembla imprescindible una "excedència" en la meva participació en les diferents causes en què estic implicat. Transformació social sí, però a partir d'unes bases sòlides i coherents.

diumenge, 14 de juny del 2009

campanes

Ahir tenia intenció de quedar-me a casa, endreçar (en diferents sentits), etc. Finalment, m'ho vaig saltar. Al matí per una trucada que em va suposar una bona alenada d'aire fresc. A la tarda, per una visita que havia concertat el dia abans: una visita al campanar de la Catedral de Tarragona.

vista del capçal de les campanes de la part de dalt de la sala de campanes

la Fructuosa, l'Assumpta i la Tecla

fotografia publicada per gentilesa de Ramón Giner i Filella

l'Assumpta brandant

La visita em va permetre prendre fotos de la ciutat des del campanar i conèixer les campanes i la gent del grup de campaners. L'experiència fou genial i a sobre me'n va possibilitar una de força gratificant: tocar la Fructuosa amb motiu de la processó del Corpus (al voltant de tres quarts d'hora fent-la sonar (no sé ben bé si la vaig fer sonar o repicar que seria com es diu al toc repetit i joios de les campanes en ocasió de festivitats). No us confongueu, em van fer un favor i el vaig tornar ben gustosament.

Si voleu conèixer més sobre el campanar i les campanes podeu visitar aquesta web: Inventari de les campanes - Catedral Metropolitana i Primada de Santa Tecla - TARRAGONA (Catalunya)
Dins la web podreu veure, entre d'alñtres coses, la relació de campanes i prement sobre el nom de cadascuna podreu coneixer les seves característiques i veure'n fotos.
Val la pena

dissabte, 13 de juny del 2009

lliurament col·lectiu de declaracions amb objecció fiscal a la despesa militar


Aquest matí hem fet el lliurament col·lectiu de declaracions de l'IRPF amb objecció fiscal a la despesa militar. Algunes de les persones que, a Tarragona, no volem contribuir amb els nostres impostos a incrementar la despesa militar, ens hem trobat davant de la delegació d'Hisenda. Com estava tancada hem anat a donar un tomb per la Rambla distribuint informació sobre l'objecció fiscal i, finalment, hem baixat fins la subdelegació de govern per lliurar les nostres declaracions, adreçades al ministre d'Hisenda, en el registre general de l'organisme.

crisi, conflicte...

Diuen que el conflicte forma part de la vida quotidiana i, diuen també, que el conflicte serveix per crèixer. Aposto per això!
Mentrestant, la tristesa, és inevitable que, sense voler, formi part de la vida quotidiana.

diumenge, 7 de juny del 2009

Cap a l'Ebre amb el Literarum

Aquest cap de setmana he estat a Mora d'Ebre. Una colleta de la companyia TeclaSmit hem anat al Literarum, la 2a Fira d'espectacles literaris. Hi vam anar dissabte. A la nit, la Mònica i jo ens vam quedar per tornar amb més tranquil·litat, anar a la 6a Fira del llibre Ebrenc (finalment he trobat el llibre de l'Emigdi Subirats sobre Roc Llop i Convalia) i gaudir del lloc. Hostal Sant Jordi, lúnic, sembla, de Mora d'¡Ebre. No era l'espai que es tria habitualment però estava curioset, s'hi dorm bé i l'habitació doble ens va sortir per 27,00 € (i, a més, ens van deixar que utilitzéssim l'habitació fins que vam marxar diumenge després de dinar).

Un dels espectacles que vam veure al Literarum fou pedra a pedra, un espectacle infantil (que va captivar i emocionar l'animeta infantil de la major part dels nostres teiatreros, a excepció d'algun "dur") , senzillet, natural, amb sorra, pedres, petxines... força boniquet.
El Cafè de la Granota, de Tropcateatre, basat en texts de Jesús Moncada, no va agradar tant. Probablement per culpa del sol de justícia (més aviat d'injustícia) que queia i que els monòlegs es van fer una mica pesadets.

l'Esteve, el Pau i l'Antonia a punt d'assaborir el vermouth del Cafè de la Granota

Després d'un dinar força agradable, amb una relació qualitat-preu força interessant, al Restaurant Pas de l'Ase a Garcia, uns/es vam dedicar l'estona als paissatges naturals o onírics (o sigui siesteros) i altres a més espectacles infantils (els sis Joans).

a punt per la sessió "onírica"

Ens va agradar força, una mica més tard, l'espectacle, més adult, de Cabaret Mou. Una factura impecable, dinamisme, música, papers ben apresos i interpretats. Molt bé.
Un parell d'aventures relacionades amb una xancla trencada i la seva substitució per unes xancles de bazar xinès i una visiteta a Miravet a on, a més del paissatge, a la vora de l'Ebre, amb les cases penjades sobre el riu vam poder degustar uns entrepans "extrasize", un parell de núbols de mosquits i una petita tormenta. La tornada cap a Mora d'Ebre ens va permetre observar la cortina d'aigua que queia amb llampecs i foscor (cap alPriorat, diu l'Esteve en un email...)

El Literarum es va cloure amb una actuació força reeixida d'Esther Formosa. Això sí, després que retards de l'organització ens "obliguéssin", davant el nostre ensurt i estupor a assistir a la lliçó inaugural de la Fira del llibre ebrenc. Cinta Mulet va parlar de la lliteratura a la Terra Alta, passant pels grecs...

l'Ebre, omnipresent
una consumició ben peculiar al Cafè de la Granota

això del reciclatge i la recollida selectiva arriba a uns extrems curiosos. Estació de Mora La Nova.
Segurament trobareu més punts de vista (i més cultivats) al blog Les faldilles de Tàlia
Acabo el post amb un vídeo de l'Ester Formosa la darrera cançó del recital, abans d'acomiadar-se amb la Lilí Marlen)