divendres, 29 de gener de 2010

Claude Lévi-Strauss In memoriam i sorpreses


Aquest matí he esmorzat i he posat una mica la tele. A la 2 feien un documental sobre el finat Claude Lévi-Strauss. Diferents professors de la UNED anaven desgranant els seus treballs i opinions. Parlaven, entre d'altres coses, del racisme "clàssic" de les teories sobre les races i, pitjor, sobre les teories de la superioritat d'unes sobre altres i del nou racisme que ha abandonat aquestes teories obsoletes i es centren en les diferències de les cultures i, de nou, sobre la superioritat d'unes sobre altres (evidentment la superior, la occidental). En paraules de Tomas Calvo Buezas, "El neoracismo actual dice: Bueno, todos somos iguales geneticamente, existen culturas superiores e inferiores y la referència es Occidente y nuestra cultura, luego los demas se deben integrar, se deben acomodar. Esta idea, de alguna forma, fué la que hizo decir a Lèvi Strauss: No solamente no existen razas superiores e inferiores sinó que tenemos que partir de la idea de que todos los hombres, en las mismas circunstàncias, podrian inventar lo mismo. Por tanto la lucha no esta en la Biologia, la lucha está en la percepción de la superioridad o de la inferioridad de la cultura. Y con eso va unido, aunque solapado, en segundo término, que los que son de otras culturas diferentes a la occidental, son millones y pueden ser un peligro o una amenaza para las poblaciones ricas".

De la whikipedia trec aquest bocinet:

"Lévi-Strauss ha gozado de un lugar preeminente entre los investigadores que afirman que las diferentes culturas de los seres humanos, sus conductas, esquemas lingüísticos y mitos revelan la existencia de patrones comunes a toda la vida humana. Gracias a él, hoy se tiende a rechazar los enfoques etnocentristas en la investigación etnológica humana a favor de los estudios orientados a comparar las tecnologías de los pueblos otrora primitivos en oposición a Occidente; se valorarían sus clasificaciones de la naturaleza o el diagnóstico de enfermedades, por ejemplo."

Si en voleu llegir més podeu trobar un .pdf de Raza y Història (de fet Raza y Cultura)

Parlo d'això perquè, malgrat el meu escepticisme i la cada cop més escassa capacitat de sorpresa, em sorprèn que els éssers humans, enlloc d'estudiar, reflexionar i aplicar, si escau, el que diu gent reconeguda, que ha viatjat, que ha estudiat, que ha reflexionat, que ha explicat, que ha escrit... acabem agafant-nos a teories obsoletes i, fins i tot, primitives, a banda d'altres interessos més prosaics. Alguns exemples tot el que està passant amb el tema immigració i les justificacions per discriminar la gent a l'hora d'empadronar-se per part d'Ajuntaments com Vic, Torrejón de Ardoz o Reus. O, un altre exemple, les declaracions de la cúpula dirigent d'Israel amb motiu del Dia Internacional de Commemoració en Memòria de las Víctimes de l'Holocaust. Us invito a llegir l'article del periodista israelià Gideon Levy anomenat Netanyahu y la maldad. Els exemples no s'acaben amb aquests dos, n'hi ha força més i tan sols agafant el periòdic en podem fer un llistat diari.

El tema em fa pensar, també, que cada cop tinc la sensació de saber-ne menys i de lamentar el no haver llegit més i, sobretot, en no saber explicar millor les coses.

Sobre la Vida secreta de las palabras i un peu (no de pàgina, de dona)


Ahir, Barna, quimio amb bon rotllo, com és habitual, amb enfermeres, pacients, familiars... i a la nit sopar i peli, la vida secreta de las palabras (us afeigeixo l'enllaç a la whikipedia). Ahir, a més, una novetat, la Mònica, a qui no agrada la tele, es va quedar i la va veure amb mi. Molt bona la peli i millor la companyia. Veient la peli i acariciant un peuet proper ni me'n vaig enrecordar del botellon.

La sinopsi de la peli, en paraules de la seva directora, Isabel Coixet, és aquesta:

"Un lugar aislado en medio del mar: Una plataforma petrolífera, donde sólo trabajan hombres, en la que ha ocurrido un accidente. Una mujer solitaria y misteriosa que intenta olvidar su pasado (Sarah Polley) es llevada a la plataforma para que cuide de un hombre (Tim Robbins) que se ha quedado ciego temporalmente. Entre ellos va creciendo una extraña intimidad, un vínculo lleno de secretos, verdades, mentiras, humor y dolor, del que ninguno de los dos va a salir indemne y que cambiará sus vidas para siempre. Una película sobre el peso del pasado. Sobre el silencio repentino que se produce antes de las tormentas. Sobre veinticinco millones de olas, un cocinero español (Javier Cámara) y una oca. Y sobre todas las cosas, sobre el poder del amor incluso en las más terribles circunstancias."

L'havia vist abans i m'ha agradat els dos cops. Molt bones les interpretacions i força creïbles , soledat, molta humanitat, unes referències al passat (sobretot a BiH o, si voleu, als Balcans) impressionants...

Em va agradar força si bé, en algun moment, em va semblar que era massa bonica, que acaba massa bé. Malgrat això, també vaig pensar que ja que és cert, per mi si no, que la realitat sempre supera la ficció (el cas de BiH, per exemple, o alguns episodis d'Haití) també seria bo pensar que la realitat podria superar la ficció, en alguns casos si més no, per a coses boniques.

Em va recordar Rompiendo las olas del Lars Von Triers, una pel·lícula que o agrada des del començament o l'avorreixes també des de l'inici. A mi em va encantar i això que per la meva mentalitat racionalista hi ha cosetes difícils d'empassar. Veieu-les les dues i opineu.

Veure una pel·pel·lícula amb molta humanitat i molt amor, més si estàs acariciant el peu de la persona que estimes, val la pena.

Us deixo amb un trailer de la peli:



I amb la cançó que més sona a la banda sonora (Antony & The Johnsons -- Hope there's someone):



I, finalment, un genial Tom Waits amb All the world is green:



dimecres, 27 de gener de 2010

En record d'Irena Sendler, amb admiració


Fa uns dies em va arribar un correu explicant que havia mort Irena Sendler. En el correu s'explicava una mica la seva trajectòria, es comentava que se l'havia proposat pel premi Nòbel (l'any que se'l va emportar Al Gore) i es demanava que el re-envies.
Després de llegir la trajectòria d'aquesta infermera que va poder salvar més de 2.500 nens del gheto de Varsòvia i que fou detinguda, torturada, empresonada i condemnada a mort... va fugir i va continuar amb les seves activitats.
Just aquests dies en què es commemora l'"alliberament" d'Auschwitz. Ho poso entre cometes, ho entendreu si llegiu l'article Auschwitz liberado?
M'afegeixo a les persones que admiren l'Irena Sendler i no puc evitar lamentar que el premi Nòbel fos per un personatge com l'Al Gore enlloc d'ella. Però ja se sap que això del premi Nóbel es va devaluant cada cop més.

No puc acabar el post sense afegir-vos un parell de darrers enllaços: un a un article de Vicenç Navarro, Haití no es un desastre natural, i l'altre, de Javier Vizcaino, el pacifismo de Israel

dilluns, 25 de gener de 2010

Forum Social Català 2010

El 30 i 31 de gener de 2010, a l'edifici històric de la Universitat de Barcelona, Plaça Universitat, torna el Fòrum Social Català (FSCat), un espai de trobada obert, divers, plural, no confessional, no governamental i no partidari. Un espai d’intercanvi d’experiències, de debat, de mobilització i d’articulació d’entitats i de moviments socials que rebutgen el model actual de desenvolupament dels pobles i que es troben en un procés permanent de recerca i construcció d’alternatives.

El FSCat està obert a totes les entitats, col·lectius i persones de la societat civil dels països catalans, amb l’excepció dels partits polítics, organitzacions governamentals, militars o violentes.

CRIDA FÒRUM SOCIAL CATALÀ 2010

Des del primer Fòrum Social Mundial, celebrat a Porto Alegre el 2001, passant pels Fòrums Socials Europeus i els Fòrums Socials locals, aquestes trobades d’activistes d’arreu del món s’han establert com una cita ineludible per debatre i teixir estratègies pel canvi social. Del darrer FSM que va tenir lloc a Belém el gener del 2009, en sorgeix la crida internacional per a la realització de diferents fòrums locals descentralitzats. S’hi va incidir en la necessitat de desenvolupar un procés de treball col·lectiu en sintonia amb l’evolució dels efectes de la crisi i les diverses respostes emergents. Una constant dels moviments socials catalans ha estat la denúncia i l’acció contra un sistema econòmic que comporta la precarietat i la pobresa, la destrucció i la negació de drets de les persones i dels pobles. La crisi agreuja aquestes agressions, deixant milers de persones al carrer i minvant els drets laborals, però també encarint el cost de la vida, agreujant la destrucció del territori i fomentant les desigualtats i les guerres. Aquesta no és només una crisi econòmica, sinó que ha esdevingut una crisi ecològica, social i ideològica.

La celebració del primer FSCat el 2008 va ser un èxit de participació i un pas endavant per a la confluència de diferents lluites. Com a resposta a la crida del FSM 2009 es proposa la realització d’una setmana de mobilitzacions i accions a casa nostra (25-28 de gener) per visibilitzar i potenciar els moviments i les propostes que existeixen, aquí i ara, arreu del territori. Entre d’altres activitats, el cap de setmana abans, a Girona, Sabadell, Sant Adrià del Besós, Badalona i Horta Guinardó (Barcelona) es realitzaran accions descentralitzades, el dia 26, a Barcelona, tindrà lloc una roda de premsa alternativa amb accions de carrer, i el 28 de Gener a les 19h, coincidint amb la reunió dels ministres de Treball de la UE, es celebrarà una manifestació unitària contra l’Europa del Capital que partirà dels Jardinets de Gràcia (sota el lema “Contra l’Europa de l’atur i la precarietat, repartim el treball i la riquesa”). Aquest procés culminarà en una trobada conjunta que tindrà lloc el 30 i 31 de gener de 2010 a la seu central de la Universitat de Barcelona, com la vegada anterior, on treballarem plegats en seminaris, tallers i activitats auto-organitzades per analitzar les causes i conseqüències de la crisi i construir alternatives sostenibles i des de la base. També hi haurà una assemblea de moviments socials i punts de trobada sectorials. Finalment, el diumenge 31 es farà la cloenda amb un dinar popular.

Us animem a participar en aquest procés: a tots els individus, els moviments, les plataformes, els col·lectius, les organitzacions de tot àmbit i tothom que lluiti a nivell local i/o global. Fem especial èmfasi en la importància d’estendre el FSCat als barris, als pobles i a les comarques a partir de processos participatius per aconseguir més visibilitat de les lluites i reivindicacions dels moviments socials catalans. Aquesta és una crida a tothom que vulgui combatre la crisi canviant el sistema i construir un món just, solidari, no violent i respectuós amb el medi ambient i els seus pobles.

El procés és totalment obert i l’organització s’encarregarà de facilitar la realització de les activitats.

Tot i que el termini per proposar seminaris ja s’ha acabat, encara us podeu adherir al fòrum enviant la corresponent sol·licitud a: adhesions@forumsocialcatala.cat. Així mateix, trobareu més informació i materials en els diferents apartats del lloc web www.forumsocialcatala.cat

Les principals línies temàtiques d’enguanys seran:

  1. Les causes de la crisi global (ecològica i del territori, social i econòmica, democràtica i dels pobles).
  2. Les conseqüències de la crisi global.
  3. Les alternatives a un món en crisi.

Contra la seva crisi, les nostres solucions. Combatem la crisi canviant el sistema!

Si premeu a sobre l'enllaç podreu veure i llegir el Programa del FSCAT

dimarts, 19 de gener de 2010

Christa Leem

Aquest matí m'he mirat les revistes del Cercle de Lectors per fer la comanda i he vist un llibre del Jordi Coca, La nit de les papallones, una novel·la que, sense ser una biografia, tracta del temps, màgics, en qué la Christa Leem va il·luminar força nits.

La Christa fou la musa de la intelectualitat de l'època de la transició i, especialment, del Joan Brossa.
Us deixo un parell d'enllaços sobre ella:
Jordi Coca: La Christa Leem és un referent històric del músic-hall
Tumiamiblog: Homenaje a Christa Leem

De casualitat, m'he trobat un parell de vídeos amb un parell d'stripteases (el conegut de la camisa i un que va dissenyar el Joan Brossa) amb els que us deixo. Disfruteu-los

La camisa

i Christa Leem dirigida pel Joan Brossa

dilluns, 18 de gener de 2010

amb soldats es resol tot?


Aquest matí continua l'horror a Haití i ens en arriba una part via mitjans de comunicació. En el diari Público d'avui s'explica una història, una situació, que em fa al·lucinar. Us en penjo un bocí:

<<"Elegid: o ella muerta o todos nosotros muertos", dijo ayer el jefe de los cascos azules encargado de la seguridad de un equipo de bomberos de Castilla y León, que había acudido a rescatar a una mujer en una de las zonas más peligrosas de Puerto Príncipe. Los cascos azules habían recibido la orden de evacuar todo el área, incluyendo a los equipos de rescate, por temor a disturbios. Momentos antes se habían oído disparos, que procedían de presos que se habían escapado de una cárcel cercana y robado después las armas.

"No podemos irnos, la mujer está viva, podemos rescatarla", se quejaron los bomberos españoles ante el apremio de los cascos azules para que abandonaran la zona. Alrededor, cientos de haitianos esperaban expectantes el rescate, pero los cascos azules exigieron a los españoles que salieran de allí. La joven, que llevaba seis días atrapada bajo el cadáver de su madre, no pudo ser rescatada. "Ya le hemos quitado todos los escombros que tenía encima, pero sólo hemos dejado su cara al descubierto. Cuando nos hemos ido, nos ha mirado con los ojos desorbitados", relató el jefe del equipo de bomberos.

"No podemos irnos, la mujer está viva", se quejaron los bomberos

"Nosotros tenemos que irnos de aquí; por favor, tenéis que sacar vosotros a esta mujer", gritó un bombero español a los haitianos que estaban mirando. "No", le respondió un joven.>>

Si voleu llegir tota la notícia podeu prèmer ací

No em puc imaginar la situació, el fet que, després de treure runa i de deixar la cara descoberta, els equips de rescat puguin abandonar la persona que es pretenia rescatar. Bé, de fet, si que m'ho puc imaginar, he vist la pel·lícula En tierra de nadie (No man's land) i es narra una escena semblant. M'ho puc imaginar en la ficció però el que explica el diari no és ficció, és la realitat, la realitat que, com sempre, supera la ficció.



Remarcava, fa uns dies, que els Estats Units han ofert ajuda, entre la qual, la presència de més de 5.000 soldats.

Per fer què? Tan necessaris són els exèrcits? Solucionen tant com volen fer creure?

Jo no m'ho crec. Crec, més aviat, que cal dissoldre els exèrcits, tots, i que caldria invertir molt més en educació, ressolució pacífica de conflictes, brigades internacionals de pau...

Sense voler sentar càtedra sobre el "dolents" que són els exèrcits i limitant-me, tan sols, als tan elogiats cascos blaus de la ONU, us ofereixo alguns enllaços al respecte:

Las denuncias de abusos salpican a 'cascos azules' y personal de ONG

Abusos, fa poc, a Costa d'Ivori
Al 2006, també a Costa d'Ivori
A Haití i Libéria
Sudan
A Haití
Al Congo...

Acabo el post amb un vídeo d'una actuació tristament memorable dels cascos blaus, en aquest cas holandesos, a Srebrenica. A les imatges podeu veure els tractes entre un criminal de guerra anomenat Ratko Mladic, cap de l'exèrcit serbi en aquell moment, i els comandaments dels cascos blaus per lliurar l'enclau "protegit" d'Srebrenica. El resultat és prou i tristament conegut per tothom: Més de 7.000 desapareguts, principalment homens i nens; més de 3.000 cadàvers localitzats, etc. En vaig parlar en alguns posts.

diumenge, 17 de gener de 2010

Solidaridad y respeto a la Soberanía Popular: Haití nos Llama


Mentre van arribant les notícies sobre la situació a Haití, els recitals de solidaritat, la vergonya del préstec de l'FMI, etc., penjo un enllaç a un post del blog de Jordi Calvo (del Centre Delàs) anomenat Ayuda sincera a Haití . En el post, a més de reclamar una ajuda sincera que no cerqui futurs beneficis econòmics o polítics, es fa referència a un manifest de Jubileo Sur al qual s'ha adherit la campanya Qui deu a qui?

Acompañamos al pueblo de Haití en este momento de infinito sufrimiento y zozobra y hacemos nuestro su grito, llamando al mundo entero a responder con urgencia, persistencia y solidaridad. Llamamos a los pueblos y a los gobiernos a sacudirse con la misma fuerza con que la tierra sacudió hasta los cimientos de la vida de ese digno y valiente pueblo, afectando directamente a una tercera parte de la población - tres millones de personas - y sumando una destrucción de inimaginables proporciones a lo que ya era, para la inmensa mayoría, una situación de tremenda precarización con la violación cotidiana de sus derechos humanos más elementales.

Esta tragedia sobrepasa las fronteras de Haití, siendo responsabilidad de la comunidad internacional dar una respuesta de socorro inmediata a las víctimas y de recursos y políticas a corto y mediano plazo que contribuyan, con todos los medios que la realidad exige, para que el pueblo haitiano pueda reconstruir su propio país y futuro, libre de las dominaciones y dependencias que tanto han marcado su vida. Sin duda tiene la fuerza necesaria, y junto a ello, no podemos permitir que esta tragedia sea aprovechada por quienes siempre han buscado doblegar esa voluntad, para imponer una reconstrucción a modo y semejanza de sus intereses mezquinos.

A lo largo de los últimos años y junto con muchas organizaciones haitianas, hemos denunciado la ocupación militar por parte de las tropas de la ONU y los impactos de la dominación impuesta por medio de la deuda, el libre comercio, el saqueo de su naturaleza y la invasión de intereses transnacionales. La condición de vulnerabilidad del país a las tragedias naturales –provocada en gran medida por la devastación del medio ambiente, por la inexistencia de infraestructura básica, por el debilitamiento de la capacidad de acción del estado- no está desconectada de esas acciones, que atentan históricamente contra la soberanía del pueblo.

Es momento que los gobiernos que forman parte de la MINUSTAH, las Naciones Unidas y especialmente Francia y Estados Unidos, los gobiernos hermanos de América Latina, revean esas políticas a contramano de las necesidades básicas de la población haitiana. Exigimos a esos gobiernos y organizaciones internacionales sustituir la ocupación militar por una verdadera misión de solidaridad, así como la urgente anulación de la ilegítima deuda que hasta el día de hoy se cobra a Haití. Exigimos que los recursos destinados para el auxilio y la reconstrucción no generen nuevo endeudamiento ni que se les impongan condicionalidades o cualquier otra forma de imposición externa que desvirtúen ese objetivo, como es la práctica de las Instituciones Financieras Internacionales como el Banco Mundial, el BID y el FMI, los llamados «países donantes» y las empresas que ellos benefician. Es hora que la comunidad internacional, y en particular los países e intereses que se han enriquecidos a costa de ello, reconozcan y cumplan con su deber de reparar las deudas históricas, sociales, ecológicas y climáticas que han venido acumulando para con el pueblo haitiano. Es hora de reconocer además, que históricamente son las mujeres quienes no solo llevan una carga desproporcionada de los costos de una tragedia como esta, sino que también puedan y deban ser artífices protagónicas del proceso de reconstrucción.

Llamamos también a los movimientos y organizaciones del mundo entero, a las personas vinculadas sobre todo con la salud y el hábitat popular, la cultura y la comunicación, a movilizarse, creando y sumándose a las campañas de apoyo, organizando comités locales para el envío de recursos y brigadas solidarias en este momento tan difícil. Compartimos con el heroico y resistente pueblo haitiano nuestro luto y solidaridad, con la certeza que el país resurgirá libre y soberano.

Primeras firmas:

Jubileo Sur/ Américas

Jubileo Sur Global

Invitamos a sumar adhesiones e información acerca de sus acciones solidarias, comunicando a la dirección haiti@jubileesouth.org o directamente a la secretaría de Jubileo Sur/Américas, jubileosur@wamani.apc.org

Us deixo també, un escrit d'Adolfo Pérez Esquivel sobre Haití (després de l'article sobre Fanon).


divendres, 15 de gener de 2010

Barraques. La ciutat oblidada. - Immigració

una imatge del Somorrostro

Ahir a la nit van fer un reportatge sobre les barraques a Barcelona. Una realitat oblidada. Penjo el vídeo, dura una horeta i escaig, i us el recomano. Al final, algunes de les persones que han explicat la seva experiència lamenta que s'hagi oblidat aquesta realitat i que, a la platja del Bogatell, per exemple, no hi hagi cap cartell recordant que alli ho havia el Somorrostro.

Amb tanta informació sobre les il·legalitats que l'Ajuntament de Vic vol perpetrar per dificultar la integració d'immigrants a la localitat (a Reus també s'hi couen faves en el tema de l'empadronament: fa un temps l'Ajuntament perdia el cul per empadronar a tot quisqui per arribar als 100.000 habitants i ara canvia la cosa), no em puc estar de recomanar-vos un comentari que fa una de les persones que va passar força anys vivint en una barraca: "Pués el haber vivido en una barraca... en condiciones muy precàrias, me ha servido para darme cuenta que si otras personas vienen a nuestro pais, se dejan la vida, muchos, en el camino, y vienen buscando mejor vida, pués para compadecerte de ellos, solidarizarte y pensar que si ellos lo han hecho ahora, a nosotros nos tocó hacerlo antes y por los mismos motivos" (en el vídeo a partir del minut 1:11:00. El documental és molt bo i emociona però aquestes paraules, amb tanta humanitat, em fan saltar les llàgrimes.



Haití: la pobresa agreuja les catastrofes naturals

Aquest matí llegint les novetats sobre la situació a Haití, he llegit, a banda de les històries humano-morboses i les cròniques sobre la destrucció, com "el món ha emprès una carrera contra rellotge per ajudar", Governs, ONG's, els artistes de Hollywod... els Estats Units, per exemple, ja han anunciat que enviaran més equips de salvament, aliments... i 3.500 soldats i 2.200 marines (a afegir a les tropes de la ONU). Per ací hi ha un allau d'entitats bancàries i entitats no bancàries que han obert comptes per ingressar donatius (esperem que no cobrin comissions en les transferències relacionades amb aquest tema). Apareixen també notícies sobre la tardança i descordinació en l'ajuda internacional.

Jo, francament, crec que hi ha força gent que farà donatius i enviarà material, si es demana, i entenc que és força necessari i lloable i però tinc la sensació que no hi haurà tanta gent que faci referència a la situació prèvia al terratrèmol, evidentment tampoc entenc la necessitat, justament, de soldats (a banda, clar, de la protecció dels estadounidencs que hi hagi en el país. Ací també ho fan, en funció de les visites porten la seva pròpia policia).


En la línia que us comentava de referència a la situació prèvia i, perque no, de denuncia de la tranquil·litat de l'anomenada "comunitat internacional" que no acostuma a prevenir les catàstrofes i/o els conflictes, us penjo aquest article que sortia ahir al diari Público i alguns enllaços.

La pobreza agrava las catástrofes naturales

Análisis

Los seísmos y otras catástrofes naturales no son selectivos ni discriminatorios. Se presentan sin previo aviso y aleatoriamente. Sus consecuencias, en cambio, son claramente mucho más dramáticas allá donde la pobreza ya es causante de muchas desdichas.

El seísmo en Haití es otra demostración de esta relación lógica, que no aceptable. Haití es el país más pobre de toda América Latina y reúne muchas de las características que conducen a tantos daños humanos y materiales. Cifras que no podremos conocer con exactitud porque el adelgazamiento de las funciones del Estado, y esa

sería la primera característica, lleva a que este ni pueda anticiparse y difícilmente pueda responder.

La imposición del modelo neoliberal con sus políticas de ajuste estructural y el libre comercio, facilitando, por ejemplo, la entrada masiva de alimentos importados, arruinó y desestructuró a un país que nunca pudo recuperarse de su pasado colonizado. Y el campo haitiano, es decir, la mayoría de la población, pasó y pasa

por graves dificultades para vivir en el medio rural. El éxodo de miles de personas hacia las grandes urbes y su hacinamiento en ciudades que no están preparadas para multiplicar por diez sus habitantes, como Puerto Príncipe, las sitúa en la vulnerabilidad.

Un último factor repetido en estas catástrofes son los daños producidos por los desprendimientos de tierras originados por la fuerte deforestación que sufren los bosques y selvas de los países del Sur. Las causas

también las conocemos: la pobreza y falta de fuentes energéticas lleva a una tala indiscriminada de bosques, que se suma a la producida para ampliar los monocultivos de exportación (caña de azúcar, en el caso de Haití, ahora revalorizada por su uso como agrocombustible).

La lucha contra estas características que llevan a la pobreza, y contra sus responsables, es el mejor programa

para prevenir catástrofes.

Gustavo Duch Guillot * editor de ‘Soberanía Al imentaria, Biodiversidad y Culturas’


Article Bajo el yugo de los desastres y el intervencionismo

Article Cronologia. El seismo devasta la empobrecida capital de Haití
Article el terremoto retrasa el progreso en Haití

Text, molt recomanable encara que sigui una mica més antic, d'Eduardo Galeano, Los pecados de Haití

Haití: un país ocupado por fuerzas extranjeras y castigado por la pobreza

Las cinco plagas de Haití

Em sabria greu que algú pensi que dient aquestes coses m'allunyo de les "necessitats" presents pel que fa a ajuda internacional. Ho sento, crec que les dues coses haurien de ser compatibles i que una sense l'altre no solventa massa coses. En qualsevol cas, a mi, em sonen molt més cíniques les paraules del bisbe de San Sebastian, José Ignacio Munilla, dient que "Hay males mayores que lo de Haití, como nuestra situación espiritual". Sort que amb declaracions com aquestes agilitzen que se'ls acabi el momio i la feligresia acabi apostatant. Gràcies Munilla.

Joan Pau II i Duvalier en una visita a Haití

dilluns, 11 de gener de 2010

peripècies i fortunes

el cel (a dalt) i la catedral (a sota) el dia de reis, des del terrat de casa ma mare.

les fotos de sota mostren les muntanyes nevades (també des del terrat però avui)

I la darrera és la del cel d'ahir a Barcelona, a la posta de sol


Fa uns dies tenia sessió de quimio. No la vam fer perquè era millor esperar un TAC que m'havien de fer dissabte. Finalment, tampoc vam fer el TAC perquè s'havia espatllat la bomba per administrar el contrast. Després d'esperar i prendre uns gots d'aigua ens van explicar que no es podia fer. Un "company" no s'ho va prendre massa bé. A mi no em va fer massa gràcia però que hi has de fer?
Millor aprofitar el dia que, per cert, era fantàstic. Vam poder passejar per Barna, sense conèixer ningú; dinar al restaurant Govinda, vegetaria amb menjar hindú; visitar un parell de botigues eròtiques; anar a l'IMAX a veure una peli de balenes i dofins (en la que jo, lamentablement, em vaig clapar); anar de rebaixes; veure una exposició sobre els descobriments; menjar una crepe de xocolata i nata (la Mònica) i un gofre de xocolata, nata i gelat de vainilla (jo), que, per cert, no em va entusiasmar; gaudir d'un cel preciós a la posta de sol... i, sobretot, gaudint de la companyia de la Mònica.

una última foto de la Catedral, avui

diumenge, 10 de gener de 2010

Primo Levi - Auschwitz


El diari Público d'avui porta una pàgina amb l'article Los ejercicios espirituales de Primo Levi, que parla de l'escriptor i de l'escriptura (com a compromís o com a acte de justícia) i de les comparacions i diferències entre el genocidi nazi el el Gúlag soviètic, arran la publicació d'un llibre d'articles, Vivir para contar, publicat per Alpha Decay.
Suposo que tothom coneix l'escriptor Primo Levi, supervivent d'Auschwitz fins que va morir, en principi, per suicidi. En tot cas, us deixo algún enllaç amb la seva biografia i obra per si en voleu saber més.


A més de l'article, el diari publica el següent text, força interessant:

Un gigantesco ejército de esclavos

Cuando Alemania sufre los primeros reveses militares, los hornos crematorios “grandes como catedrales”, en los que ardían hasta 24.000 cadáveres al día en Auschwitz, se transformaron
en industrias para paliar la escasez de mano de obra, con “un gigantesco ejército de esclavos reducidos a trabajar hasta la muerte”. Levi defendió que los campos no fueron un fenómeno marginal, sino que la industria alemana se asentaba sobre los trabajadores.
Las estimaciones que maneja son de nueve millones en Alemania, en 1944. Los ‘Lager’ eran un reflejo del tejido social del Estado totalitario, donde la jerarquía entre los presos daba más poder a quien menos trabajaba, donde el preso sin galones estaba privado de derechos, y donde la información de la policía secreta era una ramificación de delatores y espías.

Poema en audio: Auschwitz de León Felipe por León Felipe

dilluns, 4 de gener de 2010

diumenge, 3 de gener de 2010

Primer PxP del 2010 - Sahara Hurra


Aquest matí hem fet el primer Paraules per la Pau del 2010.
Després que el Marc comentés les novetats de la Marxa a Gaza o l'"absolució" (judicial) dels membres de Blackwater que van assassinar civils iraquians, hem assistit a un recital de poesia saharaui.

Nayim, Xema i la Maria han recitat diferents poemes d'autors saharauis. Liman Boicha, Luali Lehsan, Saleh Abdalahi o Alí Salem Iselmu són alguns dels poetes dels quals s'ha recitat alguna composició.

Evidentment, hem recordat la situació del Sahara i hem acabat l'acte amb un crit de Sàhara Hurra

AUSENCIA

Desde los escombros de mi cuerpo

azotado por el viento y la lluvia

renacen las ganas

de tiempos ya casi inmemoriales

cuando aquella noche

escribí mi vida sobre tu vientre

con espermas celestes.

Desde los restos de mi osamenta

busco tus manos

para rascarme la sed

del último suspiro

que ahogué entre tus piernas.

Desde esta celda

reclamo mi soledad

que una noche huyó contigo

dejándome solo

entre tus fantasmas y mis verdugos.

poema de SALEM ABDELFATAH, EBNU


dissabte, 2 de gener de 2010

Bon any 2010

Bé, ja estem al 2010. Un canvi d'any en companyia de la Mònica i amics i amigues. Alguns/es com altres anys, llençant els grans de raïm i maleïnt en "hebreu", una teca memorable (llàstima que no em trobava massa bé, refredat, i no vaig jalar massa), actuacions musicals i, després, unes primeres hores del 2010 fantàstiques. Nonetes, ibuprofenos i tranquil·litat en un primer d'any que, a Sant Pere i Sant Pau, semblava el primer dia de després la fi del món. Sort que a Tarragona hi havia vida i ens van pujar una pizza. Vam acabar el dia plorant amb Titànic (jo si més no).

Us he penjat un parell de fotos del dia 31 i una de la posta de sol del dia 1, des de Sant Pere i Sant Pau.

Bon any i que tots els vostres projectes es facin realitat, i recordeu que els anys són com són, de nosaltres depèn el que farem o no farem i si, finalment, direm que ha estat un bon o mal any. Petons.