dilluns, 31 de maig del 2010

No a la mort sense sentit - Suport a la Flota de la Llibertat - Prou Apartheid

Aquests dies són durs, evidentment més per a uns/es que per a altres, però durs. En el darrer post parlava de la mort i, sobretot, de la mort sense sentit. Parlava també de la mort d'una amiga i companya de feina que hem acomiadat avui. Doncs bé, aquest matí una nova trucada telefònica m'informava que l'exèrcit d'Israel havia atacat els vaixells que volien trencar el setge de Gaza i transportaven ajuda humanitària pels seus habitants. Els nou vaixells transportaven, a més de les 10.000 tones d'ajuda humanitària, al voltant de 750 persones de 40 nacionalitats, entre les quals tres persones de l'estat espanyol, l'escriptor suec Henning Mankell, una vintena de parlamentaris europeus, una premi Nobel de la Pau, una ex congressista dels EUA, l'arquebisbe Hilarion Capucci, un supervivent de l'holocaust...



Malgrat que les notícies encara són confuses sembla que l'atac s'ha produït en aigües internacionals. Que els vaixells han estat atacats per mar i aire. Que hi ha hagut més d'una desena de morts. El govern d'Israel ha intentat justificar-se parlant, com no, de terrorisme, de defensa pròpia atès que, diuen, els seus soldats han estat atacats pels pacifistes, etc. etc. etc.

Enllaç al diari Publico

A tot el món es succeeixen les mostres de condemna a l'actuació del govern israelià.

A Tarragona, la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau ha convocat una concentració a la Plaça de la Font, demà, 1 de juny, a les 20,00 hores i ha fet córrer el següent comunicat:

Contra l'atac d'Israel als vaixells amb ajuda humanitària a Gaza

Davant l’atac per part de l’exèrcit israelià contra els membres de la flota d’ajut humanitari, en missió pacífica de resistència civil, que pretenia trencar el setge de Gaza, denunciem i condemnem les greus violacions del Dret internacional dels drets humans i del Dret internacional humanitari que, un cop més, ha comés i ha ordenat cometre el govern israelià.
Més enllà que l’abordatge s’hagi comès en aigües internacionals o dins de l’espai marí palestí, controlat per Israel, l’ús de la força armada contra la població civil, interna o internacional, suposa una flagrant violació del Dret internacional.
Instem a que és produeixi un clar pronunciament de les autoritats polítiques internacionals, de l’Estat espanyol i de Catalunya contra aquest nou menyspreu de les autoritats israelianes cap al principi del respecte de la dignitat humana. També exigim que des de l’Ajuntament de Tarragona es trenquin les relacions politiques, econòmiques i culturals existents amb l’estat d’Israel i que són una vergonya política. Recordem que el silenci equival a complicitat. Esperem que els nostres polítics estiguin a l’alçada dels valors de la dignitat humana i condemnin aquesta situació que ha costat la vida i ha ocasionat un gran nombre de ferits a activistes internacionals i no es quedin en silenci com va passar durant l’Operació Plom Fos a l’any 2008, en la que varen morir més de 1.300 palestins.
Instem a seguir amb la campanya de Boicot als productes israelians per visualitzar el nostre rebuig a la política genocida de l’estat d’Israel.

Jo, subscric el comunicat però no vull afegir-me a la condemna des de la ràbia sinó des del seny i, per tant, en aquest blog em vull fer ressò, sobretot, del blog Crònicas desde Gaza de l'associació cultura y Paz i d'altres documents

En aquest enllaç podeu trobar unes declaracions de l'arquebisbe catòlic Hilarion Capucci.

En aquest altre podreu trobar entrevistes als tres membres espanyols de l'expedició

Aquest darrer vídeo és una mica més crític i tracta sobre la guerra mediàtica contra Palestina:


diumenge, 30 de maig del 2010

La Isla - Shiva - Ying i yang - vida i mort

Aquests dies, coincidint amb altres successos, estic rellegint un llibre que, fa temps em va impactar. La Isla de l'Aldous Huxley.

Vaig penjant algun bocí al FB. En aquest cas, el bocí es una mica grandet i, per tant, no el puc penjar al FB, per la qual cosa el penjo al blog i penjo l'enllaç al FB. El "bocí" en qüestió té relació, a més, amb el que he comentat en el darrer post.

"En voz muy baja, el doctor Robert comenzó a hablar sobre Siva-Nataraja, el Señor de la Danza.

-Vean esta imagen -dijo-. Mírenla con los nuevos ojos que les ha dado la medicina moksha. Vean como respira y palpita, como surge de la luminosidad hacia luminosidades más intensas. Como danza y danza en todos los mundos al mismo tiempo. Mírenlo.

Will escudriñó los rostros levantados y advirtió, ora en uno, ora en otro, las nacientes iluminaciones del placer, del reconocimiento, de la comprensión, los signos de la adoración asombrada que temblaba al borde del éxtasis o el terror.

-Miren con atención -insistió el doctor Robert-. Miren con más atención aún. -Luego, al cabo de un largo minuto de silencio-: Baila en todos los mundos a la vez -repitió-. En todos los mundos. Y antes que nada en el mundo de la materia. Miren el gran halo redondo, orlado de los símbolos del fuego, dentro del cual danza el dios. Representa a la naturaleza, el mundo de la masa y la energia. Dentro de él Siva-Nataraja baila la danza del Interminable nacimiento y desaparición. Es su lila, su juego cósmico. Juega por el juego mismo, como un niño. Pero este niño es el Orden de las Cosas. Sus juguetes son las galaxias, su campo de juegos es el espacio infinito, y entre dedo y dedo cada intervalo es de mil millones de años luz. Mírenlo, ahí, en el altar. La imagen ha sido hecha por el hombre, es un pequeño artefacto de cobre, de un metro veinte de alto. Cierren los ojos y veanlo erguirse en la noche, sigan la ilimitada extensión de esos brazos y del revuelto cabello infinitamente agitado. Nataraja juega entre las estrellas y en los átomos. Pero además -agregó-, además juega dentro de cada cosa viviente, de cada criatura sensible, de todos los niños, hombres y mujeres. Juega por el placer del juego. Pero ahora el campo de juego es consciente, el piso del salón de baile es capaz de sufrimientos. A nosotros este juego sin objeto nos parece una especie de insulto. En realidad nos agradaria un Dios que no destruyese lo que ha creado. O si tiene que existir dolor y muerte que sean distribuidos por un Dios de rectitud, que castigue a los malvados y recompense a los buenos con la eterna dicha. Pero en realidad los buenos son heridos, los inocentes sufren. Entonces que haya un Dios que simpatice y traiga consuelo. Pero Nataraja no hace más que danzar. Su juego es un juego impartcial de muerte y vida, de todos los males y todos los bienes. En su mano derecha superior sostiene el tambor que llama al ser desde adentro del no ser. Rataplán... el tamborileo de la creación, la diana cósmica. Pero ahora miren la mano izquierda superior. Blande el fuego con el cual todo lo que ha sido creado es destruido. Danza de esta manera... ¡y que dicha! Danza de esta otra... y, ¡oh, que dolor, que espantoso miedo , que desolación! Y brinca, salta y hace una cabriola. Brinca hacia la perfecta salud. Salta hacia el cáncer y la senilidad. Hace una cabriola para salir de la plenitud de la vida y caer en la nada, y para salir de la nada y caer de nuevo en la vida. Para Nataraja todo es juego, y el juego es un fin en si mismo, eternamente carente de sentido. Danza porque danza y la danza es su maha-suja, su infinita y eterna bienaventuranza. Eterna Bienaventuranza -repitió el doctor, y una vez más, pero con tono de interrogación-: ¿Eterna Bienaventuranza? -Meneo la cabeza-. Para nosotros no hay bienaventuranza; solo la oscilación entre la dicha y el terror, y una sensación de ofensa ante el pensamiento de que nuestros dolores son tan parte integral de la danza de Nataraja como nuestros placeres, nuestra muerte como nuestra vida. Pensemos en eso, en silencio, durante un rato.

Pasaban los segundos, el silencio se hacia más profundo. De pronto, sorprendentemente, una de las muchachas rompió a sollozar. Vijaya abandonó su lugar y, arrodillándose juntoa ella, le posó una mano en el hombro. Los sollozos se apagaron.

-Sufrimientos y enfermedad -continuó el doctor al cabo-, vejez, decrepitud, muerte. Os muestro la pena. Pero eso no fué lo único que nos mostró Buda. También nos mostró el final de la pena.

-Shivanayama -exclamó el anciano sacerdote con tono triunfal.

-Abran los ojos y miren a Nataraja, allí arriba, en el altar. Miren con atención. En la mano derecha superior, como ya han visto, tiene el tambor que llama al mundo a la existencia, y en la mano superior izquierda lleva el fuego destructor. Vida y muerte, orden y desintegración, imparcialmente. Pero ahora miren las otras dos manos de Siva. La inferior derecha está levantada, con la palma vuelta hacia afuera. ¿Que significas ese ademán? Significa <>. ¿Pero como es posible que nadie que tenga un poco de sensatez deje de tener miedo? ¿Como es posible fingir que el masl y el sufrimiento están bien, cuando resulta tan evidente que están mal? Nataraja tiene la respuesta. Miren ahora su mano inferior izquierda. La usa para señalar a sus pies. ¿Y que hacen sus pies? Miren con atención y verán que el pie derecho está plantado de lleno sobre una horrible y pequeña criatura subhumana: el demonio, Muyalaka. Muyalaka, un enano, pero inmensamente poderoso en su malignidad, es la encarnación de la ignorancia, la manifestación de la ávida y posesiva yoidad. ¡Písenlo, quíebrenle el espinazo! Y eso precisamente hace Nataraja. Pisotea al pequeño monstruo con su pie derecho. Pero adviertan que lo que señala con el dedo no es ese pie derecho, sinó el izquierdo, el pie que, mientras danza, ha elevado del suelo. ¿Y por qué lo señala? ¿Por qué? Ese pie en alto, ese desafío danzante de la fuerza de la gravedad... es el símbolo de la liberación, de la moksha. Nataraja baila en todos los mundos al mismo tiempo... en el mundo de la física y de la química, en el mundo de la experiencia común, demasiado humana, y por último en el mundo de la Talidad, del Espíritu, de la Clara Luz. Y ahora -continuó el doctor luego de un momento de silencio- quiero que miren la otra estatua, la imagen de Siva y la diosa. Mírenlos, allí, en su cuevita de luz. Y ahora cierren los ojos y vuelvan a verlos... brillantes, vivos, glorificados. ¡Cuan hermosos! Y en su ternura, ¡que profundidades de significación! ¡Que sabiduría, más allá de todas las sabidurías habladas, en la experiencia sensual de la fusión espiritual y la expiación! La eternidad en amor con el tiempo. Lo Uno unido en matrimonio a lo mucho, lo relativo convertido en absoluto por su unión con lo Uno. El Nirvana identificado son samsara, la manifestación en el tiempo y en la carne y en la sensación del Buda naturaleza.

-Shivanayama. -El anciano sacerdote encendió otra barrita de incienso y con suavidad, en una sucesión de prolongados felismas, comenzó a canturrear algo en sánscrito. En los jóvenes rostros que tenia ante sí, Will pudo leer las señales de una sertenidad que escuchaba, la sonrisa apenas perceptible, extática, que saluda una repentina percepción interior, una revelación de verdad o belleza. Entretanto, en el fondo, Murugan estaba pesadamente recostado contra una columna, escarbándose la nariz exquisitamente griega.

-Liberación -recomenzó el doctor Robert-, el final de la pena, deja de ser lo que ignorantemente piensan que son, para convertirse en lo que son en realidad. Durante un rato, gracias a la medicina moksha, sabran qué es ser lo que es en realidad, lo que en rigor siempre han sido. ¡Que dicha intemporal! Pero, como todo lo demás, esta intemporalidad es transitoria. Como todo lo demás, pasará. Y cuando haya pasado, ¿que haran ustedes con esa experiencia? ¿Que harán con todas las otras experiencias similares que la medicina moksha les hará reconocer en los años por venir? ¿Las gozarán simplemente, como se gozaria de una velada en una pantomima de títeres, para volver luego a sus ocupaciones de costumbre, para volver a comportarse como los tontos delincuentes que creen ser? ¿O después de haber entrevisto dedicarán sus vidas a la ocupación en modo alguno habitual, de ser lo que son en realidad? Lo único que nosotros, los mayores, podemos hacver con nuestras enseñanzas, lo único que Pala puede hacer por ustedes con su orden social, es proporcionarles las técnicas y las oportunidades. Y lo único que la medicina moksha puede hacer es proporcionarles una sucesión de visiones beatíficas, una hora o dos, de vez en cuando, de esclarecimiento y gracia liberadora. A ustedes les toca decidir si colaborarán con la gracia y aprovecharán esas oportunidades. Pero eso queda para el futuro. Aquí y ahora, lo único que tienen que hacer es seguir el consejo del mynah: ¡Atención! Presten atención y verán que, gradual o repentinamente, adquieren conciencia de los grandes hechos primordiales representados por esos símbolos del altar."

l'etern contrapunt

Aquest cap de setmana han passat força coses però ha estat marcat per la mort.


Ahir al vespre vaig rebre una trucada. Un company d'Amical Mauthausen m'informava que havia mort Josep Figueras Solé (Fontscaldes, 1918) un tarragoní que va passar per Mauthausen (es va exiliar a França el febrer del 1939 i dos anys més tard, el 22 de gener del 1941, va ser deportat a Mauthausen). L'han enterrat aquest matí a Fontscaldes.


Aquest matí, per una nova trucada, m'he assabentat de la mort d'una amiga i companya de feina., mentre realitzava una activitat esportiva que li agradava. Amb 34 o 35 anys feia cosa d'un any que s'havia casat. Des del meu punt de vista, tenia tota una vida per davant.


No més sentit tenen els casos de les 26 víctimes del franquisme, les causes dels quals han estat arxivades pels pertinents jutjats, que relata el diari Publico. El jutge Garzón investigava la "desaparició" de més de 114.000 persones durant la guerra civil i el franquisme. Iniciat, ja, l'assetjament de la fiscalia i la pròpia Audiència Nacional, l'any 2008, el jutge es va inhibir en favor de 46 jutjats territorials (al final fóren uns 60). A aquestes alçades, més d'un 60% dels jutjats han arxivat les causes.Tan sols tres estan donant passes de rellevància i demanen el seu retorn a l'Audiencia Nacional al considerar-los crims de lesa humanitat.



Algunes de les coses que relaten familiars i amics de les víctimes, lluitant, en general, per recuperar les restes, són aquestes:

Jerònima Blanco i el seu fill Fernando. "La vecina de enfrente pudo verlo todo a través de la ventana y siempre me contó cómo al niño lo tiraban al aire y lo tiroteaban como si fuera tiro al plato", relata Abel, el sobrino nieto de Jerónima

Juan Bort Picon. "Los falangistas lo montaron en un coche y lo llevaron a Almonte. Su esposa intentó evitarlo poniéndose ante el coche, pero le dijeron que igual les daba matar a uno que a dos. Fue asesinado porque era un comunista más o menos destacado", cuenta su nieto Francisco Palomo, de 42 años.

Família Tornero. Las mujeres de la familia Tornero Quintana sufrieron la peor de las represiones. “Las detuvieron, las sacaron a barrer las calles, les raparon la cabeza y les dieron aceite de ricino”, explica Lucio. Todo el pueblo pudo ver la humillación de sus tías y su abuela, que además fueron puestas a recolectar yerbajos en los bordes de los caminos.“En el caso de mi familia, fueron los propios falangistas del pueblo los que se encargaron de fusilarlas. Y encima no lo hicieron de madrugada como en otros asesinatos sino que lo hicieron a plena luz del día. Mi familia vivió siempre en el pueblo conviviendo con los verdugos que los enterraron como perros y ahora no nos han dejado llorar”, lamenta.

Guillermo Mir. "Mi madre llevó a los falangistas a su escondite"

Joan Ferrà. "Tuvo una muerte lenta por intentar huir."

Higinio Marcos. "Dicen que le cortaron la lengua en vida"

Antonio Espino. "No hubo juicio ni causa. Fué vergonzoso"

matrimonio Rodriguez- Rodrigo. El matrimonio fusilado, los hijos con los curas.

Manuel Domínguez. "Un cura lo delato y otro ahora impide buscarlo"

José Sosa. "Mi madre dejaba flores (en el pou d'Arucas, a on van llençar les restes de 24 persones) y yo no sabia a quien"

Ja sé que la vida noi, és ni justa ni injusta, que és com és, però no puc evitar enrabiar-me davant fets com aquests (bona part dels casos que comenta Publico eren persones d'entre 30 i 40 anys o més joves) i, especialment, com no, per la mort de la Cèlia, amb tota la vida per davant. El meu sentit condol per familiars, amics i companys.


dimecres, 26 de maig del 2010

algunes veritats sobre la crisi, l'especulació i l'afany de lucre (clau del capitalisme) encara que sigui a partir del comerç d'armes

Avui us penjo un vídeo que fa alguns dies que corre. Es veu una intervenció del parlamentari dels Verds Daniel Cohn- Bendit, en una sessió del Parlament europeu, deixant anar algunes veritats sobre la crisi i parlant, al final de la intervenció, sobre la despesa armamentística i les exportacions d'armes a Grècia.



A continuació penjo un parell d'articles d'opinió sobre la crisi. El primer d'Isaac Rosa, redactor del diari Público, i el segón de José Manuel Naredo del Consell editorial del mateix diari. Són prou interessants i mostren, si més no, un punt de vista diferent al que se'ns vol imposar des del Govern i d'ens com el Banco de España o el Fons Monetari Internacional. Ull! encara que el PP voti que no al "tijeretazo" per motius polítics, electoralistes o interessats, simplement, no estan defensant, en absolut, una política econòmica diferent a la que defensen el Govern i els ens que he esmentat. Podeu votar maquillatges superficials però en el moll de l'os, en política econòmica, tots defensen el mateix amb major o menor severitat.

Doncellas, no. Trabajadores y jubilados, sí

26 May 2010

Isaac Rosa

“La reforma de las pensiones es esencial. Incluso puede estimular la demanda, ya que si la gente se jubila más tarde puede consumir algo más. -Olivier Blanchard, Economista Jefe del FMI-

Como en aquel viejo chiste, si yo les cuento que tengo un plan para exterminar judíos, negros, homosexuales y dentistas, ustedes me preguntarán: ¿y por qué a los dentistas? De entrada, la inclusión de los otros tres colectivos les parecerá algo más lógico, propio de un plan de exterminio. Les horrorizará y me denunciarán, sí; pero no les extrañará tanto como matar odontólogos.

Pues lo mismo pasa con los muchos oráculos que recomiendan planes de ajuste, reformas drásticas y sacrificios. Si el FMI, el gobernador del Banco de España, el experto de turno o la vicepresidenta propusieran hoy “recortar las pensiones, los salarios, el coste del despido y el largo de las faldas”, todos exclamaríamos sorprendidos: ¿Y por qué el largo de las faldas?

Me dirán ustedes: “No vale el ejemplo, pues el largo de las faldas no tiene nada que ver con la crisis ni con ningún tipo de medida para recuperar la economía.” Ah, cayeron en la trampa. ¿Es que acaso las pensiones, los salarios o el coste del despido tienen algo que ver con esta crisis, con su origen o con su solución?

Ése es el aro por el que hemos pasado todos, con más o menos resistencia. A fuerza de machacar los mismos mensajes, hemos acabado asumiendo esa relación, aceptando como inevitable que algo habrá que reformar en lo laboral y social. Por supuesto protestaremos, y pelearemos para que las reformas sean lo menos dolorosas posible; pero partimos de la aceptación de que para salir de la crisis hay que hacer ese tipo de reformas, y que inevitablemente serán dolorosas. Caemos en la trampa, y aunque nos opongamos, lo hacemos en su terreno de juego, con sus reglas.

En Noticias, el libro de Santiago Alba que ya les recomendé, el presidente de la Reserva Federal anuncia que la salida de la crisis exigirá el sacrificio de diez mil doncellas diarias durante varios meses, para así recuperar la actividad financiera. Es un disparate, sí, pero ¿no deberíamos pensar lo mismo cuando proponen sacrificar trabajadores y pensionistas para salir de la crisis?


Sacrificios humanos

26 May 2010

JOSÉ MANUEL NAREDO

Economista y estadístico

Los recortes de gasto aprobados por el Gobierno culminan la progresiva supeditación de las decisiones políticas a los dictados elitistas de la ideología económica dominante, aunque den al traste con los pretendidos signos de recuperación. El camino seguido para invertir la interpretación y las promesas iniciales del Gobierno, que defendían el gasto social como antídoto contra la crisis, ha sido el siguiente.
Primero se atribuyó la crisis a los excesos especulativos del capitalismo y se prometió controlarlos para evitar que volvieran a producirse. Pero, en vez de hacerlo, se utilizaron alegremente los recursos del Estado para apoyar a la banca y a las empresas. Como resultado de ello, repuntaron las inversiones especulativas e improductivas y los beneficios de bancos y empresas, a la vez que aumentaban el déficit y el endeudamiento del Estado, sin que llegara a recuperarse la actividad económica ni a disminuir el paro. Entonces, los poderes económicos financieros urgieron al Estado a reducir el déficit y la deuda, no a costa de las empresas y bancos que se beneficiaron de las ayudas, sino a base de recortar sueldos de funcionarios y gastos sociales y de congelar pensiones cuando se prevé un aumento de la inflación. Además, se pretende realizar una reforma que recorte costes salariales y derechos laborales en aras de la mayor productividad de la economía española. Se da a entender, así, que son los excesivos salarios, gastos sociales y pensiones los que lastran la economía española.
Todo esto se afirma con aplomo en contra de la evidencia más elemental. Se silencia que tanto el salario medio anual, como el coste laboral por hora de trabajo y el gasto social, se sitúan en España bien por debajo, no sólo de la Europa de los 15, sino también de la Europa de los 27. Se oculta que la pensión media es en España sólo el 55% de la percibida en la Europa de los 15 y el 65% de la Europa de los 27. Pues el coste salarial, el gasto social y las pensiones, no sólo vienen a ser en España cerca de la mitad que en Alemania o Francia, sino que se sitúan incluso por debajo de los de Grecia. En este contexto miserable, con tal de no importunar a los poderosos, el Gobierno pretende apretar las tuercas a los más débiles, siguiendo los dictados más obtusos e impopulares de las fuerzas económicas, que recomiendan hacer sacrificios humanos para aplacar la ira de los dioses del mercado.


Per acabar el post, un article de l'amic Jordi Calvo sobre les exportacions d'armes espanyoles a les que, sembla, la crisi els va de conya.

El negocio de la guerra español no está en crisis

20 May 2010

Según el informe que con regularidad realiza el Centre de Estudios por la Paz JM Delàs de Justícia i Pau, cuyos autores son Tica Font y Francesc Benítez, España vuelve a estar en la cabeza de los grandes vendedores de armas mundiales. Las exportaciones en 2008 volvieron a ser las más elevadas de la historia de este país. Representaron casi el 2% de las exportaciones mundiales y el 0,5% del total de la balanza comercial española. Si ya es grave de por si que un país dedique tantos esfuerzos a la venta de armas y que base parte de su crecimiento económico en el negocio de la guerra, es todavía más grave que el 29% de las exportaciones españolas tengan como destino países en desarrollo, o que se esté exportando material de defensa a países en conflicto como Colombia o Israel, o con conflictos latentes como India y Paquistán. Pero esto no es todo, ya que España también exporta a países en contexto de tensión como Sri Lanka o Indonesia. Por no hablar de el caso de Israel, con quien se impulsan grandes acuerdos de colaboración en industria militar, aunque, afortunadamente Zapatero nos aseguró que las armas españolas vendidas a Israel no son para dispararlas sobre los palestinos. Me quedo más tranquilo. Por supuesto, también se exporta a países en guerra, es decir, que intervienen en conflictos armados, como Estados Unidos y Reino Unido que mantienen tropas de ocupación ilegal en Irak y también en Afganistán, donde nuestro Gobierno “pacifista” no cesa de aumentar las tropas y el volumen de recursos destinados a esta guerra (ya son 400 millones de euros anuales). Además, el “pacifismo” de los socialistas ni siquiera cumple con sus propias leyes. La nueva ley de control de exportaciones de armas establece que no se deben vender armas a países sancionados, inestables, en conflicto armado, que vulneren los derechos humanos, que no condenen el terrorismo o que tengan un nivel de bienestar delicado. Interpreten ustedes si vulnera o no la ley que se vendan armas a países como Marruecos, Guinea Ecuatorial, Turquía, Arabia Saudita, Ecuador, India, Pakistán, Venezuela, Emiratos Árabes Unidos, Indonesia, Singapur, Tailandia, Sri Lanka, Angola o Ghana. Pero el despropósito no acaba aquí, España también vende armas a países con poco respeto a los derechos humanos como Indonesia, Kenia y Tailandia, y a alguno de entre los más pobres del mundo como Burkina Faso, Kenia y Mauritania, o que están en una delicada situación de post-conflicto bélico como Angola. Finalmente, es también reprobable que algunas exportaciones de armamento español vayan a países que dedican más recursos a gasto militar que a desarrollo humano como Angola, Arabia Saudita, Ecuador, Brasil, Emiratos Árabes Unidos, Jordania, Pakistán o Turquía. Todo ello en un marco de reducción de la ayuda al desarrollo de 600 millones de euros los próximos años. Por otra parte, este excelente informe del Centre Delàs recoge, por segundo año consecutivo, las exportaciones de material de defensa a empresas privadas y para uso privado. En 2008, los receptores de armamento para uso privado más significativos han sido Estados Unidos, Alemania, Dinamarca, Francia, Bélgica, Austria, Polonia y Reino Unido. Los autores del informe se preguntan: ¿podrían ser las empresas que reciben este armamento multinacionales de defensa del tipo Blackwater, ArmorGroup …? El secretismo de la Ley de control de exportaciones de armas probablemente guarde a buen recaudo esta información. Ante la falta de transparencia, no nos queda otra que sospechar que esto sea así, sino, ¿a qué vendría tanta opacidad por parte del Gobierno en cuanto a las exportaciones de armamento español? En fin, solo nos queda felicitar a la indústria armamentística española, que parece ser que ha sabido superar la crisis, ¿o será que la crisis es buena para el negocio de las armas?

diumenge, 23 de maig del 2010

Sous de polítics i alts funcionaris

En tot l'enrenou de les retallades socials i salarials (aquestes darreres que afecten als funcionaris), el Diari de Tarragona d'avui, diumenge, parla dels sous públics i, sobretot, dels polítics de la demarcació, de Catalunya i de l'estat.

De moment jo no penso dir res, o quasi res, però reprodueixo bona part de la notícia pel seu interès. Reprodueixo l'article d'entrada (sobretot pel que explica sobre dobles sous o la dificultat de trobar aquestes dades) i els llistats de sous.

Força xocant resulta saber que a la Diputació de Tarragona els sous pugen la quantitat d'1,88 milions d'euros dels que 1,38 milions corresponen a les retribucions dels 27 diputats. La resta de personal (que forma part dels principals afectats per la retalla de sous públics) es distribueix 0, 49 milions d'euros.

diu, el Diari de Tarragona:

Los sueldos de políticos y altos funcionarios sí se pueden recortar

Los cargos electos de la demarcación de Tarragona superan con creces la cifra del salario medio en España, que se sitúa en los 21.500 euros brutos al año

C.I/J.C/J.M/M.M/G.C/O.S/JMB/N.R/R.S - 22/05/2010 18:59

Zapatero habló y advirtió que la administración pública debía ‘adelgazar sus salarios’. Los primeros en aplicarse la medida han sido el alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, y el President de la Diputació, Josep Poblet. En la próxima nómina de junio los concejales y cargos de confianza del Ayuntamiento de Tarragona cobrarán un 10% menos, lo que sumado con el recorte medio del 5% a los funcionarios supondrá un ahorro de 2 millones de euros. En la Diputació también aplicarán la medida, con un porcentaje aún por definir, pero que también entrará en vigor a partir del próximo mes de julio.

Pero, ¿qué supondrán estos recortes para la administración más cercana? Con los números en la mano, es evidente que la repercusión no será para nada catastrófica para los afectados. Y es que si el sueldo medio en España se sitúa en los 21.500 euros brutos al año, los políticos y altos funcionarios municipales superan con creces esta cifra.

Los sueldos de los cargos electos y también los de los funcionarios son públicos. Con lo que un trabajo periodístico para explicar la realidad económica de la función pública en la demarcación no debería entrañar demasiada complejidad. Pero la realidad es otra. Muchas administraciones se muestran recelosa de facilitar unos datos que en teoría deberían estar al alcance de todos. Es el caso del Ayuntamiento de Calafell, que no ha querido proporcionar los sueldos de sus altos funcionarios: secretario, interventor o jefe de la policía local.

¿Datos públicos?

¿Por qué tanto misterio si uno puede hallar estas cifras en la red? Pues porque esta operación no se antoja tan sencilla y uno llega a perderse en la inmensidad de internet antes de encontrar un dato fiable. Hay que añadir aquí otro pero a la ‘autodocumentación’. En la publicación de retribuciones en el Butlletí Oficial de la Provincia (BOP)hay que tener en cuenta que no se reflejan determinados complementos salariales que acaban marcando las diferencias entre lo que cobran unos y otros. Y no es éste un tema baladí, sobre todo si tenemos en consideración que algunos de esos complementos ‘ocultos’ pueden ascender e imncluso superar los 100.000 euros anuales.

El análisis

Con los números en la mano puede verse que la mayoría de alcaldes supera los 60.000 euros anuales. Aquí hay que resaltar la figura de los alcaldes de Falset, Josep Torralba, y el de Montblanc, Josep Andreu. El primero no cobra ni un euro por tradición municipal, haciendo buena la máxima en la capital del Priorat de que «la política es afición». La política tampoco resulta lucrativa para el alcalde de Montblanc, quien cobra por asistencias y, por ejemplo, el mes pasado ingresó 300 euros brutos.

Distintos son los motivos de Josep Poblet, alcalde de Vila-seca, y Judith Alberich, alcaldessa de Cunit. El primero no percibe ni un solo euro, ni siquiera en concepto de dietas, como alcalde, tras renunciar a este sueldo porque sus ingresos provienen de la Diputació de Tarragona. Alberich, por su parte, percibe un salario que supera los 60.000 euros como senadora en Madrid, por lo que en el Ayuntamiento que preside cobra dietas que pueden ascender a un máximo de 34.408 euros.

Pero sin duda los mejor pagados son los altos funcionarios: secretarios, interventores y tesoreros cuyos sueldos sobrepasan en la mayoría de casos los salarios de los políticos. En Tarragona es donde más se paga.

(Cosulte el sueldo que cobran los políticos y diferentes cargos públicos de la província, Catalunya y España en la edición impresa del Diari de este domingo)

premeu sobre la imatge si la voleu veure més gran

dimecres, 19 de maig del 2010

sobre vergonyes, moviment contra la impunitat dels crims franquistes i personalismes, entre d'altres coses


"...Col·locar en primer pla les crítiques a Garzón, subestimant l’estratègia d’una poderosa dreta judicial i política refractària encara a condemnar el règim anterior seria segurament un error que, a la llarga, acabaria per debilitar l’enèrgic moviment contra la impunitat dels crims franquistes sorgit recentment. Tanmateix, acceptar sense més ni més la versió elegíaca del jutge que ha pretès projectar part d’aquest moviment també seria una manera d’esterilitzar-lo de cara a un discurs dels drets humans que, si vol ser coherent i eficaç, ha de ser capaç d’eradicar els dobles arrasadors i de cridar les coses pel seu nom..."


Estem assistint a una actuació vergonyosa dels membres del Tribunal Suprem (veure la web del Tribunal al Portal del Poder Judicial) en contra del jutge Baltasar Garzón acusat de prevaricació per la Falange Española (veure wikipedia) i el "sindicat" Manos Límpias (veure wikipedia) per la investigació sobre crims del franquisme (a més d'altres relacionats amb la trama mafiosa de la Gurtel o uns cursos realitzats a New York).



A mi, particularment, m'indigna que, justament, la Falange Española, acusi un jutge i que, malgrat els dictàmens de la Fiscalia, s'acceptin les denuncies i es jutgi aquest jutge. Són comprensibles les mostres de suport que ha rebut el jutge en qüestió, Baltasar Garzón. Des d'aquest punt de vista vagi el meu suport envers el Sr. Garzón i, sobretot, envers els col·lectius i persones que es poden veure privats del seu dret a què es faci justícia pel que fa als crims perpetrats pel franquisme. En aquest sentit val la pena llegir la reacció d'Amnistia Internacional davant la suspensió del jutge Garzón:


Reacció d'Amnistia Internacional davant la suspensió del jutge Baltasar Garzón.

La suspensió del jutge Garzón en les seves funcions per part del Consell General del Poder Judicial per la investigació de crims internacionals suposa la confirmació d'un fet insòlit en democràcia i d'un escàndol.

Es tracta de l'inici d'un judici a l'únic jutge a Espanya per complir amb la seva obligació d'investigar crims internacionals i, per tant, imprescriptibles, com la desaparició forçada de persones. Lamentablement aquesta suspensió i l'eventual judici tindran serioses repercussions:

■ És un missatge tristament clar a les més de 100.000 víctimes de desaparició forçada. Ara serà més difícil obtenir veritat, justícia i reparació.

■ recordar al món que l'Estat espanyol incompleix les seves obligacions internacionals en drets humans a l'estimar que la llei d'amnistia del 1977 és una llei d'impunitat i impedeix investigar crims internacionals. ■ debilitarà, al costat dels recents retallades legislatius en matèria de jurisdicció universal, el paper de la judicatura espanyola perquè, a partir d'ara, serà més difícil, per falta de credibilitat interna, dur a presumptes criminals internacionals davant la justícia espanyola.

■ debilita la credibilitat del govern espanyol en fòrums internacionals de drets humans, com el seu recent nomenament en el Consell de Drets Humans de Nacions Unides; com podrà qüestionar a altres governs per drets humans si Espanya no ha resolt, de conformitat amb el dret internacional, milers de desaparicions forçades?. Amnistia Internacional espera que en, cas d'obertura del judici oral, es retirin els escandalosos càrrecs presentats contra el jutge Baltasar Garzón


Malgrat això, també he de reconèixer que crec que s'ha mitificat Baltasar Garzón. Fa dies, en el FB, vaig fer un comentari en un grup del que formo part, " Un millón de firmas en apoyo del Gran Juez Baltasar Garzón", dient que m'havia adherit al grup, que feia difussió del tema però que aquest senyor no era sant de la meva devoció, que tenia tota una sèrie de clarobscurs i que, per tant, els demanava que retiréssin lo de "gran juez" atès que amb "suport al jutge Baltasar Garzón" entenia que ja n'hi havia prou. Les respostes em posaven de fatxa per amunt.



Davant la confusió generalda al voltant d'aquest tema, m'ha agradat veure una opinió que té en compte les dues vessants, l'opinió de Jaume Asens i Gerardo Pisarello • Advocat de Memòria Històrica de Catalunya (MRHC) i de Mallorca (MAM) i professor de Dret Constitucional a la UB, respectivament. La opinió publicada en els dos darrers números del setmanari Directa (núms. 183 i 184), amb el nom de Memòria democràtica i Garzón, és la que reprodueixo seguidament atès el seu interès:


Els atacs dirigits al jutge Garzón pel seu intent d’investigar els crims del franquisme han col·locat part de l’esquerra i dels moviments socials davant d’un dilema no sempre fàcil de resoldre.

Per a alguns, la defensa del jutge constitueix un instrument central per contrarestar el cop judicial de la dreta i defensar els drets de les víctimes de la dictadura. Per a d’altres, en canvi, la centralitat atorgada a Garzón forma part del problema. Perquè col·loca en un segon pla la lluita dels col·lectius memorialistes, però sobretot perquè transmet una imatge idealitzada d’un jutge les actuacions del qual, més enllà d’aquest cas, han vingut marcades per la lleugeresa jurídica, quan no per la llisa i plana arbitrarietat. És indubtable que el que està en joc en tot aquest debat és quelcom més que el possible final de carrera d’un dels magistrats més famosos d’Europa. Els processos impulsats per Falange i Manos Limpias han de veure’s, abans que res, com a un important obstacle en la dilatada i dura lluita contra la impunitat dels crims franquistes. En cas de triomfar les seves pretensions, en efecte, les víctimes continuarien sense no poder aixecar el tancament de les vies judicials ordenat el 17 de juliol de 1936. I continuaria irresolta,

per exemple, la situació de centenars de nens que van ser segrestats i a qui se’ls van imposar, com a desapareguts en vida, identitats falses. D’altra banda, aquests processos han posat en evidència, una vegada més, que la justícia fins i tot està a les mans d’una casta conservadora que reacciona de forma corporativa davant dels que s’atreveixen a tocar els punts sensibles de l’entramat del poder més tradicional. L’ús espuri del dret penal contra Garzón ha fet recordar a molts que els magistrats del Tribunal Suprem van jurar en accedir a la carrera judicial l’acatament als Principis Fonamentals del Moviment i altres lleis fonamentals del Regne”. Avui, fins i tot, algun d’ells declara la seva simpatia i comprensió cap al cop militar. Això redunda en la creixent percepció que la transició encara no ha conclòs fins i tot el punt de què alguns, potser exageradament, han qualificat l’actual situació com el “pitjor cop succeït en democràcia des del 14-F”.

En tercer lloc, les actuacions contra Garzón suposen un dur cop a la legalitat vigent basat en l’errònia contraposició entre el dret intern i un dret internacional que, al cap i a la fi, ha estat ratificat pel propi Estat. És admissible discutir jurídicament si les actuacions realitzades per Garzón han estat les més adequades. De fet, no falten magistrats, fins i tot dins de l’Audiència Nacional, que consideren que hi havia vies judicials més idònies per investigar els crims franquistes. El que no és de rebut és col·locar principis com el d’imprescriptibilitat i prohibició d’amnistia fora de l’àmbit del jurídic, qualificant com a prevaricadora la seva aplicació judicial. És aquesta última pretensió, en realitat, la que podria considerar-se prevaricadora, a més d’un greu atac

a la independència i a la discrepància judicials que apuntala una cultura jurisdiccional jerarquitzada i autoritària. D’acceptar-se, en efecte, aquest tipus de tesi, el resultat seria l’emmotllament gradual de jutges conformistes o submisos al poder i la intimidació dels més garantistes amb una consigna clara: evitar la persecució dels excessos dels poderosos, tant del passat com del present, i reduir la pròpia funció al càstig dels més

febles. En el cas dels crims del franquisme, el missatge s’ha entès. La majoria dels 46 jutjats territorials que van rebre la causa de Garzón han aplicat la “doctrina Varela”, donant-los carpetada sense tan si més no citar els familiars de les víctimes.

La gravetat d’aquestes actuacions explica en bona mesura els nombrosos actes de solidaritat amb Garzón de sindicats, intel·lectuals i organitzacions de drets humans tant en l’Estat espanyol com fora d’ell. El problema, tanmateix, és que aquestes mobilitzacions, en centrar-se en la defensa del jutge, han generat dos inconvenients difícils de dirigir per a alguns sectors crítics. D’una banda, no han donat suficient entitat –almenys en un primer moment– als drets de les víctimes, minimitzant el paper de desenes d’associacions i col·lectius que, de manera anònima, porten anys lluitant contra la impunitat dels crims de lesa humanitat. Però el més greu, potser, és que han contribuït a difondre una imatge elegíaca del jutge que oculta un currículum en el qual abunden no poques ombres.

Garzón, en efecte, és el jutge que ha impulsat valentes causes contra les dictadures de Xile o l’Argentina. Però també és el jutge que, mogut per la seva megalomania i el seu hiperactivisme, ha llaurat un modus operandi caracteritzat per la lleugeresa i per actuacions processals clarament vulneradores de drets humans fonamentals. Algunes de les actuacions més qüestionables de Garzón, encara que no les úniques, són les vinculades a la lluita contra suposats “terroristes” anarquistes, islamistes o independentistes. Simptomàticament, aquestes actuacions solen ser ignorades o considerar-se una qüestió menor per bona part del progressisme espanyol i d’alguns col·lectius de lluita contra la impunitat d’altres països (sobretot d’Amèrica Llatina). Tanmateix, constitueixen un element indefugible en la construcció del “mite” Garzón. No és un secret, per exemple, l’ús abusiu per part del jutge d’extensos secrets sumarials i períodes d’incomunicació per a persones acusades de terrorisme, una pràctica fortament qüestionada pels organismes internacionals. Tampoc no és desconeguda la seva impassibilitat davant les denúncies per tortures de detinguts posats en la seva disposició. Aquesta desídia, de fet, va portar el Tribunal d’Estrasburg, en el

2004, a condemnar per primera vegada l’Estat per la violació de drets humans que la falta d’actuació de Garzón havia causat a la trentena d’independentistes catalans detinguts a propòsit d’una operació policial en vigílies dels Jocs Olímpics de 1992.

En aquests i altres casos, al costat del Jekyll impulsor dels processos contra els GAL, a favor de la justícia universal o contra la trama Gürtel, conviu el Hyde que, amb la mateixa despreocupació, estreny llaços amb grans empresaris, no té objecció en processar desenes de persones manejant proves de tan dubtosa legalitat com les autoinculpacions arrencades per força a Guantánamo, o emprèn processos inquisitorials contra supòsits “extremistes”, a partir d’apriorismes, analogies i teories conspiratives o extravagants. Una d’elles va ser la que el va portar a acusar Batasuna de “genocidi” i

“neteja ètnica” sobre la població no nacionalista, valent-se d’estrambòtiques estadístiques poblacionals i assimilant el seu projecte polític al del Partit Nacional Socialista Alemany durant la República de Weimar. Va ser precisament en el context de la lluita contra l’anomenat “entorn d’ETA” quan Garzón va acabar de consolidar el seu perfil de jutge poc rigorós i garantista, contribuint com pocs a l’erosió de la presumpció d’innocència o a la utilització trasbalsada, en fase d’instrucció, de mesures cautelars

com la presó preventiva, les entrades i registres de despatxos professionals, la intercepció de les comunicacions, la clausura d’entitats i mitjans de comunicació, o els

embargaments sobre els seus patrimonis. El propi calvari travessat pels periodistes i responsables d’Egunkaria o Ekin no podria entendre’s sense una sèrie de prejudicis judicials que el propi Garzón ha contribuït a conrear en sumaris com el 18/98 i que avui, per altres raons, es tornen en la seva contra.



Moltes d’aquestes actuacions van fer guanyar a Garzón el reconeixement de la dreta i del sector més espanyolista de l’esquerra. El Govern Aznar, de fet, va arribar a atorgar-li el màxim guardó al Mèrit

Policial, amb pensió inclosa. Tanmateix, aquest hiperactivisme no va trobar el mateix eco favorable entre els seus companys de carrera, que ja llavors van començar a veure amb suspicàcia la lleugeresa amb què despistava les seves investigacions i el poc control que exercia sobre la tasca policial. En aquell temps, el magistrat de l’Audiència de Madrid, Joaquín Navarro, va arribar a declarar que “Garzón és un jutge que s’inventa gairebé tot” i el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) el va expedientar per això. Però on va trobar un important escull a les seves tesis va ser a la pròpia Audiència

Nacional, que reiteradament va desautoritzar la desproporcionada aplicació per part de Garzón de la presó provisional i l’ús extensiu del concepte de terrorisme. Tal situació

va durar fins que el CGPJ, amb majoria conservadora, va decidir separar tots els magistrats de la Secció Cinquena de les seves funcions jurisdiccionals. Aquests

antecedents contribueixen a explicar per què una part no menyspreable de jutges, molts d’ells membres d’organitzacions gens properes als plantejaments de la dreta, com

Jutges per a la Democràcia, han vist amb bons ulls l’actuació de Varela contra Garzón o, almenys, han mantingut un conspicu silenci. Fins i tot explica que no faltin qui doni

suport a la intervenció judicial en matèria de memòria històrica o contra la trama Gürtel, però consideren una catàstrofe que aquests casos hagin caigut a les mans d’un jutge la

falta del qual de diligència i de solidesa jurídica pot posar en perill la viabilitat dels processos. El cert, en tot cas, és que lluny de provar la independència d’un jutge que “va

contra tots”, l’impulsiu i desnortat modus operandi de Garzón respon més aviat a una espècie de “populisme justicier” en el qual els encerts i les aberracions s’alternen de manera capritxosa. Així, per cada actuació dirigida a trencar el cèrcol d’impunitat de tot tipus de poderosos, és possible assenyalar altres que han conduït al tancament preventiu de diaris després declarats il·legals, la detenció i a l’empresonament de centenars de persones després declarades innocents, així com severes restriccions a la llibertat

ideològica i d’expressió. Atorgar a tots aquests elements el seu pes just en l’actual debat social no és senzill, sobretot perquè les batalles no sempre es presenten en les condicions que s’han pogut escollir. Col·locar en primer pla les crítiques a Garzón, subestimant l’estratègia d’una poderosa dreta judicial i política refractària encara a condemnar el règim anterior seria segurament un error que, a la llarga, acabaria per debilitar l’enèrgic moviment contra la impunitat dels crims franquistes sorgit recentment. Tanmateix, acceptar sense més ni més la versió elegíaca del jutge que ha pretès projectar part d’aquest moviment també seria una manera d’esterilitzar-lo de cara a un discurs dels drets humans que, si vol ser coherent i eficaç, ha de ser capaç d’eradicar els dobles arrasadors i de cridar les coses pel seu nom.


dimarts, 18 de maig del 2010

"Viva el mal, viva el capital " Bruja Averia

Tarragona des del Loreto

Llegir el diari cada dia és un exercici amb molt de risc i amb conseqüències força xungues per la salut emocional de les persones: "Zapatero hace de la reforma laboral su próximo "objetivo", "Aznar arremete en Financial Times contra el Gobierno", "La família de Fèlix Millet s'embutxacava 40.000 euros mensuals", "El Supremo cree que Camps recibio regalos de forma "repetida y opaca", "La OTAN del siglo XXI debe prepararse para misiones fuera del territorio aliado", etc. però, de tant en tant, també aporta sorpreses agradables. Aquest és el cas, per exemple, del diari Público d'avui que, a la secció Culturas, publica una notícia sobre la publicació de "Noticias", un llibre de Santiago Alba Rico (escriptor, assagista i filòsof nat a Madrid l'any 1960. Ha publicat diferents llibres sobre filosofia, antropologia, política... també ha col·laborat com a redactor en diferents revistes i mitjans de comunicació... és fill de Lolo Rico, cineasta i periodista que fou directora del programa infantil La Bola de Cristal).

Penjo, seguidament, algunes frases de la mena d'entrevista que li fan, a Público a Santiago Alba Rico:

"El capitalismo es muy fantasioso: sueña con descorchar las montañas, derretir los glaciares, explotar ilimitadamente una tierra finita, "flexibilizar" al ser humano hasta convertirlo en plastilina"

"La imaginación tiene que ver con la compasión y la responsabilidad y es, junto a la razón y la memoria, una de las facultades más amenazadas por el capitalismo y de las que más depende nuestra resistencia frente a él"

"Lo que sostiene al mundo es la ingenuidad"

"el periodismo es una de las ideas más bonitas de la historia de la humanidad, pero hay que preguntarse en manos de quién están los periódicos para saber a quién creemos"

Entre d'altres escrits i col·laboracions, Santiago Alba Rico va escriure Iraq: un cuento para niños pel CSCA (Comité de solidaritat amb la causa àrab).

Acabo amb una memorable frase: "Viva el mal, viva el capital" Bruja Averia, i amb alguns fragments de la Bola de Cristal (menys la cançó Falangista dels Toreros Muertos que va sortir al programa Plàstic). Que disfruteu!











dijous, 13 de maig del 2010

cel, llum i cop de tisora

Ahir al matí hi havia un cel tan espectacular com el de la foto. Semblava anunciar quelcom. A la tarda el senyor Zapatero es va despenjar amb tot un grapat de mesure antisocials, rendint pleitesia als "mercats".

Espero que el cel no tingués res a veure amb la retallada social. Jo, tingui a veure o no, us penjo la foto. Val la pena.

Ah! i aprofitant un post del FB penjo també una cançoneta de Javier Krahe. Anava dedicada a Felipe González però Zapatero va fent punts perque n'hi dediquin alguna, de fet ja li han dedicat un vídeo, us el penjo primer.






I ull! que, aprofitant l'avinentesa, el PP, CiU, etc. apareixen ara com a, quasi, antisistemes i són més del mateix.

dimarts, 11 de maig del 2010

Com sempre, ens toca pagar la crisi que no hem provocat

La Unió Europea, el Fons Monetari Internacional i el govern grec acaben d'aplicar un pla salvatge d'ajust estructural que colpeja durament les condicions de vida dels assalariats/des grecs/gues.

Les polítiques aplicades a Grècia son la manifestació més extrema dels intents del capital de fer-nos pagar a tots/es la seva crisi. En front d'aquests fet, les lluites socials i les vagues es multipliquen a Grècia.

No hi ha, tan sols, en joc el el futur d'aquest país, sinó la sortida a la crisi econòmica global a la Unió Europea. Ara, més que mai, la solidaritat internacional es necessària.

¡Solidaritat amb els/les treballadors/res grecs/gues!

Quan preparava aquest post s'intuïen núvols foscos sobre la península ibèrica. Avui els núvols foscos s'han condensat en disposicions del govern Zapatero que, inexplicablement, vol trobar suports en una dreta casposa, facciosa i ultraliberal. La meva postura ja ha quedat reflexada, donava suport al poble grec perquè penso que la crisi l'haurien de pagar els que l'han provocat i se n'han +beneficiat, no els més indefensos (com sempre), però perquè us en pugueu fer més càrrec us penjo alguns enllaços al respecte. Per cert, a aquestes alçades ja no es tracta de defensar el poble grec sinó de, sense ob lidar-lo, defensar-nos nosaltres mateixos/xes.

Articles

¿Salvar a Grecia? ¡ni que fuese un banco! d'Isaac Rosa "... Lo mejor de todo es que el rescate, a quien de verdad rescata, es a los “mercados”, a los poseedores de deuda griega -que con el plan europeo verán asegurada su ganancia y a intereses cada vez más altos-, y a quienes están jugando con el riesgo griego como en una casa de apuestas. Tras ser rescatado, el sector financiero está haciendo negocio con la deuda pública. Y quiere más."

Grecia no es la causa principal de la crisis del euro Vicenç Navarro "Aquest article assenyala que la situació financera i fiscal de Grècia no és la causa principal de la crisi de l’euro. Per això l’ajuda que s’ha pactat per ajudar a Grècia, encara que necessària, és insuficient. La crisi de l’euro respon al comportament especulatiu de la banca (incloent la banca alemanya) al costat de les polítiques d’austeritat (seguides també per Alemanya) que estan dificultant la recuperació econòmica."
"Lo que al ciudadano griego se le dice es que tiene que ser más austero, vivir con menos transferencias y servicios públicos y reducir sus beneficios sociales y laborales. Todo ello para que se puedan pagar a los bancos sus escandalosamente altos beneficios bancarios, basados en mera especulación. "

Grecia asume un duro ajuste de 30.000 millones de euros

Solidaritat amb les mobilitzacions a Grècia "El govern grec ha creat un estat policíac per tal de reprimir els disturbis socials que la seva pròpia agenda neoliberal ha desencadenat. L’armament continu d’una policia en expansió, l’adoptació de polítiques de tolerància zero, la reducció dels drets civils i polítics, s’utilitzen com a mecanismes de control social."

Mobilització a Atenes. Des de Grècia, crònica de la manifestació del dia 5 de maig.

Lo que de verdad hay detrás de la crisis económica en Grecia, y qué enseña políticamente sobre la actual Unión Europea Costas Douzinas The Guardian "El comisario económico Joaquín Almunia fue cínicamente claro respecto del propósito del plan de “estabilidad” al decir que Grecia necesita “más reformas en las pensiones, en la sanidad y en el mercado de trabajo”. "

Ahir apareixia una notícia que deia: El FMI dice que España debe hacer un ajuste fiscal mayor

i també: El gobernador del Banco de España advierte que el aumento del déficit está relacionado con el mercado laboral

Mentrestant, la majoria de mitjans de comunicació, han anat donant canxa a les opinions liberals en defensa del capitalisme, han callat determinades opinions i han destacat anècdotes com les referides al gos "antisistema"

Avui, mentre parlem de Grècia, ha petat la notícia:

'Tijeretazo' al gasto social.

El Gobierno baja el sueldo a los funcionarios y quita el cheque-bebé



diumenge, 9 de maig del 2010

crònica breu d'un cap de setmana

Cap de setmana amb procés de la Presència, platja, família, amistat, amor... Us en deixo alguna frase i alguna foto.


A l'Índia s'ensenyen les Quatre Lleis de l'Espiritualitat:


La primera diu:

La persona que arriba és la persona correcta.

És a dir que ningú no arriba a les nostres vides per casualitat, totes les persones que ens envolten, que interactuen amb nosaltres, són allà per alguna cosa, per fer-nos aprendre i avançar en cada situació.

La segona llei diu:

El que succeeix és l'única cosa que podia haver succeït.

Res, però res, absolutament res del que ens succeeix en les nostres vides no podria haver estat de cap altra manera.

Ni tan sols el detall més insignificant.

No existeix el: "si hagués fet tal cosa...hauria succeït una altra... ".

El que va passar va ser l'únic que va poder haver passat, i va haver de ser així perquè aprenguem aquesta lliçó i seguim endavant.

Totes i cada una de les situacions que ens succeeixen a les nostres vides són perfectes,

encara que la nostra ment i el nostre ego es resisteixin i no vulguin acceptar-ho.

La tercera diu:

En qualsevol moment que comenci és el moment correcte.

Tot comença en el moment indicat, ni abans, ni després. Quan estem preparats perquè una cosa nova comenci a les nostres vides, és allà quan començarà.

I la quarta i última:

Quan alguna cosa acaba, acaba.

Simplement així. Si alguna cosa va acabar a les nostres vides, és per a la nostra evolució, per tant és millor deixar-lo, seguir endavant i avançar ja enriquit amb aquesta experiència.

Crec que no és casual que estigueu llegint això, si aquest text arriba a les nostres vides avui, és perquè esteu preparats per entendre que cap floc de neu no cau mai al lloc equivocat!


Viu Bé, mestre amb tot el teu Ésser, i sigues Immensament Feliç!



"Si un dia has de triar entre el món i l'amor, recorda:
si tries el món quedaràs sense amor,
però si tries l'amor,
amb ell conqueriràs el món."
Albert Einstein.