dissabte, 22 de gener del 2011

El camí a seguir no és pas posar obstacles a la seva integració

Aquests dies han aparegut força notícies a la premsa explicant que l'equip de govern de l'Ajuntament de Tarragona demana que en el nou reglament de la Llei d'Extranjeria, els ajuntaments puguin incloure la seva pròpia valoració en relació a les conductes relacionades amb la convivència i el civisme, infraccions sancionades, per tenir-ho en compte a l'hora de tramitar permisos de residència per arrelament o reagrupament.


A continuació podeu trobar algunes de les notícies esmentades:
  • Ballesteros demana que es tinguin en compte les conductes incíviques en els informes d’arrelament social dels immigrants Tal i com informen des de l'Ajuntament, Ballesteros demana que el nou reglament permeti que en els informes municipals d’arrelament, els ajuntaments puguin incloure la seva pròpia valoració, amb totes les dades de què es disposen, incloent la comissió d’infraccions sancionades en ferm en matèria de relacions de convivència i civisme en l’àmbit municipal. Igualment demana que els ajuntaments puguin utilitzar, com un barem més, les conductes d’incivisme en els informes d’arrelament social, vetllant sempre pel respecte a totes les persones immigrants.
Aquesta iniciativa no és nova. A Hospitalet, Badalona, Salt... ja han aprovat mocions del PP en aquest sentit. A més de les mocions per prohibir la burca o el niqab.

A Girona, la van debatre i es va rebutjar. El PP estava indignat pel fet que els socialistes havien votat a favor en altres poblacions i a Girona votaven en contra.

Fa uns dies, Carlota Solé, Catedràtica de Sociologia de la UAB - Directora del CER Migracions el diari Publico va escriure un article en el diari Público que es deia Ciutadania i immigració. No és a la web amb la qual cosa no us el puc penjar i us en faig quatre pinzellades:

L'article l'inicia parlant de les peticions d'alguns ajuntaments en el sentit que l'administració central denegui els permisos de residència per arrelament o reagrupament als immigrants "incívics" o sigui als que consumeixen alcohol al carrer, practiquen la venda ambulant il·legal, molesten els veïns amb el soroll, etc. atenint en compte els informes dels consistoris. Diu l'autora: "Aquestes activitats no són exclusives dels immigrants extracomunitaris. Els comunitarisi els autòctons els penalitzen amb una multa, però no amb l'impediment de poder residir legalment en un país."

Considera que aquestes decisions de l'administració local es contradiu amb el debat acadèmic actual a la Unió Europea sobre la necessitat d'una concepció inclusiva de ciutadania que elimina l'exclusió per gènere, edat, classe social o etnia i que es desvinculi del binomi ciutadania/nacionalitat propi dels Estats nació. El debat es centra en la possibilitat d'establir com a criteri jurídic la residència (ius domicilii) més que el ius sanguinis o el ius-solis.
Aquesta visió implica la universalització de drets i deures (igualtat jurídica i estatus comú a autòctons i immigrants amb residència permanent) que contribueixen a consolidar una cultura pública compartida. La proposta implica l'educació de la població autòctona en la diversitat ètnica i cultural i la socialització dels immigrants extracomunitaris en les normes, les institucions i els valors democràtics liberals de la societat receptora.
L'alternativa a la ciutadania dels Estats nació és la perspectiva de les constel·lacions de ciutadania. La ciutadania es concep com una relació que ha de proporcionar a tots els residents instal·lats en un territori, la capacitat d'actuació i acció, de decisió política, de participació en el procés de presa de decisions, per complir les lleis i les normes amb responsabilitat i sentit de retre comptes a més d'aportar treball i energia.
L'autora comenta les dificultats d'aquesta proposta (la resistència dels Estats nació), que és, encara, un debat acadèmic... però comenta, també, que la presència dels immigrants extracomunitaris a les nostres societats avançades és un fet irreversible mentre al món persisteixin les desigualtats econòmiques i socials extremes. Manté que en la mesura que aquestes persones s'integrin en un tot cohesionat, o sigui, consensuat entre els membres del grup sobre la percepció de pertinença i la intensitat d'interaccions en el seu si, el creixement econòmic i el benestar social queden garantits.

Acaba l'article dient que "Aquest és l'horitzó. El camí a seguir no és pas posar obstacles a la seva integració"


Farien bé els equips de govern de molts ajuntaments, que es consideren progressistes en fugir dels postulats de PxC i del PP, sobretot, en èpoques electorals (això no ho diu la Carlota Solé, ho dic jo davant les -des del meu punt de vista- incoherències del govern central, alguns autonòmics i força locals).

dimarts, 18 de gener del 2011

Vaga general - 27 de gener (més informació)


La reforma de la Seguretat Social (power point)

Contra la retallada de pensions (power point)

Ja n'hi ha prou (periòdic informatiu i de denúncia sobre l'atac a les pensions) - Iniciativa conjunta del Catalunya, l'Accent i La Directa








Aturem la retallada de les pensions. Manifestacions a Barcelona, Lleida, Reus, Cornellà, Girona i Terrassa entre el 20 i el 22 de gener

- Manifestació central a Barcelona: dissabte 22 de gener, 17 h, Plaça de Sants
- Manifestació a Lleida el dijous 20 de gener, a les 19 h. davant la Paeria.
- Concentració a Girona el dijous 20 de gener, a les 20 h. al Pont de Pedra
- Marxa-manifestació a Cornellà el divendres 21 de gener, a les 18.30 h. a l’OTG de Sant Ildefons (Av. República Argentina, Metro Sant Ildefons L5)
- Manifestació a Reus el divendres 21 de gener, a les 19.30 h. a la Plaça Catalunya.
- Concentració a Terrassa el divendres 21 de gener, a les 20 h. al Raval de Montserrat.
- Cercavila pel barri del Clot (Barcelona) el divendres 21 de gener

diumenge, 16 de gener del 2011

Vaga general - 27 de gener


Les notícies sobre la brutal retallada de drets laborals i socials que està duent a terme el govern socialista sota la batuta dels "mercats" i sobre la vergonya de l'actuació dels sindicats majoritaris em fan venir ganes de vomitar.

La fase actual de la comèdia, drama?, va sobre la reforma de les pensions en què els sindicats jmajoritaris ja han capitulat definitivament i parlen d'un "pacte d'estat". Val la pena llegir l'article de Juan Carlos Escudier, Bandera blanca sindical.


En aquest context, el sindicat CGT ha considerat que cal una Vaga General i davant la desafecció de CC.OO. i UGT ha decidit convocar-la pel 27 de gener.


Us deixo l'enllaç a la web Huelga General i a la de la CGT.

Entenc que una vaga general és quelcom important i que si analitzem el seu possible desenvolupament i resultat, la convocatòria de la CGT és força arriscada, però entenc, també, que una vaga general és imprescindible, encara que sigui per dignitat, i si no la convoquen els sindicats majoritaris, algú l'haurà de convocar. Entenc també que les vagues no les fan els sindicats sinó els treballadors i les treballadores i molts ja estan tips/es de l'actuació dels sindicats majoritaris. Estaria bé que la convocatòria de la CGT esdevingués una vaga per la dignitat dels treballadors i la ciutadania i que aplegués, si més no, una part de qui no combrega amb les convocatòries pansides i patètiques d'uns sindicats majoritaris que creuen tenir més a perdre que a guanyar amb una vaga i que prefereixen seure a negociar (el repartiment del pastís?) amb empresaris i partits de dretes.
.
Enlloc d'escriure més us deixo amb un article del Toni Àlvarez, amb el que coincideixo totalment:

VAGA

El títol hauria de ser vaga general, però em temo molt que no ho serà. El proper 27 de gener està convocada la vaga general per la CGT, a Catalunya. Tot i que la convoqui la CGT hi ha una multitud de petits col·lectius, de assemblees de barris i pobles, de grupuscles sospitosos de demanar la lluna i la justícia social, que estan darrera d’aquesta vaga que algun sindicat havia de convocar. I no podia ser ni CCOO ni UGT, prou feina tenen a Madrid per negociar les seves prebendes i ajustar els seus pressupostos. I dissimular, es clar".

I havien molts dubtes que un sindicat, dels anomenats minoritaris, convoqués una vaga anomenada general, paraules majors. Però es tracta de perdre la por, adonar-nos que no tenim res a perdre perquè queda poc per perdre i molt a guanyar. És una vaga per la dignitat, per dir prou. Paraules difícils en èpoques de supervivència, però davant l’ofensiva d’allò que s’anomenen els mercats ens queda la cultura de la resistència, una cultura que el poder s’entesta en esborrar i anular. Una cultura que te molts anys. Una cultura que molts dels que llegiu això, heu viscut de forma directa o indirecta. Que no podem perdre.

La vaga del dia 27 de gener no s’ha de mesurar en percentatges, ni en números. Serà difícil que els precaris puguin fer vaga, que els que s’informen de les coses de la vida per la Belen Esteban o Intereconomia s’assabentin de la convocatòria, que els que escolten els mitjans oficials i els mass media no es deixin enganyar per la utilitat de la vaga. També serà difícil que les cossos policials del país no fiquin la por al cos a tot aquell que tingui ganes de estar al carrer el 27. Un dia on es juguen molt els sindicats majoritaris que representen a milers de delegats sindicals, treballadors que viuen de negociar les condicions laborals de les persones que treballen als seus centres de treball.

Estarem unes quantes al carrer, sindicades o no sindicades, treballadors i aturades, empleades que no cobren des de fa mesos tot i anar puntualment a treballar, dones i homes, cansats i resistents, fent vaga oficialment o moments abans d’anar a la feina a intentar resistir per un sou per mantenir-se. Però dignes.

Vestides de negres?, amb un barret al cap?, amb una flor a la solapa? Ens imaginem quelcom per saber que volem canviar, que estem movent-nos per dir-li a l’emperador que està nu i que prou ja d’enganyar-nos? Que ens podem continuar organitzant?

Sobren els motius, es pixen a sobre i estan acostumats a que callem, a no respondre, a humiliar-nos, a acotar el cap. Prou, som molts els que veiem i patim els seus abusos. El dia 27 diran que som una minoria, uns radicals, els mitjans ens insultaran per exercir el legitim dret a la vaga i de defensar-nos de les seves misèries. De forma no-violenta, amb la paraula i l’acció. Amb el gest.

Esperem-nos, busquem-nos, fem. Siguem.

diumenge, 9 de gener del 2011

Seguretat o repressió? Sembrant inseguretat ciutadana!


Aquests dies ha aparegut pels diaris la "iniciativa" de l'Ajuntament de Reus referent al funcionament d'una xarxa de veïns que alerten la Guardia Urbana de la presència de sospitosos al carrer. No he aconseguit aclarir, encara, si la xarxa s'anomena Veïns Alerta. Força mitjans han parlat de "veïns-espia" cosa que ha molestat l'alcalde de la ciutat.

També es cert que el tema, si més no llegint els diaris, no està massa clar.

He trobat aquestes notícies, però n'hi ha més:

Reus estudia que els conductors de bus denunciïn els cotxes mal aparcats

En aquesta notícia es parla de la intenció que els conductors de l'autobús fotografiïn cotxes mal aparcats avisin d'infraccions. També es parla del programa "Antenes" d'"observadors veïnals", en marxa des del 2006, i de la possibilitat d'engegar-ne un de nou (que se suposa que ja funciona a Badalona) que impliqui tots els ciutadans per avisar la Guàrdia Urbana d'actes incívics.

Cinc urbanitzacions de l'exterior de la ciutat i tres barris de l'interior estan vigilats per més de vuitanta veïns-espies.

A la notícia parla de l'Eduard Ortiz, responsable de la Guàrdia Urbana de Reus, que en declaracions a l'emissora local SER Reus, va explicar que el bon funcionament d'aquesta pràctica ha permès la seva extensió també a l'interior de la ciutat. Segons el Sr. Ortiz, les ciutats de Londres o Buenos Aires també ha posat en pràctica aquesta mesura de seguretat en les zones exterior de les ciutats.

En la notícia també és cita l'expert en seguretat i analista del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya, David Bajona, que explica a delCamp.cat que és important que aquests informadors comptin amb una formació prèvia per tal d'exercir d'espies. "Conèixer quines són les conductes habituals dels presumptes traficants de drogues és clau per tal de poder-los identificar", explica. Un veí sense formació no només pot informar a la policia sobre conductes no il·legals o no sospitoses, sinó que alhora també pot fer perdre el temps als agents. Per Bajona, caldrà analitzar els resultats d'aquests informadors per tal de valorar si realment aporten informació útil a la Guàrdia Urbana. En casos de més rellevància, com per exemple amb la creixent presència de salafistes al Camp de Tarragona, Bajona avisa que s'ha d'anar en compte en els aspectes legals i de competència de la policia local. Els informadors sense formació no només poden aportar informació errònia sinó que també s'ha de valorar la possible vulneració dels drets dels ciutadans 'espiats' pels veïns.

En aquesta notícia ens assabentem que la cosa no es nova i que funciona des del 2006.


Reus continuarà tenint ´veïns espia´ tot i les crítiques

Ací ens assabentem que, des que es va iniciar aquest dispositiu l'any 2006, els veïns han fet unes 450 trucades, la Guàrdia Urbana ha dut a terme 61 identificacions i hi ha hagut 8 deteccions de persones amb antecedents penals. L'alcalde ha insistit que es tracta d'una actuació de prevenció, i no pas de detenció. A més, ha dit, va ser demanada pels veïns, es fa de forma voluntària i anònima, i ajuda a augmentar la sensació de seguretat de la ciutadania.


La red de alerta vecinal identifica a ocho personas con antecendentes

El dispositivo empezó en 2006 y lo forman unas 60 ‘antenas’ en distintos barrios que tienen línea directa con la Guàrdia Urbana

El sargento Molluna parla del tema i ens assabentem, entre d'altres coses, de les 61 identificacions de gent que no cometia cap delicte.


S'identifiquen vuit persones amb antecedents per robatori a través dels veïns

La Guàrdia Urbana de Reus ha identificat un total de vuit persones amb antecedents per robatoris a immobles durant els quatre anys i mig de funcionament de la xarxa d'alertes veïnals, operativa en diversos barris de la ciutat. De les 450 trucades rebudes -un centenar per any-, en una seixantena de casos s'ha identificat positivament les persones o els cotxes que podien semblar sospitosos per als veïns i s'han realitzat dues detencions de persones que tenien una ordre de captura. Els agents policials compten ara amb 55 col·laboradors veïnals, que tenen una línia directa preferent amb la Guàrdia Urbana.

Molluna ha assenyalat que aquest programa es presenta a les diverses associacions de veïns, que després ofereixen persones voluntàries per realitzar identificacions d'individus o vehicles que poden ser sospitosos. "Per tant, es tracta d'un servei de prevenció de delictes".

Molluna no ha volgut especificar en quines zones de la ciutat està implantat el servei i ha destacat que el nom de les persones implicades "només els conec jo i, per tant, no corren cap perill". També ha assenyalat que la majoria de casos intervinguts a través de la xarxa d'alertes han estat per possibles robatoris a immobles, tot i que també s'han donat casos de tràfic d'estupefaents.

La informació d'aquesta notícia aporta més aclariment, o confusió al tema atès que, per una banda comenta que el programa es presenta a les associacions de veïns amb la qual cosa la "voluntarietat" queda en un segon terme. Els resultats dels quatre anys són un tant discutibles. No s'acaba d'entendre això de les "identificacions positives" i, per últim, no deixa de ser xocant això de que "el nom de les persones implicades només el conec jo i, per tant no corren cap perill".


Vecinos de Reus colaboran como ojeadores de civismo

El barrio del Carrilet fue el primero en ofrecerse para denunciar a los traficantes de droga

Aquesta notícia sembla ampliar les funcions de la xarxa i les conductes vigilades.


------------------------------------------------------------------------------------------------

A mi, ja sabeu, que no m'agrada tot el que té a veure amb la creació d'"inseguretat ciutadana" i amb l'extensió de la repressió i de la idea que la gran solució és més i més policia, control, vigilància... la qual cosa acaba comportant la criminalització de la diferència, dels moviments socials...
Crec que la seguretat és important i que es pot crear seguretat de diferents maneres, amb la prevenció, per exemple, o amb l'educació... però, a Reus crec que han optat per solucions més repressives i conservadores. Que consti que això no és un atac a Reus atès que a Tarragona també anem batallant amb la videovigilància, les ordenances cíviques, una Guàrdia Urbana omnipresent, o, ara, fa poc, la intenció del consistori de fotre cullerada en els informes per a la reagrupació d'immigrants en funció de la conducta dels sol·licitants, establint criteris diferents als dels autòctons.


De tot això de la seguretat i la inseguretat en parlen en el número 6 de la revista digital del "Programa en gestión de la ciudad", Carajillo de la ciudad. Aquest número va dedicat a "El derecho a la seguridad ciudadana" Las políticas de seguridad en la sociedad urbana.

La revista surt de l'Àrea de Gestió de la Ciutat i Urbanisme de la UOC i de la revista on-line que publica a Buenos Aires l'arquitecte Marcelo Corti. Café de las ciudades.

Us suggereixo la lectura de la revista però, en tot cas, us faig un petit resum del seu contingut. Crec que llegir i conèixer experiències pot evitar actuacions, des del meu punt de vista, desfasades i conservadores com la que es potencia a Reus.

En el número 6 de la revista, el primer artícle, de Jordi Borja, porta el títol "Miedos urbanos y demandas de seguridad: La represión preventiva". Posa l'èmfasi en el risc de l'aplicació de mesures de seguretat, atès que poden fins i tot crear o agreujar els problemes que pretenien resoldre.
Jordi Borja parla de dos tipus d'actuacions envers la seguretat de les classes populars (les classes altes ja estan protegides): prevenció i/o repressió. Parlant d'aquesta darrera, entre d'altres coses, diu:
"Una política que enfatiza la represión sobre colectivos y barrios oficialmente "criminalizados" a la larga además de injusta socialmente es muy peligrosa: excita la agresividad de los teóricamente "protegidos" (a los que se pide además la colaboración activa, confundiendo la participación con la denuncia sistemática) respecto los "sospechosos" lo cual provocará reacciones violentas en el seno de éstos, que en algunos casos actuarán siguiendo la lógica de la profecía de autocumplimiento."

El segon text, de Jaume Curbet, "La inseguridad ciudadana ha cambiado nuestras vidas", explica quin seria el lògic i natural espai que la seguretat ciutadana a d'ocupar dins la societat contemporània.
El tercer text, "La ciudad asustada" de Gemma Galdon, ens remet als orígens dels que surten les polítiques públiques pel control dels comportaments en els espais urbans i sintetitza l'aportació de diferents autors a la construcció de ciutats més segures. Gemma Galdón, en l'apartat "ciudades vigiladas" diu coses com aquesta: "El énfasis en el civismo y la vigilancia, en realidad, explicita la renuncia al civismo y la apuesta por el control y la desconfianza. ¿Cómo exigir a la ciudadanía una actitud abierta y confiada hacia los demás cuando la ciudadanía misma es sometida a la mirada preventiva de la cámara de seguridad? "
El quart article, "Vivir con extranjeros" es la transcripció d'una conferència de Zygmunt Bauman, en la qual denuncia la mixofòbia a la ciutat actual i a nivell global, i davant la situació de la por a l'altre i a la diferència, ens recorda que es precisament la ciutat la que ens pot fer lliures.
En cinquè lloc l'article "Políticas de seguridad ciudadana en el contexto urbano y prevención comunitaria" de Juanjo Medina Ariza, que ofereix una descripció de models de prevenció del delicte en el context anglosaxó (Estats Units i Regne Unit), explicant les seves relacione amb els aspectes històrics, culturals i econòmics.



En el text, dividit en diferents parts en funció de l'època en que s'apliquen els diferents models, hi apareixen actuacions similars a la de Reus. Així, per exemple, trobem això:

1. Los programas de vigilancia comunitaria

Los programas de vigilancia comunitaria están fuertemente ligados al modelo policial comunitario. Una de las tácticas que nacen de las colaboraciones entre policía y vecinos de comunidades residenciales es el establecimiento de programas de vigilancia comunitaria. El trabajo de la escuela de Chicago destacaba el papel del control social informal en la reducción de la delincuencia. Esta misma idea también fue respaldada por las teorías de la urbanista Jane Jacobs (1961). Jacobs pensaba que la planificación urbana moderna, en particular la diferenciación y segregación de los espacios residenciales de otro tipo de espacios, había minado la capacidad de los residentes para regular el uso de estos espacios. Jacobs también era particularmente crítica de cómo la planificación urbana al desarrollar modelos que giraban en torno al automóvil habían reducido espacios para el peatón con el consiguiente abandono de la calle con las implicaciones desde el punto de vista de control social que ello implica.

Para Jacobs la seguridad en la calle es un objetivo que no puede ser alcanzado solamente por la policía sino que depende del nivel de control social informal que resulta del uso e interacciones que tienen lugar en la calle (9): “las calles con gente son calles seguras, las calles desiertas son calles inseguras”. Jacobs (1993) mantiene que una calle segura ha de reunir tres requisitos fundamentales:

1. Ha de haber una clara demarcación entre lo que es espacio público y lo que es espacio privado.

2. Debe haber ojos centrados en la calle, ojos que pertenecen a lo que puede llamar propietarios naturales de la calle (tenderos, otros viandantes, etc)

3. La acera ha de estar en uso continuo y estable, para añadir al número de ojos y para inducir a la gente en los edificios de esa calle a mantener un ojo en la calle.

Para que estos requisitos se cumplan Jacobs (1961) pensaba que era fundamental que hubiera en las calles una cantidad significativa de tiendas, pequeños comercios, y otros espacios públicos que dieran vida a la calle. Estos espacios no solo dan razones a la gente para usar la calle, sino que también crea un grupo de personas, los pequeños comerciantes, con un interés en el mantenimiento del orden en la calle donde sus comercios se ubican.

Jacobs habla de vigilancia natural que ocurre de forma espontánea y sus ideas tienen implicaciones importantes, por ejemplo, para el desarrollo de políticas de planificación urbana y de regulación de horarios comerciales. Sin embargo, en el ámbito policial sus ideas se interpretaron de forma menos ambiciosa y más estrecha para justificar el desarrollo de programas de vigilancia natural generados de forma artificial.

Los programas de vigilancia comunitaria constituyen un esfuerzo artificial para aumentar el nivel de “vigilancia natural” de la calle. Es una intervención barata que resulta atractiva desde un punto de vista político en un momento en el que la percepción pública de la efectividad de la institución policial en Estados Unidos en la reducción de la delincuencia era muy baja. La teoría era que la creación de estos tipos de esquemas podía tener un efecto directo en la prevención de la delincuencia (al incrementar la vigilancia natural) y que la participación en estos programas podría tener un efecto indirecto al crear redes informales de colaboración y apoyo en barrios necesitados. Los programas de vigilancia comunitaria en esencia son organizaciones informales de residentes, con o sin apoyo policial, que vigilan la propiedad de otros residentes en el curso de sus actividades cotidianas y que denuncian cualquier actividad sospechosa a la policía (Hope, 1995). Tanto el gobierno federal norteamericano, como el Home Office en Inglaterra y Gales ofrecieron un apoyo considerable a este tipo de programas durante los 70 y los 80. De hecho, estos programas, a pesar de los resultados negativos de muchas de las evaluaciones realizadas, aun son populares en el contexto anglosajón. Eck y Maguire (2000) recientemente concluían que los programas de vigilancia comunitaria constituyen una de las estrategias más populares entre los departamentos de policía en los Estados Unidos.

La valoración tradicional de estos programas era bastante negativa. Hasta recientemente se aceptaba que la investigación sobre este tipo de intervención, a pesar de los problemas metodológicos, es bastante consistente y en general encuentra nulos efectos en la reducción del delito (Lurigio y Rosenbaum, 1986; Hope, 1995; Sherman, 1997). Esta conclusión encontraba apoyo sólido en numerosos estudios, incluyendo un experimento con distribución aleatoria de casos en Minneapolis que trató de organizar programas de vigilancia comunitaria con y sin participación policial en barrios que no habían solicitado este tipo de programas. Varios estudios, de hecho, han documentado instancias en las que los programas de vigilancia comunitaria no solamente no han servido para reducir la delincuencia, sino que han estimulado los sentimientos de inseguridad ciudadana entre los residentes locales. Al traer a la atención de los residentes locales la necesidad de ejercer vigilancia natural para prevenir el delito, en algunas ocasiones estos programas pueden estar, de forma inesperada, contribuyendo a aumentando los niveles de ansiedad frente al delito (Hope, 1995).

Los estudios que han analizado los programas de vigilancia comunitaria no se han limitado a medir sus escasos resultados sino que también han ofrecido datos que pueden ayudar a entender su incapacidad para reducir los niveles de delincuencia.

Uno de los datos desvelados por estos estudios es que existen niveles muy diferentes de participación en los programas de vigilancia comunitaria. Skogan (1988) en una revisión de la literatura documentaba como los miembros de este tipo de organizaciones tendían a ser los vecinos más educados, con ingresos más elevados, con familia y niños, y tendían también a ser propietarios de sus viviendas y a haber residido en el barrio por un período largo de tiempo. Eran, por tanto, organizaciones poco representativas del conjunto de los vecinos. Por otra parte, y de forma quizás más preocupante, Skogan documentaba como estos grupos no solían existir en barrios pobres y deteriorados con problemas de delincuencia, niveles de movilidad residencial elevada, y con una población diversa. Ello era debido a los escasos niveles de capital social y al elevado grado de desconfianza e inseguridad. Es decir este tipo de organizaciones planteaban serios problemas de implementación en aquellas comunidades que podrían haberse beneficiado más claramente de intervenciones orientadas a reducir la delincuencia. En Inglaterra y Gales, la British Crime Survey también documenta resultados muy similares (Hope, 1995). Dadas las condiciones de los barrios en los que estos programas existen quizás no es de extrañar el escaso impacto de los mismos, dado que son barrios que, para empezar, tienen niveles bajos de delincuencia (Sherman, 1997).

Hope (1995) también es muy crítico del tipo de actividades que realizan estos programas. En su opinión, en la mayoría de los casos se trata de una intervención débil que por su propia naturaleza resulta poco atractiva a los residentes locales y por tanto, difícil, de mantener:

“Estar atentos para que un delito no se cometa puede ser casi tan divertido como contemplar como se seca la pintura en una pared, mientras que la naturaleza subrepticia de la mayoría de los delitos contra la propiedad hace difícil que los residentes que vigilan vean nada... En Gran Bretaña la actividad más común de los residentes que participan en programas de vigilancia comunitaria parece consistir solamente en poner una pegatina en la ventana de su casa indicando que el programa funciona en el barrio, además solamente un cuarta parte de las personas que atienden la primera reunión vuelven a las siguientes” (Hope, 1995: p. 49)

Hope (1995) también subraya el hecho de que la mayoría de los domicilios residenciales se encuentran vacíos durante el día (precisamente cuando los ladrones de piso actúan) y no hay nadie durante esas horas que, por tanto, pueda ejercer la función de vigilancia natural, contribuye a reducir el impacto preventivo de este tipo de intervenciones.

A pesar de estas lecturas negativas del impacto de los programas de vigilancia comunitaria los mismos han seguido siendo populares tanto con la policía como con los ciudadanos. Se estima que aproximadamente el 40% de los norteamericanos y más del 25% de los británicos viven en zonas residenciales que participan en programas de este tipo. Recientemente, una revisión sistemática de las evaluaciones de este tipo de programas han venido a cuestionar la lectura tan negativa que se hacía de las mismas por parte de la comunidad criminológica. Bennet y sus colegas (2005) concluyen que la revisión narrativa de las evaluaciones sugería efectos positivos en aproximadamente la mitad de los estudios, mientras que el metanálisis sugería que 15 de los 18 estudios considerados ofrecían evidencia de una reducción en la delincuencia como resultado de programas de intervención comunitaria. Los autores concluían que aunque estos resultados son positivos, existen muchos programas de vigilancia comunitaria que no ofrecen resultados positivos y que es importante desarrollar un entendimiento mas profundo de lo que distingue a aquellos programas de vigilancia comunitaria que son eficaces y aquellos que no.

dilluns, 3 de gener del 2011

la ciència de la compassió - un oasi a la TV

vista des del castell de Vall-de-roures (v. nota sobre toponímia)

Entre trobades familiars i/o amb amics (normalment, al voltant de la taula)...


... regals, bons desitjos, una passejadeta per Vall-de-roures, Calaceit, Corbera d'Ebre... ja estem al 2011.

vista de Vall-de-roures

Pel que vaig llegint i sentint, el 2010 va ser xungo però el 2011 no es presenta millor, ans el contrari. De fet, suposo que ja ho sabeu, jo no soc massa optimista i crec que evolucionen moltes coses però l'ésser humà segueix tan ruc com fa segles. Em ve al cap allò de (en faig una lliure interpretació) "el coneixement em persegueix, però jo soc més ràpid".

Dic això perquè aquesta tarda donant un tomb pel Facebook m'he trobat un "post" d'una coneguda "animalista" fent referència a la meditació. No crec que la meditació tingui més a veure amb els animalistes que amb altres grups però, en qualsevol cas, l'enllaç a un programa de TV2, Redes, i, concretament, La ciència de la compasión (el podeu veure sencer, ací, o en dues parts més avall) m'ha semblat un regal. En el programa, a més d'una sèrie de pistes relacionades amb la meditació, l'Eduard Punset, conversa amb el biòleg molecular, budista i - segons un experiment del Laboratori de Neurociència afectiva de la Universitat de Wisconsin que comprenia tot un seguit de proves, ressonàncies magnètiques, etc., durant varis anys, amb centenars de voluntaris- l'"home més feliç del món".



Entre tanta xungueria del 2010 i tanta previssió pessimista pel 2011 (tornem a la vella mania de despistar-nos del present, de l'ara i ací, donant tombs al passat o al futur) ha estat força bé gaudir d'un petit oasi en la programació televisiva. Suposo que més d'un/a, si es mira el post, pensarà "cullons! el Josep Maria ja s'ha contagiat de la "nyonyeria del nadal", en forma políticament correcte: la "màgia del nadal", i fa posts amb powerpoints d'autoajuda i empalagositats per l'estil". Bé, esteu en el vostre dret a pensar-ho però, en qualsevol cas, fa temps que medito, ho he deixat, ho he recuperat, ara vaig meditant i la meva experiència (no la meva teoria) és que, malgrat no ser l'"home més feliç del món" (ni falta que em fa), aquesta pràctica, per a la qual no necessito res extern, em va força bé o sigui que post al canto per a la meditació.

En els dos vídeos que penjo, a continuació, hi ha la mitja horeta de programa:





Acabo el post amb una frase de Mathieu Ricard:

Además de meditar sobre la compasión hemos de llevarla a la acción.