dilluns, 28 de març del 2011

Per una insurrecció pacífica - 2n aniversari Ateneu Llibertari Alomà


Aquests dies Stéphane Hessel presenta el seu llibre Indigneu-vos! (un al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica) a Madrid i a Barcelona. El llibre, en castellà, té 60 pàgines, de fet, descomptant el pròleg de José Luis Sampedro, notes de l'editor, etc. es queda en una vintena de pàgines distribuïdes en 7 capítols: Indignaos, El motivo de la resistencia es la indignación, Dos visiones de la historia, La indiferència: la peor de las actitudes, Mi indignación a propósito de Palestina, La no violencia, el camino que debemos aprender a seguir i Por una insurrección pacífica.
Els títols són força clarificadors i Hessel els utilitza per parlar del programa elaborat fa 66 anys pel Consell Nacional de la Resistència "un conjunt de principis i valors sobre els quals s'assentaria la democràcia moderna del nostre país", la França alliberada. Hessel cita la Seguretat Social, la nacionalització dels grans mitjans de producció, una "organització racional de l'economia que garanteixi la subordinació dels interessos particulars a l'interès general", llibertat de premsa, un sistema d'ensenyament sense discriminacions... i els qualifica de ciments de les conquestes socials de la Resistència que avui es posen en tela de judici. Es pregunta com pot ser que no hi hagi prou diners per mantenir i ampliar aquestes conquestes quan la producció de riquesa ha augmentat considerablement des de la Lliberació i contesta constatant el poder del diner, dels bancs, que es preocupen dels seus guanys enlloc de l'interès general. Hessel afirma que la distància entre els més pobres i els més rics creix. Aquest fet i la situació dels drets humans suposen, a més dels que ja ha citat, dos motius més per a indignar-se (igual que ell s'indignà en el seu dia amb el nazisme).
Per Stéphen Hassel, d'orígen jueu, la situació a Palestina a on l'exèrcit israelià ha comès actes assimilables a crims de guerra i, potser, en determinades circumstàncies, a crims contra la humanitat (informe Goldstone).
La no violència com a camí i la crida a una insurrecció pacífica són els darrers capítols del llibre.


En el diari Público, Marco Schwartz, escriu en Apologia de la indignación, el següent:

Con 93 años a cuestas, Stéphane Hessel presentará hoy en Madrid, y mañana en Barcelona, su famoso ¡Indignaos!, un opúsculo de 12 páginas netas en el que invita (tan sereno es su tono que ni siquiera se puede afirmar que instigue) a una “insurrección pacífica” contra la “dictadura de los mercados financieros que amenazan la paz y la democracia”. Antiguo combatiente de la resistencia francesa y redactor de la Declaración Universal de Derechos Humanos de la ONU, Hessel lanzó Indignez-vous! en octubre pasado en Francia, con una tirada de 6.000 ejemplares, pero la magia del boca oreja ha convertido el panfleto en un best seller mundial con más de un millón y medio de ejemplares vendidos. Hessel propone seis motivos concretos de indignación: la creciente brecha entre ricos y pobres, el trato vejatorio a los inmigrantes, la progresiva pérdida de independencia de la prensa, las agresiones al medio ambiente, los ataques al Estado del bienestar y el drama del pueblo palestino bajo la ocupación israelí, asunto por el que se siente especialmente concernido por su origen judío.

Algunos críticos han intentado descalificar la obra de Hessel con el argumento de que es superficial o demasiado simple en sus argumentos. No les falta razón. Pero lo que esos detractores presentan como defecto es, justamente, su mayor virtud. El propósito de Hessel, en el ocaso de su vida, no era redactar un tratado sobre los males de nuestro tiempo, sino agitar la conciencia de los jóvenes para que abandonen el escepticismo, los temores o la pasividad en que los ha sumido la sociedad de consumo y se rebelen contra la injusticia. La indignación constituye, para Hessel, una especie de rito iniciático que conduce a la “militancia”. No identifica esa militancia con ningún partido o ideología concretos, sino que la relaciona histórica y emocionalmente con la resistencia antinazi de los años cuarenta, porque entiende que los valores que legó aquel movimiento a la república francesa están sometidos hoy al ataque más feroz desde el fin de la II Guerra Mundial. En estos tiempos en que los banqueros señalan los tiempos de los debates políticos, y los representantes democráticos se doblegan ante los mercados, no sobran actitudes morales como las de Stéphane Hessel.

Si bé és cert que cal superar la indiferència i fer créixer el grau d'indignació no ho és menys que hi ha alguns grups i/o col·lectius indignats i insurrectes contra les normes del pensament únic i el poder dels "mercats" i ben actius. Un d'aquests col·lectius, a Tarragona, és el que conforma l'Ateneu Llibertari Alomà que dissabte passat va celebrar el seu segon aniversari amb tot un seguit d'actes i amb molta alegria



El nom d'Ateneu Llibertari Alomà va sorgir arran la presentació del llibre "Una Utopia, una Esperança. La història de Josep Alomà", de Ramon Gras i Alomà.


Josep Maria Alomà Sanabras, fou primer tinent d' alcalde i Conseller de Cultura i Patrimoni de l' Ajuntament de Tarragona, alhora que director del Diari de Tarragona durant la guerra civil. Mestre de formació bàsicament autodidacta, presidí el Consell de l' Escola Nova Unificada (CENU) de Tarragona on impulsà una pedagogia emancipadora i moderna.

dimecres, 23 de març del 2011

diferència


Seqüència real

I.

Tot tan semblant,

però tan diferent

II.

Pressió, insuportable,

ràpidament instal·lada

a la vida quotidiana

III.

Sensació irreal,

que ha de passar quelcom potent.

Però tot continua igual...

ben diferent...

IV.

Pressió que hauria de fer esclatar quelcom

però s’instal·la a la vida quotidiana

i esdevé anestesia

de vísceres...

i sentiments

Pere Peregrí

Canvis

Sorpresa: esclat de llum i de color, de vida.

Ara, torna la penombra i la grisor

... però esmorteïda



Malson

Durant un temps has enganyat

els braus que et perseguien

Ara, desballestat el càlid amagatall,

tornes a la vulnerabilitat

... i a la intempèrie.

Pere Peregrí


dijous, 17 de març del 2011

Desmilitaritzem l'educació - Acció 1r Fòrum de l'FP i l'Ocupació


Avui s'ha iniciat el I Fòrum de l’FP i l’Ocupació de Tarragona organitzat per l'Ajuntament de Tarragona.
De la documentació facilitada es desprèn que el Fòrum és un Espai de trobada entre els Instituts, centres de formació públics i privats de Tarragona i les persones interessades en iniciar una trajectòria formativa post obligatòria o millorar la seva qualificació professional.

En la documentació s'explica, també, que la Fira comptarà amb un espai dedicat a l’orientació professional. Les persones interessades podran rebre, de personal tècnic, les pautes i orientacions necessàries per a la definició del perfil laboral o el projecte professional, rebent suport per al disseny dels itineraris més adients així com per l’assoliment de l’objectiu professional.

Les persones destinatàries de l'actuació serien:

Professionalització Inicial:

  • Persones joves en transició des de l’escola cap al món del treball i en procés de definició inicial del seu objectiu i projecte professional.
  • Familiars d’alumnes dels darrers cursos de l’etapa obligatòria de l’educació secundària (ESO).
  • Professionals de l’àmbit educatiu, especialment aquells que tenen responsabilitats sobre l’orientació acadèmica professional dels alumnes de darrers cursos de l’ESO; membres dels equips directius del centre, personal docent, professorat amb funcions tutorials, pedagogs/es, psicopedagogs/gues, etc....

Actualització professional:

  • Persones interessades en millora de l’ocupabilitat a través de l’actualització professional a què dóna lloc la incorporació/reincorporació a les instàncies educatives i formatives.
  • Persones en procés de redefinició del seu objectiu professional o de reorientació de la seva trajectòria de professionalització.
  • També seran destinataris de la Fira el personal tècnic i professionals de les polítiques d’ocupació i educació, així com els/les polítiques responsables de les àrees de gestió relacionades amb les trajectòries educatives i formatives.
  • Persones interessades a validar/acreditar les seves qualificacions i competències professionals.
Entre les entitats participants s'hi compten organismes com el SOC, el "servicio público de empleo estatal" o el propi Ajuntament de Tarragona, entre d'altres, així com tots els centres públics de formació professional i una bona colla de privats, a més de centres de formació d'adults, centres de formació ocupacional, CC.OO., UGT, CEPTA, etc.


No entrarem a discutir la importància i/o la eficàcia d'una actuació com aquesta, que compta amb una fira d'estands i tot un ventall de xerrades i tallers però el sorprenent és que l'Ajuntament, que forma part de la Xarxa Alcaldes per la Pau i que va declarar Tarragona ciutat contra la guerra ens vol vendre la moto de que l'exèrcit també és una instància que ha d'estar representada en un fòrum relacionat amb el món de l'ensenyament i l'orientació i qualificació professional quan queda força clar que els 17.244,75 milions d'euros (que s'acabaran incrementant malgrat la crisi) de la despesa militar espanyola poca cosa té a veure amb la formació i la qualificació professional, excepte la relacionada amb els enginys de matar, clar! En tot cas, premeu sobre l'enllaç i podreu veure en què es gasten aquests diners.


Alguns/es activistes de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau i de sindicats d'ensenyament (CGT, USTEC-STEs (IAC) i UGT) han visitat el Forum aquesta tarda amb una pancarta (les armes no eduquen, maten!) i han distribuït tríptics informatius i el manifest unitari que reprodueixo. L'acció s'ha desenvolupat sense cap mena d'incident a excepció d'alguna queixa que els organitzadors han manifestat que han rebut per la qual cosa els activistes han formalitzat, també, la seva queixa per la presència de l'exèrcit en un espai d'aquestes característiques.

MANIFEST UNITARI

DESMILITARITZEM EL PROFESSIONAL POINT

L’exèrcit ha estat convidat a participar al PROFESSIONAL POINT, 1r Fòrum de l’FP i l’Ocupació, de Tarragona (el 17 / 18 de març). La societat civil catalana, a favor de la pau, considerem que la seva presència en aquest esdeveniment educatiu no és admissible per les següents raons:

- Els valors que transmeten les institucions militars, l’obediència, la disciplina, el patriarcat, l’androcentrisme i especialment el recurs a la violència com a mètode per a la resolució dels conflictes, contradiuen els valors de pau i diàleg que han de regir l’educació dels i les joves del nostre país.

- La proposta que l’exèrcit ofereix als estudiants s’oposa a la LOE, que s’inspira en “l’educació per a la prevenció de conflictes i per a la resolució pacífica d’aquests, així com la noviolència en tots els àmbits de la vida personal, familiar i social”, i s’orienta a la consecució de “la formació per a la pau, el respecte dels drets humans, la vida en comú, la cohesió social, la cooperació i solidaritat entre els pobles.”

- La presència de l’exèrcit en aquest Fòrum s’emmarca en la cada cop més incisiva participació en els espais educatius. L’exèrcit espanyol pretén potenciar l’eufemística “cultura de la defensa” i “l’esperit militar” entre la joventut per millorar la seva deteriorada imatge pública i pal·liar les actuals dificultats de reclutament.

- La propaganda que el jovent rep del Ministeri de Defensa és enganyosa, desprèn una imatge idíl·lica de la vida militar i edulcora el paper de les forces armades espanyoles en els conflictes bèl·lics. L’exèrcit és presentat gairebé com una ONG d’ajut humanitari, que oculta el seu rol de defensa d’interessos més espuris. En cap cas s’informa rigorosament de les conseqüències que es desprenen de l’acció militar.

- En un context on la seguretat humana s’hauria de mesurar amb indicadors de sanitat, de seguretat alimentària, d’accés al treball, de respecte als drets humans, de conservació del medi natural o del dret a l’educació, transmetre esquemes militaristes com a solució dels problemes que afecten les nostres societats és contradictori i caduc.

Així, des del convenciment que la missió de les institucions i els agents educatius és el foment de la cultura, la ciència i els valors de la convivència i la diversitat, creiem que exèrcit i educació són conceptes manifestament antagònics.

Per això manifestem el nostre ferm rebuig a la presència de l’exèrcit al PROFESSIONAL POINT, 1r Fòrum de l’FP i l’Ocupació, i comminem a l’Ajuntament de Tarragona en qualitat d’organitzador, al Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya en qualitat de col·laborador, i al Palau Firal i Congressos de Tarragona que dóna el seu suport, a retirar-li la invitació per a les edicions properes.

Les armes no eduquen, maten!

Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau – CGT – USTEC-STEs (IAC) – UGT Tarragona

dimarts, 15 de març del 2011

20 de març: Ni tiranies, ni ocupacions. Free Bradley Manning

20 de març, manifestacions aniversari invasió d'Iraq, Ni tiranies ni ocupacions i Llibertat Bradley Manning

Bradley Manning, el soldat que, suposadament, va filtrar els documents secrets que va difondre Wikileaks

El dia 20 de març farà 10 anys de la invasió d'Iraq, l'inici d'una guerra, il·legal, immoral i injusta, basada, com totes, en la mentida: suposades connexions terroristes, armes de destrucció massiva, etc. Després de l'acabament "oficial" de la guerra, que no real, hem sabut que tot era mentida però el mal ja està fet.

Com en altres aniversaris, diferents grups o col·lectius convoquen manifestacions o altres accions de record. La Plataforma Aturem la Guerra, per exemple, convoca una manifestació a Barcelona el dia 20, a les 12, 30 del migdia, a la Ronda Sant Pere/Passeig de Gràcia. Premeu l'enllaç si voleu llegir el manifest "Solidaritat amb les revoltes populars al nord d'Àfrica i Pròxim Orient. Ni tiranies ni ocupacions".


El 20 de març no es commemora únicament l'inici de la invasió d'Iraq. S'ha parlat força de Wikileaks (mirror de Wikileaks), de Julian Assange, de les filtracions de documents secrets sobre els abusos de les tropes dels EUA a l'Iraq i l'Afganistan entre moltes altres coses que el govern dels EUA pretenia amagar... i sembla que en haguem oblidat que la persona que, suposadament, feu possible tot això, el soldat Bradley Manning, s'està podrint, literalment, a la cel·la d'una presó.


Bradley Manning porta més de 200 dies tancat en una cel·la de 3,6 x 2 mts. en la què es passa 23 h. diàries. No pot tenir objectes personals, ni fer esport, ha de dormir nu i no té llençols ni coixí (l'administració diu que és per evitar un possible suïcidi), etc.


Un dia en la vida de Bradley Manning de Pepe Flores
El heroe de Wikileaks se llama Manning de Nacho Escolar
Los defensores del soldado Manning alertan sobre su deterioro mental y físico tras más de 200 días de aislamiento carcelario


Hi ha una web de suport a Bradley Manning i s'ha convocat manifestacions el dia 20 de març reclamant la seva llibertat.

diumenge, 6 de març del 2011

10 anys PxP i 35 de la mort de Juan Gabriel Rodrigo Knafo

Juan Gabriel Rodrigo Knafo


un moment de l'actuació de Moluco

Aquest matí, primer diumenge de mes, s'ha celebrat el Paraules per la Pau. Avui - a banda de la concentració antimilitarista per dir NO AL MILITARISME (i a més coses) a partir de la creació d'espais de pau, art i vida per a la qual cosa avui ens ha ajudat, un cop més, Moluco interpretant algunes peces musicals amb el saxo- era dia de commemoracions. Per una banda, perquè fa 10 anys, un primer diumenge de març de 2001, que vam engegar Paraules per la Pau, per altra perquè fa més temps, un 5 de març de fa 35 anys, un jove treballador, Juan Gabriel Rodrigo Knafo, perdia la vida, als 19 anys, al caure des del terrat del número 7 del carrer Unió, llavors Hermanos Landa.

un familiar de Juan Gabriel adreçant la paraula als i a les assistents a PxP

La mort de Juan Gabriel es va produir en el context de les morts provocades per les forces de l'ordre mentre era ministre de governació l'"aperturista" Manuel Fraga Iribarne.

cartell que va córrer aquells dies
  • El 24 de febrer de 1976, l'obrer Teófilo del Valle moria a causa de trets de la policia durant una protesta dels treballadors del calçat a Elda (Alacant).
  • El 3 de març, a Vitòria, la policia disparà contra els treballadors que celebraven una assemblea a l'església de San Francisco de Asis. Cinc treballadors moriran a causa dels trets de les "forces de l'ordre": Pedro María Martínez Ocio de 27 anys, Francisco Aznar Clemente, de 17 anys, Romualdo Barroso Chaparro, de 19 anys, José Castillo, de 32 anys i, dos mesos més tard, Bienvenido Pereda, de 30 anys. Enllaç sobre Fraga i Vitoria.

A Tarragona, el 5 de març hi havia convocades protestes per aquests fets i els treballadors de la Refineria decideixen baixar a Tarragona. Malgrat les càrregues policials a l'entrada a la ciutat, (policies antiavalots de diferents indrets havien acudit a Tarragona) grups de treballadors aconsegueixen passar hi es manifesten a la Rambla. L'actuació policial, extremadament violenta, provocarà enfrontaments. En aquest context, Juan Gabriel cau des del terrat d'un edifici mentre fugia de la policia. Malgrat les versions que fan circular les autoritats, la família afirma que el jove va pujar al terrat seguit per dos policies: "per les escales de l'edifici van pujar tres persones i tan sols en van baixar dues, la tercera va baixar pel buit". Trets de la policia? una bala de goma? El fet que aquell dia força gent afirmés que hi van haver trets, que els familiars no poguessin veure el cadàver fins dies després de l'autòpsia o les dificultats amb què es van trobar per portar el cas als tribunals dona peu a diferents hipòtesis que fan esborronar.

Tarragona no va ser un punt i apart i en les setmanes, mesos i anys següents els morts per la policia o la ultradreta continuarien.

Amb la intenció d'homenatjar Juan Gabriel i de recuperar la memòria, no ens conformem amb que en el seu dia algú girés pàgina, familiars i amics hem dipositat flors i una foto del jove en el lloc en què es van produir els fets i hem fet uns minuts de silenci.

el portal del número 7 del carrer Unió

Ara estaria bé mantenir la pàgina oberta i reescriure-la amb el que realment va passar, entre d'altres coses perquè, en el seu dia, la versió que van fer córrer les autoritats no sols era falsa sinó ofensiva.



pàgina del facebook amb informació sobre Granada, Vitoria i Tarragona (9 morts)

article de Pau Gómis sobre els morts de la transició

per acabar penjo l'article de Pau Gomis que ha publicat en el full Paraules per la Pau d'aquest mes (si premeu a sobre el veureu més gran per poder-lo llegir)


dimarts, 1 de març del 2011

Islàndia. Canvis = revolució?

Fa uns dies parlava d'Islàndia arran un article d'Ignacio Escolar que vaig llegir a la seva columna en el diari Público. L'article es deia, justament, La revolución de Islandia i s'hi comentava com en aquest país - que va fer fallida per la crisi, la política bancària, una nefasta política financera, el deute... la "pertinent" petició d'ajuda a l'FMI, etc., amb un deute final equivalent a tot el PIB de vuit anys i sis meso - la "solució islandesa es va apartar de la ortodoxia. La Fiscalía va obrir una investigació penal contra els banquers responsables del colapse; alguns van fugir del país i están en recerca i captura per la Interpol. L'any 2009, el govern va haver de dimitir en bloc a causa de les protestes ciutadanes. Després els islandesos van forçar un referèndum, que van guanyar, per bloquejar el pagament del deute de la banca. I, fa poc, es va engegar una reforma constitucional que serà fruit d'un proces de democràcia directa, al marge dels partits. L'Assemblea Constituent està formada per 31 ciutadans corrents, escollit entre 523 candidatures.

En el blog No sin mi bici podeu llegir el post La revolución silenciada que inclou una cronologia dels fets.

Jo soc un dels que, un cop me'n vaig assabentar (cosa no massa fàcil a causa que el tema no ha aparegut massa en els mitjans de comunicació, no sigui que s'encomani) vaig trobar que era, si més no, una fórmula diferent a les que havien adoptat altres països, com Espanya, per exemple. Evidentment, no vaig trobar cap objecció al títol que parlava de "revolució".

Dies després, parlant, a través del FB, amb un amic del grup Tortuga, vaig poder llegir un article publicat a la web del grup antimilitarista, anomenat "¿La revolución de Islàndia?"



La idea central de l'escrit considera que l'article d'Ignacio Escolar, encara que expliqui una forma diferent d'enfrontar la crisi, dona per suposat que l'economia islandesa torna a estar en situació de creixement i que l'ideal seria que "el sistema econòmic capitalista que tenen, com aquí, superi la seva crisi i tot torni a la normalitat". Per l'autor, aquesta "normalitat" aplaudida per gent que se suposa d'esquerres o, si més no, d'una determinada esquerra, suposa una renúncia a un dels postulats clàssics de les esquerres, del que s'entendria per revolució: "la transformació profunda de les estructures econòmiques i polítiques", no perquè es pugui mantenir intacte "l'estat del benestar" o sigui "la Societat de Consum”. Explica, també, que es manté el mite de l'etern creixement, anomenat ara "desenvolupament sostenible". Considera que s'ha deixat d'enfrontar la injustícia planetària que mantenia i manté en la misèria a la majoria de la humanitat. De postre s'ha tancat els ulls, també, a la insostenibilitat mediambiental de tant creixement, de tant desenvolupament. Justament, ara, quan, cada cop més veus reclamen el Decreixement (el decreixement és saber aturar-se i canviar el rumb en el moment que hem arribat massa lluny. És escollir la simplicitat quan s'evidencia que l'abundancia no ens fa feliços), el fet d'aprendre a viure amb menys, el donar passes clares enrere en nocives costums de consumir que ho són a nivell ecològic però també polític i humà. Afirma, també, que, avui, quan el sistema econòmic està dèbil i trontolla a causa de la crisi, no sembla que l'objectiu de l'esquerra sigui el d'aprofitar l'avinentesa per acabar amb ell i assentar les bases de quelcom més just i raonable. Ans al contrari, sembla que es tracti de mantenir intactes les condicions materials de vida de la "ciutadania" i si la cosa empitjora, s'arriba a l'extrem de posar-nos al costat dels poderosos per tal de, colze a colze, superar la crisi el més aviat possible i retornar al camí del creixement, com Islàndia.
Si ho voleu, llegiu l'article i ho veureu més clar.



Crec que podríem discutir sobre utopies, pragmatismes, etc. i, a més, com deia abans, el cas d'Islàndia no deixa de ser una forma atípica d'enfrontar la crisi, no és casual que no n'aparegui quasi res en els mitjans de comunicació, però el que és cert és que "l'esquerra" s'ha empantanegat en el sistema i ha perdut el nord. Potser no és pot fer altra cosa i, repeteixo, ja és molt, el que s'ha fet a Islàndia, però si oblidem que volem i a on volem anar, malament. Des d'aquest punt de vista, efectivament, el que ha passat a Islàndia no és, precisament, una revolució. Ja dic, potser no es pot fer massa més, però, si més no, no ens enganyem, retornar a la senda del creixement no era el nostre objectiu, i no canviem el significat de les paraules que, per a això, ja tenim les dretes que són expertes en apropiar-se-les. Comencem (o seguim) confonent els significats i acabem signant pactes socials.