crisi, conflicte...

Diuen que el conflicte forma part de la vida quotidiana i, diuen també, que el conflicte serveix per crèixer. Aposto per això!
Mentrestant, la tristesa, és inevitable que, sense voler, formi part de la vida quotidiana.

Cap a l'Ebre amb el Literarum

Aquest cap de setmana he estat a Mora d'Ebre. Una colleta de la companyia TeclaSmit hem anat al Literarum, la 2a Fira d'espectacles literaris. Hi vam anar dissabte. A la nit, la Mònica i jo ens vam quedar per tornar amb més tranquil·litat, anar a la 6a Fira del llibre Ebrenc (finalment he trobat el llibre de l'Emigdi Subirats sobre Roc Llop i Convalia) i gaudir del lloc. Hostal Sant Jordi, lúnic, sembla, de Mora d'¡Ebre. No era l'espai que es tria habitualment però estava curioset, s'hi dorm bé i l'habitació doble ens va sortir per 27,00 € (i, a més, ens van deixar que utilitzéssim l'habitació fins que vam marxar diumenge després de dinar).

Un dels espectacles que vam veure al Literarum fou pedra a pedra, un espectacle infantil (que va captivar i emocionar l'animeta infantil de la major part dels nostres teiatreros, a excepció d'algun "dur") , senzillet, natural, amb sorra, pedres, petxines... força boniquet.

El Cafè de la Granota, de Tropcateatre, basat en texts de Jesús Moncada, no va agradar tant. Probablement per culpa del sol de justícia (més aviat d'injustícia) que queia i que els monòlegs es van fer una mica pesadets.

l'Esteve, el Pau i l'Antonia a punt d'assaborir el vermouth del Cafè de la Granota

Després d'un dinar força agradable, amb una relació qualitat-preu força interessant, al Restaurant Pas de l'Ase a Garcia, uns/es vam dedicar l'estona als paissatges naturals o onírics (o sigui siesteros) i altres a més espectacles infantils (els sis Joans).

a punt per la sessió "onírica"

Ens va agradar força, una mica més tard, l'espectacle, més adult, de Cabaret Mou. Una factura impecable, dinamisme, música, papers ben apresos i interpretats. Molt bé.

Un parell d'aventures relacionades amb una xancla trencada i la seva substitució per unes xancles de bazar xinès i una visiteta a Miravet a on, a més del paissatge, a la vora de l'Ebre, amb les cases penjades sobre el riu vam poder degustar uns entrepans "extrasize", un parell de núbols de mosquits i una petita tormenta. La tornada cap a Mora d'Ebre ens va permetre observar la cortina d'aigua que queia amb llampecs i foscor (cap alPriorat, diu l'Esteve en un email...)

El Literarum es va cloure amb una actuació força reeixida d'Esther Formosa. Això sí, després que retards de l'organització ens "obliguéssin", davant el nostre ensurt i estupor a assistir a la lliçó inaugural de la Fira del llibre ebrenc. Cinta Mulet va parlar de la lliteratura a la Terra Alta, passant pels grecs...

l'Ebre, omnipresent

una consumició ben peculiar al Cafè de la Granota

això del reciclatge i la recollida selectiva arriba a uns extrems curiosos. Estació de Mora La Nova.
Segurament trobareu més punts de vista (i més cultivats) al blog Les faldilles de Tàlia

Acabo el post amb un vídeo de l'Ester Formosa la darrera cançó del recital, abans d'acomiadar-se amb la Lilí Marlen)

Pocavergonyes, contes i Peus descalços sota la lluna d'agost

Corea del Nord ha fet proves nuclears i el món es commociona, la comunitat internacional condemna, el Consell de Seguretat condemna les proves, els EUA amenacen... Ja tenim servit un nou capítol del serial de sempre en el qual ens arriba la informació que interessa que arribi i que justifica, si escau, intervencions militars, sancions i tota la patuleia de actuacions que es fan servir per justificar l'existència dels exèrcits i la despesa militar. Tots acollonits!

Mentrestant, així com qui no vol la cosa, la jerarquia de l'església catòlica continua fent de les seves. Ja fa temps, per coherència i perque estava fins els c... de les declaracions insolidàries, insensibles, retrógrades, criminals... d'aquesta jerarquia, vaig apostatar. Una de les coses més sanes que he fet en la meva vida. Malgrat això, les declaracions d'aquesta penya em continuen posant els pels de punta.
La darrera ha estat un article del redactor en cap de la revista Alfa y Omega, de l'arquebisbat de Madrid. La revista del cardenal Rouco Varela, arquebisbe de Madrid i president de la conferensia episcopal espnyola, que cada setmana es distribueix amb el diari ABC.
En el darrer número de la revista en qüestió, el redactor en cap de la revista, Ricardo Benjumea, fa un article anomenat "La violación ¿fuera del Código Penal?" en el qual diu coses com: Cuando se banaliza el sexo, se disocia de la procreación y se desvincula del matrimonio, deja de tener sentido la consideración de la violación como delito penal. Ése es el ambiente cultural en el que vivimos, y, sin embargo, la inmensa mayoría de españoles consideraría una aberración que se sacara la violación del Código Penal, aunque, a sólo cien metros, uno tuviera una farmacia donde comprar, sin receta, la pastillita que convierte las relaciones sexuales en simples actos para el gozo y el disfrute. Esa hipotética indignación es un motivo de esperanza, porque demuestra que la deshumanización de la sexualidad, que promueve el Gobierno, todavía no ha llegado a un punto de no retorno.
Brutal!
Em pensava que les declaracions d'aquesta penya ja no m'afectaven però, cullons! deu n'hi dó. Mentre els grans mitjans ens van venent la moto com els convé i van preparant el pati per justificar el que calgui, la jerarquia continua en el seu desvari mental. El problema és que les violades, els malalts de sida, etc. no són bisbes, ni arquebisbes, ni cardenals... Llàstima! com deia la pintada "si los obispos pariesen el aborto seria un sacramento".
Per enllestir el post, deixant un bon regust de boca, dedico un fragment d'un conte del llibre L'home que explicava històries, que quan vaig començar no m'acabava de fer el pes i, ara, em té captivat, als guarrindongos i reprimits de la conferència episcopal:

"Qui ressuscitarà els morts? Fàtima va trobar el su amant, Afreet-Jehanam, que tenia la mida d'un humà i aspecte de diable, ajagut i sense vida damunt de l'altar blanc del rei Kade. Els dimoniets van saltar-li al damunt.
- el nostre germà és mort- va dir plorant Ismael.
Fàtima va passar els dits pels cabells del diable, que ja no eren grocs ni salvatges, sinó tan sols uns quants fils insensibles d'aire blau. La noia va besar els seus llavis inerts.
- Desperta't- va dir, però el seu amant seguia mort.
Fàtima li va fer un petó a la mà, la hi va agafar i se la va posar la pit. Es va fer un tall al llavi amb l'ungla que le diable tenia en forma d'espasa i li va fer un altre petó.
-Desperta't. Veu la meva sang.
Afreet-Jehanam , però, seguia mort. Li va treure les calces de pell de rinoceront i li va agafar el penis llangorós. Se'l va posar a la boca i el va llepar.
-Desperta't. Encara no he acabat amb tu.
El penis es va posar rígid, però el jinni no respirava. Fàtima va pujar a l'altar.
-Desperta't. Sóc Fàtima, he amansit Afreet-Jehanam i he vençut el rei Kade. Sóc la mestressa de la llum i de la foscor. Desperta't.
Fàtima va encavalcar l'amant fins que el va sentir a dintre seu. Va notar tremolar la força de la vida a l'interior. I els cabells del dimoni es van encendre. Fàtima es va ajupir i el va besar. Un regalim de sang va passar del seu llavi al llavi del seu amant, i va baixar per la corba convexe de la galta. En tocar l'altar, però, es va convertir en una petita serp de riu.
-Desperta't.
I Afreet-Jehanam va obrir els tres ulls vermells.

Encara que trenqui una mica la màgia del conte, acabo el post amb una pinzellada sobre la lectura dramatitzada d'aquest vespre a la Sala Magatzem. Boníssima! Felicitats Joan!

Aquesta foto hauria de ser la primera del post però, per qüestions personals, la foto al cul del post.

Desarma els teus impostos. Fes objecció fiscal a la despesa militar!

Carividacuscurrito

Aquest post va dedicat a una persona que m'estimo moltíssim ique creu que, a vegades, soc una persona una mica dura i insensible.

Petonets!

Benedetti

Ja sabeu que no puc escriure massa i, per tant, quan puc, normalment, penjo més d'un post. Fa una estoneta n'he penjat un sobre Tàrraco Viva i el militarisme i no em vull quedar sense dir quelcom sobre Mario Benedetti, el poeta, admirable que morí el passat 18 de maig. Tenia 88 anys i, per tant, és lógic que morís malgrat la qual cosa no puc deixar de pensar que quina putada. En un temps merdós com el que ens ha tocat viure, de pensament únic i de què ens venguin la moto i ens donin gat per llebre sense assabentar-nos, trobaré a faltar la seva veu i els seus poemes tan lúcids i clars.

A manera de record us deixo amb alguns poemes de Mario Benedetti
Recomenable, també, aquesta pàgina del diari Clarin

HAPPY BIRTHDAY

¿Cómo será el mundo cuando no pueda yo mirarlo
ni escucharlo ni tocarlo ni olerlo ni gustarlo?
¿cómo serán los demás sin este servidor?
¿o existirán tal como yo existo
sin los demás que se me fueron?
sin embargo
¿por qué algunos de éstos son una foto en sepia
y otros una nobe en los ojos
y otros la mano de mi brazo?
¿cómo seremos todos sin nosotros?
¿qué color qué ruidos qué piel suave qué sabor qué aroma
tendrá el ben(mal)dito mundo?
¿qué sentido tendrá llegar a ser protagonista del silencio?
¿vanguardia del olvido?
¿qué será del amor y el sol de las once
y el crepúsculo triste sin causa valedera?
¿o acaso estas preguntas son las mismas
cada vez que alguien llega a los sesenta?

ya sabemos cómo es sin las respuestas
mas ¿cómo será el mundo sin preguntas?

Teoría y práctica

Señoras y señores
hoy trataremos del imperialismo
tema difícil si los hay
y a veces engorroso de sitiar
en sólo media hora de pésimas noticias

en consecuencia intentaré abordarlo
tal como en un pasado alegre y misterioso
se solía abordar los bajeles piratas
quiero decir
de un modo irregular

digamos por ejemplo
que una campana suena a lo lejos mansa
y purifica el diálogo y se queda
como el sol en las copas de los árboles

a pesar del calor el horizonte
se pone su bufanda
y unos pájaros sueltos y agilísimos
la recorren
y no son golondrinas

nada de eso es el imperialismo

digamos por ejemplo
que una muchacha quiebra la mañana
con sus caderas móviles
sus ojos perentorios
sus labios de cosecha
su paso que no pasa
y el muchacho espera invencible y modesto
la incluye en su destino la estudia poro a poro
y así centineleándola
se atreve o no se atreve

tampoco eso es el imperialismo

digamos por ejemplo
que un niño escucha el mundo y decidiéndose
le echa su bocanada de candor
aprende cómo son sus pies y se los come
discute con el techo y lo convence
llora para variar y porque sabe
que a su alarido comparece el seno
con su promesa láctea y esa piel
que le gusta sentir junto a los párpados
y sabe que es feliz aunque no sepa
qué precio va a pagar o qué desprecio

tampoco eso es el imperialismo

digamos por ejemplo
que un viejo está aprendiendo el alfabeto
y clave en su memoria los diptongos
y las esdrújulas que son tan cómodas
porque llevan acento indiscutible
tiene rostro de cuáquero este viejo
pero el alma la tiene de resorte
y escribe llubia porque en su campito
nunca vio que lloviera con ve corta

tampoco eso es el imperialismo

digamos por ejemplo
que una máquina late en el delirio
dice ruidosamente su producto
y las manos lo ayudan lo enderezan
lo limpian lo acicalan y lo envasan
manos que se conocen hace años
y hace años se mojan y se secan
se dan la bienvenida y los adioses
se preguntan se llaman se responden
se apoyan en la máquina materna
que dice su producto y carraspea
y cuando las ve juntas veteranas
suelta dos o tres lágrimas de aceite

tampoco eso es el imperialismo

digamos por ejemplo
que en la serena noche conyugal la pareja
hizo un hijo porque le dio la gana
y le ha dado la gana porque sabe
que un hijo es el profeta cotidiano
irá anunciándolos de sol a sol
irá diciendo a todos que es un hijo
y se alimentará con insolente
apetito y probará la patria
como si fuera pan caliente y nuevo

tampoco eso es el imperialismo

digamos por ejemplo
que la frontera pierde sus aduanas
y hasta nos invadimos los unos a los otros
nos prestamos volcanes y arroyitos
y cobre y antropólogos y azúcar
y lana y proteínas y arcoiris
y alfabetizadores y durmientes
y poetas y prosistas y petróleo
y el contrabando queda para el viento
y para los amantes migratorios

tampoco eso es el imperialismo

digamos por ejemplo
que la lluvia y el sol nos pertenecen
también el sobrecielo y el subsuelo
las provincias de nuestro corazón
y el territorio de nuestro trabajo

somos iguales ante los iguales
en un mundo de pares y sin otros
una linda locura de los cuerdos
y cierta estratagema de justicia
vamos poniendo tildes a presagios
que se cumplieron o se están cumpliendo
en un comienzo fuimos sólo islas
ahora somos urgentes archipiélagos

tampoco eso es el imperialismo

y digamos por último
que tenemos la noche y nuestra casa
y un reloj que no cuenta hacia la muerte
la ciencia avanza tanto que ha logrado
aislar el virus de la xenofobia
y la patria es ahora un salado bautismo
que va de mar a mar
y los abismo siguen existiendo
aunque nadie se arroje a su silencio

siempre es duro vivir pero se vive
dentro de las esclusas de la vida

y una vez más afirmo
nada de esto es el imperialismo

confío no haber sido demasiado sectario
en el enfoque teórico del tema

señoras y señores
acaba de avisarme un compañero
que afuera nos esperan los señores gendarmes
tal vez para brindarnos alguna clase práctica

deseémonos coraje
y buena suerte

he dicho
muchas gracias

Defensa de la alegría

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas

defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias

defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres

defender la alegría como una certeza
defenderla del óxido y de la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar
y también de la alegría



BOTELLA AL MAR

El mar es un azar
Vicente Huidobro

Pongo estos seis versos en mi botella al mar
con el secreto designio de que algún día
llegue a una playa casi desierta
y un niño la encuentre y la destape
y en lugar de versos extraiga piedritas
y socorros y alertas y caracoles.

Tarraco Viva: apologia encuberta i subliminal del militarisme?

A la imatge, la portada d'El Punt de divendres. Sota la foto es pot llegir "Jocs romans. Centenars d’escolars de Tarragona i d’altres poblacions de l’entorn van prendre part ahir, al Camp de Mart, en una activitat del festival Tàrraco Viva que proposa diversos tallers i jocs propis de l’època romana."

Aquest cap de setmana ha començat una nova edició de Tàrraco Viva, una mena de "festival un festival cultural internacional dedicat i especialitzat en la divulgació històrica d'època romana", com diuen els organitzadors a la seva web.

Des de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau s'ha criticat, en diferents ocasions, que el "festival" es centra excessivament en aspectes militaristes. L'any passat vam publicar en el full Paraules per la Pau un article anomenat "Tarraco Viva: La reconstrucción històrica como instrumento de divulgación del militarismo" de Juan Carlos Sanz. El podeu llegir en el .pdf que hi ha a la web de la Coordinadora.
L'organització rebutja les crítiques i posa com a arguments en contra, entre d'altres coses, el nombre d'actes que no tyenen relació amb l'exèrcit.
No soc arquòleg, ni historiador i, per tant, no entraré en discussió amb els experts de l'organització però, en tot cas, si que vull deixar palès que, si més no, a nivell mediàtic el que crida l'atenció i atreu força espectadors són les desfilades militars, les demostracions de tàctiques militars i les lluites de gladiadors. Bona part dels cartells dels darrers anys es basen en soldats i elements militars. Curiosament, la major part dels grups participants s'han format a partir de la recreació de legions romanes.
Com a contrapunt de les declaracions "pacifistes" de l'organització, tres diaris de Tarragona parlaven divendres de l'inici de les Jornades Tàrraco Viva i, curiosament, tots tres reproduien en portada fotografies d'escolars participant en "tallers i jocs propis de l'època romana". Casualment, els jocs i les fotos eren semblants en tots tres diaris: nens, amb cuirasses i espases, lluitant.


Les imatges són dels cartells del Ministeri de Defensa espanyol preparats amb motiu del dia de las fuerzas armadas de l'any passat i del 2006. Si anéssin amb vestits romans podrien passar per cartells de Tarraco Viva.

El lema turístic és "Girona m'enamora" i caldrà convindre en que no va desencaminat

No és cap secret que vaig força atrafegat amb la feina. El dia a dia ens menja i necessitaríem un stop per poder reorganitzar coses, stop o parada força difícil d'assolir en aquest moment.
A nivell personal també s'acumulen les activitats i, a més, d'un temps ençà, s'han activat sensacions i sentiments que portaven temps adormits. Cal afegir a la barreja que, sovint, ens adonem que hi ha parcel·les d'un mateix que no ens han ensenyat a treballar i/o a mimar com d'altres i, fins i tot, a vegades, ens adonem que algunes estan ben atrotinades i adobades amb pegats. Davant determinades circumstàncies els pegats salten i n'arrastren d'altres, com a terratrèmols interiors.
En el llibre Filosofias del Underground, de Luis Racionero, es cita un poema de Woodsworth. Diu (la traducció):
"Dulce és el encanto de la Naturaleza; nuestro intelecto entrometido altera la belleza de las formas: Matamos para disecar."
Parlant de Blake (el poeta, no el mag) apareix, també, aquest text:
¿Qué es el conocimiento general? Todo conocimiento es particular. Generalizar es ser idiota. Particularizar es la única distinción de mérito Los conocimientos generales son conocimientos que poseen los idiotas.
William Blake
Per parlar de segons què, probablement, són exagerats versos i text, però, en tot cas, posen de manifest que a vegades no fem servir les eines adients per a segons quines tasques. A vegades volem passar pel cedaç del raonament coses vives que, d'aquesta manera es transformen en d'altres coses i perden matissos importants i frescura quan no la seva essència, enlloc, simplement, de viure-les.

parlant de coneixement i d'eines adients trobem els savis, els normalillos i els cagabandúrries. A la foto teniu un dels tres exemplars, cadascun/a que trii quin dels tres.

Vista del claustre de la catedral de Girona. De tant en tant hi havia una mena de senyalitzacions amb un número. La Mònica encara es parteix de riure quan recorda, parlant de cagabandúrries, quan vaig trucar a un dels números, el 21, amb el mòbil per assabentar-me d'informacions sobre els capitells (evidentment no va respondre ningú).

Suposo que a aquestes alçades no heu entès res. En tot cas, dir, tan sols, que darrerament m'han passat coses d'aquestes: he utilitzat eines velles i rovellades per analitzar realitats fantàstiques enlloc de viure-les. Bé, el conflicte serveix per millorar i, per tant, pot servir per engegar estratègies per probar a conèixer quines eines tinc i en quin estat estan. De pas, donaré un cop d'ull al "taller".

les ribes del Ter

Tot això, té a veure, també, amb la necessitat de combinar bé allò de canviar el món i canviar un mateix. Difícilment podem voler canviar massa coses si oblidem el canvi personal.
Evidentment, enmig de totes aquestes cabòries hi ha persones, sobretot les més properes i de tant en tant ens despistem i no acabem de valorar la meravella de que estiguin al nostre costat.

Aquest cap de setmana, he tingut la sort de poder trobar un espai de tranquil·litat i la sort de poder-lo compartir amb una d'aquestes persones properes. Propera i important.

La Mònica i el pont de ferro sobre l'Onyar que va construïr Gustave Eiffel (un dels records dels anys de la Universitat)

A la vora de l'Onyar hi ha un bareto que s'anomena La Terra. Hi vam entrar pèr fer un riu (suggeriment de la Mònica que hi anava força temps ençà) i hi vam tornar un parell de cops més per prendre algun te o veure una cerveseta negra. Tots els cops ens vam asseure al costat de la mateixa finestra, la de la foto, al costat del riu.

tots dos dies ens vam entendrir veient la colleta d'aneguets que voltaven pel riu. El darrer dia van quedar ben sobtats davant els meus profunds coneixements del seu llenguatge (malgrat que alguna ment menys il·luminada se n'enfotés).

Probablement, trobareu que els darrers posts no són massa "canyeros", des d'un punt de vista de "transformació social", però ja he dit abans que no me la imagino sense altres transformacions i, per altra banda, no us amoineu que enseguida fotaré la tabarra amb l'objecció fiscal a la despesa militar i/o altres cosetes. Per anar fent boca us deixo amb aquesta foto d'una "acció" en favor de la llibertat de la Núria Pòrtulas a Girona.


Podeu veure més fotos de Girona prement sobre l'enllaç

PxP de maig i engegament campanya Objecció Fiscal a la despesa militar

Aquest matí, sota un sol de justícia (o de injustícia) hem fet Paraules per la Pau, la concentració antimilitarista de cada primer diumenge de mes. Aquest diumenge hem retornat una miqueta als orígens i hem fet algunes lectures i hem explicat un parell de contes.

Hem aprofitat l'acte per recordar algunes dades sobre la despesa militar i per anunciar l'engegament de la campanya d'objecció fiscal a la despesa militar d'enguany. Més informació a la web de la Coordinadora i a la de l'assemblea de Catalunya d'Objecció Fiscal.

El Reus Deportiu es classifica pel campionat del món

Aquest cap de setmana s'ha celebrat el campionat d'Europa de patinatge artístic, modalitat de grups xou, a Itàlia. Les "nenes", amb les seves companyes i companys del Reus Deportiu, amb l'espectacle Atòmic, han quedat les quartes i, per tant, en el mes de novembre, se'n van al campionat del món, a Freiburg (Alemanya).

Us deixo amb les classificacions i amb un vídeo de l'actuació en el campionat d'Espanya.

Classificació final de la modalitat de grups grans del Campionat d’Europa de grups show de Reggio Emillia 2009:
1. Seducció (C.P.Olot) 96.9 punts
2. Vanitat (Cristal Skating Team-Itàlia) 92.8 punts
3. Doble cara (Antitesi-Itàlia) 91.0 punts
4. Atòmic (Reus Deportiu) 90.1 punts
5. I love you Baby (El Masnou) 89.5 punts
6. Pedalejant al Tour de França (Miris-Itàlia) 88.3 punts