Tres actes que no ens hauríem de perdre

Dos dels actes es celebren aquest proper dissabte, 31 de maig. El primer el 7è sopar/Festa solidari/a de la Cuculmeca:

El segon, la festa de comiat de l'actual centre al carrer Ferrers del CSOA La Colomera:

Aquest proper dissabte dia 31 de maig al cso la colomera farem una festa de comiat de l'actual centre del carrer ferrers

com moltes de vosaltres ja sabreu el proper dia 6 de juny ens desallotgen, essent aquesta vegada la data definitiva. estem molt contentes d'aquesta experiència que hem construït, i som conscients de que ens desallotgen físicament de l'espai on estem però el camí que hem començat no l'esquinçaran! com som moltes les que hem participat de l'experiència, volem fer participar als col·lectius que han passat per la colomera en aquesta festa en la que us hi esperem a totes 18h debat entorn a la violència de gènere i les seves formes subtils (organitza cau de llunes) 21.30h sopar vegà organitzat per la gent de l'hortet 22.30h comencen concerts, grups per confirmar. si t'animes a tocar amb el teu grup o tu i el teu instrument fes-nos-ho saber o passa't per la festa! csoalacolomera@moviments.net

durant la tarda exposicions i activitats organitzades pels col·lectius que han passat per la colomera. si teniu alguna proposta passeu-vos per l'assemblea del centre el dimecres a les 20h o bé feu-nos-la arribar per correu electrònic.

feu-ne difusió!

cso la colomera
carrer dels ferrers 14 , Part Alta Tarragona

I el tercer, Paraules per la Pau!

diumenge, 1 de juny, a les 12 del migdia a la Plaça de la Font Eduard Carmona, un boueta que repeteix a PxP, recitarà poemes amb acompanyament musical.

quin talante! quina vergonya!

Acabo de penjar "el" post i veig que hi ha tema com per fer-ne un grapat més. En penjaré, si més no, un:

Fa temps en vaig fer algun parlant sobre les bombes de dispersió (si, aquelles tan xungues, que, entre d'altres, fabriquen empreses espanyoles: en fabriquem ací, les exportem, per exemple, a Israel que n'escampa bombardejant, per exemple, el Líban i després enviem la Legió (imprescindibles exèrcits, ens volen fer creure). Parlava de les bombes, dels seus efectes, perversos, i de les campanyes per prohibir-les.

Vaig penjar banners sobre les campanyes i, finalment, la notícia:

El Gobierno español se comprometerá por ley a promover y apoyar las iniciativas “que tengan por objetivo la restricción y, en su caso, la prohibición de las bombas de racimo, especialmente peligrosas para las poblaciones civiles”. Así figura en una enmienda transaccional, a la Ley sobre el Control del Comercio Exterior de Material de Defensa y de Doble Uso, que el PSOE ha ofrecido a los demás grupos..

Ja, llavors, vaig dir que no me'n refiava dels polítics.

Fa poc en penjava un altre amb el discurs d'En Gervasio Sánchez al rebre el premi Ortega y Gasset

i avui penjo aquest amb aquesta informació:

El gobierno español defiende en Dublin los intereses de los fabricantes de bombas de racimo españoles.

El gobierno español ha presentado en la conferencia por la prohibición de las bombas de racimo que se celebra en Dublín una inaceptable propuesta de enmienda al artículo 2 del futuro tratado por la prohibición de las bombas de racimo.

Una vez más España parece desaprovechar la oportunidad de promover la paz y ha olvidado su posicionamiento humanitario inicial por una ambigua postura que muestra una defensa, esta vez sin ambigüedades, de los intereses de una empresa militar española.

Instalaza informa en su página web sobre los avances tecnológicos de la bomba de racimo que fabrican, la MAT-120, lo que ellos llaman el concepto SD2 que “engloba tanto la autodestrucción como la autodesactivación” como la novedad que en sus bombas consigue mediante “un sistema de espoletas electrónicas, sin energía electrónica almacenada antes del disparo”.

La propuesta que el gobierno español ha entregado a cada uno de los países participantes en la conferencia de Dublín dice que deben ser excluida del tratado aquella “munición o submunición equipada con mecanismos de auto-seguridad”, es decir, “una combinación de mecanismos de autodestrucción y autodesactivación”.

Resulta evidente la similitud de argumentos entre el gobierno español y la empresa de armas Instalaza.

Por su parte, no es menos preocupante la posición del gobierno finlandés quien con intervenciones como esta: “si las bombas se pueden tocar, sacar, patear e incluso quemar, ¿dónde esta el problema humanitario?” haciendo referencia al informe técnico que sobre la MAT-120 Instalaza viene haciendo público los últimos meses, promueve la idea de que hay bombas “buenas” que salvar del tratado, olvidándose del aspecto humanitario del mismo, legitimando el uso de algunas bombas de racimo, lo que indudablemente provocaría mayor sufrimiento y muerte gracias a estas municiones.

Es por ello que nos preguntamos si el gobierno español representa a sus más de 40 millones de ciudadanos, que sin duda alguna desearían que las bombas de racimo sean prohibidas y que se deje de matar, herir y mutilar a miles de personas por todo el mundo por culpa del uso de este tipo de munición, o a los propietarios de la empresa de armas aragonesa Instalaza, que aunque legítimamente deban defender sus intereses económicos, no pueden ser más importantes que la opinión pública española y sobre todo, no pueden estar por encima del derecho a la vida de las víctimas que producen.

diumenge! i ja s'acaba :-(

Diumenge! descans després d'una setmana en què el retorn a la feina ja comença a ser potent i es va convertint en intens.
El canvi de ritme comporta unba mica més de son i cansament i no poder dedicar massa temps a coses com algun programa de la tele (he de confessar la meva "addicció" al Cord de la ciutat, addicció de la que, a aquest ritme, ja m'he recuperat ;-)) o a actualitzar el blog i visitar-ne (això ja em sap més greu).
El darrer post, el referent a la inspecció civil a la base de Bétera, dissabte passat.
L'endemà la gran manifestació d'Amposta contra el transvasament.
Tota la setmana una bona feinada. Hem hagut de preparar diferents accions, emmarcades en un projecte integral d'ocupació i desenvolupament, per presentar al Servei d'Ocupació de Catalunya i desenvolupar durant el bienni 2008-2009. Ha fet falta fer més hores que un rellotge per arribar a temps. Pràcticament, durant tota la setmana, l'horari ha estat de 8 del matí a 8 del vespre (menys dijous que vam plegar a les 12 de la nit).
A banda de la feina -la remunerada-, la corresponsalia de la Directa, reunió de la junta de l'Associació de Veïns, els assajos de teatre, el full de Paraules per la Pau (el proper diumenge és primer diumenge de mes), etc.
Sort que, entremig, hi ha coses com el bon rotllo d'un bon equip de treball, il·lusionat en engegar i desenvolupar projectes; les estones amb els fills; el bon rotllo dels amics/gues i companys/nyes que ens trobem en diferents mogudes; el bon rotllo d'alguna teca notable aprofitant les mogudes esmentades; la visita al metge que ha trobat bé les plaques i analítiques... Ah! i que tot el que he he citat són coses que es fan a gust :-).
Altres coses o notícies menys agradables, que lamentablement, també n'hi ha, i massa, són, per exemple, les que arriben d'Itàlia on la immigració irregular s'ha convertit en delicte o a on els abocadors de la brossa han estat militaritzats. Ací, a casa nostra, també hem conegut, aquests dies, que els jutjats tornen a citar algunes de les persones que es van autoinculpar d'haver avortat o d'haver acompanyat una dona a avortar o que el dia 6 de juny hi ha fixat el desallotjament del CSOA La Colomera.
Us penjo un parell de fotos. Una és de la Fira de Xauxa que l'Agrupament escolta Alverna va organitzar ahir a la tarda a la Plaça de la Font. Per una banda es pretenia engegar els actes relacionats amb el seu 40è aniversari i, per altra, denunciar l'actual situació de risc generada per la decissió de l'Arquebisbat de fer-los fora dels locals que venien ocupant al copnvent dels Caputxins.
L'altra foto és de fa una estona: la cua de persones que volien la cosa de cireres que l'Ajuntament ofereix per Corpus.

VI Inspecció civil a la base de l'OTAN a Bétera

Aquest matí s'ha realitzat la VI edició de la inspecció ciutadana a la base de l'OTAN a Bétera. Després d’una cercavila i la marxa fins a la base, una desena d’”inspectors/res” civils han saltat les tanques de la base i s'han introduït al recinte militar com a forma de reivindicar la seva desaparició i de denunciar el seu paper i el d'altres infrastructures militars en la preparació i execució de la guerra.

Des de l’any 2001 es celebra la campanya pel desmantellament de la base de Bétera i la devolució dels seus terrenys per a donar-los un ús social i ecològic. La campanya ha comptat amb manifestacions, marxes, assegudes, encadenaments, paròdies i, fins i tot, el bloqueig, l’any 2004, d'un tren de la base que es dirigia a unes maniobres. Amb la d’enguany, a més, sis inspeccions civils a la base.

Accions similars es fan, cada any, en altres bases espanyoles i, a nivell europeu, el passat 22 de març, a Brussel·les quan un miler de persones també van intentar entrar en el quarter general de l’OTAN demanant la desaparició de l'Aliança. El moviment internacional, del qual forma part la Inspecció, sota el lema “Reclamem les bases per un món sense guerres i sense exèrcits” realitza accions no violentes de desobediència civil per denunciar la guerra, “obstruir-la i impedir-la”, denunciant la legislació que empara la seva preparació i el paper de les bases en aquesta preparació.

La inspecció civil d’enguany ha marxat cap a la base, situada a uns 3 km de Bétera, després de realitzar una cercavila. Una banda de dolçaines i tabalets amenitzava el camí. Al arribar a les instal·lacions militars el prop d’un centenar d“inspectors i inspectores”, abillats amb bates blanques han envoltat la base mentre realitzaven un “safari fotogràfic”. Paral·lelament hi havia una concentració de mares contra els exèrcits davant les portes de la base.

Una desena d’”inspectors/res” ha aconseguit saltar les tanques i introduir-se dins la base. Jeeps de la Guardia Civil (que també controlava la marxa) i de la policia militar han fet acte de presència i han retingut, identificat i traslladat a una altra zona els activistes.

Mentre es produïen les identificacions ha començat a descarregar una forta tormenta sobre la zona que ens ha deixat a tots i toes ben xops/es. A la poca estona els inspectors i inspectores retinguts, un cop identificats, han estat “alliberats” sota la pluja i la calamarsa.

Demà (o sigui d'aquí una estona) a Amposta. Si per ací ha plogut una quarta part del que ha caigut a Bétera el transvasament no té cap raó de ser (excepte la del negoci, clar) ;-) Ens podrien haver posat alguna canonada als pantalons o a la samarreta.

Manifest blocaire contra el transvasament

Avui, un grup de blocaires de les Terres de l'Ebre ha promogut la difusió d'un manifest contra el transvasament a Barcelona, que publiquem en diferents blocs, tots al mateix temps, avui 15 de maig, a partir de les vuit del matí.
Evidentment, em faig ressó de la crida i de la manifestació del proper 18 de maig.
Si algun blog es vol afegir a aquesta acció, comuniqueu-ho, si us plau, a blocairesdelebre@gmail.com

Els blocaires volem sumar-nos al rebuig que el projecte de transvasament de l'Ebre a Barcelona ha generat a la societat civil del territori. Considerem que la mesura no està justificada i que la canonada que ha d'unir la xarxa del Consorci d'Aigües de Tarragona (CAT) amb la d'Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent que perpetuarà la dependència hídrica de l'àrea metropolitana de Barcelona.

- Per tot això, denunciem l'alarmisme i la manipulació que el govern català i l'Agència Catalana de l'Aigua estan fent de la falta d'aigua i de la insuficiència de les últimes pluges, per justificar el transvasament de l'Ebre a Barcelona. A més, reclamem una informació transparent sobre la millora de la situació dels pantans i també de les aigües subterrànies de les conques internes de Catalunya, ja que l'últim episodi de pluges també ha degut recarregar els aqüífers.

- Denunciem que aquesta política respon als interessos especulatius que pretenen consolidar un model de territori insostenible, de creixement sense límits, que perjudica les Terres de l'Ebre i la resta de territoris perifèrics. Els transvasaments reforcen el consum d'aigua de les grans conurbacions urbanes i les noves zones residencials; generen més expectatives de consum insostenible, d'especulació urbanística, i de
destrucció del territori, perquè al mateix temps també fomenten un ús desmesurat de l'aigua, tant a les cases com a les indústries. Els transvasaments no són la solució, sinó l'estalvi, la reutilització de cabals, la recuperació d'aqüífers contaminats i la dessalació.
- Advertim que no es pot parlar de transvasament temporal degut a la sequera, ja que això és un insult a la intel·ligència de la població de Barcelona i de la resta del país. La mesura no contribuirà a canviar el model de gestió del consum, ja que no es revisaran ni es limitaran les concessions a indústries, urbanitzacions, nous regants o complexos
turístics. L'ampliació del minitransvasament a Barcelona afavorirà un projecte, la interconnexió de xarxes, al qual la Generalitat va voler renunciar perquè no complia els principis de la nova cultura de l'aigua.
- Fem una crida a la dignitat i la responsabilitat de la classe política de les Terres de l'Ebre, especialment als càrrecs electes de tots els partits polítics, perquè sàpiguen estar a l'altura i defensen els interessos del territori, davant d'aquest engany flagrant als ciutadans, que van acudir a les urnes confiant que els transvasaments ja havien quedat enterrats, i que Catalunya apostava per consolidar la nova cultura de l'aigua.
- Reiterem la nostra oposició a qualsevol transvasament i a la interconnexió de xarxes inclosa en el decret de sequera, ja que obre la porta a d'altres transvasaments, i manifestem el nostre suport a la dignitat de les Terres de l'Ebre, a la Plataforma en Defensa de l'Ebre i qualsevol altra entitat o col·lectiu que compartisca la causa i l'objectiu d'aturar aquest tipus de projectes. Per tant, donem tot el suport a la convocatòria la manifestació del 18 de maig a Amposta, així com a les properes accions que en el mateix sentit es puguen anunciar en els propers dies.

Ebresfera (Terres de l'Ebre), 15 de maig de 2008

llum, pluja... màgia

Aquests dies, com podeu veure, ja estic liat amb la feina. La cosa té coses bones i d'altres que no ho són tant. Entre les darreres, que vaig una mica més cansat i amb son endarrerida i que, evidentment, no puc fet tot el que m'agradaria. Entre les coses que ja no puc fer hi ha la d'actualitzar sovint el blog. Ara l'he d'actualitzar un o dos cops a la setmana.
Entremig, com no, la magia. I que duri.
Recordeu que fa poc us parlava de la magia de la llum i dels llums? Dons be, fa poc em vaig comprar El somni més dolç de la Doris Lessing. No la coneixia i crec que val la pena fer-ho. Dons imagineu quin principi més bo. El llibre comença així: "Era un capvespre de principis de tardor; a baix, el carrer era un escenari ple de llumetes grogues que suggerien intimitat, i la gent es començava a recollir per a l'hivern" No us sembla una meravella?

Ahir, començava a preparar el dinar (venien a dinar les nenes i ma mare i vaig fer una paella d'arròs (integral, Riet Vell) amb carxofa i uns "pinxos"). Estava plovent, vaig fer una escapada cap a la finestra i vaig mirar. La plaça era quasi buida. De cop, en un racó, aprop dels contenidors de la brossa, un paraigues. Fet caldo. Vaig agafar la càmera de fotos. El vent el va empènyer una mica, una altra ràfega el va fer córrer fins el mig de la plaça. Alli va restar una bona estona, sol. De tant en tant passava gent que ni tan sols se'l miraven. Poca estona després, una mirada més ampla i, pam, un altre paraigües atrotinat al costat de l'entrada de l'aparcament. Vaig anar a controlar el dinar i quan vaig tornar ja no hi era. Be de fet si que hi era. Algú el va recollir, el va plegar i el va deixar sobre la pila de cadires del Melic.

Suposo que no té res a veure, ;-) , però, aquest matí, passejant, veient un dia nítid (una estona si més no, fresquet, plàcid, amb pelegrins pel carrer, tranquils, i, al cap d'una estona, alguns arbres caiguts (i tallats), la mar arrissada, verdosa, pastelosa... (quin plaer, a estones, viure a aquesta ciutat, quines meravelles depara) he recordat una cançó del Serrat, les sabates.
De tot, el millor m'ho he quedat jo. Una part us la passo: alguna foto del paraigües i la lletra de Les sabates.

A la neu algú les va llençar, va llençar,
a la neu dues sabates hi ha.
Passa un home viu i lleuger el pas, lleuger el pas,
passa un home que no les veu pas.

El segon, dins la glaçada nit,
el segon, té pressa, enyora el llit.
El tercer, cec, les ha trepitjat,
el tercer de res no s'ha adonat.

A la neu algú les va llençar, va llençar,
a la neu dues sabates hi ha.
Una dona les mira i les veu, i les veu,
una dona les veu i no ho creu.

Un altre home diu: "No són per mi",
un altre home de posat molt fi.
Quanta gent que passa amb l'ull sorrut!
Quanta gent l'esperança ha perdut!

Quina sort!, hi són quan passo jo, passo jo,
quina sort!, la neu m'ha ofert un do.
Vaig corrent descalç tots els camins, els camins
vaig corrent, les prenc amb dits felins.

Les escalfo, fredes són com gel,
les escalfo amb la llum d'un estel.
Oh miracle!, les he somniat tant.
Oh miracle!, a la mida em van.

A la neu tot d'una m'he fet ric, m'he fet ric,
a la neu hi buscaré un amic...

"discurs" premi Ortega y Gasset - Gervasio Sánchez

En aquest blog he parlat, més d'un cop, de Gervasio Sánchez. Un amic que, a més, és un fotoperiodista i artista reconegut i, sobretot, amb escrúpols.
Fa poc, li van concedir el premi Ortega i Gasset de Fotografia, convocat pel diari El Pais, per una instantània delprojecte Vidas Minadas. El 7 de maig li van lliurar el premi i, davant la c¡vicepresidenta del govern, ministres socialistes, ex-ministres del PP, la presidenta de la Comunitat de Madrid, l'alcalkde de Madrid, el vicepresident del Senat i centenars de personbes va llegir aquestes paraules:"Estimados miembros del jurado, señoras y señores:

Es para mí un gran honor recibir el Premio Ortega y Gasset de Fotografía convocado por El País, diario donde publiqué mis fotos iniciáticas de América Latina en la década de los ochenta y mis mejores trabajos realizados en diferentes conflictos del mundo durante la década de los noventa, muy especialmente las fotografías que tomé durante el cerco de Sarajevo.
Es un gran honor porque varios de mis mejores amigos a los que respeto profesionalmente pertenecen a la plantilla de este diario. Queridos Ramón Lobo, Guillermo Altares, Miguel Ángel Villena, Jorge Marirrodriga, Francesc Relea, Miguel Gener, Alberto Ferreras, Gorka Lejarcegui, incluso tú querido Alfonso Armada, a los que he nombrado y a los que tengo en mi mente, a todos vosotros que me apoyasteis en los momentos más duros os dedico este premio de todo corazón.
Quiero dar las gracias a los responsables de Heraldo de Aragón, del Magazine de La Vanguardia y la Cadena Ser por respetar siempre mi trabajo como periodista y permitir que los protagonistas de mis historias, tantas veces seres humanos extraviados en los desaguaderos de la historia, tengan un espacio donde llorar y gritar.
No quiero olvidar a las organizaciones humanitarias Intermon Oxfam, Manos Unidas y Médicos Sin Fronteras, la compañía DKV SEGUROS y a mi editor Leopoldo Blume por apoyarme sin fisuras en los últimos doce años y permitir que el proyecto Vidas Minadas al que pertenece la fotografía premiada tenga vida propia y un largo recorrido que puede durar décadas.
Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años.

Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad.
Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad.
Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película Cuentos de la luna pálida de Kenji Mizoguchi.
Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.
Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.
Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.
Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos.
Pero como Martin Luther King me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.
Muchas gracias"

Manifestació a Amposta - 18 de maig

Paraules per la Pau - Cas-ual i Objecció Fiscal a la despesa militar

Aquest matí hem fet Paraules per la Pau. Hem parlat de la campanya d'Objecció Fiscal a la despesa militar d'enguany. De la bestiesa que suposa destinar al voltant de 52 milions d'euros diaris a despesa militar. Dels projectes als quals destinarem enguany els diners que -enlloc d'ingressar a Hisenda per finançar els exèrcits- destinarem a projectes relacionats amb el progrès social i humà i, concretament, a la Casa de la Pau de Sant Petersburg i a la campanya Reclama els espais militars... Podeu trobar més informació a la web de la Coordinadora http://usuaris.tinet.org/tgnapau o a la del SIOF http://www.objecciofiscal.org Si necessiteu suport o assessorament per fer la vostra declaració podeu trucar al 977221458

Un grup de joves de Vil·laseca, principalment, ens han acompanyat i ens han ajudat a crear espais de pau i art per dir No als vaixells de guerra i No al militarisme. Primer, un dels joves ha interpretat un parell de peces de música clàssica a la guitarra i, després, tots, sota el nom de Cas-ual ens han ofert algunes peces de rock/ska que han estat força ben acollides i força aplaudides pel públic assistent a la concentració.

Podeu veure fotos de la concentració a la web de la Coordinadora http://usuaris.tinet.org/tgnapau a on també trobareu informació i materials (presentacions de power point, postals, cartell, models d'instància, guia...) sobre l'Objecció Fiscal.

coses i esforços que cansen i coses i esforços que il·lusionen

Estic una mica cansat. Aquesta tarda m'he passat algunes hores pendent del desplegament policial que s'ha muntat al carrer Ferrers. A partir de les 6 de la tarda la Guardia Urbana ha tallat el carrer pels seus extrems i per les escales que hi ha a la meitat del carrer i ha procedit a identificar i registrar les persones que accedien al carrer. Mentrestant un parell de persones de paisà feien el mateix entre el carrer Sant Domènec i la plaça dels Sedassos. En total una furgoneta, dos o tres cotxes i al voltant d'una quinzena de policies, uns quants dels quals amb armilles i el casc preparat. Al llarg de la tarda s'ha pogut saber que tot això es devia a que com a la Colomera hi havia un concert es pretenia evitar que hi accedís ves a saber qui amb drogues i/o armes. Increïble, però ja se sap que la realitat supera la ficció.
Al voltant de vuit mesos sense problemes amb els veïns i de cop algú decideix desplegar la policia, assetjar un carrer i cercar armes i drogues provocant alarma social. Finalment, hi ha hagut converses, la policia s'ha retirat deixant quatre números i la furgoneta en un extrem del carrer "per si necessitavem res" i el concert, a hores d'ara, sembla que s'ha celebrat sense problemes.
Feia falta tot això? què es pretenia realment? No hi ha coses més preocupants a la Part Alta de Tarragona com per gastar els diners de la ciutadania amb aquest desplegament?
Be, de fet no pretenia escriure un post sobre aquest tema, que, a aquestes alçades, em farta i m'avorreix, sinó sobre quelcom força més presentable:
Sobre la gent de la Colomera i les seves il·lusions ja n'he parlat altres cops i sobre un grup de joves que entrenen dur, moltes hores, i que s'apleguen al Reus Deportiu per compartir esforç, amistat, il·lusió... al voltant d'una passió, el patinatge artístic, també. Ara torno a parlar d'aquestes darreres perque han quedat terceres al campionat d'Europa de grups show i, per tant, s'han classificat, de nou, pel campionat del món que aquest any es celebrarà a la Xina, a Kaohsiung, Taipei.
Des d'aquest blog fem arribar la nostra enhorabona a les patinadores del CP Masnou que han quedat les primeres d'Europa i, com no, a les del Reus Deportiu. A la vegada, també és just lamentar que el CP Olot, campió d'Espanya i clar favorit hagi quedat en cinquè lloc.

Seguidament penjo dos vídeos, en primer lloc un vídeo que mostra els entrenaments del Reus Deportiu amb el seu espectacle Fèrtil i, en segon lloc, un amb l'espectacle Fàbrica de dummies que l'any passat les va portar al campionat del món a Austràlia.