dissabte, 30 d’agost del 2008

El Palinuro, de nou, a Tarragona

El Palinuro a Port Tarraco - 2008

Vaixell escola Palinuro: 1934, Italia. Eslora: 60m. Manga: 10 m. Bergantín-Goleta de tres mástiles, fue comprado por la armada italiana en 1950, restaurado y modificado en el Cantieri de Castellammare di Stabia para adecuarlo a su función actual de buque de formación, igual que el Amérigo Vespucci. La tripulación del Palinuro es de 30 personas, incluidos 5 oficiales y con posibilidad de embarcar de 50 a 60 alumnos.

Fa un temps, l’any 2006, va visitar Tarragona el veler Palinuro. El vaixell escola de l’Armada italiana. Per molt bonic que sigui, un vaixell de guerra.

L’Autoritat Portuaria sempre s’havia tret les puces de sobra dient que qui portava vaixells de guerra era la Comandancia de Marina però aquest cop fou ella. Amb l’excusa d’obrir rutes comercials entre els ports de Livorno i Tarragona.

Com en altres ocasions la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau, aprofitant una recepció dalt el vaixell, va denunciar la visita i es va plantar davant el vaixell amb una pancarta que deia quelcom com “No vaixells de guerra, ni destructors ni velers”.

Aprofitant la denuncia vam poder assistir, esmaperduts (encara que no massa, perquè ja sabem que la realitat supera la ficció) a l’arribada a la recepció de regidors de l’Ajuntament. Seria lògic pensar en el regidor de defensa i assumptes militars o, si més no, amb el de assumptes d’Interior i/o de la Guardia Urbana, però no, els que van arribar foren un regidor, que ja no recordem quina responsabilitat tenia, i el flamant regidor de... Cultura.


Un moment de la xiulada al regidor de Cultura - 2006

I no és casual.

No és casual perquè fa temps que ens volen vendre la moto. Amb la caiguda del mur de Berlin algú, que no jo, es va quedar sense enemic i va haver d’inventar nous enemics amb què mantenir exèrcits i despeses militars: principalment, el “terrorisme”. Paralel·lament calia cercar una nova imatge de l’exèrcit i les seves funcions: les intervencions humanitàries. Tot per poder mantenir una despesa militar cruel i obscena i per defensar que els exèrcits són imprescindibles.

La cosa no es queda amb això sinó que comporta coses com la penetració, en principi subtil, en el món de l’ensenyament a través de matèries com l’Educació per la ciutadania, invitant centres escolars a visitar vaixells de guerra o a participar en concursos del Ministerio de Defensa (recordeu els concursos de redacció de la Coca Cola) o invitant l’exèrcit a participar en, per exemple, el Saló de l’Ensenyament.

Ara, el Palinuro, torna a Tarragona. A Port Tarraco. Una zona del port destinada als vaixells de luxe, on, per exemple, no podia entrar el vaixell dels bojos, i a on, probablement, no atracaran vaixells militars llardosos, però a on hi cap, dissimulant, dissimulant, un vaixell militar que no ho sembla com el Palinuro. No ho sembla, però ho és.


A l'hora d'arriar la bandera (és diu així?) els mariners formen, metralleta en ma - 2006.


No sé si aquest cop hi haurà recepció dalt el vaixell i si podrem xiular algun/a regidor/a de l’Ajuntament (no ens acostumen a avisar d’aquests esdeveniments). De moment el que si hi ha hagut és recepció a l’Ajuntament (entre els jocs del Mediterrani i l’aparcament de Jaume I, sempre queda bé una mica de relacions públiques amb els militars, sobretot si venen de vaixells militars de “luxe”). De moment el que si hi ha és un horari de visites.

Mentrestant, ja fa més d’un any que la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau va lliurar al nou equip de govern una vintena de propostes de foment de cultura de pau i no hi ha resposta. Ni de la regidora de Cultura i Cooperació (esperem no haver-la de xiular pujant al Palinuro) ni de l’alcalde.

Com que no puc actualitzar sovint tinc la sensació que m’enrotllo com una persiana, per tant, acabo reproduint el manifest de la campanya “Desmilitaritzem l’educació” que reemprendrà les seves activitats dins de poques setmanes:

“Enguany, l’exèrcit ha estat convidat una altra vegada a participar al Saló de l’Ensenyament “Estudia” de Barcelona (2 al 6 d’abril). Entenem que la seva presència en aquest esdeveniment educatiu no és admissible per les següents raons:

Els valors que transmeten les institucions militars, l’obediència, la disciplina, el patriarcat, l’androcentrisme o el recurs a la violència, contradiuen els valors vertebrals que han de regir l’educació del jovent, l’autonomia, l’esperit crític, la responsabilitat, l’empatia, el diàleg o la solidaritat.

La proposta que l’exèrcit ofereix als estudiants s’oposa a la LOE, que s’inspira en “l’educació per a la prevenció de conflictes i per a la resolució pacífica d’aquests, així com la no-violència en tots els àmbits de la vida personal, familiar i social”, i s’orienta a la consecució de “la formació per a la pau, el respecte dels drets humans, la vida en comú, la cohesió social, la cooperació i solidaritat entre els pobles.”

La presència de l’exèrcit en aquest saló s’emmarca en la cada cop més incisiva participació en els espais educatius. L’exèrcit espanyol pretén potenciar l’eufemística “cultura de la defensa” i “l’esperit militar” entre la joventut per millorar la seva deteriorada imatge pública i pal·liar les actuals dificultats de reclutament.

La propaganda que el jovent rep del Ministeri de Defensa és enganyosa, desprèn una imatge idíl·lica de la vida militar i edulcora el paper de les forces armades espanyoles en els conflictes bèl·lics. L’exèrcit és presentat gairebé com una ONG d’ajut humanitari, la qual cosa oculta el seu rol de defensa d’interessos més espuris. En cap cas s’informa rigorosament de les conseqüències que es desprenen d’ingressar en l’exèrcit.

En un context on la seguretat humana s’hauria de mesurar amb indicadors de sanitat, de seguretat alimentària, d’accés al treball, de respecte als drets humans, de conservació del medi natural o del dret a l’educació, transmetre esquemes militaristes com a solució dels problemes que afecten les nostres societats és contradictori i caduc.

Així, des del convenciment que la missió de les institucions i els agents educatius és el foment de la cultura, la ciència i els valors de la convivència i la diversitat, creiem que exèrcit i educació són conceptes manifestament antagònics. A més, constatem el contrasentit que suposa que un govern de la Generalitat que es vanaglorieja de potenciar la Cultura de la Pau amb instruments com l’Institut Català Internacional per la Pau, l’Oficina de Promoció de la Pau i els Drets Humans, o el Consell Català de Foment de la Pau, convidi, mitjançant el Departament d’Educació, institucions militars al Saló de l’Ensenyament.

Advertim, també, la presència al saló de cossos policíacs que massa sovint s’extralimiten en les atribucions que li són atorgades democràticament, sigui fent un ús desproporcionat de la força, sigui reprimint col·lectius que s’oposen al sistema polític i econòmic establert.

És per això que manifestem el nostre ferm rebuig a la presència de l’exèrcit al Saló de l’Ensenyament “Estudia” i comminem el Departament d’Educació, en qualitat de coordinador, i la Fira de Barcelona, en qualitat d’organitzadora, a retirar-li la invitació per a les edicions d’enguany i les properes.

Les armes no eduquen, maten!


Podreu trobar més informació i fotos als següents enllaços:


Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau

USTEC

Fora exèrcit i cossos policíacs del Saló de l'ensenyament!
Desmilitaritzem l'educació i la societat!

Cap exèrcit defensa la pau!


divendres, 29 d’agost del 2008

Aparcament de Jaume I o com passar de 3,9 milions a 25,7 sense fer la feina

Mentre segueix el culebrot relacionat amb les operacions financeres de la candidatura per organitzar els Jocs del Mediterrani 2017, un nou escàndol, anunciat, ha irromput a la ciutat. L’alcalde de Tarragona ha donat a conèixer els resultats de l'informe sobre la situació financera i constructiva de l'aparcament Jaume I, un aparcament “intel·ligent”, la construcció del qual va adjudicar l’anterior Ajuntament, governat per CiU i PP, fa sis anys, per 3,9 milions d’euros, i que encara no s’ha enllestit malgrat les successives injeccions de diners que ascendeixen a 25,7 milions d’euros en total.

La construcció ha generat nombroses protestes a causa de la ubicació, al bell mig de la Part Alta (el casc històric de Tarragona); les molèsties ocasionades per la perforació del subsòl format per una pedra molt dura coneguda com a “fetge de gat”; els nombrosos dubtes sobre la seva viabilitat; les querelles, judicials, entre les empreses que formaven la UTE a la que es va adjudicar l’obra i la plaça i escalinates que conformen la plaça que hi ha sobre l’aparcament.

Ara l’informe diu que l'aparcament no és viable. Per acabar-lo caldria invertir 7.300.000,00 euros més, tan sols tindria 250 places (350 menys de les inicialment previstes) i el temps d'espera per recollir un vehicle podria arribar a les 5 hores. A aquestes alçades, afirmà l’alcalde, tan sols hi ha “un forat amb ferros que, a més, no es poden tocar fins que no ho autoritzi un jutge”, un 35% de la instal·lació.
L’equip de Govern ha decidit convertir l'aparcament en convencional, amb 350 places. El canvi costarà entre 4,5 i 5,300.000,00 euros i al voltant de dos anys d’obres.

L’Associació de Veïns de la Part Alta considera imprescindible que es denuncií les persones responsables d'aquest bony que ha generat un deute que tota la ciutadania haurà de pagar mitjançant un crèdit a 35 anys. Reclama la construcció d’un aparcament al Passeig de Sant Antoni (perímetre exterior de la Part Alta), solucions d’aparcament a curt termini i convocar una consulta popular per tal que el veïnat de la Part Alta, en base a les diferents propostes que es puguin presentar, decideixi que cal fer amb el forat, atès que un aparcament convencional sense sortida a l'exterior (un pas per sota la muralla?) genera força dubtes.

dimarts, 26 d’agost del 2008

Ellos dicen mierda

Paraula d'honor que no penjo cap més post fins el proper.

La Montse ha vist el post de la merda i m'ha deixat la lletra de la canço de la Polla Records i un servidor, pos la penja i la dedica a tots/tes els/les que no volen dir amen!

ELLOS DICEN MIERDA

Mis colegas quedan tiraos por el camino
y cuántos más van a quedar
Cuánto viviremos cuánto tiempo viviremos
en esta absurda derrota sin final.
Dos semanas, tres semanas
o cuarenta mil mañanas, qué pringue
la madre de dios
Cuánto horror habrá que ver
cuántos golpes recibir,
cuánta gente tendrá que morir
La cabeza bien cuidada
o muy bien estropeada y nada
nada que agradecer
Dentro de nuestro vacío
sólo queda en pie el orgullo, por eso
seguiremos de pie.
Mogollón de gente vive trístemente
para morir democráticamente
y yo y yo
y yo no quiero callarme
La moral prohíbe que nadie proteste
ellos dicen mierda y nosotros amén
amén amén
amén a menudo llueve

La Polla Records

contra tirios y troyanos? Vida i alegria

Collons! actualitzo un o dos cops a la setmana i, de cop, m'entra per penjar tres o quatre posts. Demà mort de són, ja ho veig.

El tema és que, torracollons com soc, no puc evitar sorprendre'm pel fet que a la Colomera, la primera ocupació a Tarragona, després de l'Hostal del Sol, un cop desallotjada li hagi sortit, com un xampinyó, una pancarta.

La pancarta apareguda, amb tot el respecte pel que postula, no té res a veure amb l'esperit del Centre Social Okupat i Autogestionari que va sembrar llavors de vitalitat, resistència i alegria a Tarragona.

No hi havia altres llocs millors per penjar-la?

dilluns, 25 d’agost del 2008

Solidaritat amb Amadeu Casellas


Aquests dies s'està parlant, força de l'Amadeu Casellas. Un pres anarquista que ha complert una pila d'anys a la presó (més de 20), la gent que reclama el seu alliberament creu que ha complert la seva condemna, i que està en vaga de fam (més de 63 dies) per saber quan s'acabarà la condemna.

Sincerament, jo, practicament, no coneixia l'Amadeu Casellas però el que he llegit en diferents blogs i webs, al de la Montse, per exemple, em porta a afegir-me a l'onada de suport que s'ha aixecat pere tot arreu i, per tant, afegeixo a aquest blog informació al respecte.

He triat reproduïr un post o escrit de Vilaweb perquè qui, com jo, no conegui massa el tema podrà fer-se'n cinc cèntims i, si vol aprofundir-hi pot punxar en els diferents enllaços i/o visitar altres blogs o webs com:

http://barcelona.indymedia.org/
http://paisatgedesdelafinestra.blogspot.com/
http://coordinadoraantifeixista.blogspot.com/
http://www.kaosenlared.net/noticia/amadeu-casellas-50-dias-huelga-hambre
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/347929/index.php

Vilaweb
DIVENDRES, 22/08/2008 - 15:27h

El pres Amadeu Casellas ha perdut 28 quilos des que va començar la vaga de fam

Fa seixanta-dos dies que va començar la vaga de fam i ja ha passat gairebé trenta anys a la presó

Amadeu Casellas ha perdut vint-i-vuit quilos des que va començar la vaga de fam ara fa seixanta-dos dies. Al pres, que és a l'Hospital Penitenciari de Terrassa, li és cada vegada més difícil d'aixecar-se i fins i tot de parlar, segons informa un testimoni de l'última visita que li van fer. Els seus familiars també ha dit que ha perdut el coneixement diverses vegades. Segons el Departament de Justícia però, la seva situació roman estable i, com a mínim de moment, no cal témer per la seva vida.

Segons ha dit la mare de Casellas, Pepita Ramon, en una conferència de premsa que s'ha fet avui davant l'Hospital Penitenciari de Terrassa, la situació és molt complicada per a la seva salut, que cada vegada empitjora més i només demana allò que li pertoca. El col·lectiu d'amics i familiars que li dóna suport ha fet públic un comunicat on demana la intervenció del secretari de Serveis Penitenciaris de la Generalitat, Albert Batlle, perquè segons diuen li podria concedir el tercer grau en tan sols vint-i-quatre hores, tal i com ha fet amb d'altres presos.

Francesc Arnau, advocat del despatx que s'encarrega del cas, ha dit a VilaWeb que Casellas s'acostava cada dia més al punt de no retorn en què la vaga de fam ja tindrà conseqüències irreversibles per a la seva salut. Amadeu Casellas, que té quaranta-vuit anys, fa vaga de fam per reclamar la llibertat o el tercer grau penitenciari, però Francesc Arnau diu que la suspendria si un càrrec de la Direcció de Serveis Penitenciaris el visités i li aclarís, d'una vegada, quin dia s'acabarà exactament la seva condemna. Explica Arnau que, de fet, Casellas va començar la vaga per aclarir aquesta qüestió. Però l'advocat admet que té unes quantes condemnes i cal ser un especialista per a entendre's amb la seva fitxa penitenciària.

La llibertat, denegada

La jutgessa Erika López Garcia, del tribunal penal número dos de Manresa va denegar, el 18 de juliol, la petició de limitar la condemna de Casellas a vint anys. Però ara que el recurs ha passat a l'Audiència de Barcelona, ni tan sols se sap quan els magistrats estudiaran el cas. Segons Arnau, si passa com amb els altres presos que han fet vaga de fam, les conseqüències per a la salut de Caselles poden ser irreversibles a partir dels setanta dies, aproximadament, i una integrant del comitè de suport, Roser Iborra, creu que la denegació és, a la pràctica, una condemna a mort (àudio).

La jutgessa va dir a amics i familiars d'Amadeu Casellas que no podia fer res més perquè era 'sotmesa a l'imperi de la llei' però, segons Francesc Arnau, ha passat la responsabilitat a una instància superior, l'Audiència Provincial de Barcelona, per cobrir-se, car els informes del fiscal van contra Caselles i, si s'equivoca, s'estima més de fer-ho contra el pres.

L'esperança del tercer grau

Encara que els jutges no vulguin limitar la condemna d'Amadeu Casellas a vint anys, podria sortir en llibertat condicional o se li podria aplicar el tercer grau penitenciari. El codi penal preveu de concedir el tercer grau sempre que s'hagin complert les tres quartes parts de la condemna i la conducta del pres sigui favorable. Però, encara que segons els amics i familiars Casellas fa anys que no té expedients negatius, la jutgessa considera que té un preocupant historial de fugues i reincidències. Però la mare de Casellas i un integrant del comitè de suport, Gorca Ramos, insisteixen que no hi ha cap risc de fuga perquè té un entorn social que l'ajudarà a reintegrar-se, una oferta de feina i una companya que té dos fills (àudio).

Un pres incòmode

Durant tot el temps que ha passat tancat, Amadeu Casellas ha passat per moltes presons i ha viscut el traspàs del sistema penitenciari del govern espanyol al de Catalunya. Diu que les condicions higièniques i el menjar han millorat, però que tota la resta continua igual, que hi ha maltractaments de moltes menes i que la presó no serveix precisament per reintegrar els presos. Sempre ha lluitat per millorar les condicions de vida dels presos, ha participat en força protestes i vagues de fam i Francesc Arnau considera que això l'ha perjudicat i ha fet més difícil que li fessin informes favorables perquè sortís de la presó. L'advocat Francesc Arnau considera que la situació de Casellas és com la de molts altres presos que no tenen ningú a fora que vetlli pels seus drets.

Dilluns que ve hi ha prevista una concentració, a les onze del matí, davant la direcció general de serveis penitenciaris com a mostra de suport a Casellas.

(Fotografies: 1- D'esquerra a dreta: Amadeu Casellas, Amadeu Casellas des de la seva habitació a l'Hospital Penitenciari de Terrassa. 2- Conferència de premsa d'avui a l'Hospital Penitenciari de Terrassa. D'esquerra a dreta: Roser Iborra, membre del col·lectiu de suport a Amadeu Casellas; Pepita Ramon, mare d'Amadeu Casellas.)

Enric Borràs Abelló

Vamos a por la hipoteca de tus padres!


Fa poc parlava de la tele. Deia que m'emprenyava lo de Tele 5, lo del manifiesto del castellà, pobret, perseguit arreu del món, i estava a punt d'apuntar-me al boicot a aquesta cadena. Una mica de cordura més tard em feia pensar que enlloc de llençar Tele 5 per l'aiguera el que hi hauria de llençar és la tele, perque si una cadena és dolenta les altres són pitjors.
Dit això no pùc negar que hi ha moments notables. Com el de fa una estona, mentres sopava. Zapping. Merda. Em despisto i em trobo veient una cosa que es diu Identity (o quelcom semblant). Els concursants intenten encertar la identitat d'uns personatges i, per fer-ho, diuen unes perogrullades brutals. De cop, no se per que, mentre la concursant guanyava 15 o 20.000 euros, anava cap els 100.000, i ja havia dit qui creia que era el següent personatge, apareixen referències als pares de la concursant. Els millors pares del món. Emoció! "No me hables mas de mis padres que m'emosiono". El presentador talla i fot un crit "Vamos a por la hipoteca de tus padres". Penses, amb aquest missatge segur que l'encerta.
PUFFFF!
cagarada!
Equivocació
i 0,00 euros.
Increible. La realitat supera la ficció (com sempre, clar!).

Merda! merda! i merda! (de bon rotllo)

En començo a estar fins els ous! Si fa o no fa, porto un mes sense ADSL. Quina merda haver de dependre de les companyies de telefonia per poder-nos connectar a internet. Un grapat d'anys sense problemes amb l'actual Orange (Eres Mas, xuclada per Wanadoo, xuclada, al seu torn, per Orange) fins fa, doncs això, un mes. Sembla que el router s'ha espatllat (segons com, toquinejant, funcionava però a la poca estona tornava a deixar de funcionar). Trucades a un 902. Atenció tècnica (força amable, tot sigui dit) mirant, girant, connectant, desconnectant, etc. Número d'incidència, establim un horari per les trucades y "ya le llamaremos" (se suposa que m'han de trucar uns tècnics més tècnics). Com que "no llaman", truco de nou i tornem-hi a girar i a remenenar, a configurar i a desconfigurar, sense resultat. Nova trucada i torna-hi. En una d'aquestes es posa a funcionar i els adverteixo que, a la poca estona, deixarà de fer-ho. Passa com havia previst. Pocs dies després, no hi ha notícies i torno a trucar. "Oh! si nos consta que nos dijo que estaba arreglado", "si vemos que se ha conectado un par de veces". Cullons! jo no he dit enlloc que estigui arreglat, ans al contrari i s'ha connectat un parell de vegades, fent proves, cosa d'uns cinc minuts. Nou número d'incidència, establiment d'horari i "ya llamaremos" (se suposa que els supertècnics). Mentrestant em vaig connectant amb una tarifa plana d'urgència via mòdem, a pas de tortuga paralítica. Aquest cop si, trucada quasi diaria. Això si, MAI en l'horari fixat. MAI m'enxampen a casa a l'ordinador. Finalment me'n canso i contracto el servei amb Telefònica que ha de sol·licitar el canvi de la línia ADSL a Orange.
Després de, si fa o no fa, una setmaneta, aquest matí arriba el meu nou flamant router. Em deleixo per arribar a casa i connectar-lo. Hi arribo, el connecto i... sense connexió. Truco i "usted está con Orange" (per temes comercials pots triar l'idioma: català, castellà... per temes tècnics no. la llengua del imperio i tente tieso, "señor Yusep", senyor mala merda t'ofegui!) . Cullons! hi estava però hem contractat un canvi d'operadora. "Lo sentimos pero tendrá que esperar unas 24 horas".
Molt em temo que no seran 24 les hores, sino més i molt em temo que alguna complicació més apareixerà. Però bé, siguem positius i confiem.

Com que el títol del post havia de ser Merda! Merda! Merda! he buscat imatges de merda però eren tant reals que m'han fet agafar fàstic i prefereixo aquesta d'un disc de la Polla Records que també s'ajusta al tema i no fa tanta angunia. A més es pot utilitzar per aquest post, pel d'ahir sobre Vandellòs, etc.
No us preocupeu que, explicant-ho, ja m'he desemprenyat :-)

diumenge, 24 d’agost del 2008

Que les tanquin JA!

Avui no he sortit de casa. M'he llevat tard, intentant recuperar son endarrerida. Un cop llevat, mentre esmortzava, una companya de la Directa m'ha enviat un missatge per dir-me que hi havia un incendi a Vandellòs II i que, probablement, hauríem de cobrir l'incident. Entre fer una rentadora i estendre la roba, plegar-ne, preparar el dinar, dinar, veure una mica la tele, llegir (aquests dies he pogut enxampar els 9 llibres de l'història d'Heròdot, els Viatges d'Ibn Batuta, la casa de misericordia d'En Joan Margarit, Ricardo III de Shakespeare i quelcom de Jose A. Goytisolo i V.A.Estellés), repassar notícies, m'ha passat el dia. Cal tenir en compte que navegar per internet, sense ADSL és una veritable odisea. Em sembla que demà ja tindré el router, de Telefònica.

Per anar escalfant motors he preparat una mica de nota dient, si fa o no fa, el que segueix:

"A les 8,49 de diumenge, 24 d’agost, la central nuclear Vandellòs II va patir una nova avaria. En aquest cas, un incendi que va afectar el generador elèctric. L’incident va ocasionar l’activació del Pla d’emergència nuclear de Tarragona (PENTA). Al voltant de les 10,30 h. els bombers van extingir l’incendi. El CSN informà de l’incident a la seva web i, com no, informà que no s’havia produït cap impacte ni sobre els treballadors ni el medi ambient. La central va quedar aturada i no es podrà posar en funcionament fins d’ací unes “setmanes”, segons el CSN. Greenpeace i Ecologistes en Acció, que informaren de l’incident abans que el CSN, han demanat de nou la retirada del permís d’explotació de les centrals Ascó I, Ascó II i Vandellós II a l’associació nuclear ANAV (Endesa + Iberdrola) així com la paralització cautelar del seu funcionament davant el cúmul d’incidents que acumulen.

L’incendi ha afectat la sala de turbines de la central. L’any 1989 un incendi a la sala de turbines de Vandellòs I ocasionà la retirada de la llicència d’explotació i la clausura de la central.

L’any 2007 les tres centrals nuclears instal·lades a Catalunya (Ascó I, Ascó II, i Vandellòs II) i gestionades per ANAV van tenir el 62’5% dels successos notificables de totes les centrals nuclears de l’Estat espanyol. Durant el primer semestre el percentatge es va situar al voltant del 58% i , en el mes d’agost ja estem en un 55%."

Com podeu veure tot força objectiu procurant no barrejar la meva opinió que és molt més contundent i en una línia semblant amb el que diuen la gent de Greenpeace o Ecologistes en acció. Que les tanquin JA! Per il·lustrar aquest post penjo una foto que apareix en el llibre de Xavier Garcia "la primera decada de lluita antinuclear a Catalunya (1970-1980)"

dimarts, 19 d’agost del 2008

Publicitat en els blogs, esglesia carca i poesia

Tinc una estoneta i he decidit penjar una mica de post. L'altre dia, després de penjar el darrer post, vaig aprofitar per donar un tomb pels blogs que segueixo i, com altres vegades, em vaig trobar amb que en més d'un hi ha gent que hi posa publicitat amb la qual cosa s'obren finestres emergents i coses d'aquestes amb la qual cosa, si vas ofegat amb la connexió (ja sabeu que aquests dies no tinc ADSL) la cosa encara es complica. Per aquest motiu he decidit especificar que en el meu blog no hi ha publicitat (si més no, comercial) i que no s'obren pop ups o finestres emergents.
Perquè la cosa no quedi de post "bronques" afegiré una reflexió: Aquest matí he pujat a Sant Magí amb les meves filles. Malgrat això de l'apostasia, fa anys que pugem a comprar ampolles d'aigua per elles i per la seva avia (o sigui ma mare). Quan ja marxavem m'he fixat en un senyor que estava de genolls, amb un posat d'intensa devoció, seguint el ritus que en aquell moment es feia a l'interior de l'esglesia. He recordat que enguany anunciaven que instal·larien pantalles perquè tothom pogués seguir aquests ritus i que, en el seu dia, davant la notícia, vaig pensar que amb l'arquebisbe que hi ha la cosa s'està tornant carca per moments (la seva presència a la mani per la família de Madrid o l'any jubilar que envaeix esferes laiques i es promociona amb estampes, perdó, amb cromos). Al tirar avall he vist una paradeta en la qual recollien signatures. He tirat enrera i he mirat de que anava. Estaven recollint signatures per conseguir freqüències per Radio Maria (diuen que no té res a veure amb una de nom semblant que hi ha a Polonia). En resum, tinc la sensació que això es va posant força carca.
Com que em sembla que la reflexió també és una mica bronques, acabaré el post amb un poema i una foto.
Cullons amb el poema. Ahir vaig anar a Barcelona i vaig comprar Casa de misericordia de Joan Margarit. Cullons! n'he buscat un per oferir-vos i se m'ha encongit el cor. N'he triat un que, de moment, no trobo tan punyent.

Horitzó

Una planúria de rostolls grocs.
Com una línia feta en un plànol,
l'autopista va fins a l'horitzó.
Penso que jo també vaig dibuixant
un traç segur damunt la meva vida.
Lluny d'una costa edificada i lletja,
amb la finestra oberta, condueixo
sentint l'aire a la cara, terra endins.

La foto és una vista de la Part Alta des del terrat de casa els meus pares.

diumenge, 17 d’agost del 2008

Contra l'oblit. Francisco Javier Verdejo.

Bé, després l'anada d'olla del post anterior, aquest és el que volia penjar.


El 14 d'agost es van complir 32 anys de l'assassinat de Francisco Javier Verdejo. Un xicot de 19 anys, estudiant, militant de la Jove Guàrdia Roja que escrivia "Pan, trabajo y libertad" en una paret, amb uns companys, quan els sorprengué la guardia civil. Francisco Javier va fugí cap a la platja i un tret aturà la fugida. La pintada es quedà en "Pan, t".


El diari Público en parla i crítica l'oblit del xicot. La paret ja ha desaparegut. En el seu lloc hi ha una urbanització.

Aquells dies no sols Francisco Javier va morir lluitant per les llibertats. Van morir més persones.

Per tots ells i contra l'oblit reproduexo un escrit del Pau Gomis, un company de la Coordinadora. Tots dos, en col·lectius diferents, vam viure aquells dies i ell ho recorda i expresa força més bé.

¿Donde coño habéis puesto los muertos?


Una vez más caigo en la pretenciosa tentación de escribir sobre el pasado. Sobre lo que ya no es. Precisamente por ello, porque no existe y parece que nunca haya sucedido. Porque es muy reciente para hablar de historia, y como aún quedamos algunos vivos, no lo voy a referir como tal.

Han pasado más de 30 años, y mi deseo es conservar la suficiente visceralidad, entusiasmo y convicción. Los años convulsos, de lo que se ha dado en llamar transición, además de dejarnos una democracia de mierda, un monarca no deseado y una amnesia generalizada, nos dejaron un reguero de detenidos, torturados, encarcelados, apaleados, muertos, suicidados... y todos ellos con carácter anónimo. Cada manifestación tenía su muertito, que después ocupaba un pequeño rincón en las páginas de la prensa. Muertes pequeñas, luchas pequeñas que conformaban un todo de horizontes revolucionarios. Y todo ello vivido en una ciudad de provincias, Tarragona, visto por los ojos de un adolescente militante trotskista.

Espero tener memoria suficiente para referir, primando el rigor emocional al histórico, lo que representaron aquellos años, desde 1975 a 1980. No quiero llenar las páginas de datos, no tengo los recursos intelectuales, ni materiales, para hacerlo, más bien deseo que estén repletas de jornadas de 26 horas, de improvisadas e interminables asambleas, de manifestaciones con autodefensa, y de comités, muchos comités, que se organizaban por todas partes: de jóvenes, de barrio, de fábricas, de estudiantes, de artistas, de técnicos. Páginas llenas con nuestras canciones, nuestro lenguaje (a nadie se le insulta hoy llamándole revisionista) y, sobretodo, nuestro deseo de hacer la revolución. Porque la revolución no era un sueño, si no una realidad que veíamos acercarse a pasos agigantados, y que pronto se encargaron de truncarla, con los múltiples pactos de conformidad y rendición, en un hábil ejercicio de responsabilidad y reparto de poder por parte de los sectores mayoritarios de la izquierda y los restos, completamente vivos aún, del régimen fascista.

Y textos, innumerables textos. A todas horas leyendo, muchas ganas de formarse, aunque a veces no entendíamos el significado de lo que leíamos. La ponencia oficial, la de la fracción y la de la tendencia, típico de los trotskistas, discusiones políticas, con un nivel de conocimientos que hoy en día no he vuelto a encontrar en las movilizaciones en las que he participado. Demasiado Internet. Debates, prácticamente ininterrumpidos, que duraban días para definir el modelo de sociedad post- revolucionaria, como sería la dictadura del proletariado.

Quiero llenar estas hojas de pintadas, cócteles molotov y citas de seguridad, a la que siempre fallaba alguien, provocando el desasosiego general. Montañas de documentos, vietnamitas que se escondían en lugares insospechados ante la noticia de detención de algún camarada o la amenaza de una redada preventiva.

Historias de un pasado reciente, del que quedan muchos protagonistas que no se subieron al tren del pelotazo y del amiguismo. Un pasado que, a veces, nos hemos empeñado en olvidar, sobretodo cuando vemos a miembros de nuestra generación subidos en el carro de los “triunfadores”. Ni tan siquiera nos pudimos dedicar a ganar dinero, pues teníamos la conciencia izquierdista que no nos lo permitía, o sencillamente el cuerpo deshecho por las drogas que nos hicieron olvidar las derrotas sufridas.

Si escribo sobre esto no es con ánimo de revancha. Más bien es por necesidad, para olvidar el miedo que pasé cada vez que fui detenido. La posibilidad de ser un muerto más en la siguiente manifestación, o a ser una victima de las amenazas proferidas por la triple A (Alianza Apostólica Anticomunista), siempre pendía sobre nuestras cabezas.

¿Qué lleva a un escritor a escribir sobre una cosa y no sobre otra? No sé si yo soy el escritor, pero escribo historias que vosotros habéis protagonizado, que ya existían por si solas, yo solo pongo una palabra detrás de la otra, y si lo hago quizás sea para sacármelas de encima. Lo que pudo haber sido y no fue, esa sensación de derrota que me seca la boca y me pone de mala leche cada vez que analizo la coyuntura actual.

Es quizás por esto, que han pasado más de 30 años desde las primeras elecciones, más o menos democráticas, se habla en todos los medios de los protagonistas de la transición. Adolfo Suárez, el rey. Santiago Carrillo e incluso Fraga Iribarne. Nadie recuerda el centenar largo de muertos en manos de las Fuerzas de Orden Público, y la extrema derecha protegida por jueces y policía, durante este período. Exceptuando algunas conmemoraciones, introducidas casi con calzador en el imaginario popular, como la de los obreros asesinados en Vitoria o los abogados laboralistas de Atocha, el dolor de este centenar de familias, la vida de estos jóvenes, la mayoría de los muertos rondaba la veintena, se pierde en el marasmo del anonimato y el olvido intencionado.

En la mayoría de los casos no ha habido reparación alguna, ni histórica ni económica. Mucho menos el reconocimiento por parte de ninguna autoridad. Por eso vamos a decir sus nombres. Quienes eran y como murieron. Porque no tenemos ningún lugar donde ir a llorarles u honrarles. Para que no se pierdan, y sus nombres, al menos, sigan siempre vivos en la memoria colectiva de los revolucionarios.

La última borrachera de sangre de la dictadura fue el 27 de setiembre de 1975, con las ejecuciones de Juan Paredes Manot, “Txiki”, Ángel Otaegui, Ramón García Sanz, José Luis Sánchez Bravo y José Humberto Baena. Los dos primeros miembros de ETA y los otros del FRAP. Pero la monarquía inicia su espiral de muertes el 24 de febrero de 1976. El obrero Teófilo del Valle muere por disparos de la Policía en el transcurso de una protesta de los trabajadores del calzado en Elda (Alicante).


El 3 de marzo en Vitoria son abatidos cinco obreros (Pedro María Martínez Ocio, trabajador de Forjas Alavesas, de 27 años, Francisco Aznar Clemente, operario de panaderías y estudiante, de 17 años, Romualdo Barroso Chaparro, de Agrator, de 19 años, José Castillo, de Basa, una sociedad del Grupo Arregui, de 32 años. Dos meses después moriría Bienvenido Pereda, trabajador de Grupos Diferenciales, con 30 años), por disparos de las fuerzas del orden, que participaban en una asamblea en la Iglesia de San Francisco de Asís.


Dos días más tarde en Tarragona muere Juan Gabriel Rodrigo Knajo, cae de la cornisa de un edificio mientras huía de la policía. Se celebraba una manifestación espontánea por los asesinatos de Vitoria. La manifestación se había iniciado en la refinería, entonces en fase de construcción, con una marcha de los obreros, por la carretera, hasta el centro de la ciudad.

El 8 de marzo Antonio Ferrero, cae en Basauri por disparos de la Guardia Civil. Tenía solo 18 años.

El 23 de marzo un comando parapolicial ametralla a Tomás Pérez Revilla, en San Juan de Luz.

El 9 de mayo Aniano Jiménez y Ricardo Pelejero mueren en Montejurra por disparos de los ultradechistas.

8 de julio. María Norma Menchaca de 44 años, muere de un fatal disparo tras una manifestación pro amnistía, en la que no había participado, en Santurce. Los asesinos eran conocidos ultradechistas que actuaron con la connivencia policial.

El 13 de agosto mientras pintaba: “PAN, TRABAJO Y LIBERTAD”, muere Francisco Javier Verdejo de 19 años, en Almería. Le dispara una patrulla de la Guardia Civil.

8 de setiembre en Fuenterrabía, muere Jesús Mª Zabala en el transcurso de una manifestación pro amnistía. Los disparos son efectuados por agentes de la Guardia Civil.

El 22 de setiembre en La Laguna (Tenerife) la policía mata por equivocación al estudiante de 21 años, Bartolomé García Lorenzo. Los hechos transcurren durante el asalto a un domicilio en busca de un delincuente común. Huelga decir que se equivocaron de piso.

El 27 de setiembre es asesinado en Madrid Carlos González Martínez. Los hechos ocurren durante el transcurso de una manifestación para conmemorar el primer aniversario de los fusilamientos. Curiosamente el fallecido no participaba en ella. Los disparos los efectuaron miembros de los “Guerrilleros de Cristo Rey”.

28 de noviembre, un guardia civil de paisano dispara al joven José Javier Ruin de 19 años, en el interior de una discoteca, en Santisteban (Navarra).

El 20 de diciembre, para cerrar 1976 con dolor, fallece en un hospital de Madrid el joven Ángel Almazán Luna, como consecuencia de los golpes recibidos de la policía, durante una manifestación a favor de la abstención en el referéndum de la Ley para la Reforma Política.

23 de enero de 1977 Arturo Ruiz es asesinado en Madrid por la ultraderecha, en el transcurso de una manifestación.

El 24 la policía mata en Madrid a Mari Luz Nájera, en otra manifestación. Los fascistas asesinan a cinco abogados laboralistas en la calle de Atocha, donde tenían el despacho.

Durante el mes de mayo la semana pro-amnistía en Euzkadi deja un reguero de cinco muertos.

20 de setiembre, explota una bomba en la revista de humor satírico, El Papus, matando al conserje Juan Peñalver. Los humoristas escriben con tinta, los fascistas con sangre.

El 8 de julio de 1978, durante los Sanfermínes de Pamplona, la policía ataca a la multitud con fuego real matando al joven militante trotskista Germán Rodríguez. El día 11 en Donosti otro muerto en las protestas por la actuación policial en Navarra.

30 de setiembre es asesinado Antonio Carrión, mecánico de 42 años, por los ultraderechistas.

30 de octubre, atentado contra el diario El País, fallece un trabajador.

El 3 de junio de 1979 la joven Gladis del Estal, fallece en el transcurso de una manifestación antinuclear.

El 14 de agosto el trabajador Emilio Fernández Castro de 36 años muere por la paliza que le propina la policía nacional durante las fiestas de Monforte de Lemos.

El 1 de setiembre el joven de 18 años Ignacio Quijera muere por disparos de la policía en una manifestación pro-refugiados vascos en Donosti.

1 de febrero de 1980 un comando de ultraderecha asesina a la estudiante Yolanda Gonzalez.

28 de agosto atentado del Batallón Vasco Español, muere Jesús María Etexbeste.

El día 30 del mismo mes Ángel Echaniz es asesinado por un comando en Ondarroa, era militante de Herri Batasuna.

No es mi intención cerrar el círculo en 1980, pero había que hacerlo en algún punto. Me dejo nombres, me faltan datos, pero me sobra intención. Para los nombrados y los no nombrados, para los que dejaron sus vidas en las calles. Para los que poblaron cárceles y manicomios. Para los que la vida les supero y cayeron en las drogas, la desesperación o el suicidio. Para los que no lo han dejado y mantienen viva la ilusión. Para los que lo dejaron y han vuelto. Para… no olvidar.


Pau Gomis

eines per fer front a la brutalitat de la intempèrie...

Com ja he explicat un parell de cops, ja fa uns mesos que he tornat a treballar i, per tant, m'he de limitar a actualitzar el blog un màxim d'un o dos cops a la setmana. No he deixat la blogosfera, com algú pensava, però no puc actualitzar tan sovint com abans i tampoc puc visitar tan sovint els blogs que intento seguir.
Fa una estona m'he posat a preparar el post d'avui mentre a la plaça fan una actuació de, i per, gent gran. Probablement no soc just en aquest tema i demano disculpes a qui ho pugui llegir i no està d'acord amb aquesta opinió, però suposo que no m'acaba d'agradar fer-me gran i sentir les cançons i els galls perpetrats a l'escenari em fan pensar en una manera, patètica, de fer-se gran que m'agrada menys. Pensant-hi he recordat un fragment d'una entrevista a Joan Margarit que va publicar el diari El Punt (l'11 d'agost). Parlant del títol del seu darrer llibre, Casa de misericordia, deia que potser la poesia és la darrera casa de misericordia. La periodista li preguntava, un refugi? i Joan Margarit respòn:

"La paraula per si mateixa és la primera defensa contra la intempèrie. Si no poguéssim anomenar el món seria d'una agressivitat brutal. Si l'anomenem és com si l'ordenéssim i li traguéssim la càrrega agressiva que pot tenir. Si organitzo el món i anomeno "paret" la paret, "casa" la casa i "porta" la porta vaig organitzant el món i em vaig tranquil·litzant. Són eines per fer front a aquesta brutalitat que és la intempèrie i que acaba brutalment amb la mort. D'eines d'aquestes, no en tenim gaires : la poesia, la música, per alguns la religio, la filosofia per d'altres, poca cosa més. Quan no es té això, se substitueix per la distracció, el partit de futbol, la novel·la que només és un argument i que oblides quan l'acabes... no pots passar-te la vida distret, tot i que aquesta sigui una de les obsessions de la nostra societat."


Per acabar aquest post (que no és el que volia fer) afegeixo un poema de Jaime Gil de Biedma:

NO VOLVERE A SER JOVEN
Jaime Gil de Biedma (1929 - 1991)

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
como todos los jóvenes yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos,
envejecer, morir, eran tan solo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir
es el único argumento de la obra.

dimarts, 12 d’agost del 2008

Com sempre: yin yang

Ja porto més de 16 dies sense ADSL. Fa anys que vaig contractar la meva connexió a internet a Eres Más, que fou absorvida per Wanadoo que, al seu tron, fou absorvida per Orange. Entremig va haver-hi canvis i he acabat amb una línia ADSL de 6 MB i trucades a fixes per, no ho recordo massa bé, al voltant d'uns 35,00 euro. No he tingut mai cap problema serios i m'han prestat suport telefònic per arreglar incidències o, per exemple, canviar el mòdem per un router. Ara la cosa s'ha acabat. He trucat vàries vegades a un 902 on m'han atès força amablement i m'han guiat per fer diferents manipulacions informàtiques sense resultat. Han obert un parell d'incidències (perquè la primera la van tancar al·legant que ja s'havia arreglat) i vam quedar que em trucarien (suposo que uns tècnics encara més tècnics) entre les 16 i les 18 h. M'he armat de paciència i en aquesta franja horària m'he enclaustrat a casa. M'han trucat força vegades però MAI EN AQUESTA FRANJA. Al matí, al vespre, a la tarda... però mai entre les 16 i les 18 h. Entre tant em connecto amb un mòdem a uns 45 Kbps (és increible pensar que abans ens connectavem a aquestes velocitats). Finalment, me n'he fartat i me'n vaig a Telefònica :-(


Una cosa bona és que les meves filles han tornat de Londres, al mateix temps que una postal que em van enviar i que penjo. Deu n'hi do a aquestes alçades tot lo que han viatjat (península, Mallorca, França, Itàlia, Portugal, Lopndres, New York, Boston, Tailandia, Austràlia... i aviat cap a Xina, al campionat del món de patinatge artístic en la modalitat de grups show) i lo be que s'ho passen. Fantàstic.


Quelcom més xungo és la moguda per Osétia, Georgia, Abjàssia... En relació a aquest "conflicte" em plau reproduïr un article força lúcid de Carlos Taibo, que va aparèixer al diari Público ahir. Es titula "Osetia del Sur, sin asideros". L'únic problema és que tinc la sensació que amb tants "protagonistes" la cosa es dilueix. En tot cas (accepto que és un raonament una mica simplista) queda clar que, entre d'altres, guanyen els traficants i exportadors d'armes (deiem l'altre dia que Espanya ha triplicat, si més no, les seves exportacions) i surt perdent, com no, la població civil.


"El conflicto que acosa a Osetia del Sur, y en su caso a regiones colindantes, es de esos que a duras penas ofrece algún asidero sólido del que agarrarse. Ni los agentes locales ni sus patrones internacionales merecen –formulemos la cuestión en estos términos– mayor adhesión. Y ello es así aunque, pese al silencio general al respecto, en los últimos días despunte, por encima de todo, la responsabilidad que EEUU tiene en la reconversión bélica del reñidero surosetio: resulta difícil imaginar que la inicial ofensiva militar georgiana –no ha sido Rusia, como parecen subrayar la mayoría de nuestros medios, la que ha roto un tan precario como prolongado alto el fuego– no contaba con el beneplácito, y en su caso con el franco apoyo logístico, de Washington. No se olvide que de un tiempo a esta parte la Casa Blanca se halla firmemente decidida a mover pieza en una región tan sensible como el Cáucaso con la vista puesta, claro, en mantener la presión sobre Rusia y en disputar a esta, en paralelo, el negocio de la explotación y el transporte de las materias primas energéticas extraídas en la vecina cuenca del Caspio.

Al margen de lo anterior, lo ocurrido los últimos días es un ejemplo de libro del obsceno vigor contemporáneo de los dobles raseros. Los de Washington saltan a la vista: si hace unos meses la Casa Blanca contestó abiertamente la integridad territorial de Serbia, ahora, en cambio, se acoge el principio correspondiente cuando de por medio se halla la del ahijado georgiano. Mientras, las acusaciones vertidas contra Rusia por haber intervenido militarmente fuera de sus fronteras no pueden producir sino estupor habida cuenta del registro que Estados Unidos arrastra en ese terreno.

Claro que Moscú no sale mejor parado: si se opuso con energía a la independencia de Kosovo, ahora parece coquetear con una secesión de Osetia del Sur, mientras, y como es sabido, niega drásticamente cualquier horizonte de este cariz en la casi vecina Chechenia. Si las opiniones de Putin sobre los genocidios ajenos tienen, claro, una credibilidad menor, por no faltar ni siquiera falta el empleo instrumental de los contingentes de pacificación: desde hace tres lustros es evidente que los soldados rusos desplegados en Osetia del Sur y en Abjazia están alineados con uno de los bandos enfrentados, sobre la base de un modelo que Washington tuvo a bien patentar, con lamentable éxito, en Haití. Así las cosas, la conclusión parece servida: la integridad territorial y el derecho de secesión se blanden, por tirios y por troyanos, conforme a los intereses respectivos.

Si nada particularmente sólido hay que aportar en provecho de las causas que blanden Estados Unidos y Rusia –no nos engañemos en lo que hace al sentido de la política de Moscú, imbuida, como la de la Casa Blanca, de espasmos imperiales y, pese a las apariencias, a duras penas interesada en el destino de surosetios o abjazios–, haríamos mal en olvidar que al conflicto que nos ocupa no le faltan raíces locales. Es inevitable al respecto invocar, una vez más, las secuelas de las fórmulas de ingeniería ética que cobraron cuerpo tanto al amparo del zarismo como en la etapa soviética.

Entre sus efectos, palpables, en la región se cuenta la existencia de dos Osetias, una emplazada al norte, en Rusia, y la otra situada al sur, en Georgia. Si ello por sí solo aporta un caudal ingente de problemas, lo suyo es agregar que la conducta de los dirigentes georgianos y surosetios a lo largo de los últimos 15 años, por propio impulso o de resultas de presiones ajenas, no ha hecho sino agregar leña al fuego.

Si los primeros abrazaron con rotundidad, en los años inmediatamente posteriores a la desintegración de la URSS, políticas abrasivas en el terreno nacional, que generaron un inevitable descontento en Osetia del Sur –y en Abjazia–, los segundos, alentados en este caso por una Rusia que ha entregado tan generosa como interesadamente pasaportes a la población local, no han dudado en buscar una permanente vía de confrontación que le dé alas a un proyecto de secesión (tal y como lo hizo entre 1999 y 2007, si así quiere, y salvando todas las diferencias que procedan, el grueso de las fuerzas políticas albanokosovares). En semejante escenario, y dicho sea de paso, uno está obligado a coger con pinzas las informaciones que, de un lado como del otro, acusan al rival de violencias extremas y limpiezas étnicas.

Es verdad, aun así, que quienes creemos en el derecho de autodeterminación estamos medio invitados a dejar constancia de un hecho insorteable: aunque lo suyo es examinar con detalle lo ocurrido con los georgianos étnicos otrora residentes en Osetia del Sur, sobran los motivos para concluir que la mayoría de la población local no desea pertenecer al Estado georgiano. Si así se quiere, éste es el único dato que invita a mirar con ojos concesivos alguna de las causas que se revelan sobre el terreno. No faltará quien aduzca, bien es verdad, que si detrás de muchas de las políticas que abrazan hoy los gobernantes georgianos se aprecia el aliento pestilente de Estados Unidos, a manera de liviana compensación la mayoría de los pueblos del Cáucaso septentrional miran con recelo a los osetios, históricamente entregados, por su parte, a una franca colaboración con Moscú."

Carlos Taibo es professor de Ciència Política i expert en Europa central i oriental.

diumenge, 10 d’agost del 2008

Actualitat, Hiroshima i Nagasaki i Carlos Garcia Tomillero

Aquest post està dedicat a la memòria de Carlos Garcia Tomillero (1913-2008)

He començat el post sentint les notes de la 9a simfonia de Mahler per passar, més tard, a Diego El Cigala) i ara a Marizza. Un post que, contra tota norma blogaire per atreure visitants, ja he intuit llarg i dens. Tenint en compte que tan sols puc actualitzar un o dos cops a la setmana i que al món passen un munt de coses, no ho puc evitar. Per escurçar he decidit no parlar (massa ;-)) de la notícia que, fa uns dies va sortir al diari de Tarragona referent a una nova unitat de la Guardia Urbana de Reus. La notícia no tenia desperdici i la foto, que reprodueixo, menys. S'hi veu alguns membres de l'unitat, armes en ma, simulant que estan a punt d'entrar en un domicili arran d'un... "desnonament judicial". Sort que no era un cas de terrorisme o quelcom semblant perque sinó hi podia haver sortit alguna tanqueta i tot.

Tampoc parlo (massa) de les diferències entre locals de restauració i veïns a la Plaça de la Font. En tot cas, simplement recordar que els veïns no estan en contra de les terrasses dels bars ni pretenen que se'n tanqui cap. Tan sols estan reclamant una mica de respecte i que el, lògic, afany de lucre dels propietaris dels locals no vagi en contra del seu dret al descans. Tampoc, de la presentació del llibre "la primera dècada de lluita antinuclear a Catalunya. 1970-1980" del periodista i escriptor Xavier Garcia en què es narra la instal·lació de les centrals nuclears d'Ascó i Vandellós, manu militari, i la lluita d'un grup de persones (a la que es va afegir bona part de la població) que es van jugar i perdre moltes coses per guanyar o, si més no mantenir, la seva dignitat com a persones. Tampoc parlo del llibre "el paciente inglés" que m'ha encantat i que us recomano, ni de la multiplicació (quatriplicació) de les vendes d'armes espanyoles (Miammar, Iran, Israel, Marroc...), ni de la nova tongada estival de salvatgisme primitiu amb les festes, pretesament populars, que giren al voltant de la tortura de bous. Tampoc parlo d'Osetia del Sud, Georgia o Rússia, ni de l'oleoducte que porta petroli des de l'Azerbaijan a Turquia passant per Georgia, ni de l'OTAN ni de les víctimes civils.

Per escurçar, només parlo de l'acte de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau d'ahir recordant que fa 63 anys del bombardeig d'Hiroshima i Nagasaki i d'un amic, Carlos Garcia Tomillero, que ens ha deixat.


Ahir, 9 d'agost, vam commemorar que feia 63 anys del llençament de la bomba atòmica sobre Nagasaki. El dia 6, sobre Hiroshima.
A partir de les set de la tarda ens vam instal·lar a la Rambla Nova, a l'alçada del Banc d'Espanya, per fer un taller de fanalets de paper, semblants als que es fan a Hiroshima, el 6 d'agost, per dipositar, després, al riu Motoyasu recordant les víctimes del bombardeig.
Amb els compassos de diferents melodies i cançons de diferents autors i/o grups (des de Lluis Llach a Alcatraz, passant per Bob Dylan, Victor Jara, Andrés Calamaro o Barón Rojo, tots tenien en comú les referències a Hiroshima) es va anar desgranant el taller que va rebre la col·laboració de força persones, la majoria nens, que van confeccionar algun fanalets en el qual van plasmar els seus missatges de pau i rebuig a les guerres. A remarcar l'elevada proporció de turistes que, coneixedors dels esdeveniments d'Hiroshima, es van acostar a participar en el taller.
Més tard, al voltant de dos quarts d'onze de la nit, acompanyats pels sons d'una flauta japonesa, vam encendre les espelmes dels fanalets i els vam dipositar a l'aigua de la Font del Centenari.
Vam cloure l'acte amb la lectura del següent text:

"Los que tuvieron más suerte murieron con la explosión letal. Otros fueron muriendo más lentamente, desangrados, de las quemaduras, de la sed, del horror, de la radioactividad... Los moribundos de Hiroshima lo primero que pedían era agua, el calor de la bomba atómica dejaba el ambiente profundamente seco... Según cuenta un soldado japonés que se paseaba entre la gente moribunda sin poder hacer nada: “La gente nos suplicaba que les diéramos agua. Teníamos cantimploras pero nos dijeron que no se la diéramos porque morirían. De todas formas murió mucha gente... Ahora pienso que debí darles agua...” Algunos llegaron al río, donde había montones de muertos ahogados... Y de pronto empezó a llover una lluvia negra con gotas gordas “que hacían daño” la gente habría la boca con la esperanza de que le cayera algo de agua en su boca... Era una lluvia negra venenosa ya que contenía las cenizas de la explosión nuclear, cenizas altamente contaminadas y radioactivas... Lo que facilitó que mucha más gente muriera..."

Podeu veure fotos de l'acte a la web de la Coordinadora http://usuaris.tinet.org/tgnapau/63%20anys%20d%27Hiroshima%20i%20Nagasaki/index.html

A lamentar, o simplement assenyalar, que l'Ajuntament de Tarragona, un any més i malgrat les propostes de foment de cultura de pau que els vam lliurar fa més d'un any (en relació a les quals encara esperem resposta) i la seva pertinença a la xarxa Alcaldes per la Pau (Majors for Peace. Motiu pel qual, fa uns anys, el llavors regidor i ara càrrec de confiança, Agustí Mallol, va anar a l'Assemblea General de l'ONU a New York), ha ignorat les dates i els fets.

Entre notícies sobre llibres, calor i el regust de l'acte d'ahir sobre Hiroshima i Nagasaki amb els fanalets de paper, aquest matí m'ha sobtat la notícia del traspàs de Carlos Garcia Tomillero, el pare d'Isabel Jover i sogre de Cesar Reglero (fundador i impulsor, el darrer, de Taller del Sol i el Boek861 entre d'altres projectes). Carlos tenia 95 anys però la seva vitalitat el portà a col·laborar en un bon nombre de projectes artístics i especialment de poesia visual.

Des dels voltants de l'any 2002, esdevingué, amb el Taller del Sol, un dels col·laboradors de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau a l'acte Paraules per la Pau.


Participà en diferents actes i hom el recorda, entre d'altres coses, per les poesies que recitava.
Acabo aquest llarguíssim post amb un dels poemes que Carlos recitava com ningú, El Piyayo, i com no amb desitjant amb .

¿Tu conoces al ”Piyayo”
un viejecillo renegro, reseco y chicuelo;
la mirada de gallo
pendenciero
y hocico de raposo
tiñoso...
que pide limosna por "tangos"
y maldice cantando "fandangos"
gangosos?

¡A chufla lo toma la gente
y a mi me da pena
y me causa un respeto imponente!

Ata a su cuerpo una guitarra,
Que chilla como una corneja
Y zumba como una chicharra
Y tiene arrumacos de vieja
Pelleja.
Yo le he visto cantando,
Babeando
De rabia y de vino,
Bailando
Con saltos felinos
Tocando a zarpazos,.
Los acordes de un viejo"tangazo"
Y, a sus contorsiones de ardilla,
Hace son con la sucia calderilla.

¡ a chufla lo toma la gente
y a mi me da pena
y me causa un respeto imponente!

Es su extraño arte
su cepo y su cruz,
su vida y su luz,
su tabaco y su aguardientillo...
y su pan y el de sus nietecillos:
"churumbeles" con greñas de alambre
y panzas de sapos.
Que aullan de hambre
Tiritando bajo los harapos;
Sin madre que lave su roña;
Sin padre que "afane"
Porque pena una muerte en santoña;
Sin mas sombra que la del abuelo...
¡poca sombra, porque es tan chicuelo;
en el altozano
tiene un cuchitril
¡a las vigas alcanza la mano;
y por lumbre y por luz, un candil.
Vacia sus alforjas
Que son sus bolsillos,
Bostezando los siete chiquillos,
Se agrupan riendo.
Y entre carantoñas les va repartiendo
Pan y pescao frito,
Con la parsimonia de un antiguo rito:
¡chavales!
¡pan de flor de harina!
Mascarlo despasio.
Mejo pan no se come en palasio.
Y este pescaito, ¡no es na?
¡sacao uno a uno del fondo del má!
¡gloria pura él!
Las espinas se comen tamié,
Que to es alimento...

Asi....despasito.
¡no llores, Manuela!
Tu no pués, porque no tiés muelas.
¡es tan chiquitita
mi niña bonita!..
así, despasito.
Muy remascaito,
Migaja a migaja, que dure,
Le van dando fin
A los cinco reales que costo el festín.
Luego entre guiñapos durmiendo,
Por matar el frío, muy apiñaditos.
La Virgen María contempla al “Piyayo”
Riendo
Y hay un Angel rubio que besa la frente
De cada gitano chiquito.

¡A chufla lo toma la gente!...
¡y a mi me da pena
y me causa un respeto imponente!

JOSE CARLOS DE LUNA (1890-1965)


Carlos, que la terra et sigui lleu!

diumenge, 3 d’agost del 2008

Paraules per la Pau d'agost, Verguenza Ajena, Hiroshima i Nagasaki i força barra

Avui és diumenge. Primer diumenge d'agost. I des de març de 2001, cada primer diumenge de mes, la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau fa Paraules per la Pau.
Paraules per la Pau és una concentració per mostrar el rebuig a la presència de vaixells de guerra al Port de Tarragona i, per extensió, contra el militarisme. A Paraules per la Pau intentem anar més enllà del NO i, per tant, diem no a partir de la creació d'espais de pau i art. Des de l'inici, a la concentració, hem comptat amb la col·laboració d'artistes de les nostres contrades que ens han ajudat a bastir aquest espai de pau i art.
En el text que vaig redactar per la Directa i que afegeixo, s'explica una mica això de Paraules per la Pau:

A finals de 1997 s’anunciava la visita del portaavions JFK. L’Autoritat Portuària comunicava la visita a l’Ajuntament i demanava el seu vist-i-plau. La Comissió de Govern (CiU i PSC), va dir que si i va començar un procés de militarització caracteritzat, sobretot, per la visita de nombrosos vaixells de guerra de la VIa Flota dels EUA i de l’OTAN i la campanya institucional per mostrar-ne les bondats. Maniobres militars, utilització militar de port, aeroport, carreteres, ferrocarril..., militars a centres d’esplai i centres cívics, visites de vaixells de guerra procedents de l’Iraq, visites de furgonetes de reclutament, prescriptors, militarització de l’ensenyament... visites de les autoritats al Pentàgon... són algunes de les fites de les quals poden estar “orgullosos”

Quasi paral·lelament comença (o es continua, segons es miri) una història de resistència, d’activisme, d’esforç, de companyonia i solidaritat: es forma la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau per articular i mostrar l’oposició d’una part de la ciutadania a aquest procés de militarització.

Una de les experiències significatives resultants de l’existència de la Coordinadora és Paraules per la Pau: una concentració mensual (cada primer diumenge de mes, a les 12 del migdia, davant l’Ajuntament) per dir No als vaixells de Tarragona i al militarisme. L’experiència va començar en el mes de març de 2001 i es va dissenyar, tenint en compte experiències com el Silenci per la Pau o Música per la Pau, pensant en quelcom que no ocasionés massa feina i que permetés mantenir un mínim fil conductor entre les persones preocupades per aquesta qüestió i pel pacifisme i/o l'antimilitarisme. També es cercava quelcom diferent: no limitar l’acte a un No! i poder mostrar quelcom creatiu, relacionat, amb l'art i, per extensió, amb la pau i la vida en oposició a tot el que suposa el militarisme. Quasi set anys i mig després d’aquella data -uns 87 actes desenvolupats sense interrupcions, amb bon temps, pluja, calor, neu...-, hom coincideix en què s’ha aconseguit combinar la denúncia del militarisme, de les causes dels conflictes, la solidaritat amb les víctimes de TOTS els conflictes... amb la creació d'un espai de pau i art.

En el primer Paraules per la Pau, el col·lectiu Pinzell Brut va confeccionar el mural que, des de aquell dia, ha presidit les concentracions. Des d’aleshores, nombroses persones i artistes de les nostres contrades han ajudat a bastir aquest espai: lectura de texts; poemes; rapsodes (com Carlos Garcia, un senyor de més de 90 anys); bouesia; confecció de pancartes i banderoles; conta contes i tallers de jocs cooperatius; tallers sobre conflictes “oblidats”; putxinel·lis; actuacions musicals a càrrec de des de cantautors a grups de jazz o de rock, passant per alumnes de l'escola de música; campanyes contra la joguina bèl·lica o per l’objecció fiscal. Accions plàstiques o performances (víctimes de TOTS els 11-S, “decodificació” de la premsa, la militarització i les seves conseqüències o la relació entre la indústria bèl·lica i les fronteres; visites de Bush i Aznar amb surrealistes processons per la Part Alta acompanyant el taüt de la democràcia i els drets humans o l'”ocupació” de la plaça per un escamot de la Navy que pretenia penjar la bandera americana en el balcó de l'Ajuntament). Tallers de fanalets o grues de paper per commemorar els aniversaris del bombardeig de Hiroshima o un “festival” d'accions inspirades en l'obra de Joan Brossa i que van començar amb una intervenció brossiana de la mateixa guardia urbana o l'inici de la gira per Tarragona del Vaixell dels bojos.


Aquest matí, com deia, hem fet el Paraules per la Pau d'agost. Hem comptat amb una actuació memorable. Un grup de rumba que es diu Verguenza Ajena i que han tocat algunes cançons emmig de l'entusiasme de la penya que s'ha congregat al voltant de l'acte.

A més, hem repartit el número 84 del full informatiu que porta el mateix nom, Paraules per la Pau i hem recordat un parell de coses:

- el dia 6 d'agost farà 63 anys del llençament de la bomba atòmica sobre Hiroshima i el dia 9 sobre Nagasaki. Com altres anys, la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau commemorarà la memòria de les víctimes de la barbàrie. Dimecres, 6 d'agost, a dos quarts de vuit del vespre presentaren el llibre de Xavier Garcia "La primera dècada de lluita antinuclear 1970-1980"

i dissabte, 9 d'agost, a partir de les 19 h. serem a la Rambla fent un taller de fanalets de paper que, a les 22,30 h. dipositarem a la Font del centenari recordant la cerimònia que el dia 6 fan a Hiroshima. També invitem tothom a enviar missatges de pau a Hiroshima.


- Ja fa més d'un any que vam lliurar a la nova corporació municipal una vintena de propostes per impulsar la cultura de la pau. Encara no tenim resposta. A més, en l'anterior legislatura, l'Ajuntament (un ajuntament que veia amb bons ulls l'arribada de vaixells de guerra de la VIa Flota dels EUA i de l'OTAN) es va adherir a la xarxa Majors for Peace (Alcaldes per la Pau) i un regidor, Agustí Mallol, de CiU, va viatjar a New York per parlar a l'assemblea general de l'ONU sobre la "construcció de la pau a les ciutats". Ara, l'ex-regidor que sembla que ja no és de CiU reb prebendes del nou consistori socialista però ningú recorda ni els compromisos adoptats ni Hiroshima i Nagasaki. Patètic!