España trafica mejor

L'amic Gervasio Sànchez, fotoperiodista del que he he parlat i he publicat coses en aquest blog, ha fet un nou post en el seu blog LOS DESASTRES DE LA GUERRA.

Gerva diu les coses ben clares, i m'agrada, per la qual cosa crec que val la pena reproduir-lo ací. M'he permès afegir alguns enllaços a alguna de les campanyes i/o organismes que Gerva esmenta per si algú vol ampliar informació i coneixement al respecte. Us deixo amb el post però, abans, penjo el vídeo del que parla Gerva:

“A mi me parece muy hipócrita que un gobierno que habla de derechos humanos, de compromiso por la paz, de alianza de civilizaciones, se dedique a vender guerra, muerte y destrucción”. Aunque todavía falta un trimestre para finalizar 2009 me atrevo a decir que esta es la mejor frase que he escuchado durante todo el año.

Su autor es un joven traductor de 29 años llamado Rafael Lafuente Blanco y su interlocutor, el presidente del gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero. Ocurrió el 26 de enero en el programa Tengo una pregunta para usted ante una audiencia de seis millones de televidentes.

El joven tuvo las agallas de recordarle al presidente que “es incongruente” que vayamos por el mundo publicitando un discurso pacifista y, al mismo tiempo, seamos una de las principales potencias armamentísticas del mundo.

Desde aquel lejano día España trafica mejor ya que hemos escalado dos posiciones y ahora ocupamos el sexto puesto en el ranking mundial después de Estados Unidos, Rusia, Alemania, Reino Unido y Francia.

Es posible que sea en lo único que hemos ascendido en las estadísticas mundiales en este aciago año. No es una razón para sentirnos orgullosos.

Rafael pidió a Zapatero que explicase “no solo con palabras bonitas” por qué su gobierno ha duplicado la venta de armas. Un presidente muy incómodo (sus asesores no le habían preparado para ese tipo de preguntas) intentó escurrir el bulto con una frase hecha: “Nosotros tenemos una industria de armamento que exporta. Es insignificante la venta de armas a Israel…”.

Pero el joven no se amilanó: “¿Cómo de insignificante?”. El presidente intentó minimizar las ventas armamentísticas. Rafael contratacó con dureza: “¿Tiene usted una idea de cuántos civiles palestinos habrán matado nuestras armas?”

En ese mes de enero se había producido la invasión de Gaza que podría costarle caro a los máximos responsables israelíes si prosperan algunas iniciativas internacionales. Zapatero respondió con otra frase hecha: “Estoy convencido de que el armamento que hemos vendido a Israel no se ha utilizado para eso”. Rafael volvió a incomodarle: “¿Cómo lo puede demostrar?”

El duro intercambio duró 3,29 minutos, mejor dicho, casi un minuto menos porque los últimos cincuenta segundos Zapatero se fue por los cerros de Úbeda y los gastó recordando lo maravilloso que es su gobierno en el concierto de las naciones.

Se atrevió a decir que “somos pioneros y líderes en la eliminación de las bombas de racimo”, una afirmación dudosa porque contradice lo ocurrido en los prolegómenos de la reunión de Dublín de mayo de 2008 en la que se pactó el texto definitivo del tratado internacional contra este tipo de armas.

La delegación gubernamental española mantuvo una ambigüedad calculada hasta poco antes de la reunión. Las organizaciones no gubernamentales no sabían si la posición española sería abogar por una prohibición total de las bombas de racimo o defender un tratado con exclusiones que permitiesen a las empresas españolas fabricar algunos modelos de bombas de racimo. Sólo la presión convenció a Zapatero de la inutilidad de su posición.

Recientemente Amnistía Internacional, Intermón Oxfam, Greenpeace y Fundació per la Pau, cuatro organizaciones humanitarias no gubernamentales muy prestigiosas, han presentado un informe titulado “¿Se está cumpliendo la Ley? Análisis de las exportaciones españolas de armas en 2008”. En él se hace un exhaustivo balance desde diciembre de 2007 cuando las Cortes Generales aprobaron la Ley de Comercio Exterior de Material de Defensa y Doble Uso (ley 53/2007).

Después de enumerar algunos avances positivos en el control de la venta de armas, el informe se muestra muy crítico ante “las transferencias a destinos preocupantes sin que se conozcan los criterios que han permitido estas exportaciones, según lo establecido por la ley”

La ley 53/2007 es muy clara ya que afirma que no deben venderse armas "cuando existan indicios racionales de que puedan ser empleadas en acciones que perturben la paz, puedan exacerbar tensiones o conflictos latentes, puedan ser utilizados de manera contraria al respeto debido y la dignidad inherente al ser humano, con fines de represión interna o en situaciones de violación de derechos humanos, tengan como destino países con evidencia de desvíos de materiales transferidos o puedan vulnerar los compromisos internacionales contraídos por España".

En la lista de nuestros compradores, en cambio, hay países en los que existen conflictos armados, violaciones del Derecho Internacional Humanitario (DIH), graves violaciones de derechos humanos y altos índices de violencia armada.

Entre ellos destaca Angola, Arabia Saudí, Argelia, Bolivia, Cuba, Colombia, Egipto, Estados Unidos (“su ejército se ha visto involucrado en violaciones de derechos humanos y del DIH en sus misiones en el exterior, como en Irak o Afganistán”), Georgia, Ghana, India, Indonesia, Israel, Jamaica, Líbano, Marruecos, Pakistán, Paraguay (“frecuente destino de operaciones triangulares con países limítrofes”), Senegal, Sri Lanka, Sudáfrica, Turquía y Venezuela

El documento asegura que “la información proporcionada por el Gobierno sobre las ventas de material de defensa y de material de doble uso, incluyendo las armas de caza y tiro deportivo y sus

municiones, sigue siendo insuficiente para realizar un control parlamentario efectivo” Además, no existe coincidencia entre los datos de Aduanas y las estadísticas oficiales en relación a las cantidades exportadas.

Es decir, podemos estar vendiendo más armas de las que declaramos. Si el gobierno oculta datos al parlamento y a la opinión pública, tenemos derecho a pensar que nos está mintiendo. También podemos pensar que Zapatero es nuestro mejor traficante de armas. Y para colmo esta actitud hipócrita, como le dijo nuestro querido y valiente traductor Rafael, pone en duda su supuesto prestigio pacifista, destruye su talante y su discurso ético.

de cagaleres i felicitats

Bé, tornem-hi. Demà, a més, em toca la colonoscòpia anual i, per tant, avui, a més, m'he passat més estona sentat a la tassa del WC que fent altres coses. Això si, he pogut llegir una mica. Encara que, tot sigui dit, una mica de bòlit i desordenàdament, així, a causa del lloc on eren els llibres i les presses i corregudes, he barrejat Galíndez, de M. Vàzquez Montalban, i Queremos Libertad, de Múmia Abú Jamal.

Galíndez m'ha sorprès força i l'estic llegint amb força interès. Un passatge que m'ha impactat aquest matí, no sé si perquè representa un moment de felicitat (o per la gana que passo avui, condemnat a líquids clars i laxants), és el que reprodueixo:

El comedor es la antigua cocina con la campana ahumada por fogatas de miles de noches, incluso esta. Al desnudo las vigas entrecruzadas como nervios, ramas muertas de una casa árbol. Entre las brasas se asan choricillos que el tío ofrece como aperitivo en la punta de una horquilla larga, mientras Josema abre botellas de chacolí que se trajo de Guetaria.

- No tengáis miedo que durante la comida no tocaremos chacolí. Para traguear, bueno. Para comer algo serio. El chacolí es como una limonada.

Y llegan las pochas entre aplausos de Ricardo, en una cazuela ahumada por mil triunfos de Amparitxu, judías rojas con tocino y morcilla, que tu comparas con las mil latas de judías que has comido en las acampadas cuando seguías primero la ruta de Tom Sawyer y luego la de Hemingway en Al otro lado del rio y entre los árboles. Las alubias de tu tierra y estas pochas tienen un diferente sentido del tiempo, tan viejo y oscuro como la sangre de esta morcilla que hace unos años hubieras rechazado con repugnancia o este pedazo de bárbaro chorizo casi disuelto por una cocción llena de parsimonia. Suenan dos botellas de vino tinto al destaponarse, Marques de Murrieta, apuntas el nombre, lo apunta todo la hija de puta, dice Ricardo que ya ha bebido más que todos los demás juntos.

- Apunta, apunta, chica, que aquí no hay secretos.

Y un platito de kokotxas para que las pruebes. Y pruebas estos misteriosos tumores de pescado gelatinosos, aromatizados por el ajo y el perejil y no te gustan, pero pones cara de éxtasis porqué la situación si te gusta y te gusta esta mujer casi vieja, casi joven, que es feliz porque ya no le queman el caserío, porque su marido ya no está en la cárcel y su hijo ha dejado la lucha armada.

- Las kokotxas para abrir boca ¿y después qué?

- Bacalao al pil-pil y leche frita.

- Como una boa, me voy a poner como una boa.

Grita Ricardo entusiasmado y piropea a su tía la auténtica gloria de la familia.

.../..

La botella de un supuesto calvados vasco, un aguardiente tan difícil de encontrar que no se encuentra…

.../..

¿Porque no salimos afuera? Hace una noche de luna llena y las esculturas de Josefa són preciosas bajo la luna.

No solo lo ha dicho Amparitxu, sino que os abre marcha y os arrebuja en rotundos jerseys que ha sacado del fondo de arcas profundas y aun huelen a naftalina y a jabón de olor. Cuando tu calor interior choca con el canto afilado del relente, notas una sacudida activadora, como bajo una ducha fria y no os ha abandonado la alegría interior de la buena comida y el alcohol pero si las telarañas de las ideas, combadas por una brisa de aire y luna y finalmente alejadas hacia el vértigo oscuro del valle. A la luz lunar, las estacas de Josefa adquieren toda su grandeza de naturaleza corregida. Amparitxu os ha propuesto que os cojáis las manos y ella misma retiene con una a su hijo y con otra a Ricardo. La tuya la acaricia con llamadas nerviosas y cálidas Ricardo y la otra te la guarda la mano cuadrada del viejo Migueloa. Amparitxu está contenta y casi llora cuando canta:

Ez nau izutzen negu hurbilak

uda betezko beroan

dakidalako irauten duela

orainak ere geroan

nolabaitezko kate geldian

unez uneko lerroan

guztia present bihurtu arte

nor izanaren erroan.

La canción prosigue sin otra música que el frufrú de las hojas del bosque y el bisbiseo de Migueloa que la secunda.

aquesta foto és de Javi Pozo

(si premeu sobre el primer vers de la cançó podreu veure un vídeo -no he pogut baixar-lo- de Míkel Laboa, el cantant del qual es parla en aquest fragment de Galíndez, cantant aquesta cançó. Val la pena. Un altre dia us penjo la traducció ;-))

qui t'ha dit que era fàcil ser princesa

la militarització discreta

Aquesta tarda, mirant el diari per internet, m'ha xocat una notícia: l'actriu Concha Velasco, Ferran Adria i un tal Bosque que deu ser entrenador d'algun esport sortien en un vídeo de promoció del dia de las Fuersas Armades que, enguany, es farà a Madrid.

Evidentment lloant les excel·lències de l'"altruista misió" que realitzen aquestes fuersas armadas (a aquest ritme hauran de buscar algun mot per substituir lo d'armades. Desarmadas, altruistas, caritativas...?). No puc evitar-ho, em cargola una mica les entranyes veure publicitat de quelcom que, des del meu punt de vista, existeix per l'opressió i la mort (per molt que ho vulguin disfressar).
Per contrastar el vídeo promocional en penjo un parell que tenen més a veure. El primer treu unes imatges del que realment estan fent els soldats espanyols a l'Afganistan, malgrat que des del govern assegurin que les tropes espanyoles no estan en guerra.

El segón va, també, sobre l'Afganistan i el que hi fan els Estats Units als quals donen suport i vasallatge,

Concha Velasco, Ferran Adrià... defensant les fuersas armades altruïstes, pacifistes, carinyoses... són tan bones i el militarisme es dissimula tant, que acaben passant coses com les de la notícia que va aparèixer al diari La Provincia de las Palmas sobre una jornada de portes obertes en un quarter militar a Fuerteventura, Aprendices de soldado la titulen. Si voleu anar directament a les fotos premeu ací.

una de les fotos que publica el diari la provincia.es (diario de Las Palmas)

M'acusareu de demagogia però a aquestes alçades no puc menys que relacionar les notícies que apareixen als diaris, així quan llegeixo sobre exèrcits, armaments i la destrucció i malbaratament de recursos que generen, segur que, algunes pàgines abans o després, em trobo amb notícies com la que apareix en el diari El Telégrafo: "El hambre afectarà a 25 millones de niños"

Vull acabar el post amb un post del blog de Rafael Reig publicat en el diari Público del 21 de setembre, que em va agradar força pel que comporta de deconstrucció del llenguatge i d'idees que tenim assumides i que fem nostres sense ni adonar-nos-en:

Asunto: Obituarios bélicos

¿Será posible no morir a puñetazo limpio, sino en paz, y como dice Jorge Manrique que murió su padre: reconciliado? Quienes disfrutamos con la lectura de obituarios (en especial en verano) estamos ya un poco cansados de esta muerte bélica que se ha puesto de moda, de que sea obligatorio morir “tras una larga lucha contra la enfermedad”, o morir porque uno “ha perdido su batalla contra el cáncer”. ¿Nadie se muere sin “un largo combate”? ¿Nadie se rinde? No contentos con que la vida sea un combate, ahora morirse también exige luchar. No queremos ser soldados.

Sobre festes, soroll i pau i drets humans (tropes espanyoles a l'Afganistan)

Darreres hores de la festa major de Tarragona, Santa Tecla. Suposo que ara hi haurà valoracions, positives, com no les de l'Ajuntament, no tant, probablement, d'altres. Jo no he pogut seguir tots els actes i, per tant, només em referiré a una qüestió: el soroll. Com sabeu, visc a la Plaça de la Font, i no entenc, en absolut, la inconsciència municipal pel que fa al soroll i la falta de respecte constant pel veïnat. Cada dia hi ha hagut actes a la Plaça i quasi cada nit concerts o revetlles. No sé per quins set sous sembla que cal associar festa a soroll. Des de quan millora una música o una cançó perquè el volum estigui a la màxima potència? A la nit, a casa, els vidres tremolaven, literalment! Podríem convenir en què té la seva lògica que la festa comporti algunes incomoditats pel veïnat, però el soroll no és, tan sols, el dels concerts. Cal afegir-hi el muntatge i desmuntatge dels empostissats (també, practicament, a diari), les proves de so, la neteja post actes , els compressors que proporcionen energia pels concerts i/o fresqueta a la Sala de Plenaris i un llarg etcètera. La meva companya no havia "viscut" mai tan d'aprop la festa i el dia de la baixada de l'àliga em va despertar de matinada, al·lucinant, perquè l'havia despertat un allau de gent cridant i cantant, amb cavalls... Jo, que ja hi estic acostumat i, sovint, puc dormir malgrat el soroll em vaig mig despertar i vaig pensar que al·lucinava per algun somnífer. L'endemà vaig caure en què els "cavalls" que va veure no eren més que la Mulassa.
Bé, amb Santa Tecla quasi enllestida, bé, les festes vull dir, passo a reproduïr la convocatòria de la Plataforma Aturem la Guerra. Una concentració a Barcelona per protestar per l'enviament de més tropes a l'Afganistan. Ens han dit que Espanya no està en guerra que tan sols estem en "suport" a operacions electorals malgrat la qual cosa van matant afganesos i la ministra Chacon fa discursos parlant poc més que del dimoni que amenaça les nostres llars.

Aquest onze de setembre, el govern espanyol ha anunciat l’enviament de 220 soldats més a l’Afganistan.

La decisió va en contra de qualsevol lògica que no sigui la militar.

No s’està reconstruint l’Afganistan. No s’ha alliberat les dones afganeses. No s’ha dut la democràcia al país, com demostra la farsa de les recents eleccions. L’ocupació provoca cada vegada més morts, tant entre la població afganesa com entre les tropes ocupants. Més tropes espanyols no solucionaran la situació, només augmentarà la probabilitat de baixes espanyoles.

Els mateixos motius que hi havia per retirar les tropes de l’Iraq l’any 2004 s’apliquen avui al cas afganès.

La crisi econòmica és un motiu més per reduir la despesa militar i dedicar més diners a fins socials.

Per tot això, la Plataforma Aturem la Guerra convoca una concentració per demanar la retirada de les tropes espanyoles de l’Afganistan, i per expressar el nostre rebuig a l’enviament de més soldats.

No a l’ocupació de l’Afganistan! No a l’enviament de més tropes!

dilluns, 28 de setembre, 20h · Plaça de Sant Jaume, Barcelona

diada castellera i omnipresència de Repsol

Aquest matí s'ha cel·lebrat la diada castellera que ha reunit les colles Jove Xiquets de Tarragona, els Xiquets de Tarragona, Castellers de Vilafranca i la Vella dels xiquets de Valls.

Amb una plaça de la Font plena de gom a gom hem pogut assistir a una diada que ha fet història. la Colla Jove Xiquets de Tarragona ha assolit la "tripleta" descarregant el tres i el quatre de nou i el cinc de vuit.

tres de nou amb folre

quatre de nou amb folre

Els Castellers de Vilafranca han descarregat el tres i el quatre de nou i una brutal torre de nou.

tres de nou amb folre

quatre de nou amb folre (a la dreta una espectacular estelada)

la torre de nou de Vilafranca

Els Xiquets de Tarragona han carregat el tres de nou amb folre i no han pogut carregar el quatre de nou.

tres de nou amb folre dels Xiquets de Tarragona

Finalment, la Vella de Valls ha descarregat els tres de nou amb folre, el cinc de vuit, i ha carregat el dos de nou amb folre i manilles.

tres de nou amb folre de la Vella de Valls

cinc de vuit

espectacular intent de pilar de 8 amb folre i manilles

dos de vuit amb folre i manilles

La visió dels castells ha aportat, entre d'altres coses, força patiment pel parell de caigudes que hi ha hagut, una de les quals, l'enfonsament del pilar de vuit de la Vella de Valls, ha hagut de mobilitzar els efectius de la Creu Roja, patiment que fa plantejar si val la pena que nens de curta edat s'arrisquin enfilant-se a construccions humanes com aquestes. Malgrat això, també ha aportat l'emoció per l'esforç comú en assolir un objectiu, per la serietat i esforç en bastir el castell i pel carinyo que traspua tot plegat. En aquest sentit, veure, just sota els meus peus, com muntaven els castells els Xiquets de Tarragona (no dubto que, segurament, les altres colles ho fan de manera semblant) ha estat tota una experiència

muntatge del quatre de nou amb folre - Xiquets de Tarragona

Una nota negativa, des del meu punt de vista, clar, la presència omnipresent de la REPSOL, acusada, en bona part, del món, d'atemptats ecològics i violacions de drets humans i quasi canonitzada a Tarragona pel finançament d'activitats culturals i festives.

Part del soparillo: hi falten els espaguettis amb salsa de bolets, el vinillo del Priorat i la Terra Alta i els postres :-)

L'altra nota, positiva, l'espectacular soparillo que es va currar la Mònica, i que vam disfrutar en bona companyia.

sobre silencis aterradors

“Nosotros nos tendremos que arrepentir en esta generación, no sólo de las palabras odiosas y las acciones de la gente malvada, sino también del aterrador silencio de la gente buena"

fragment de la Carta des de la presó de Birmingham, Alabama –16/04/1963– de Martin Luther King

No coneixia la frase de Martin Luther King, la vaig llegir ahir en un article de Carlos Slepoy, advocat especialista en drets humans, i em va impresionar.
El diari El Público d'ahir publicava una noticia que titula "El hambre afectarà a más de 1.000 millones de personas en 2009", si premeu sobre la imatge de la notícia o sobre l'enllaç la podreu llegir més gran.
Una de les frases que apareixien en la notícia deia: La directora del PMA remarcó que, con "menos del 1%" de las inyecciones económicas que han hecho los gobiernos para salvar al sistema financiero global, se podría resolver el desastre de millones de personas que son víctimas de la hambruna".
La frase de M. Luther King em sembla força adient per acompanyar la notícia en aquest post, sobretot, perquè, malgrat les força probables contradiccions de cadascun/a, hi ha coses que passen que passen perquè deixem que passin o, si més no, responem amb un "aterrador silenci".

Tan aterrador i callat com el que se sent davant tota la normativa que s'està articulant, per llei i de facto, a tota Europa en relació a la immigració i seguint, lamentablement, la pauta de la Italia berlusconiana, una nova volta de rosca al tornillo de la insolidaritat i la mesquinesa que ja ve d'Schengen i d'abans.

Can Boada, un contrapunt al salvatgisme i a la barbàrie

Fa dies, em vaig assabentar, pel facebook, de la creació d'un grup anomenat "jo també he menjat un entrepà de can Boada". Tan bon punt el vaig veure m'hi vaig afegir perquè n'hi he menjat força d'entrepans i, a més de menjar, hi he conegut força gent i m'ho he passat força bé. La Mònica no el coneixia i, aprofitant que, a més, feia temps que no hi posava els peus, aquest matí hi hem anat. l'Eduard ens ha fet un parell d'entrepans de conya: baldana amb patates, xampinyons, pinyons... i llom amb patates, rovellons, etc. tot adobat amb la conversa per recordar parroquians, conèixer perspectives, shows, etc.

En un altre ordre de coses, força més xungues, ahir va començar el judici contra Josué E. de la H. (fa uns dies algú es preguntava en quin codi penal s'estipula que qualsevol xaval que es detingut cremant un caixer a Euzkadi, per exemple, ha de surtir amb noms i cognoms als diaris mentre que d'altres detinguts només es treuen inicials), acusat d'assassinar Carlos Javier Palomino, el jove antifeixista assassinat d'una punyalada al cor al metro de Madrid quan acudia a una manifestació antifeixista. La crònica del judici és inverosímil llegint les explicacions d'aquest militar nazi, però tothom sap, o ho hauria de saber, que la realitat SEMPRE supera la ficció. Jo tendeixo a creure que tothom, en determinades condicions, empès pel pànic i per factors com, per exemple, la formació en tècniques militars, es capaç de fer salvatjades, però la visió del vídeo dels fets o la lectura de les explicacions que l'acusat va fer en el judici, fa que em costi empassar-me les meves pròpies teories.
De totes maneres, el que volia comentar és que dijous passat, 10 de setembre, un grapat de joves havien convocat una concentració per recordar l'assassinat i l'inici del judici. Concentracions similars s'havien convocat en altres punts de l'estat. Probablement, els joves no havien fet una òptima difusió de la convocatòria, ni entre associacions o grups ni entre els mitjans de comunicació, perquè el cert és que es van trobar ben sols: ni mitjans de comunicació, ni representants de cap partit polític ni sindicat, ni del Mou-te x Tarragona, etc. evidentment, tampoc hi havia cap representant de l'antifeixisme que, se suposa, haurien de representar els defensors de l'estat d'Israel que clamàven contra els convocants de l'acció de protesta per l'actuació de Noa a l'acte institucional de la diada de l'11 de setembre, que, per cert, tampoc hi eren.
L'acte es va cel·lebrar, malgrat tot, gràcies a l'idealisme i esperit solidari d'aquests joves però, això si, força deslluït i dissimulat perquè TV3 i el nostre Ajuntament havien decidit "fer saltar els tarragonins per fer trontollar Catalunya" se suposa que per defensar la capitalitat cultural de Tarragona el 2016. Quina capitalitat cultural més trista si suposa oblidar fenòmens com l'assassinat d'un jove a mans del nazisme.

Cercant les declaracions de l'acusat he anat a parar a una altra exemple de barbàrie: la mort de l'anomenat "toro de la vega" a Tordesillas, una de les "festes" bàrbares en què es tortura i mata animals a la geografia espanyola. Amb "tradicions culturals" com aquesta no és d'estranyar que passin animalades i salvatjades com la que he comentat abans.
Un activista d'"Igualdad animal", jugant-se el físic, va poder captar imatges de l'agonia de l'animal. Adverteixo que les imatges són dures.

La ONU acusa Israel de violar la llei internacional i de cometre crims de guerra mentre els defensors d'Israel critiquen una protesta pacífica

El dia 11 de setembre es va celebrar la Diada Nacional de Catalunya. Segons la web de la Generalitat, al voltant de 15.000 persones van assistir a l'acte institucional del Parc de la Ciutadella. La cerimònia, concebuda pel dramaturg Joan Ollé i conduïda per l'actriu Montserrat Carulla, va comptar amb la participació, entre d'altres, de l’actriu Rosa Novell, que va recitar la versió catalana de Carles Riba de “Viatge d’Ítaca”; l’orquestra Àrab de Barcelona i la cantant israeliana Noa, que van interpretar el “Cant dels Ocells”, de Pau Casals, el cantant Peret, el poeta Joan Margarit... L'acte es va tancar amb el Cant dels Segadors, interpretat pel Cor de la Cambra del Palau de la Música i la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona.
La Plataforma Aturem la Guerra va convocar una acció de protesta davant la participació de la cantant Noa atès el seu suport als bombardejos de l'exèrcit israelí a Gaza i la manca de resposta al diàleg demanat per la Plataforma, tant per part de la presidència de la Generalitat, del Parlament i de la cantant.

Fa temps vaig publicar un post amb informació sobre les declaracions de Noa i la carta oberta que li va dirigir la Plataforma Aturem la Guerra.

L'acció consistia en:

- A l’entrada i al parc, repartir 2000 còpies d’octavetes que expliquen per què protestem.

- Només quan la Noa canti:
Ens posarem mocadors palestins
Treurem els cartells i globus on diu “Boicot Israel”
Treurem les banderes palestines
Ens posarem d’esquena a la cantant

- No xiular ni fer soroll durant la cançó, per no mostrar una falta de respecte cap a l’acte de la Diada.

L'acció, així com el suport d'ICV, han generat força controversia i han ocasionat que sectors que, habitualment, defensen les actuacions del govern israelià, s'estripéssin les vestidures, critiquéssin amb duresa les protestes i tanquéssin files al voltant de la cantant i, com no, del seu govern.
En alguna de les crítiques es comparava la protesta amb les actuacions de la Inquisició i s'acusava els organitzadors, entre d'altres coses, d'"Inquisidors" del "Tribunal de la Correcció Política", de suport al terrorisme i de voler coaccionar, sancionar, prohibir... oblidant, interessadament, el suport institucional que es presta des de les Institucions al govern d'Israel. Tan sols un cop d'ull al blog de l'ARCCI (Associació de relacions culturals Catalunya-Israel), en el qual es fa propaganda de l'exèrcit d'Israel, permet veure el nombre de Convenis signats per aquesta associació amb diferents institucions, per exemple, l'Ajuntament de Tarragona. Recordem que, fa algun temps, amb motiu de la signatura de no se quina història cultural, l'alcalde va rebre l'ambaixador d'Israel que, com no, va parlar de política.
Casualment, el diari El Público, porta avui la notícia de que "La ONU acusa a Israel de abusar de su fuerza durante la invasión de Gaza", "El informe verifica que las tropas israelíes "violaron la ley internacional" y cometieron "crímenes de guerra""

a la foto de dalt i en aquesta es veu nens israelians pintant missatges a les bombes que cauran en territori palestí

Em sembla perfecte la recuperació de la memòria jueva a Tarragona però no com a excusa per justificar les actuacions de l'exèrcit d'Israel.

No al feixisme! No a la violència!

Aquest és el video de l'assassinat de Carlos Javier Palomino