el que estimo és l'ocell

el cel, a la nit, a Tarragona (si no hi hagués contaminació lumínica, clar)

Ahir a la nit hi va haver una situació, quasi màgica, relacionada amb l'estimació, la tendresa... i, també, amb la tristesa.

Aquest matí he sortit a donar un tomb per ordenar una miqueta pensaments i per escriure. He anat al Claustre de la Catedral però, a l'estoneta, un parell de grups de nanos d'alguna escola m'han foragitat amb els seus crits i corredisses. He anat a parar al remodelat Parc de Saavedra.

A la tarda la tristesa se m'ha enganxat una miqueta.

Per una banda sap greu que la gent que estimes o has estimat faci la seva vida sense tú, però alhora és força lògic que la faci. La cançó de Mikel Laboa, Txòria-txori (ja l'he penjat algun altre cop en aquest blog) parla decoses d'aquestes. Aquest cop, però, no la canta En Laboa.

Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik…
txoria nuen maite.

Que es podria traduir al català d’aquesta manera:

Si li hagués tallat les ales
hauria estat meu,
no s’hauria escapat.
Però llavors
hauria deixat de ser un ocell.
I jo
el que estimava era l’ocell.

Finalment, us penjo un bocinet de l'inici de la pel·lícula La lluna de B. Bertolucci. La peli està força bé però aquestes imatges amb la musica m'encanten i em fan pensar en la lluna, sola, al lluny, tranquil·la, observant com els éssers humans no parem, amunt i avall, rient, plorant i vivint.

avui música

avui, l'endemà de treure l'infusor, per primer cop, a Tarragona, m'he llevat tard. Notava com una certa opressió entre el coll i el pit que m'ha passat força amb la meditació.

De tant en tant, em sorprenc pensant en com poden canviar les coses, en si, realment, arribem a conèixer les persones (i a nosaltres mateixos/es)... també em sorprenc enyorant sensacions...
Un vídeo de la Luz Casal que m'han dedicat ha provocat una mica de sentimentalisme aprofitant el contexte. He retornat el detall amb un vídeo sobre el darrer disc de la Luz Casal, ves per on, dedicat als boleros.

De la Luz Casal i Como la cigarra me n'he anat a una altra versió de la mateixa cançó, aquest cop de la Mercedes Sosa. La cosa s'ha "endreçat" amb la Mayte Martín i l'Esther Formosa

Sobre pirates

Si no sabeu francès, del vaixell diuen que van a combatre la pirateria i de terra contesten que comencin per combatre la pobresa.
© Chappatte dans “International Herald Tribune” (tret del blog d'Hugo Orell)

Evidentment desitjo que el segrest de l'Alakrana es resolgui satisfactòriament i la seva tripulació torni a casa sans i estalvis.
Ara bé, aquest fet, la forma en que es pot resoldre, el perquè hi ha pirateria a les aigües de l'Índic, si tota la pesca que es fa en aquelles aigües es fa de forma legal o com una altra modalitat de pirateria (i no dic, en absolut que l'Alakrana ho fés), el fet que els pesquers hagin d'anar amb seguretat privada amb autorització per usar armes de major calibre, etc. em preocupen i, com acostuma a passar sempre o quasi sempre, ens trenquem les banyes buscant solucions quan hauria de ser més senzill evitar els problemes o ja no recordem les intervencions americanes a Somàlia?
En l'article, publicat a Canal Solidario, La pesca en las aguas de Somalia un negocio de alto riesgo, Josep Maria Royo de l'Escola de Cultura de Pau diu coses com aquesta:
"Esta situación de inseguridad es consecuencia de la guerra y la ausencia de autoridad efectiva desde hace casi 20 años que ha provocado la destrucción del país y la muerte de más de 300.000 personas desde 1991, además de una crisis humanitaria que afecta en la actualidad a más de dos millones de personas. El GFT, nacido de un proceso de paz en el año 2004, apenas controla la capital, Mogadiscio, y algunas regiones del sur del país con el apoyo de 8.000 soldados etíopes. Etiopía, con el beneplácito estadounidense, invadió Somalia en diciembre de 2006 para derrocar el poder de los tribunales islámicos, vistos como amenaza y germen de al-Qaeda en el continente africano."
El diari El Público d'ahir portava una entrevista amb Alí Ahmed Jama, ministre d'Exteriors de Somàlia, l'home explicava que són contraris al pagament de rescats i a l'extradició dels dos pirates detinguts perquè fer-ho suposa un alicient per a nous segrests. En un paràgraf deia: "Somalia siempre se opone a dar cualquier tipo de rescate, especialmente millonarios, porque lo que hacen es alentar la piratería. Las actividades de los piratas comenzaron como un movimiento contra la pesca ilegal, ya que muchos barcos extranjeros faenan ilegalmente en nuestras aguas, pero ahora se ha convertido en un negocio lucrativo para el crimen organizado".
No em vull allargar i, per tant, si voleu saber-ne més, podeu prèmer en els enllaços anteriors. Us deixo, també, un parell de posts de l'amic Jordi Calvo del Centre Delàs d'estudis per la Pau, publicats en el seu blog al diari Publico: Cuanto nos costarà el atún de Somalia i La escalada armamentística del atún i una entrevista amb el reporter José Cendón que va estar segrestat a Somàlia.

joder amb el yin yang

Avui nova escapada a Barna. Visita al matí i a les 16,00 h. nova sessió,fins a les 22,00 h. Com sempre la sensació de contrastos: el que et cura fa mal. Yin-yang

He pogut fer una mica de siesta, escoltar música (clàssica, Enrique Morente...), llegir (el lobo estepario), xerrar, fer alguna foto, enyorar... Vaig dir-me, fa uns dies, que no escoltaria cap bolero ni em lliuraria al sentimentalisme. I així ho faig, fins i tot he escoltat alguna canço d'Omega i tot tranquil i a lloc, però, de tant en tant, tu dius i creus que disposes i la vida surt per on surt. He posat Mikel Laboa, he pensat que seria bonic i, al sentir-ho en basc, no remouria res. Xoriek. Dons bé, a banda que les cançons són precioses, una és una versió de Ne me quitte pas del Jacques Brel. Brutal. Us la penjo.

Un altre cop el que et cura fa mal.

Ne me quitte pas, mais... s''l vous plait, quite moi!

Va com va i Gervasio Sànchez

Fa temps, molt temps, vaig estimar una altra persona, vam compartir moltes coses, algunes encara les compartim, i, un dia, els nostres camins es van separar. Vam fer un tros de camí junts i, per tot un seguit de circumstàncies, cadascun va reemprendre el seu.

Suposo que, en algun lloc, em va quedar un foradet, però vaig reemprendre el meu camí i m'hi vaig trobar bé i sense necessitar compartir res amb cap altra persona.
Malgrat això, la vida, que no és justa ni injusta sinó com és, va fer que aparegués una altra persona i, de nou, vaig tornar a compartir coses i, fins i tot, em va semblar que com era possible que hagués viscut sense.
Ara, de nou, els camins es tornen a separar i, cullons!, fa mal, encara que continuar sigui inviable ateses tot un seguit de circumstàncies.
En qualsevol cas, tinc clar que no hi ha culpables, sóm éssers lliures (bé, o si més no, això creiem) i, per tant, coincidim, lliurement, i, si escau, descoincidim. En tot cas, potser donem per fetes o conegudes coses, reaccions, que, pel que sigui, descobrim que no son com crèiem.

Sawabona

View more presentations from jyago70.

Avui he fet el que feia abans de conèixer aquesta persona i, per una banda, m'ha agradat, m'ha semblat que em recuperava una mica a mi mateix i que recuperava coses, sensacions..., per altra, m'ha generat força tristesa, probablement, per les coses, sensacions, que perdo... Que hi farem, va com va, i, com deia algun merdós: el que no pot ser no pot ser i, a més, és impossible.

Llegir el diari no m'ha tret la sensació de tristesa, ans el contrari, hi ha notícies que et deixen garratibat. No tant per la notícia en si sinó pels sentiments de les persones que les generen o protagonitzen, així, per exemple, llegint sobre una lapidació a Somàlia llegeixo que el condemnat (per adulteri) "estuvo gritando y sangrando por la cabeza durante la lapidación, hasta que dejo de moverse al cabo de unos siete minutos" o que "el año pasado, una niña de 13 años, víctima de una violación, fué lapidada hasta la muerte en la población somali de..." (per cert, podeu signar per intentar evitar la lapidació d'una dona iraní) o les històries de persones que van intentar fugir del "socialisme real" travessant el mur de Berlin. Unes ho van aconseguir, altres no i algunes hi van deixar la pell.

Entre tristesa i tristesa una notícia m'ha alegrat: Gervasio Sánchez ha guanyat el premi nacional de fotografia. M'ha alegrat força perquè és un amic i, si bé, determinats sentiments i sensacions tenen a veure amb una parella, n'hi ha molts més, també meravellosos, que tenen a veure amb la família o els amics. Per altra banda, m'ha alegrat també per la trajectoria de Gervasio i per les coses que fa i que diu. Aquesta nit, probablement, una colla d'amics compartirem l'alegria.

No m'allargo més dien les coses que els diaris diuen de Gervasio Sànchez però us deixo amb alguns enllaços perquè si en teniu ganes ho llegiu vosaltres mateixos:

Gervasio Sánchez gana el Premio Nacional de Fotografia
Disparos en el frente de la verdad
Hay que reinvindicar los valores puros y basicos del periodismo
Gervasio Sánchez, Premio Nacional de Fotografia
No se premia solo mi trabajo sino el oficio de fotoperiodista
El miedo es el mejor remedio contra la estupidez, te impide hacer locuras

I, per acabar, us deixo el darrer post del blog de Gervasio Sánchez Los desastres de la guerra. El post es diu La cobardia de los políticos débiles

Gira't de cara al vent...

Aquests dies coincideixen massa coses i ahir em vaig despertar al voltant de les quatre de la matinada i ja no vaig poder dormir. Després de donar voltes al llit i d'intentar fer alguna foto de l'habitació en penumbra (no me'n va sortir cap). Em vaig llevar, em vaig dutxar, vaig fer la meditació i me'n vaig anar cap el Balcó del Mediterrani.

Passejar pel carrer a les set de la matinada és ben agradable. Llàstima del soroll de les màquines de la neteja. Mentre passava per la Plaça Verdaguer i lamentava el sorollam d'una d'aquestes màquines vaig sentir soroll per la Rambla i vaig pensar que tampoc passava res que era un soroll més com els camions de transport, en definitiva, que començava el dia. Al arribar a la Rambla vaig comprovar que no hi havia cap camion de transport sinó més màquines i camions de la neteja.

Bé, al cap d'una estona, ja instal·lat, al Balcó, al Passeig de les Palmeres, sentiria, aquest cop si, com la ciutat anava recuperant l'activitat (i el soroll quotidià, clar).

Amb la lluna a l'esquena i el cel fosc vaig anar contemplant i fotografiant l'horitzó mentre s'anava ampliant la franja de llum amb unes tonalitats i reflexos preciosos. Les fotografies són boniquetes però no fan tota la justícia que es mereix l'albada que vaig contemplar.

Al voltant de les 8 vaig tocar el dos per anar a fer analítiques. Després un bon esmortzar amb pernil d'Extremadura va acabar de templar l'ànim pel dia. A la nit un amic m'explicava que la posta de sol també va ser espectacular.
Haurem d'estar atents. Val la pena.

Tanco el post amb un poema de Miquel Martí i Pol que parla de coses semblants:

Del bosc, abans tan pròxim,
a penes te’n recordes;
i, tanmateix, forma part de la teva
particular història.
Oblidar també és viure.
Ara torna a ser el temps
de seure pels pedrissos,
de clavar els ulls al bell mig de la tarda,
de rentar-se les mans
amb l’aigua de la pluja.
Revindran els torrents.
És l’hora del blat tendre i de la sal.
Gira’t de cara al vent i, a poc a poc,
sentiràs com la pell se’t desarruga.

coses que passen

Aquest matí he vist algunes notícies que m'han descollonat. Bé, de fet, el que m'ha deixat més xocat ha estat veure la foto de Fraga i pensar en les coses que fa l'edat. Altres notícies impactants, per mi, clar, han estat aquestes:

Abas no se presentará a la reelección en las presidenciales
M'ha xocat, a banda de les bronques amb Hamàs, les històries de corrupció, etc. el comentari que es rendeix després que els governants israelians hagin passat d'ell olimpicament.
"...El presidente palestino se rinde tras un lustro de negociaciones fallidas con Israel. Los cinco años se cumplirán el 11 de noviembre, quinto aniversario de la misteriosa muerte de Yaser Arafat. Durante el lustro transcurrido, tres primeros ministros Ariel Sharon, Ehud Olmert y Binyamin Netanyahu han dado largas a Abás mientras incrementaban la construcción a lo largo y ancho de Cisjordania, incluida Jerusalén..."

M'ha xocat, també, en la notícia Moreno Ocampo investigarà las matanzas en Kénia , el següent fragment: "A finales de diciembre de 2007, un grupo de kenianos, en su mayoría mujeres y niños, se refugió en una iglesia en el pueblo de Eldoret, a 400 kilómetros de Nairobi, para salvarse de la ola de violencia desatada tras las elecciones del 27 de ese mes. Unos individuos prendieron fuego al edifico. Murieron 35 personas. Los cuatro acusados de aquella matanza fueron absueltos en un juicio bajo sospecha y criticado por defensores de derechos humanos".
absueltos! com tants altres assassins.
Demencial voler imaginar el que devien passar i sentir les persones que hi havia a l'edifici. La notícia em recorda una cosa que vaig llegir ahir en el blog de Chema Caballero comentant el judici a Charles Taylor "El juicio se prolonga y por tanto el Tribunal se está quedando sin dinero, según su Presidenta, Renate Winter, si no recibe 30 millones de dólares antes de finales de julio los trabajos de este tendrán que interrumpirse. Tan serie está la cosa que el Fiscal jefe del Tribunal, Stephen Rapp, declaró: “Puedo tener las mejores pruebas del mundo, puedo tener la mejor defensa, pero si nos quedamos sin fondos, el Tribunal tendrá que dejar libre al acusado”. Charles Taylor és un dels rsponsables de la guerra a Sierra Leona, està acusat de crims de guerra, va reclutar milers de nens soldats...

Chema Caballero, premi Brunet 2006 perla seva trajectoria en la defensa dels nens i nenes soldat de Sierra Leona en una foto publicada a la web de la Universidad de Navarra

Una altra notícia brutal, la que es titula Sacudian a la elefanta con un garfio de hierro en la que un ex "cuidador" d'animals d'un circ explica com van pegar una elefanta i li aplicaven descargues elèctriques perquè no volia actuar aixi com altres atrocitats que es cometen amb els animals en aquests negocis. L'home va plegar el dia en què l'amo del circ va decidir matar dos tigres per no haver-els-hi de donar menjar. A Tarragona recordeu que fa dies teníem el Circo Americano que, també, basa el seu espectacle en el maltractament d'animals.

La darrera, Primeras notícias del exterminio, parla de l'edició d'un llibre, Años de guerra, de Vasili Grossman on es diuen coses "El espíritu de economía, la exactitud, el cálculo, la pulcritud pedantesca son todos ellos rasgos plausibles que poseen muchos alemanes. Aplicados a la agricultura o a la industria, dan sus frutos. El hitlerismo aplicó estos rasgos al crimen contra la humanidad y las SS del Reich procedieron en el campo de concentración polaco exactamente como si se tratara del cultivo de coliflores o de patatas"

No penseu que trio les pitjors, la resta no són millors

los lagartos vuelven de nuevo

Fa anys, despotricava de la tele i mantenia que, mitjançant la caixa tonta, ens menjaven el tarro i ens manipulaven com volien. Entre d'altres coses, totes les sèries transmetien valors relacionats amb l'afany de lucre, la satisfacció de les necessitats, el desig, la competitivitat, la violència... De cop, un dia, van estrenar Kung Fu, amb el David Carradine (el que es va morir fa poc, sembla, fotent-se una palla extrema) i vaig al·lucinar; la sèrie m'agradava i no hi distingia uns valors semblants als de la resta de sèries televisives (malgrat tenir-los, clar, la "gràcia" de la sèrie era que, tard o aviat, ben embolcallat amb frases de les galetes xineses de la sort, hi havia un gec d'òsties).

Avui, m'he trobat amb la notícia que "los lagartos de V vuelven a España por Navidad". Recordeu la sèrie dels alienígenes rèptils que envaien la terra i instauraven una mena de ditadura totalitària que recordava el nazisme i menjaven ratolins (i humans)? dons torna amb uns nous paràmetres.

Així llegeixo que "Asimismo, existe una importante diferencia de fondo. Así, mientras que la fuente de inspiración de la serie original fue la resistencia francesa frente a los nazis en la II Guerra Mundial, en esta ocasión los guionistas se han basado en la forma de proceder de las células terroristas durmientes en los países occidentales para explicar el comportamiento de los visitantes. Así, aunque la serie empieza cuando las grandes naves de los reptiles extraterrestres toman las principales ciudades del mundo, pocos terrícolas saben que otros muchos alienígenas ya estaban en el planeta desde mucho antes pasando desapercibidos, como lo haría una célula yihadista durmiente. "Es un giro muy interesante", señala a Público el director de Contenidos de TNT, Rafael Portela, que sostiene que esto conecta muy bien con una cuestión, el terrorismo, que preocupa bastante en EEUU."
El més sorprenent del cas és que el director de Contenidos de TNT no es talla un pel i explica claríssimament que això connecta amb una qüestió, el terrorisme, que preocupa molt als EUA. Que fort!
Però la cosa no s'acaba ací. El senyor Portela diu que "incluso hay quien ha querido ver en la líder de los visitantes, Anna (encarnada por la actriz de origen brasileño Morena Baccarin), un trasunto de Barack Omaba, ya que tiene "cierto aire" que recordaría al presidente estadounidense".

La notícia acaba explicant la poca importància d'aquests missatges "subliminals": "Con estos elementos y otros como unos mejores efectos especiales y una producción muy cuidada, Portela espera que la serie consiga en el pago una audiencia de unos 80.000 telespectadores. El precedente de EEUU es muy bueno, ya que el martes el primer capítulo consiguió en la cadena ABC una audiencia de 13,9 millones, convirtiéndose en el mejor estreno de una serie de ficción en el prime time. " Quasi res, prime time, 13,9 milions d'espectadors, etc.

I després ens sorprenem de les coses que passen.

Ui!!!!!!!!! perdoneu, m'he despistat sense voler, no és un lagarto alienígena és Fraga. La foto surt al diari Publico amb el següent text: "EN NOCHES COMO ESTA / LA 1 Tras el trajín dictatorial, el retiro democrático. Fraga, quien trabajó tanto para el franquismo que no tuvo tiempo ni para tomar una copa con Ava Gardner, sabe que la dictadura mola cuando eres joven pero, ya mayor, mejor un dorado retiro democrático : "Yo trabajo en el Senado ahora y es un sitio muy tranquilo por las mañanas, las mañanas, las suelo pasar allí". Desde que la calle ya no es suya, los parques le aburren."

estupor i... ràbia

diumenge vaig fer anys (53, no us penseu que els vull amagar). Ho vaig cel·lebrar amb la família i volguent fer fotos generals, des d'indrets una mica inverosimils i enfilant-me a una escala, se'm va disparar el flash en tots els morros i va sortir el que veieu.
Si seguiu el blog sabreu que estic encetant una nova etapa de la meva vida. Fa un parell de dies n'he tancat una altra, una de les més boniques i, en alguns moments, sobretot els darrers, infernal.

La foto m'ha semblat curiosa i m'ha agradat per posar al meu perfil del facebook. És una mica representativa d'alguna de les coses que sento.
Altres coses que em produeixen un posat com el de la foto i, aquest cop si, em generen malestar i ràbia són les que he llegit avui i reprodueixo a continuació (ja sé que no tot el que porta el diari és així de xungo, no, hi ha coses més agradables i, com no, força pitjors) .

Una notícia abogados multados por defender a extranjeros fa referència a les dificultats que tenen els advocats d'ofici per defendre immigrants. Una altra explica com IU pierde su primera batalla judicia contra el Pocero, si no sabeu qui és El Pocero premeu sobre el nom i sabreu que en diu la wikipedia. Després ens sorprenem que no hi hagi un pam de net en la política d'aquest estat. La darrera La FAES de Aznar, la fundación política que más recibe de Educación. Enlloc d'obrir-li judici per crims de guerra i, si més no, irresponsabilitat criminal li paguem les xorrades que es permet el luxe de dir. Increible.

Israel seca Palestina

El diari Publico, de dimarts, 27 d'octubre, publicava la notícia que reprodueixo. Suposo que les persones que, habitualment, justifiquen les actuacions del govern israelí diran que és mentida, que Amnistia Internacional no és imparcial o que no són ells sinó Hamás els que s'apropien de l'aigua. Fa dies parlava en aquest blog sobre la notícia que la ONU acusa Israel de violar la llei internacional i cometre crims de guerra i, en el mateix post, sobre els clams al cel que proferien aquestes persones perquè s'havia demanat el boicot a Noa durant la diada pel seu suport a les actuacions de l'exèrcit israelí a Gaza. Ara La Vanguardia explica que Israel i Espanya signaran un conveni de cooperació militar i ningú se sorpren. Espanya ja ha passat de la venda d'armes a signar descaradament convenis de cooperació militar.

Bé, en tot cas recordo que no tinc res contra el poble israelí sinó contra el seu govern i que hi ha israelians que no volen ser còmplices d'aquestes actuacions i treballen per difondre-les i evitar-les. Us deixo la notícia sobre l'aigua i treieu vosaltres mateixos/es les conclusions pertinents:

Israel seca Palestina

Amnistía Internacional denuncia que el embargo provoca que los palestinos no reciban suficiente agua

Niños palestinos acueden a unos grifos públicos para recoger unas botellas de agua. Reuters

PÚBLICO.ES/AGENCIAS - Londres - 27/10/2009 08:48

Amnistía Internacional denunció este martes en un informe que las restricciones israelíes están evitando que los palestinos reciban suficiente agua en la Franja de Gaza y la ocupada Cisjordania. Un portavoz del Gobierno hebreo desmiente las informaciones y dice que Israel cumple con las cuotas pactadas en los acuerdos de Oslo de 1993.

En un documento de 112 páginas, la asociación explica que la media de consumo diario para los palestinos es de 70 litros, la de los israelíes es de 300. En algunas zonas de Gaza y Cisjordania, el consumo se reduce a los 20 litros, el mínimo recomendado incluso para catástrofes humanitarias como la que se da en Palestina.

Amnistía, además, insiste en que Israel está impidiendo que los palestinos del West bank construyan sus propios pozos y ha destruido cisternas y depósitos de agua. Al mismo tiempo, denuncian que los judíos en los asentamientos pueden disfrutar de sus propias piscinas y de jardines con césped.

Según la organización, los israelíes están consumiendo el 80% del agua procedente de los manantiales del Monte Aquifer, principal fuente de abastecimiento para lo israelíes y palestinos. Donatella Rovera, portavoz de Amnistía dijo en un comunicado que "el agua es una necesidad básica y un derecho, pero para muchos palestinos obtener incluso niveles de baja calidad y cantidades sustanciales se ha vuelto un lujo que apenas pueden tener".

Acusaciones "absurdas"

Israel ha negado las acusaciones de Amnistía Internacional explicando que cumple a rajatabla con los acuerdos de Oslo de 1993, en los que se estipula la cantidad de agua diaria que deben recibir los palestinos. "Israel suministró a los palestinos 20,8 millones de litros cúbicos de agua, superando lo que está obligado a hacer bajo el acuerdo de agua", dijo el portavoz del primer ministro, Benjamin Netanyahu, Mark Regev.

El propio Israel, que sufre una escasez de agua sin precedentes y un aumento en las tarifas, controla buena parte de los suministros de Cisjordania y los distribuye desde un acuífero que pasa por Israel hacia el territorio palestino.