triperia televisiva i triperia aristocràtica

Aquesta tarda, després de La Riera, he fet una mica de zapping i m'he quedat parat. En un programa, em sembla que d'Antena 3, una colla de tertulians bocabadats estaven parlant via telefònica amb una veu quasi inintel·ligible que desgranava excuses i lamentacions entre explicacions sobre la gelosia dels seus fills. Pels cartells d'"exclusiva" i els comentaris dels tertulians he descobert que es tractava de la Duquesa de Alba (ho he dubtat força estona, cinc cops duquesa, divuit cops marquesa, vint condesa, condesa-duquesa y condestablesa, a més de ser catorce vegades Grande de España. Amb el temps, en virtut d'herències i matrimonis, la Casa de Alba, ha anat afegint títols fins a convertir-se en la casa noble que en té més a tota Europa.

Jo, com podeu suposar, no soc cap fan de l'aristocràcia, més aviat el contrari, però no he pogut evitar sentir una certa pena per una persona de 84 anys que, probablement es trobava en un "episodi de desorientació i pèrdua de memòria" (no m'ho invento, és, simplement, el que va al·legar per justificar els improperis que va adreçar als jornalers del SOC, Sindicato de Obreros del Campo), (veieu també la notícia sobre la denúncia formulada pel sindicat).

No recordo quin programa era però, en el transcurs del zapping he passat també per Tele5 on feien el programa Sàlvame (sovint, aposentat en els sillons de la químio m'he d'empassar, si més no, el so car es veu que és un dels programes que agraden a bona part dels altres pacients) que en deu ser cosí-germà. Una colla de "tertulians", entre els quals la cridanera i gesticulant Belen Esteban, es dediquen a l'evisceració de persones "famoses" i d'ells mateixos, parlen, criden, gesticulen, mengen, ploren... Patètic! En el programa d'ahir, la Sra. Mila Ximénes, a qui el dia abans havien robat el mòbil o no se què, va aprofitar per fotre una soflama racista dient coses com què enlloc d'ajudar fora, primer havíem d'ajudar als de dins el país i altres que, voluntària o involuntàriament, vinculaven la immigració i la delinqüència. Fint i tot, el presentador, Jorge Javier Vàzquez, li va haver de fer notar que estaven en directe, amb audiència, i que determinades coses no es poden dir de determinades maneres.

Ja que estem parlant de triperia, passo a la triperia fina i torno a la duquesa de Alba. He dit que m'ha sapigut greu sentir aquesta senyora. Jo em pensava que els "grandes de España" parlaven d'una determinada manera, senyorívola i fina, i m'he trobat que aquesta, la más grande, parlava com qualsevol iaia amb demència senil (sigui dit amb tot el meu respecte per les iaies i les iaies malaltes). Seran els "grandes de España" persones de carn i ossos i amb sang vermella com la de la resta de mortals? Be, molt greu però no puc evitar solidaritzar-me amb les paraules del SOC referint-se a aquesta senyora. A l'acabament d'un acte de conciliació, previ al judici per injúries, Diego Cañamero deia que no sols no es retractarien del que havien dit sinó que «seguiremos denunciando los abusos de los terratenientes en Andalucía, sean quienes sean. Ante eso no hay nada de lo que retractarse. La duquesa que haga lo que quiera».

En un article anomenat Duquesa de Alba, "Hija predilecta de Andalucia"?, que us recomano, el SOC diu coses com aquesta: "El SOC no tiene nada personal contra la Duquesa de Alba, pero sí nos llena de indignación la clase aristocrática, pudiente y privilegiada a la que representa, ya sea conde, duque o marqués. ¿Que tienen que ver las condiciones y la vida diaria de la inmensa mayoría del pueblo andaluz con los intereses de la aristocracia terrateniente?. Los datos publicados por Intermón sobre las fortunas que se llevan éstos a costa de las ayudas comunitarias son escalofriantes. Sólo siete grandes propietarios en Andalucía se embolsan más de 14,5 millones de euros (unos 2.400 millones de ptas.), lo que representa el 25% de las ayudas totales: Hermanos Mora Figueroa-Domeq, Hermanos Barrera, Nicolás Osuna (Conde de Osuna), La Duquesa de Alba, Iñigo Arteaga Martín (Duque del Infantado), Hermanos Lopez de la Puerta y Samuel Flores. Por el contrario miles de pequeñas fincas familiares han ido a la ruina."

En resum que he vist com uns treien les tripes de "famosos" i m'he trobat en que algun dels famosos no ho era per haver participat en un programa de TV o per haver-se follat a algú més famós, sinó per la seva pertinença a una classe o categoria amb una gran professionalitat per treure les tripes del poble (ja sé que sona una mica demagògic però que voleu? és el final del post).

Un pont sobre el Drina

Estic llegint Un pont sobre el Drina d'Ivo Andric. El llibre m'està agradant força i hi veig, de moment, dec anar per la meitat, una imatge de la Bòsnia diversa en la que convivien musulmans, serbis, jueus...

Quasi al principi es narra l'empalament d'una persona en el pont. El fragment em va esborronar, però he de reconèixer que m'impacten molt més les coses que van passar a Višegrad durant la "guerra" a Bòsnia i Herzegovina (poso guerra entre cometes perquè soc de l'opinió que no es pot anomenar guerra als fenòmens que tenen lloc entre víctimes i botxins).

AMNISTÍA INTERNACIONAL: Bosnia y Herzegovina: No hay justicia para las víctimas de violación. Un article sobre les condemnes a Sredoje i Milan Lukic, membres de les Aguiles Blanques d'En Vojislav Seselj, per crims de guerra a Visegrad.

Els següents enllaços tracten sobre les bestieses, inhumanes, que criminals de guerra serbis van cometre a Visegrad:

Los asesinos de Gorazde (a la vall del Drina) ya tienen rostro
Un reguero de sangre en el puente del Drina

Mersud C., compañero de Jasmin, cuenta que los cadáveres bajaban por el río casi todos los días. «Eran hombres y mujeres, viejos y jóvenes. Habían sido golpeados y torturados. Sus cuerpos estaban negros y azulados. A algunos les habían cortado la cabeza. También había niños, unos 10 ó 12 y dos bebés de unos 18 meses».

imatge del pont sobre el Drina

Fa uns dies, fent zapping, vaig passar un moment per no sé quin canal en el qual li feien una entrevista al poeta Marcos Ana (Fernando Macarro Castillo), un símbol de la cultura antifeixista i membre del PCE, que ha complert més de 20 anys de presó sota el franquisme (que el condemnà a mort en dues ocasions). En el moment en què jo vais passar per aquell canal, Marcos Ana deia (suposo que parlant de l'estalinisme) que les persones poden fallar però les idees no i que gràcies a les seves idees era el que era (o quelcom semblant). Jo, sento discrepar, crec que val la pena apostar per les persones, no per les idees o les ideologies (una ideologia, diu el diccionari de l'Acadèmia, és un conjunt d'idees fonamentals que caracteritza el pensament d'una persona, col·lectivitat o època, d'un moviment cultural, religiós o polític, etc.). Crec que sense les idees amb les que es va enverinar la població i certes "persones" el genocidi de BiH i l'anomenada "neteja ètnica" no hauria estat possible.

Acabo el post amb la frase de Camús: «En ce moment, on lance des bombes dans les tramways d’Alger. Ma mère peut se trouver dans un de ces tramways. Si c’est cela la justice, je préfère ma mère.» (En aquest moment es llancen bombes en els tramvies d'Argel. La meva mare podria estar en un d'aquests tramvies. Si això és la justícia prefereixo la meva mare).
"En estos momentos están poniendo bombas en los tranvías de Argel. Mi madre puede estar en uno de esos tranvías. Si la justicia es eso, prefiero a mi madre".

FSCAT i PxP o sigui Forum Social Català i Paraules per la Pau

imatge de la lluna plena, el passat dissabte a les Muralles

Aquest cap de setmana s'ha cel·lebrat el Forum Social Catala - 2010. El darrer dia es va fer l'assemblea de moviments socials en la qual es va establir un calendari de mobilitzacions. Jordi Calvo, del Centre Delàs, en parla en el seu blog:

Mobilitzacions pel 2010

Muchos son los resultados de los encuentros entre movimientos sociales del pasado fin de semana. Además de romperse barreras entre diferentes actores sociales y políticos, de articularse o impulsarse nuevas campañas y de aprender de la diversidad que compone la infinidad de propuestas de lucha de la izquierda no representada (o tan solo escasamente) en los espacios de representación democrática, podemos mencionar una serie de movilizaciones prioritarias. En la Asamblea de Movimientos Sociales del Foro Social Catalán tenemos una buena muestra de fechas clave a las que prestar atención durante este año. Sin olvidar las ya tradicionales que por supuesto hay que apoyar y promover, como es el caso de la del 1 de mayo, este año contra la Europa del capital o la del 8 de marzo, día de las mujeres. Este año en que la presidencia de la UE está en manos españolas es especialmente importante que salgamos a la calle a parar los pies a quienes impulsan políticas que olvidan las necesidades y derechos de las personas, priorizando, como han hecho hasta ahora, el beneficio económico de grandes empresarios y la desigualdad social. Las fechas de movilización a destacar son por tanto una contracumbre durante los días 4 a 7 de junio, durante la cumbre de jefes de estado de la UE y de los países del Mediterráneo en Barcelona, y los días 17 y 18 de mayo, con motivo de la cumbre de jefes de estado de la UE y de América Latina en Madrid. Este año, haciéndome eco de las palabras que cierran la declaración de la mencionada asamblea, enfrentémonos más que nunca a la Europa del capital, la crisis y la guerra y defendamos una Europa social, de los pueblos y la paz. Y por su puesto, movilicémonos contra el pensionazo de Zapatero, que parece mentira que un gobierno socialista se dedique a reducir algunos de los pocos logros sociales conseguidos en nuestra historia.

Per cert, entre les mobilitzacions n'hi ha una importantíssima: la concentració antimilitarista de cada primer diumenge de mes, Paraules per la Pau, a les 12 del migdia, a la Plaça de la Font (aquest diumenge toca).

Claude Lévi-Strauss In memoriam i sorpreses

Aquest matí he esmorzat i he posat una mica la tele. A la 2 feien un documental sobre el finat Claude Lévi-Strauss. Diferents professors de la UNED anaven desgranant els seus treballs i opinions. Parlaven, entre d'altres coses, del racisme "clàssic" de les teories sobre les races i, pitjor, sobre les teories de la superioritat d'unes sobre altres i del nou racisme que ha abandonat aquestes teories obsoletes i es centren en les diferències de les cultures i, de nou, sobre la superioritat d'unes sobre altres (evidentment la superior, la occidental). En paraules de Tomas Calvo Buezas, "El neoracismo actual dice: Bueno, todos somos iguales geneticamente, existen culturas superiores e inferiores y la referència es Occidente y nuestra cultura, luego los demas se deben integrar, se deben acomodar. Esta idea, de alguna forma, fué la que hizo decir a Lèvi Strauss: No solamente no existen razas superiores e inferiores sinó que tenemos que partir de la idea de que todos los hombres, en las mismas circunstàncias, podrian inventar lo mismo. Por tanto la lucha no esta en la Biologia, la lucha está en la percepción de la superioridad o de la inferioridad de la cultura. Y con eso va unido, aunque solapado, en segundo término, que los que son de otras culturas diferentes a la occidental, son millones y pueden ser un peligro o una amenaza para las poblaciones ricas".

De la whikipedia trec aquest bocinet:

"Lévi-Strauss ha gozado de un lugar preeminente entre los investigadores que afirman que las diferentes culturas de los seres humanos, sus conductas, esquemas lingüísticos y mitos revelan la existencia de patrones comunes a toda la vida humana. Gracias a él, hoy se tiende a rechazar los enfoques etnocentristas en la investigación etnológica humana a favor de los estudios orientados a comparar las tecnologías de los pueblos otrora primitivos en oposición a Occidente; se valorarían sus clasificaciones de la naturaleza o el diagnóstico de enfermedades, por ejemplo."

Si en voleu llegir més podeu trobar un .pdf de Raza y Història (de fet Raza y Cultura)

Parlo d'això perquè, malgrat el meu escepticisme i la cada cop més escassa capacitat de sorpresa, em sorprèn que els éssers humans, enlloc d'estudiar, reflexionar i aplicar, si escau, el que diu gent reconeguda, que ha viatjat, que ha estudiat, que ha reflexionat, que ha explicat, que ha escrit... acabem agafant-nos a teories obsoletes i, fins i tot, primitives, a banda d'altres interessos més prosaics. Alguns exemples tot el que està passant amb el tema immigració i les justificacions per discriminar la gent a l'hora d'empadronar-se per part d'Ajuntaments com Vic, Torrejón de Ardoz o Reus. O, un altre exemple, les declaracions de la cúpula dirigent d'Israel amb motiu del Dia Internacional de Commemoració en Memòria de las Víctimes de l'Holocaust. Us invito a llegir l'article del periodista israelià Gideon Levy anomenat Netanyahu y la maldad. Els exemples no s'acaben amb aquests dos, n'hi ha força més i tan sols agafant el periòdic en podem fer un llistat diari.

El tema em fa pensar, també, que cada cop tinc la sensació de saber-ne menys i de lamentar el no haver llegit més i, sobretot, en no saber explicar millor les coses.

Sobre la Vida secreta de las palabras i un peu (no de pàgina, de dona)

Ahir, Barna, quimio amb bon rotllo, com és habitual, amb enfermeres, pacients, familiars... i a la nit sopar i peli, la vida secreta de las palabras (us afeigeixo l'enllaç a la whikipedia). Ahir, a més, una novetat, la Mònica, a qui no agrada la tele, es va quedar i la va veure amb mi. Molt bona la peli i millor la companyia. Veient la peli i acariciant un peuet proper ni me'n vaig enrecordar del botellon.

La sinopsi de la peli, en paraules de la seva directora, Isabel Coixet, és aquesta:

"Un lugar aislado en medio del mar: Una plataforma petrolífera, donde sólo trabajan hombres, en la que ha ocurrido un accidente. Una mujer solitaria y misteriosa que intenta olvidar su pasado (Sarah Polley) es llevada a la plataforma para que cuide de un hombre (Tim Robbins) que se ha quedado ciego temporalmente. Entre ellos va creciendo una extraña intimidad, un vínculo lleno de secretos, verdades, mentiras, humor y dolor, del que ninguno de los dos va a salir indemne y que cambiará sus vidas para siempre. Una película sobre el peso del pasado. Sobre el silencio repentino que se produce antes de las tormentas. Sobre veinticinco millones de olas, un cocinero español (Javier Cámara) y una oca. Y sobre todas las cosas, sobre el poder del amor incluso en las más terribles circunstancias."

L'havia vist abans i m'ha agradat els dos cops. Molt bones les interpretacions i força creïbles , soledat, molta humanitat, unes referències al passat (sobretot a BiH o, si voleu, als Balcans) impressionants...

Em va agradar força si bé, en algun moment, em va semblar que era massa bonica, que acaba massa bé. Malgrat això, també vaig pensar que ja que és cert, per mi si no, que la realitat sempre supera la ficció (el cas de BiH, per exemple, o alguns episodis d'Haití) també seria bo pensar que la realitat podria superar la ficció, en alguns casos si més no, per a coses boniques.

Em va recordar Rompiendo las olas del Lars Von Triers, una pel·lícula que o agrada des del començament o l'avorreixes també des de l'inici. A mi em va encantar i això que per la meva mentalitat racionalista hi ha cosetes difícils d'empassar. Veieu-les les dues i opineu.

Veure una pel·pel·lícula amb molta humanitat i molt amor, més si estàs acariciant el peu de la persona que estimes, val la pena.

Us deixo amb un trailer de la peli:



I amb la cançó que més sona a la banda sonora (Antony & The Johnsons -- Hope there's someone):



I, finalment, un genial Tom Waits amb All the world is green:

En record d'Irena Sendler, amb admiració

Fa uns dies em va arribar un correu explicant que havia mort Irena Sendler. En el correu s'explicava una mica la seva trajectòria, es comentava que se l'havia proposat pel premi Nòbel (l'any que se'l va emportar Al Gore) i es demanava que el re-envies.
Després de llegir la trajectòria d'aquesta infermera que va poder salvar més de 2.500 nens del gheto de Varsòvia i que fou detinguda, torturada, empresonada i condemnada a mort... va fugir i va continuar amb les seves activitats.
Just aquests dies en què es commemora l'"alliberament" d'Auschwitz. Ho poso entre cometes, ho entendreu si llegiu l'article Auschwitz liberado?
M'afegeixo a les persones que admiren l'Irena Sendler i no puc evitar lamentar que el premi Nòbel fos per un personatge com l'Al Gore enlloc d'ella. Però ja se sap que això del premi Nóbel es va devaluant cada cop més.

No puc acabar el post sense afegir-vos un parell de darrers enllaços: un a un article de Vicenç Navarro, Haití no es un desastre natural, i l'altre, de Javier Vizcaino, el pacifismo de Israel

Ascó ja és candidat a l'MTC

L'Ajuntament d'Ascó ha aprovat la candidatura d'aquest municipi per acollir el Magatzem Temporal Centralitzat (Notícia a El Punt i al Diari de Tarragona).

POCAVERGONYES!

Val la pena llegir aquest article de Xavier Garcia, Ressò d'un miting a Ascó

Forum Social Català 2010

El 30 i 31 de gener de 2010, a l'edifici històric de la Universitat de Barcelona, Plaça Universitat, torna el Fòrum Social Català (FSCat), un espai de trobada obert, divers, plural, no confessional, no governamental i no partidari. Un espai d’intercanvi d’experiències, de debat, de mobilització i d’articulació d’entitats i de moviments socials que rebutgen el model actual de desenvolupament dels pobles i que es troben en un procés permanent de recerca i construcció d’alternatives.

El FSCat està obert a totes les entitats, col·lectius i persones de la societat civil dels països catalans, amb l’excepció dels partits polítics, organitzacions governamentals, militars o violentes.

CRIDA FÒRUM SOCIAL CATALÀ 2010

Des del primer Fòrum Social Mundial, celebrat a Porto Alegre el 2001, passant pels Fòrums Socials Europeus i els Fòrums Socials locals, aquestes trobades d’activistes d’arreu del món s’han establert com una cita ineludible per debatre i teixir estratègies pel canvi social. Del darrer FSM que va tenir lloc a Belém el gener del 2009, en sorgeix la crida internacional per a la realització de diferents fòrums locals descentralitzats. S’hi va incidir en la necessitat de desenvolupar un procés de treball col·lectiu en sintonia amb l’evolució dels efectes de la crisi i les diverses respostes emergents. Una constant dels moviments socials catalans ha estat la denúncia i l’acció contra un sistema econòmic que comporta la precarietat i la pobresa, la destrucció i la negació de drets de les persones i dels pobles. La crisi agreuja aquestes agressions, deixant milers de persones al carrer i minvant els drets laborals, però també encarint el cost de la vida, agreujant la destrucció del territori i fomentant les desigualtats i les guerres. Aquesta no és només una crisi econòmica, sinó que ha esdevingut una crisi ecològica, social i ideològica.

La celebració del primer FSCat el 2008 va ser un èxit de participació i un pas endavant per a la confluència de diferents lluites. Com a resposta a la crida del FSM 2009 es proposa la realització d’una setmana de mobilitzacions i accions a casa nostra (25-28 de gener) per visibilitzar i potenciar els moviments i les propostes que existeixen, aquí i ara, arreu del territori. Entre d’altres activitats, el cap de setmana abans, a Girona, Sabadell, Sant Adrià del Besós, Badalona i Horta Guinardó (Barcelona) es realitzaran accions descentralitzades, el dia 26, a Barcelona, tindrà lloc una roda de premsa alternativa amb accions de carrer, i el 28 de Gener a les 19h, coincidint amb la reunió dels ministres de Treball de la UE, es celebrarà una manifestació unitària contra l’Europa del Capital que partirà dels Jardinets de Gràcia (sota el lema “Contra l’Europa de l’atur i la precarietat, repartim el treball i la riquesa”). Aquest procés culminarà en una trobada conjunta que tindrà lloc el 30 i 31 de gener de 2010 a la seu central de la Universitat de Barcelona, com la vegada anterior, on treballarem plegats en seminaris, tallers i activitats auto-organitzades per analitzar les causes i conseqüències de la crisi i construir alternatives sostenibles i des de la base. També hi haurà una assemblea de moviments socials i punts de trobada sectorials. Finalment, el diumenge 31 es farà la cloenda amb un dinar popular.

Us animem a participar en aquest procés: a tots els individus, els moviments, les plataformes, els col·lectius, les organitzacions de tot àmbit i tothom que lluiti a nivell local i/o global. Fem especial èmfasi en la importància d’estendre el FSCat als barris, als pobles i a les comarques a partir de processos participatius per aconseguir més visibilitat de les lluites i reivindicacions dels moviments socials catalans. Aquesta és una crida a tothom que vulgui combatre la crisi canviant el sistema i construir un món just, solidari, no violent i respectuós amb el medi ambient i els seus pobles.

El procés és totalment obert i l’organització s’encarregarà de facilitar la realització de les activitats.

Tot i que el termini per proposar seminaris ja s’ha acabat, encara us podeu adherir al fòrum enviant la corresponent sol·licitud a: adhesions@forumsocialcatala.cat. Així mateix, trobareu més informació i materials en els diferents apartats del lloc web www.forumsocialcatala.cat

Les principals línies temàtiques d’enguanys seran:

1. Les causes de la crisi global (ecològica i del territori, social i econòmica, democràtica i dels pobles).
2. Les conseqüències de la crisi global.
3. Les alternatives a un món en crisi.

…Contra la seva crisi, les nostres solucions. Combatem la crisi canviant el sistema!

Si premeu a sobre l'enllaç podreu veure i llegir el Programa del FSCAT