L’altre dia vaig veure un “reportatge” del canal Cuatro. El programa es diu Callejeros i el reportatge es deia “Vida de ricos” (premeu sobre l'enllaç si el voleu veure). No el vaig veure del tot però els bocins que vaig veure em van fer al·lucinar una mica (cosa que a aquestes alçades ja no és fàcil). Sortien “festes” i mogudes de “rics” com l'Excelence Fair, al castell de Perelada on l'entrada val 400 eurillos per parella i la penya es fot caviar de Beluga, pernil ibèric... i compra cotxes, iots, joies... perfums que al ruixar-los sobre les pells sonrosades també ruixen petites lamines d'or, etc. A la festa apareixien personatges com l'Estibaliz Sanz o la Rossy de Palma que acompanyava una noia d'una ONG que recaptava diners per Ghana. Un dels músics que amenitzava el sopar deia: "Tienen mucha pasta pero nosotros tenemos felicidad".
Una de les persones que sortia en el reportatge, expilot de motos, s’havia fet tatuar la paraula “ric” i el seu cognom al braç. Des de la seva casa en una finca de 8.000 m2 explicava que es dedica al món del prestamisme i al cobrament d’embargaments, que ha tingut uns 80 o 90 cotxes, el darrer un Ferrari 430 i la majoria de no menys de 160.000 euros... Sempre surt al carrer amb 1.000 eurets i la VISA a la butxaca. No sap si paga hipotèques, diu que ho porta el seu gestor i imagina que si, "per desgravar".
Un altre, un xaval que feia poc que s'havia tret el carnet de conduir mirava a veure si son pare li comprava un cotxet: un Maserati ("vale unos 300 o 200 mil euros peró de eso (sonrisa) se encarga mi padre). Una senyora, de Girona, explicava que se n'anava amb el seu marit, molt amic d'en Bilyeits (o sigui Bill Gates), als EUA amb un jet que costava un milió de dolars l'hora de lloguer.
Un arquitecte milionari alemany, de noranta no se quants anys, membre de la jet set marbellí, amb majordoms (un matrimoni) mileuristes (això sí amb casa, cotxe, teléfon... pagat, no sé si pel temor a morir-se sol) explicava que per fer-se milionari cal tenir idees. La locutora li preguntava, en un altre moment, sobre la crisi, somriu i diu "No me interesa". Al fer una reflexió sobre la gent més desfavorida que ho passa malament, comenta: "Si, es culpa de ella" (de la gent? de la crisi? Molt em temo que es referia a la primera possibilitat).
Ja no sé massa bé qui, en un fragment del vídeo, exclama "Cuanto vale el mundo? que lo compro"
Mentrestant, trobem estadístiques com aquestes:
En paral·lel, la cel·lebració del mundial de futbol ha comportat una notable exhibició de banderes espanyoles (més o menys constitucionals).
La cosa no té major importància si exceptuem el fet que ha ocasionat un petit problema domèstic, probablement relacionat amb altres circumstàncies, alienes a la manifestació i al mundial. Ahir no vaig penjar cap senyera al balcó de casa. Normalment, les banderes no em criden massa l'atenció ni em generen massa sentiments d'adhesió a la causa que simbolitzen. Malgrat això, aquesta tarda, un cert empatx d'estanqueres m'ha impulsat a penjar una senyera (suposo que empès per una certa voluntat de resistència, de provocació o, si voleu, d'infantilisme. El tema no ha provocat cap enrenou ni discussió a casa.
El futbol tampoc m'agrada però m'ha fet gràcia veure el partit de la selecció espanyola contra l'holandesa. El partit no ha estat malament i ha provocat la pertinent emoció i neguit. Crec que la selecció espanyola ha jugat millor que la holandesa i m'he alegrat força que guanyés (i més com ho ha fet, amb una bona jugada, que no com ho podia fer, amb el saque d'una falta, una mica abans).
Arran la victòria de la selecció espanyola, una de les persones que hi havia a casa ha anat a treure una bandera espanyola que guardo (per raons que no venen al cas). El gest ha estat aturat amb un NOOOOOOO!!!!!!!!!! rotund, que he proferit i que ha generat un notable malestar per diferents raons. A banda de factors relacionats amb qüestions més o menys conscients relacionades amb altres problemàtiques, el malestar sembla que ha tingut a veure amb la meva negativa atès que s'ha viscut com a una imposició i, a més, sembla, amb el fet que he barrejat política i esport. La discussió que s'ha generat ha suposat que es fes menció al fet fet que, abans, hagués penjat la senyera per la qual cosa la he despenjat ràpidament.
Ja sé que, probablement la discussió no anava de banderes, ni de futbol, sinó d'altres temes però no me'n puc estar de senyalar que no m'agrada el futbol malgrat la qual cosa m'ha fet una certa gràcia veure un partit de rellevància amb el qual, a més, he "disfrutat". No anava amb ningú (en principi), però el joc m'ha fet prendre partit per qui he entès que jugava millor o sigui per la selecció espanyola i m'he alegrat de la seva victòria. Punt!
No veig per quina raó, el fenomen que explico m'hauria de portar a penjar o exhibir la bandera, no de l'equip en qüestió, que no és tal sinó que és una selecció estatal o "nacional", sinó la d'un estat en el qual no es reconeixen una sèrie de realitats com el dret d'autodeterminació d'un poble, l'aplicació d'un estatut i d'una sèrie de normatives que no em semblen mereixedores d'una sentència que passa per una voluntat expressada en les urnes (amb tots els matisos que vulguem fer a aquestes qüestions) o el desenvolupament de seleccions dels diferents pobles d'aquest estat.
Per concloure el post, vull afegir tres enllaços:
- un que enllaça amb un article de Javier Vizcaino, la Trama Mediàtica, en que parla, De lo èpico a lo patético, de coses que es diuen a la premsa (derechona) sobre la bandera i aquestes coses.
- un, molt recomanable, referit a la competició del futbol, anomenat Fútbol, banderes i classe. N'extrec un bocinet: "Alguns argumentaran que no hi ha cap connexió entre donar suport a la selecció espanyola i la política nacionalista espanyola. Però la realitat és que les competicions esportives a nivell de seleccions o països sempre han estat relacionades amb el sentiment nacionalista i patriòtic. Les competicions d’aquesta mena van començar a sorgir en un moment d’alta rivalitat entre els estats. Des de llavors han estat una continuació de la defensa de la “nacionalitat” i els interessos econòmics lligats als estats i al capital. "
- l'altre referit a símbols com les banderes (constitucionals o no, independentistes o no, autonòmiques o no, tant me fot), També n'extrec un bocinet: "siempre me he cagado en las dinastías y en las patrias Putas la banderas sucias los reinos de mierda y la sangre azul..."
Després de l'acte hem anat a fer una paelleta a la Vora de l'Ebre. Bona feina, bons amics i amigues, bon ambient i bona teca.
Estem a divendres, 2 de juliol, i, per tant, el 4 de juliol caurà en diumenge. Primer diumenge de mes i, per tant, Tarragona Patrimoni de la Pau organitza Paraules per la Pau, la concentració antimilitarista que des de març del 2001 es fa, ininterrompudament, per afirmnar els valors de la pau, l'art i la vida enfront el militarisme i la violència. Cada primer diumenge de mes, a les 12 del migdia, a la Plaça de la Font.
posta de sol sobre El Serrallo en festes
lluna plena
L'Amfiteatre i el CEIP El Miracle
