dissabte, 28 d’abril del 2007


Aquest matí he anat a donar un tomb per fer una mica d'exercici. A més de medicació i tot això cal prendre l'aire i caminar una mica. Me n'he anat, xino-xano, cap al Balcó del Mediterrani però abans de seguir m'he desviat cap al vial Bryan. M'he aturat una estona mirant l'Amfiteatre i després he tirat cap a la Plaça dels Carros i l'escullera. M'he assegut una estona en un banc de la rotonda que hi ha quasi al començament i he llegit alguns poemes de Gabriel Ferrater i d'En Benedetti. S'estava de conya. De sobte abans d'un dels poemes ha aparegut una frase "En dondequiera que se viva, comoquiera que se viva, siempre se es un exiliado". Era de l'Alvaro Mutis. No n'he llegit gran cosa (Abdul Bashur, soñador de navios i algun bocí de Maqroll, el gaviero que tinc en pdf. malgrat que no m'agrada llegir a l'ordinador, prefereixo el paper) però m'ha semblat que era lògic que fos d'ell aquesta frase i m'he aixecat volant per anar a veure si trobava quelcom a la llibreria. Finalment no hi havia res però el tros entre la rotonda i la via del tren ha estat magnífic: el cel ennuvolat; la mar agitada en un costat i quieta, quasi sòlida, dins el moll; la ciutat quieta davant; una mena de silenci i quietud impresionant... Un d'aquells moments, màgics, associats amb una determinada qualitat de la llum i amb algun determinat estat d'ànim... A l'estona, les vies del tren, cotxes, gent... si bé no tant sorollós com altres estones. Bé, en qualsevol cas "que me quiten lo bailado"

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Un moment màgic i solitari...

Anònim ha dit...

Un momento único...