Quins temps tan ombrívols en que parlar de la mar és quasi un crim...

Acabo de preparar un full extra de Paraules per la Pau per distribuir al Fòrum Social Català a Barcelona. Aquest cap de setmana me'l passaré, sobretot, allí. La gent de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau participem en tres seminaris (educació, 5 anys després de la guerra i Objecció Fiscal) i encara he de preparar el que diré sobre l'objecció fiscal i repassar una altra ponència. Aniré i vindré cada dia però dubto que tingui massa temps per actualitzar el blog, per tant aquest, probablement serà el darrer post fins diumenge nit o dilluns. Per una banda volia posar quelcom, per exemple, sobre el que està passant a Palestina, que no és altra cosa que el que fa anys que està passant, la lenta agonia un poble davant la passivitat d'occident (com passa en quasi totes les agonies). Per altra, volia fugir de bronques i pensava en un post més relaxat, penjar alguna foto del passeig que em vaig donar ahir per l'escullera del port o parlar de quelcom com la iniciativa Som el que sembrem (una iniciativa contra els transgènics).

M'he començat a decantar per las foto i he pensat relacionar-la amb uns versos de l'inici del poema de Bertotlt Brecht "als nascuts després" i, cercant-los, m'he trobat amb poemes d'un poeta austriac, Erich Fried (1921-1988). M'avergonyeix no haver-lo conegut abans però que hi farem. M'han impactat.
Finalment us penjo alguna foto, el fragment d'En Brecht i un parell de poemes de Fried.

Els versos de Brecht són aquests:

"... Quina mena de temps, en els quals
Parlar d'arbres és gairebé un crim
Perquè implica silenci sobre tants delictes!
..."

I els de Fried aquests:

EL TEMPS DELS NASCUTS DESPRÉS

25 anys després de la mort de Brecht

«Sabem però»
vas dir
«que també l’odi contra la baixesa
endureix
les faccions
i que la ràbia contra la injustícia
fa més ronca la veu. Ai! Volíem
preparar el terreny per a un món amable
i nosaltres mateixos no vam poder ser-ho»

Això vas dir als nascuts després.
Ara calles. I la ràbia contra la injustícia
continua fent encara més ronca la veu d’alguns
La majoria però avui no arriba a enrabiar-se
més aviat s’ha avesat a l’antiga i nova injustícia
aquí, ací i allà, i també a l’estricta justícia
que els injustos s’administren els uns als altres

I aquells als quals l’odi contra la baixesa
ha endurit les faccions s’estan aquí i allà darrere murs
per tal que ningú no els puga veure, car la baixesa
té en molts països drets de sobirania com a autoritat superior
i els de baix acoten el cap o estan tan decebuts
arran d’intents fracassats d’alliberar-se
que potser ja no tenen força per a odiar
I alguns d’això en diuen actitud amable

«Certament visc en un temps ombrívol»
vas dir.
Els temps han canviat una mica, però en el fons
no són més lluminosos d’ençà els teus versos
i el perill és més gran que llavors
car només les armes
i no els homes menats per elles
s’han fet més fortes
i és encara cert el que en digueres:
«Per a cavil·lar d’on vénen
i cap a on van es troben
als bells vespres
massa esgotats.»

I perquè tot això és encara cert, avui poden
els nascuts després comprendre’t bé, sí, fins i tot millor
del que voldries, tot i que precisament a tu
t’agradava ser entenedor, però jo crec
que potser fins al final vas esperar que moltes coses
canviarien, tant que l’home d’un temps nou
no t’entendria sense parar-se a estudiar el temps antic

Però com que encara se t’entén
alguns poden aprendre de tu
com s’obté l’esperança en la vida i com igual que tu
amb enginy i paciència i indignació es continua preparant el terreny
per a un món amable
on l’home coopere amb l’home

¿QUÉ ES VIDA?
Vida es el calor
del agua en mi bañera,
vida es mi boca
en tu regazo abierto,
vida es el enojo
por la injusticia en nuestros países.

El calor del agua
no es suficiente,
tengo que chapotear en ella.
Mi boca en tu regazo
no es suficiente,
también tengo que besarlo.
El enojo por la injusticia
no es suficiente,
también tenemos que ahondar en él
y hacer algo en contra.

Eso es vida.

als nascuts després

Sigorgik ha deixat un comentari al post les coses clares. En resum diu que més val ignorar atacs, justificacions i al·legats de nens per gaudir dels nostres blogs, Prefereix blocaires a paràsits. He entrar al seu blog i m'he trobau un espai força agradable i serè. No m'he pogut estar d'agrair-ho i, com qui ha entrat a casa d'un altre amb les sabates brutes, de disculpar-me per envair aquell espai amb els neguits de les lluites quotidianes (no en va, el meu següent post ha anat sobre la sentència del sumari 18/98). Aquesta situació m'ha recordat un poema de Bertolt Brecht que tinc en gran apreci, als nascuts després i ho he comentat afegint que si algú no el coneixia el penjaria al blog. L'aprecio perquè fa anys el vaig conèixer i em va quedar gravat que

...També l´odi contra la baixesa
Endureix les faccions

També la ràbia contra la injustícia.
Fa més ronca la veu. Ai! Nosaltres
Que volíem preparar el terreny per a l'amabilitat
No vam poder ser amables

L'any passat -lluny d'aquelles lluites però no massa més aprop de l'"amabilitat"- l'havia de recitar, amb una amiga, en un espectacle teatral en el qual no vaig poder participar per raons mèdiques. En fi, un conjun t de raons per estimar-me'l.

El conegui o no, Sigorgik me l'ha demanat de regal de nadal i, com no podia ser d'altra manera, el penjo aquí i l'hi dedico (en la mesura que es pot regalar quelcom que no és d'un mateix). De pas us el dedico a tots/es vosaltres.

I

Certament, visc en uns temps molt foscos!
La paraula innocent és insensata. Un front net
Demostra insensibilitat. Aquell que riu
No ha sabut encara
La terrible notícia.

Quina mena de temps, en els quals
Parlar d´arbres és gairebé un crim
Perquè implica silenci sobre tants delictes!
Aquell que camina tranquil pel carrer
Potser és inaccessible als seus amics.
Que es troben en dificultats.

És cert: la vida encara me la guanyo.
Però creieu-me: és només per atzar. Res
Del que faig no em dóna dret a menjar fins a atipar-me.
Casualment me n´he sortit (però si la sort em deixa estic
Perdut).

Em diuen: menja i beu! Alegra´t de tenir-ne!
Però ¿com puc menjar i beure
Si tot allò que menjo ho prenc al qui passa fam i
El meu vas d´aigua manca al qui té set?
I en canvi menjo i bec.

També em plauria de ser savi,
Els llibres antics diuen allò que és savi:
0 apartar-se de les lluites del món, i el temps escàs
Passar-lo sense por.
Defugir així mateix la violència
Pagar amb bé el mal que ens fan
No satisfer el desig, sinó oblidar
Es considera obrar amb saviesa.
Però jo no puc fer res de tot això:
Certament, visc en uns temps molt foscos!

II

Vaig arribar a les ciutats a l´hora del desordre
Quan regnava la fam.
Vaig arribar entre els homes a l´hora de la revolta
I em vaig revoltar amb ells.
Així va passar el temps
Que em va ser donat a la terra.

Menjava entre batalla i batalla
I m´ajeia a dormir entre els assassins.
Feia l´amor distret
I mirava la natura amb impaciència.
Així va passar el temps
Que em va ser donat a la terra.

Al meu temps els camins conduïen al llot
La parla em delatava els botxins.
Jo poc podia fer-hi. Però els qui governaven
Se sentien més segurs sense mi. Jo m´ho pensava.
Així va passar el temps
Que em va ser donat a la terra.

Les forces eren poques, la fita
Molt distant
Perfectactament visible, bé que difícilment
Jo pogués assolir-la.
Així va passa el temps
Que em va ser donat a la terra.

III

Vosaltres, els qui emergireu de la inundació
On hem sucumbit
Recordeu
En parlar de les nostres febleses
També aquests foscos temps
De què us heu escapat.

Perquè hem passat, canviant més sovint de país que de sabates
Per la guerra de les classes, desesperats
Quan no hi havia res més que injustícia i cap revolta.

Malgrat tot, ho sabem:
També l´odi contra la baixesa
Endureix les faccions.

També la ràbia contra la injustícia
Fa més ronca la veu. Ai! Nosaltres
Que volíem preparar el terreny per a l´amabilitat
No vam poder ser amables.

Però vosaltres, quan haurà arribat l´hora
Que l´home esdevindrà un ajut de l´home,
Recordeu-nos
Amb indulgència