Aquests dies hi ha força enrenou amb la onada d'ajuntaments que, advertits per determinats partits polítics, s'han adonat de l'enorme perill que representa burques i nicabs i s'han afanyat a polir i actualitzar les mal anomenades "ordenances de convivència" per, en definitiva, prohibir l'ús d'aquestes vestimentes, si més no, en els edificis municipals.
Arran del debat al voltant d'aquest tema he pogut llegir alguna opinió una mica més meditada, la del doctor en Sociologia i investigador de l'Institut de l'Islam i de les Societats del Món Musulmà (IISMM) de París, Samir Amghar. Considera que prohibir el vel integral "No és la millor manera de lluitar contra el radicalisme, al contrari, afavorirà la propagació del gihadisme". Creu que la prohibició "estigmatitzarà" encara més la comunitat musulmana, a la què sovint "se l'acusa de tots els mals". Si continua aquest sentiment, assegura l'expert, 'pot portar a alguns membres a la lluita armada'. Segons l'expert en l'Islam, resultaria molt més útil parlar amb els líders religiosos d'Aràbia Saudita i demanar-los que emetin una 'fàtua' (norma islàmica de comportament) que "informi a les joves que no és necessari el vel integral quan viuen en un país no islàmic".
En el diari El Punt d'avui, apareix un article de Teresa Crespo, Presidenta d'Entitats catalanes d'acció social, que m'ha semblat força assenyat. En l'article diu coses com: El veritable repte és la construcció d'una societat multicultural en la que ens sentim partícips. Tant si la volem com si no, tots en formem part i contribuïm -positivament o negativament, de totes les maneres possibles- en la seva gestació. La nostra societat ja és multicultural, mai no tornarà a ser com fa vint o trenta anys. Aquesta veritat, com un temple, no és tan evident com sembla. A la llum de les prohibicions (les prohibicions no són un bon mètode educatiu, i la laïcitat no es fonamenta en la repressió de la manifestació de les conviccions religioses en l'espai públic, sinó en el principi de llibertat de consciència) tampoc deu ser tan evident el darrer paràgraf:
S'ha de relativitzar el debat i alliberar-lo de reaccions viscerals, però el sol fet que es produeixi és enriquidor. S'ha de convidar tots els afectats que hi participin, i sensibilitzar dels riscos d'estigmatitzar i atiar la radicalització. La prohibició pot reforçar sentiments victimistes i resultar contraproduent. El conflicte s'ha d'utilitzar, amb prudència, per generar coneixement recíproc, i tant l'escola com els equipaments municipals són espais privilegiats per a l'aprenentatge, que en la negociació ha de prevaldre sobre l'expulsió o la prohibició. El diàleg ha de ser obert, franc i valent, capaç de desconstruir les pors arrelades en la ignorància. No s'ha de perdre de vista l'objectiu últim, que és forjar una societat multicultural acollidora en la qual viure junts.
Evidentment, sembla que bona part del que es diu a l'article no té massa a veure amb la urgència i simplicitat amb que s'esta debatin i prohibint amb total inconsciència.
A l'article es comenta, entre d'altres coses, que "l'actitud envers la religió té molt a veure amb el colonialisme i el xoc entre Orient i Occident, que ha anat forjant un imaginari alimentat per circumstàncies geoestratègiques que no té res a veure amb el missatge espiritual de l'Islam. La lògica dominants-dominats perverteix el debat. L'obstinació d'alguns musulmans a l'hora de reivindicar determinats símbols religiosos és l'origen de la incomprensió de molts occidentals, i per la nostra banda hem d'evitar que el passat colonialista i el present xenòfob de certs sectors del món occidental ens impregnin d'un sentiment de culpa cap a altres cultures que condicionin la nostra posició". Aquestes frases m'han fet pensar en un article de Sami Naïr publicat a El Pais el 22 de juliol de 2005, després dels atemptats en els transports públics de Londres, anomenat Guerra de identidades en Londres.
L'article, fou escrit arran la sorpresa de la societat britànica pel fet que els responsables dels atemptats fossin fills del país, nats i educats en el país, nacionals del país (segones generacions d'immigrants). Els "experts" del xoc de civilitzacions es van apressar a dir que "ens odien", que estan "fanatitzats". L'autor diu que aquests "experts" no coneixen aquests joves, no tenen ni idea dels sismes foscs que turmenten las consciències d'aquests éssers de doble identitat, ni del dolor de les humiliacions sofertes i la duresa dels odis lentament madurats, cosa que els caps terroristes si coneixen.
Diu Sami Naïr que la primera idea que cal admetre és que. per a una part important de les poblacions musulmanes en el món occidental, a nivell de relacions internacionals, no vivim en un sistema de dret, sinó en un estat de guerra i enumera alguns factors que sostenen aquesta afirmació: dificultats d'integració (fruit tant del racisme confessional occidental envers l'Islam com del fanatisme radical dins la pròpia comunitat), les formes cada cop més humiliants de marginalitat social dels joves provinents de la immigració, l'apartheid comunitari imposat a aquests joves (tant a nivell de la inserció a la ciutat com dels valors de pertinença: "Sou diferents", se'ls diu, "admireu la nostra tolerància").
Per l'autor, l'absència de valors de pertinença és un dels punts més importants. Un multiculturalisme i una apologia de la diferència basats en un racisme social i cultural han esdevingut la fulla de parra que tapa la identitat. El multiculturalisme sense comunitat ciutadana de base, sense valors fonamentals compartits, és la guerra de tots contra tots. Els joves "kamikazes" no se senten part del nosaltres comú dels britànics.
Aquest distanciament psicològic augmenta amb la còlera d'aquests joves davant la injustícia que se'ls imposa diariament. Salim Lone, ex portaveu de la missió de les Nacions Unides a Iraq, diu: "Sí, los terroristas son unos bárbaros. Pero no hay que olvidar los crímenes contra la humanidad recientemente cometidos en Faluya, en Nayaf, en Kaim (Irak), en Yenín (Palestina) y en los pueblos y en las montañas de Afganistán. ¿Quién es más bárbaro? Por cada occidental asesinado por terroristas musulmanes desde el final de la Guerra Fría, han muerto al menos 100 musulmanes en las guerras y en las ocupaciones perpetradas por Occidente" (The Guardian, 12 y 13 de julio de 2005).Evidentemente, éstas son unas verdades molestas cuando la explicación oficial desarrollada por los poderes y sus medios de comunicación lo remite todo a nociones sencillas: terroristas, bárbaros, fanáticos, islamistas. ¿Quién piensa en las decenas de miles de civiles asesinados en Irak desde la intervención ilegal deEstados Unidos y de sus aliados? ¿Cómo justificar la existencia de un Estado de derecho a escala del mundo civilizado cuando los principales responsables de esta sangrienta matanza, George Bush, Tony Blair y sus servidores siguen gobernando, apoyados por la mayoría de sus pueblos, e incluso dan lecciones de derechos
humanos?" Això fa que, per a una part important d'aquestes poblacions, el dret occidental sigui una hipocresia, i la justícia universal un engany.
Segons Sami Naïr la força d'Al Qaeda rau en què proporciona a aquests joves una identitat substitutiva situant el combat en el planell d'aquesta identitat amb la qual cosa si maten britànics no tenen la sensació d'estar matant gent del seu poble. S'han situat fora del "Nosaltres" i s'hi oposen entrant plenament en la identitat-refugi que els ofereix el fanatisme integrista. Per ells, la mort es converteix en un alliberament.
Així doncs, conclou Sami Naïr, "el dilema es evident: o som capaços de proporcionar a aquestes poblacions, més enllà de la seva singularitat cultural i confessional, el sentiment de pertinença al Nosaltres comú, a la societat d'acollida i de naixement, i llavors l'existència d'aquesta identitat bàsica farà d'escut contra totes les formes de perversió de la identitat, o els mantenim fora de la comunitat ciutadana i, en nom de les seves diferències culturals, creem de fet les condicions que els llençaran en braços dels mestres terroristes que els proposen una identitat sagrada i trasnacional. La tragedia de Londres es la de la separació, de la injusticia, de l'absència de comunitat de pertinença, de la idea mateixa de Nació. Tan sols beneficia el terrorisme fascistoide".
Tariq Ali, en l'article Las caricaturas de Mahoma, sin vencedores, insisteix en algun dels aspectes comentats. Arran la publicació de caricatures de Mahoma en el diari danès Jyllands-Posten, l'autor parla de l'estereotip que genera la caricatura, "qualsevol musulmà és un terrorista en potència", que, al seu torn, porta a la islamofòbia, que no es diferencia massa de l'antisemitisme.
Les reaccions a la publicació no han estat tan multitudinàries com s'ha presentat interessadament, diu, però, en tot cas, l'autor critica, també, la reacció davant aquesta publicació quan, per a ell, és molt més greu la invasió d'Iraq.
Tots tres articles ens situen un un context força complexe que cal tractar amb molta cura per la construcció d'aquesta societat multicultural que ja és, vulguem o no. La forma en què els nostres polítics estan tractant el tema de la burca i el nicab no sembla pas la millor manera de fer-ho.
Arran del debat al voltant d'aquest tema he pogut llegir alguna opinió una mica més meditada, la del doctor en Sociologia i investigador de l'Institut de l'Islam i de les Societats del Món Musulmà (IISMM) de París, Samir Amghar. Considera que prohibir el vel integral "No és la millor manera de lluitar contra el radicalisme, al contrari, afavorirà la propagació del gihadisme". Creu que la prohibició "estigmatitzarà" encara més la comunitat musulmana, a la què sovint "se l'acusa de tots els mals". Si continua aquest sentiment, assegura l'expert, 'pot portar a alguns membres a la lluita armada'. Segons l'expert en l'Islam, resultaria molt més útil parlar amb els líders religiosos d'Aràbia Saudita i demanar-los que emetin una 'fàtua' (norma islàmica de comportament) que "informi a les joves que no és necessari el vel integral quan viuen en un país no islàmic".
En el diari El Punt d'avui, apareix un article de Teresa Crespo, Presidenta d'Entitats catalanes d'acció social, que m'ha semblat força assenyat. En l'article diu coses com: El veritable repte és la construcció d'una societat multicultural en la que ens sentim partícips. Tant si la volem com si no, tots en formem part i contribuïm -positivament o negativament, de totes les maneres possibles- en la seva gestació. La nostra societat ja és multicultural, mai no tornarà a ser com fa vint o trenta anys. Aquesta veritat, com un temple, no és tan evident com sembla. A la llum de les prohibicions (les prohibicions no són un bon mètode educatiu, i la laïcitat no es fonamenta en la repressió de la manifestació de les conviccions religioses en l'espai públic, sinó en el principi de llibertat de consciència) tampoc deu ser tan evident el darrer paràgraf:
S'ha de relativitzar el debat i alliberar-lo de reaccions viscerals, però el sol fet que es produeixi és enriquidor. S'ha de convidar tots els afectats que hi participin, i sensibilitzar dels riscos d'estigmatitzar i atiar la radicalització. La prohibició pot reforçar sentiments victimistes i resultar contraproduent. El conflicte s'ha d'utilitzar, amb prudència, per generar coneixement recíproc, i tant l'escola com els equipaments municipals són espais privilegiats per a l'aprenentatge, que en la negociació ha de prevaldre sobre l'expulsió o la prohibició. El diàleg ha de ser obert, franc i valent, capaç de desconstruir les pors arrelades en la ignorància. No s'ha de perdre de vista l'objectiu últim, que és forjar una societat multicultural acollidora en la qual viure junts.
Evidentment, sembla que bona part del que es diu a l'article no té massa a veure amb la urgència i simplicitat amb que s'esta debatin i prohibint amb total inconsciència.
A l'article es comenta, entre d'altres coses, que "l'actitud envers la religió té molt a veure amb el colonialisme i el xoc entre Orient i Occident, que ha anat forjant un imaginari alimentat per circumstàncies geoestratègiques que no té res a veure amb el missatge espiritual de l'Islam. La lògica dominants-dominats perverteix el debat. L'obstinació d'alguns musulmans a l'hora de reivindicar determinats símbols religiosos és l'origen de la incomprensió de molts occidentals, i per la nostra banda hem d'evitar que el passat colonialista i el present xenòfob de certs sectors del món occidental ens impregnin d'un sentiment de culpa cap a altres cultures que condicionin la nostra posició". Aquestes frases m'han fet pensar en un article de Sami Naïr publicat a El Pais el 22 de juliol de 2005, després dels atemptats en els transports públics de Londres, anomenat Guerra de identidades en Londres.
L'article, fou escrit arran la sorpresa de la societat britànica pel fet que els responsables dels atemptats fossin fills del país, nats i educats en el país, nacionals del país (segones generacions d'immigrants). Els "experts" del xoc de civilitzacions es van apressar a dir que "ens odien", que estan "fanatitzats". L'autor diu que aquests "experts" no coneixen aquests joves, no tenen ni idea dels sismes foscs que turmenten las consciències d'aquests éssers de doble identitat, ni del dolor de les humiliacions sofertes i la duresa dels odis lentament madurats, cosa que els caps terroristes si coneixen.
Diu Sami Naïr que la primera idea que cal admetre és que. per a una part important de les poblacions musulmanes en el món occidental, a nivell de relacions internacionals, no vivim en un sistema de dret, sinó en un estat de guerra i enumera alguns factors que sostenen aquesta afirmació: dificultats d'integració (fruit tant del racisme confessional occidental envers l'Islam com del fanatisme radical dins la pròpia comunitat), les formes cada cop més humiliants de marginalitat social dels joves provinents de la immigració, l'apartheid comunitari imposat a aquests joves (tant a nivell de la inserció a la ciutat com dels valors de pertinença: "Sou diferents", se'ls diu, "admireu la nostra tolerància").
Per l'autor, l'absència de valors de pertinença és un dels punts més importants. Un multiculturalisme i una apologia de la diferència basats en un racisme social i cultural han esdevingut la fulla de parra que tapa la identitat. El multiculturalisme sense comunitat ciutadana de base, sense valors fonamentals compartits, és la guerra de tots contra tots. Els joves "kamikazes" no se senten part del nosaltres comú dels britànics.
Aquest distanciament psicològic augmenta amb la còlera d'aquests joves davant la injustícia que se'ls imposa diariament. Salim Lone, ex portaveu de la missió de les Nacions Unides a Iraq, diu: "Sí, los terroristas son unos bárbaros. Pero no hay que olvidar los crímenes contra la humanidad recientemente cometidos en Faluya, en Nayaf, en Kaim (Irak), en Yenín (Palestina) y en los pueblos y en las montañas de Afganistán. ¿Quién es más bárbaro? Por cada occidental asesinado por terroristas musulmanes desde el final de la Guerra Fría, han muerto al menos 100 musulmanes en las guerras y en las ocupaciones perpetradas por Occidente" (The Guardian, 12 y 13 de julio de 2005).Evidentemente, éstas son unas verdades molestas cuando la explicación oficial desarrollada por los poderes y sus medios de comunicación lo remite todo a nociones sencillas: terroristas, bárbaros, fanáticos, islamistas. ¿Quién piensa en las decenas de miles de civiles asesinados en Irak desde la intervención ilegal deEstados Unidos y de sus aliados? ¿Cómo justificar la existencia de un Estado de derecho a escala del mundo civilizado cuando los principales responsables de esta sangrienta matanza, George Bush, Tony Blair y sus servidores siguen gobernando, apoyados por la mayoría de sus pueblos, e incluso dan lecciones de derechos
humanos?" Això fa que, per a una part important d'aquestes poblacions, el dret occidental sigui una hipocresia, i la justícia universal un engany.
Segons Sami Naïr la força d'Al Qaeda rau en què proporciona a aquests joves una identitat substitutiva situant el combat en el planell d'aquesta identitat amb la qual cosa si maten britànics no tenen la sensació d'estar matant gent del seu poble. S'han situat fora del "Nosaltres" i s'hi oposen entrant plenament en la identitat-refugi que els ofereix el fanatisme integrista. Per ells, la mort es converteix en un alliberament.
Així doncs, conclou Sami Naïr, "el dilema es evident: o som capaços de proporcionar a aquestes poblacions, més enllà de la seva singularitat cultural i confessional, el sentiment de pertinença al Nosaltres comú, a la societat d'acollida i de naixement, i llavors l'existència d'aquesta identitat bàsica farà d'escut contra totes les formes de perversió de la identitat, o els mantenim fora de la comunitat ciutadana i, en nom de les seves diferències culturals, creem de fet les condicions que els llençaran en braços dels mestres terroristes que els proposen una identitat sagrada i trasnacional. La tragedia de Londres es la de la separació, de la injusticia, de l'absència de comunitat de pertinença, de la idea mateixa de Nació. Tan sols beneficia el terrorisme fascistoide".
Tariq Ali, en l'article Las caricaturas de Mahoma, sin vencedores, insisteix en algun dels aspectes comentats. Arran la publicació de caricatures de Mahoma en el diari danès Jyllands-Posten, l'autor parla de l'estereotip que genera la caricatura, "qualsevol musulmà és un terrorista en potència", que, al seu torn, porta a la islamofòbia, que no es diferencia massa de l'antisemitisme.
Les reaccions a la publicació no han estat tan multitudinàries com s'ha presentat interessadament, diu, però, en tot cas, l'autor critica, també, la reacció davant aquesta publicació quan, per a ell, és molt més greu la invasió d'Iraq.
Tots tres articles ens situen un un context força complexe que cal tractar amb molta cura per la construcció d'aquesta societat multicultural que ja és, vulguem o no. La forma en què els nostres polítics estan tractant el tema de la burca i el nicab no sembla pas la millor manera de fer-ho.
