Fa uns dies parlava d'Islàndia arran un article d'Ignacio Escolar que vaig llegir a la seva columna en el diari Público. L'article es deia, justament, La revolución de Islandia i s'hi comentava com en aquest país - que va fer fallida per la crisi, la política bancària, una nefasta política financera, el deute... la "pertinent" petició d'ajuda a l'FMI, etc., amb un deute final equivalent a tot el PIB de vuit anys i sis meso - la "solució islandesa es va apartar de la ortodoxia. La Fiscalía va obrir una investigació penal contra els banquers responsables del colapse; alguns van fugir del país i están en recerca i captura per la Interpol. L'any 2009, el govern va haver de dimitir en bloc a causa de les protestes ciutadanes. Després els islandesos van forçar un referèndum, que van guanyar, per bloquejar el pagament del deute de la banca. I, fa poc, es va engegar una reforma constitucional que serà fruit d'un proces de democràcia directa, al marge dels partits. L'Assemblea Constituent està formada per 31 ciutadans corrents, escollit entre 523 candidatures.
En el blog No sin mi bici podeu llegir el post La revolución silenciada que inclou una cronologia dels fets.Jo soc un dels que, un cop me'n vaig assabentar (cosa no massa fàcil a causa que el tema no ha aparegut massa en els mitjans de comunicació, no sigui que s'encomani) vaig trobar que era, si més no, una fórmula diferent a les que havien adoptat altres països, com Espanya, per exemple. Evidentment, no vaig trobar cap objecció al títol que parlava de "revolució".
Dies després, parlant, a través del FB, amb un amic del grup Tortuga, vaig poder llegir un article publicat a la web del grup antimilitarista, anomenat "¿La revolución de Islàndia?"
La idea central de l'escrit considera que l'article d'Ignacio Escolar, encara que expliqui una forma diferent d'enfrontar la crisi, dona per suposat que l'economia islandesa torna a estar en situació de creixement i que l'ideal seria que "el sistema econòmic capitalista que tenen, com aquí, superi la seva crisi i tot torni a la normalitat". Per l'autor, aquesta "normalitat" aplaudida per gent que se suposa d'esquerres o, si més no, d'una determinada esquerra, suposa una renúncia a un dels postulats clàssics de les esquerres, del que s'entendria per revolució: "la transformació profunda de les estructures econòmiques i polítiques", no perquè es pugui mantenir intacte "l'estat del benestar" o sigui "la Societat de Consum”. Explica, també, que es manté el mite de l'etern creixement, anomenat ara "desenvolupament sostenible". Considera que s'ha deixat d'enfrontar la injustícia planetària que mantenia i manté en la misèria a la majoria de la humanitat. De postre s'ha tancat els ulls, també, a la insostenibilitat mediambiental de tant creixement, de tant desenvolupament. Justament, ara, quan, cada cop més veus reclamen el Decreixement (el decreixement és saber aturar-se i canviar el rumb en el moment que hem arribat massa lluny. És escollir la simplicitat quan s'evidencia que l'abundancia no ens fa feliços), el fet d'aprendre a viure amb menys, el donar passes clares enrere en nocives costums de consumir que ho són a nivell ecològic però també polític i humà. Afirma, també, que, avui, quan el sistema econòmic està dèbil i trontolla a causa de la crisi, no sembla que l'objectiu de l'esquerra sigui el d'aprofitar l'avinentesa per acabar amb ell i assentar les bases de quelcom més just i raonable. Ans al contrari, sembla que es tracti de mantenir intactes les condicions materials de vida de la "ciutadania" i si la cosa empitjora, s'arriba a l'extrem de posar-nos al costat dels poderosos per tal de, colze a colze, superar la crisi el més aviat possible i retornar al camí del creixement, com Islàndia.
Si ho voleu, llegiu l'article i ho veureu més clar.
Crec que podríem discutir sobre utopies, pragmatismes, etc. i, a més, com deia abans, el cas d'Islàndia no deixa de ser una forma atípica d'enfrontar la crisi, no és casual que no n'aparegui quasi res en els mitjans de comunicació, però el que és cert és que "l'esquerra" s'ha empantanegat en el sistema i ha perdut el nord. Potser no és pot fer altra cosa i, repeteixo, ja és molt, el que s'ha fet a Islàndia, però si oblidem que volem i a on volem anar, malament. Des d'aquest punt de vista, efectivament, el que ha passat a Islàndia no és, precisament, una revolució. Ja dic, potser no es pot fer massa més, però, si més no, no ens enganyem, retornar a la senda del creixement no era el nostre objectiu, i no canviem el significat de les paraules que, per a això, ja tenim les dretes que són expertes en apropiar-se-les. Comencem (o seguim) confonent els significats i acabem signant pactes socials.
