Repsol dicta la política exterior d'Espanya?

Gervasio Sánchez, el fotoperiodista amb arrels a Tarragona del que he parlat en altres ocasions en aquest blog, manté un blog, sumament lúcid, crític i recomanable, anomenat Los desastres de la guerra, amb motiu, evidentment, de l'admiració que manifesta per la figura de Francisco de Goya al que anomena "el mejor reportero de la historia" per la seva colecció de gravats de la guerra. Sentint-se en deute amb "el más genial de los pintores" i coincidint amb el bicentenari dels "Desastres de la guerra", Gervasio Sánchez reflexiona en el blog sobre els desastres actuals i sobre les conseqüències que pateixen les víctimes civils, l'"única verdad incuestionable de cualquier conflicto armado".

Tampoco

Esto es peor

Els dos darrers posts que apareixen en el blog, s'anomenen "Repsol dicta la política exterior de España (I) i Repsol dicta la política exterior de España (II)".

imatge d'una acció de denuncia a la Repsol a Tarragona

Algunes persones, amb força carinyo, d'altres amb menys, critiquen que critiqui determinats fenòmens basant-se en les meves contradiccions. Una de les crítiques, freqüent en el meu blog, va per la REPSOL. Troben contradictori que critiqui i alhora utilitzi combustible pel meu vehicle (llogat o deixat actualment) o que consulti la guia REPSOL per planificar un viatge. En el darrer -probablement registrat com a pecat mortal- fins i tot vaig repostar en una gasolinera d'aquesta companyia petroliera. A tot això, no puc dir quasi res. Insinuo que, en el mon en el qual m'ha tocat viure i que m'agradaria transformar, és molt difícil, per no dir impossible, viure exempt de contradiccions encara que lluiti per disminuir el nombre de les que m'afecten, que són moltes. Insinuo que, malgrat sentir-me còmplice, d'una o altra manera, amb les polítiques de, per exemple en aquest cas, la REPSOL; no és el mateix comprar gasolina, encara que, periodicament, em pugui afegir a boicots que, per altre banda, mai reïxen, que omplir-se les butxaques de qualsevol manera. En tot cas, afirmo, les meves contradiccions no m'haurien d'impedir dir les coses pel seu nom i tal com són.
Dit això, vull parlar dels dos posts de Gervasio Sanchez sobre la REPSOL (i, evidentment, sobre la pleitesia que el govern espanyol rendeix a la companyia).
En els posts, Gervasio Sánchez comenta els viatges que han efectuat el ministre d'Assumptes Exteriors, Miguel Angel Moratinos, i el president de Repsol YPF, Antonio Brufau, a Kazajstan, Uzbekistán, Turkmenistán, Guinea Ecuatorial, Venezuela o Líbia. Tots països amb grans reserves petrolíferes o de gas. Aprofitant els viatges, s'han signat convenis bilaterals i, com no, s'ha elogiat règims i governs que violen sistemàticament els drets humans. Gerva escriu "Los guardianes del izquierdismo de salón se atreven a promocionar a gobiernos infectos a cambio de llenar las alforjas de negocios redondos. El pragmatismo se ha instalado en el gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero. Vamos a desaprovechar nuestras oportunidades por unos simples zapatazos a la declaración universal? Ni hablar". En el primer dels dos posts, Gerva parla de Guinea Ecuatorial i comenta que produeix 400.000 barrils diaris de petroli, la qual cosa serviria perquè els seus habitants, amb una distribució equitativa de la riquesa, tinguessin un nivell de vida com el d'un europeu del sur. Enlloc d'això, la riquesa va a parar a mans de la mafia que controla el país des de fa 30 anys, mentre moren més nens menors de cinc anys que a Afganistan, un dels paisos més pobres del món.

Acaba l'article amb les següents línies: "Una lectora inquieta (espero que votante del PSOE) escribió una carta al director de un periódico con algunas preguntas que sacan los colores. ¿Apoyamos una de las dictaduras más atroces que hay en África? Sí señora, la apoyamos y la aplaudimos. ¿Por qué nuestros dirigentes se codean con dictadores como Obiang? Porque hace tiempo que se desentendieron de la ética y la moral. ¿Sabe Zapatero que la tasa de mortalidad infantil en Guinea es de las mayores de África? Claro que lo sabe, pero le es indiferente. ¿Sabe que el PIB es similar al español, pero la mayoría de habitantes sólo disponen de un euro al día para su sustento? Lo sabe, pero los negocios de Repsol y de otras empresas (Gas Natural, Unión Fenosa y hasta las constructoras de Francisco Hernando, alias Paco el Pocero) no entienden de sentimentalismos".

El segon post tracta dels viatges a la resta de paisos, comentant també la seva trista relació amb el respecte pels drets humans. Un fragment del post diu: "Una mesa muy querida porque recuerda la última cena con el periodista Miguel Gil, muerto en una emboscada dos días después en mayo de 2000. Tres comensales en un país africano. Un misionero valiente, un alto directivo de Repsol y quien esto suscribe.

La cena se la come una fuerte discusión. “Trabajé en el departamento de Petén en Guatemala entre 1978 y 1982”, explica el directivo. “En los años de las masacres y de las desapariciones forzosas”, indico dando por supuesto que se trata de datos históricos incuestionables. “Son calumnias, propaganda comunista. El petróleo ha traído riqueza a Guatemala”, responde sin respirar.

La tensión se instala para el resto de la noche. Según su opinión, los asesinatos en masa de indígenas son una invención. El enriquecimiento de los militares, una entelequia. Y Repsol es casi una Ong porque se dedica a hacer prospecciones a fondo perdido.

Por supuesto ni la Chevron ni la Shell tiene nada que ver con los desastres en el delta del Niger. Los informes de Human Rights Watch, que acusan a ambas compañías de prestar sus helicópteros al ejército para asaltar aldeas y matar a sus pobladores, son puras calumnias.

Por si el alto directivo de Repsol, L.G., se pasa alguna vez por este escrito, señalaré las masacres ocurridas en el Petén mientras él vivía allí: El Naranjo, San Diego La Libertad, Los Josefinos, El Subín, Sayaaxché, Las Pozas, El Chaí, El Ocote, La Amistad, San Juan Dolores, Las Dos Erres.

39 Grande hazaña con muertos

En Las Dos Erres murieron 350 hombres, mujeres y niños entre el 5 y el 8 de diciembre de 1982. En 1995 se encontraron y se identificaron 162 cuerpos. 67 pertenecían a menores de 12 años. También en 1982 se produjo la masacre de Los Josefinos en donde fueron asesinados un centenar de campesinos. Los niños fueron estrellados contra vigas de hierro y las adolescentes violadas."

33 ¿que hay que hacer más?

"Los niños fueron estrellados contra vigas de hierro". Dono voltes, insanes, al cervell intentant comprendre com es deu fer per estabellar una criatura contra una viga de ferro. si els agafen pels peus o per les mans, o per un peu i una ma... quina força han d'aplicar perquè la criatura mori o, potser, no mori... si ploren o es remouen mentre els estabellen... Ostiiii! Sort que no té res a veure amb l'extracció de petroli.

Acaba el post, Gervasio Sánchez, amb aquestes paraules: "El petroleo hace el milagro de apaciguar las críticas, de suflar las proclamas más curiosas de las bocas más pecaminosas y de pisotear sin arcadas los derechos humanos. Ese és su poder y a él nos debemos. ¿Verdad señores Zapatero, Moratinos y Brufau?"

Recomano, vívament, que entreu al blog i que llegiu els dos posts però, evidentment, com a curiositat periodística perquè, com tothom sap, tot això, afortunadament, no té res a veure amb Tarragona; ni amb la refineria que hi ha a Tarragona; ni amb l'Ajuntament de Tarragona, que , donava un toc de serieta a l'espectacle de la Vuelta ciclista a España, tornem-hi amb el tot s'hi val per fer butxaca, muntant la paradeta sobre els Objetivos del Milenio de la ONU; ni amb una companyia petroliera que, a Tarragona, finança intervencions d'art efímer per la Part Alta, elements del seguici popular o les festes majors... Quina sort!

Repsol subvenciona l'"art efímer"

i les festes de Santa Tecla

Per a determinades comparatives de tipus estadístic, com les relacionades amb Guinea Ecuatorial, per exemple, podeu consultar les Dades estadístiques del PNUD (Programa de les Nacions Unides pel desenvolupament)

Dia internacional dels drets humans (3) - Sabino Ormazabal

El tercer, i darrer, post fa referència a la detenció de Sabino Ormazabal (us afegeixo una breu biografia), un dels encausats en el procès 18/98 i a la campanya per reconèixer aquesta persona com a pres de consciència per part d'Amnistia Internacional. Adjunto el manifest per signar i un vídeo sobre la detenció.


SABINO ORMAZABAL PRESO DE CONCIENCIA

Una vez hemos conocido la sentencia impuesta contra Sabino Ormazabal Elola, un grupo de personas que conocemos su compromiso con la noviolencia activa y su amplia trayectoria en los movimientos sociales, en la ecología y en el antimilitarismo, hemos querido formar un grupo de apoyo exigiendo su libertad ante las diversas instancias.

El conocido sumario 18/98 ha sido un procesamiento judicial de carácter político plagado de irregularidades que va llevar a la cárcel a al menos 46 personas. Personas a las que no se les ha garantizado sus derechos y sobre las que se ha utilizado una tesis jurídico-policial más que discutible.

Una de las piezas del sumario ha sido la elaborada contra la fundación Joxemi Zumalabe de la que Sabino es miembro. En dicha pieza es donde queda más clara la intencionalidad política del proceso judicial y en el caso de Sabino se personaliza, aún más, las incoherencias de un sumario que tenía la sentencia prefijada.

Creemos que la sentencia impuesta contra él se basa en una acusación absolutamente falsa. Como preso de conciencia que es, queremos apoyar a este militante de la noviolencia, comprometido con los derechos humanos, con la paz, con el medio ambiente y con tantas otras causas que siempre han caracterizado el quehacer, que ha sido encarcelado bajo la cínica acusación de colaborar con banda armada.

Entre otras iniciativas, hemos puesto en marcha una campaña para que Amnistía Internacional reconozca a Sabino Ormazabal preso de conciencia.

Las personas que quieran apoyar publicamente esta iniciativa pueden hacerlo enviando un mensaje a sabinoaskatu@gmail.com.

Sabino ORMAZABAL ELOLA

(Donostia, 1953)

Ecologista, pare de dos fills, membre del Patronat de la Fundació Joxemi Zumalabe, que durant set anys va treballar a Victorio Luzuriaga de Pasaia. Actualment, prepara una història sobre els moviments socials a Euskadi, projecte pel qual va demanar l’excedència al diari ‘Gara’, on era el cap de la secció d’Opinió. Va ser membre dels comitès antinuclears i d’Eguzki, així com d’altres col·lectius culturals. És autor de diferents estudis sobre la història de l’ecologisme i la desobediencia civil. Durant deu anys, va ser l’impulsor de l’històric suplement d’ecologia “Ingurugiroa” del diari ‘Egin’.

El 5 d’octubre del 2000 va ser detingut amb vuit persones més en un operatiu coordinat pel jutge Baltasar Garzón, sota l’acusació de que la fundació Joxemi Zumalabe “està subordinada a l’estratègia político-militar d’ETA-Ekin”. Està encausat a l’espera de judici al sumari 18/98, on ja són 68 les persones imputades per diferents causes.

En una carta tramesa des de la presó de Soto del Real (Madrid), Sabino escrivia: “...es tracta de no deixar camins de rebel·lia no violents, massius i populars que permetin que es tanqui el conflicte basc en la seva vessant violenta. I això és terrible. Es vol segar la gespa perquè no cuallin pràctiques de desobediència civil i deixar la confrontació violenta sense alternatives... Es preten criminalitzar les idees, la llibertat de pensament, de reunió, de militància social”.

Acaba de publicar “Un mapa (inacabado) del sufrimiento” (Manu Robles-Arangiz Institutua, 2003), una recopilació de dades sobre la violència, les violacions de drets humans, les agressions a les llibertats i el patiment de les víctimes dels darrers 30 anys de conflicte a Euskal Herria.

Dia internacional dels drets humans (2) - 18/98

El segon post d'aquest 10 de desembre, dia internacional dels drets humans, va sobre el judici conegut com a 18/98 en relació al qual reprodueixo un escrit de la Xarxa per la llibertat i el diàleg així com una notícia sobre l'informe internacional, demanat per govern basc, que titlla d’inconstitucionals els tancaments dels diaris Egin i Egunkaria.

"La Red por las Libertades y el Dialogo considera inadmisibles las brutales condenas recaídas sobre ciudadanas y ciudadanos vascos, por su presunta pertenencia o colaboración con organización terrorista, que no está basada en hechos concretos, sino en supuestas conexiones por el hecho de ejercer la libertad de opinión y asociación.

La tramitación del macro-sumario 18/98 ha estado llena de irregularidades desde su fase de instrucción, cambiando la garantista presunción de inocencia por la presunción de culpabilidad. La vista oral, que ha durado casi 18 meses, y que ha significado un castigo añadido para los procesados, no ha estado exenta tampoco de numerosos defectos que han provocado indefensión, como a lo largo de la misma ha sido denunciado.

La conclusión del proceso tenía que estar en consonancia con todo lo visto anteriormente; y así, en lugar de citar a los procesados para darles a conocer la sentencia, se ha producido una redada injustificada, con la detención de todos y cada uno de los condenados, sin que previamente hayan podido conocer su condena, que todavía no se ha hecho pública.

Lo que hemos conocido a través de los medios de comunicación es que el tribunal, incluso, ha aumentado las penas solicitadas por el fiscal, al calor del clima político-social creado tras la rechazable ruptura del alto el fuego de ETA, lo que constituye un hecho insólito. Estas condenas, no por hechos considerados delictivos (como podría ser un atentado), sino por supuestas coincidencias estratégicas, sientan un precedente sobre la figura delictiva del "entorno de organización terrorista". A partir de este proceso, cualquier persona u organización que tenga coincidencias con planteamientos de alguna organización considerada delictiva, automáticamente podrá ser procesada y condenada.

La conclusión del proceso 18/98 es la muestra del alarmante recorte de las libertades que se está produciendo en nuestro país, al haber sido condenados, a largos años de cárcel, a personas por el simple hecho de haber ejercido su derecho de expresión y asociación, (y no por la comisión de posibles actos delictivos, que no figuran en ninguno de los miles de folios del sumario). Si a esto sumamos la legislación excepcional, y su aplicación no menos excepcional (como la terrorista, y la ley de Partidos), podemos afirmar que se está poniendo en juego el sistema de libertades y derechos que tímida e incompletamente se restauró tras la muerte del dictador.

No es sólo la actividad violenta de ETA la que se trata de perseguir y castigar. Se está persiguiendo el derecho de opinión, expresión y organización, de todas aquellas personas y grupos que no interesan al poder económico y político. Y esto no sólo sucede en Euskadi, sino que se está extendiendo a toda la geografía española. Si ETA mata a una persona, se trata de un acto terrorista. Si un nazi mata a un antifascista en Madrid, se trata de una pelea entre tribus urbanas, convirtiendo al entorno de la víctima en más peligroso que el de su verdugo. Esta es la situación en la que tratan de meter a todos los que actúan para acabar con las injusticias y desigualdades de esta sociedad. Serán acusados de violentos y terroristas, aunque estén comprometidos en acciones de no-violencia, como ha ocurrido con algunos de los condenados del 18/98.

Seguimos convencidos de que el llamado conflicto vasco sólo se podrá superar con diálogo y negociación. Ni la vulneración de derechos y libertades, ni las condenas injustas, ni la violencia sin sentido de ETA (que, según las noticias, ha vuelto a causar dos víctimas, una de ellas mortal), acercarán la necesaria paz que exige la sociedad de Euskal Herría y del resto del Estado.

Ante esta situación los movimientos sociales y políticos estamos llamados a actuar. Se está cuestionando el ejercicio de la libertad y la posibilidad de luchar. Y hoy más que nunca hay que recordar aquellos versos de Brecht, que podríamos actualizar de esta manera: "Fueron a por un abertzale, y no me afectaba; fueron a por un anti-fascista, y no me afectaba.."

Por la Paz y el Dialogo, en nuestro nombre sí.
Madrid, 1 de diciembre de 2007"

La notícia sobre l'informe inernacional:

Un informe internacional titlla d’inconstitucionals els tancaments dels diaris Egin i Egunkaria

Un informe elaborat per quatre juristes internacionals ha arribat a la conclusió que el tancament dels mitjans de comunicació Egin, Egin Irratia i Euskaldunon Egunkaria és inconstitucional, segons una informació publicada pel diari digital Eldebat.cat. L’informe, elaborat pels professors de dret Juan Luis Gómez Colomer (Universitat de Castelló); Kai Ambos (Universitat de Göttingen); Luis P. Salas Calero (Universitat Internacional de Florida); i John Vervaele (Universitat d’Utrecht), exposa que el tancament d’aquests mitjans vulnera l’article 20 de la Constitució espanyola i els articles 10 i 15 del Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH).

El treball, elaborat a instàncies de la Direcció de Drets Humans de la Conselleria de Justícia del Govern basc, especifica que la llibertat d’expressió és un dret fonamental que està emparat tant per la Constitució espanyola (en el seu article 20) com pel CEDH. El tancament, a banda de ser una mesura «desproporcionada i innecessària», es considera un atac intolerable perquè sacrifica el dret a la llibertat d’expressió tant en l’àmbit individual com en el col·lectiu i vulnera el dret a rebre informació i a conèixer l’expressió del pensament aliè.

La mesura adoptada per la Justícia espanyola, segons els quatre juristes que signen l’estudi, està fora de la legalitat, perquè la Constitució només preveu la suspensió del dret a la llibertat d’expressió en casos d’estat d’excepció, però no pas en els de terrorisme. El diari Egin, i la seva emissora Egin Irratia, van ser clausurats pel magistrat de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón l’any 1998. Poc després, va aparèixer Gara, per omplir el buit informatiu dins l’esquerra abertzale. Egunkaria va ser tancat pel jutge Juan del Olmo l’any 2003 i va ser substituït per Berria.

10 de desembre: Dia Internacional dels Drets Humans (1)

Tal dia com avui, l'any 1948, l'Assemblea General de les Nacions Unides adoptà la declaració universal dels drets humans i l'any 1950 invità estats i organitzacions a observar l'1 de desembre com a dia internacional dels drets humans. Com que crec que estem lluny d'assolir el respecte a aquesta declaració m'afegeixo a la commemoració amb tres posts seguits. El primer es refereix a una declaració d'Amnistia Internacional feta pública el 10 de desembre de l'any passat:

Madrid.- En el Dia Internacional dels Drets Humans (2006), la Secretària General de l’organització, Irene Khan, va reclamar a governs, organitzacions internacionals, nacionals i locals, a empreses i a representants de la societat civil la necessitat d’un “lideratge amb principis” basat en les normes internacionals de drets humans, per plantar cara a la situació que es viu a molts llocs del món.

“Quan els líders mundials van adoptar el 10 de desembre de 1948 la Declaració de Drets Humans, van mostrar un veritable lideratge. Lamentablement, els líders d’avui no tenen tan bon currículum. Els esdeveniments dels últims anys en l’àmbit mundial ens alerten que s’ha estès un lideratge sense principis dins l’agenda del qual no tenen cabuda els drets humans. Quan es tracta de rendir comptes de la manera en què els líders mundials defensen els drets de les persones, la distància entre el que s’ha dit i el que s’ha fet és massa gran”, ha dit Irene Khan.

Tendències en drets humans avui

En un informe fet públic el 10 de desembre de 2006, “Tendències i preocupacions globals avui”, Amnistia Internacional resumeix les tendències i preocupacions globals que aombren el panorama dels drets humans i que no apareixen amb la prioritat necessària en les agendes dels líders mundials.

• L’atac frontal als drets humans en “la Guerra contra el Terror”: Durant els últims cinc anys, Amnistia Internacional ha denunciat com en aquesta “guerra”, liderada pels Estats Units, s’han soscavat greument els drets humans en nom de la seguretat. Els aspectes més preocupants són:

- L’ús reconegut de la tortura, pràctica prohibida des de feia temps per la comunitat de nacions.
- L’increment en la retallada de llibertats civils per part d’alguns governs. Entre elles, per exemple, la llibertat d’expressió
- L’augment important en despeses militars, fet que allunya qualsevol possibilitat d’eradicar la pobresa i arribar a els Objectius de Desenvolupament del Mil•lenni.

• Els atacs cada vegada més generalitzats contra la població civil en els conflictes bèl•lics: Malgrat que hi ha hagut una reducció en el nombre de conflictes armats, la població civil n’és la principal afectada (Sudan, Israel, Líban, Territoris Ocupats, ús de menors soldats…)

• La violència contra les dones segueix sent la violació dels drets humans més estesa i més impune a tot el món, i és la causa directa de la mort de milers de dones cada any.

Altres preocupacions globals en drets humans

Més enllà d’aquestes tendències, Amnistia Internacional va ressaltar l’atenció prioritària que mereixen altres qüestions de drets humans actualment:

• Refugi, asil i immigració

• Pena de mort

• Llibertat d’expressió

• Defensors i defensores dels drets humans

• Comerç internacional d’armes encara està fora de control