Whatch out, the world is not behind you ("Atenció, el món no és darrera teu"

Ahir al vespre vam anar a Barcelona, al Teatre Lliure, a veure The Deer House (la casa dels cèrvols) de Jan Lauwers & Needcompany.
El títol del post és una frase de la cançó Sunday Morning (1966) de Velvet Underground que a l'obra apareix en diferents ocasions com a grafitti pintat en un mur en algun lloc del món.

exterior del Teatre Lliure amb una lluna preciosa

Vaig al·lucinar. Durant dues hores, vaig assistir (des de la fila 4) a un collage de text, interpretació, dansa, música... llarg i complexe, però tan ben lligat i executat que et té enganxat a la butaca intentant no perdre't res del que passa a l'escenari, que és molt (més, tenint en compte que els diàlegs són en francès, anglès i neerlandès i que, per tant, hi ha subtítols en català).

A partir de la recerca d'un germà mort, fotoperiodista de guerra, d'una de les actrius d'un grup de teatre, anirem a parar a la casa dels cérvols on viu una família "desarticulada que cria cérvols i troba en la quotidianitat l'única arma contra la catàstrofe". Allí apareixerà el germà que, per salvar la filla, ha mort la seva mare, al seu torn filla de la matriarca i dona d'un dels membres de la família que matarà el periodista i, més tard, també morirà. La petita filla salvada és suïcidarà... Una de les múltiples possibles històries que s'enfilen i desenfilen sobre l'escenari.

Al voltant d'aquestes històries una profunda reflexió sobre la mort, la guerra, el paper dels mitjans de comunicació en les guerres... Una mena de tragèdia que determinades pinzellades d'humor (o d'absurd) eviten que caigui en un dramatisme exagerat, malgrat la desesperança que destil·la l'obra i que tan sols es trencarà al final quan tothom (vius i morts, perquè els morts segueixen presents parlant i actuant amb els vius) cantin una cançó coral en la que es diuen coses com "som gent petita amb un gran cor". En el programa de ma que es repartia en el teatre es diu el següent:
<Som éssers metafísics en la mesura que ens travessa la tragèdia, en la mesura que sabem que el nostre ésser és un ésser que es perd tot sol, que ja no troba el camí. Sabem que l'estat del nostre ser és inevitablement un estat de pèrdua. L'ésser-perdut és una dimensió que determina, més profundament del que podríem pensar inicialment, l'ésser-humà" escriu el filòsof William Desmond. O, per expressar-ho amb les paraules de la Song of The Melting Man "There I was and then I was gone / It could have been better / What went so wrong?". ("Jo era allà i després me'n vaig anar. Podria haver estat millor... Que va anar tan malament?"). No hi ha resposta a aquesta pregunta. Només podem compartir-la entre tots i intentar construir la casa dels cèrvols el més sòlida possible. Vet aquí tot l'art.>>

Us deixo amb el trailer de la representació:

Perquè no us despisteu amb les meves explicacions afegeixo una "crítica", si més no, més clara.