cap de setmana: Objecció Fiscal i Teatre

Com hem fet altres anys i en el marc de la campanya d'objecció fiscal a la despesa militar, dissabte hi va haver lliurament col·lectiu de declaracions d'IRPF amb objecció fiscal. Una desena d'activistes de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau es van trobar davant d'Hisenda, posteriorment van baixar fins la subdelegació de govern per lliurar els escrits en els quals comuniquem la nostra objecció i dels quals n'adjuntarem una còpia als impresos de la declaració junt amb el justificant d'haver efectuat el pagament de la quantitat deduïda de despeses militars i abonada a algun col·lectiu pacifista, antimilitarista i/o que treballa per la pau i els drets humans o, simplement, per objectius més socials que els militars.

foto Marc del Jesús

Com en altres ocasions, la policia (en aquest cas els mossos d'esquadra) van identificar els/les activistes.

foto Marc del Jesús

diumenge a la tarda, per altra banda, la companyia de Teatre popular TeclaSmit va presentar Breus de Teatre.

Yolanda Moya, Isabel Bitria i Cinta Ramón en el breu La Nova. Text i direcció de Sergi Xirinachs.
Fotografia Núria Gondolbeu

Què és Breus de Teatre?

Una activitat promoguda pel col·lectiu Tecla Smit. Per ara es tracta d’una primera experiència, interna, un taller, amb intenció de fer-ne la propera edició oberta al país. Hi ha el propòsit de consolidar-la de manera estable, anual.

Es pretenia instaurar una Mostra de Teatre Breu, essencialment de creació. 1a Mostra a Tarragona.

Teatre no professional.

A l’entorn de la Mostra: tallers d’escriptura i dramatúrgia, i posada en escena-direcció.

Teatre en les diverses facetes: text, objectes, cos...

Montse Sans i Isabel Sans en el breu La culebrilla. Text i direcció de Pau Gavaldà.
Fotografia Núria Gondolbeu

Per què teatre breu?

Doncs perquè fa possible, amb molta facilitat, inventar una escena, provar un esquetx, experimentar un diàleg, assajar un mini-drama. Una manera d’estimular la creació. De perdre la por a inventar. De perdre la por a posar en escena i experimentar, tot equivocant-se. De viure el teatre en tota la seva dimensió. Una experiència innovadora per a la qual veiem un futur intens.

Esperonats per l’interès de bona part dels membres del col·lectiu no sols per fer d’actors sinó també d’inventar teatre i saber-lo posa en escena, ens vam animar a engegar aquesta activitat innovadora: “Qui vol inventar teatre?”, “Qui vol posar-lo en escena?”… I aquí el tenim! Un autèntic taller de creació i experimentació.

Tecla&Smit i El Magatzem: Felicitats!

Dijous vaig poder gaudir de la lectura dramatitzada de texts de l'Idiota. Em va agradar , especialment algunes parts, si bé cal tenir en compte que és una mica complexa i té la seva dificultat. Us en deixo algunes fotos del Josep Maria Amenós:

Dissabte vaig gaudir de Dubbing's flyer. Força original i amb un treball notable. A més de la interpretació, va acompanyar força la música en directe i el vestuari, entre d'altres aspectes.

Us en deixo una breu sinopsi i la notícia d'El Punt d'avui:

Whatch out, the world is not behind you ("Atenció, el món no és darrera teu"

Ahir al vespre vam anar a Barcelona, al Teatre Lliure, a veure The Deer House (la casa dels cèrvols) de Jan Lauwers & Needcompany.
El títol del post és una frase de la cançó Sunday Morning (1966) de Velvet Underground que a l'obra apareix en diferents ocasions com a grafitti pintat en un mur en algun lloc del món.

exterior del Teatre Lliure amb una lluna preciosa

Vaig al·lucinar. Durant dues hores, vaig assistir (des de la fila 4) a un collage de text, interpretació, dansa, música... llarg i complexe, però tan ben lligat i executat que et té enganxat a la butaca intentant no perdre't res del que passa a l'escenari, que és molt (més, tenint en compte que els diàlegs són en francès, anglès i neerlandès i que, per tant, hi ha subtítols en català).

A partir de la recerca d'un germà mort, fotoperiodista de guerra, d'una de les actrius d'un grup de teatre, anirem a parar a la casa dels cérvols on viu una família "desarticulada que cria cérvols i troba en la quotidianitat l'única arma contra la catàstrofe". Allí apareixerà el germà que, per salvar la filla, ha mort la seva mare, al seu torn filla de la matriarca i dona d'un dels membres de la família que matarà el periodista i, més tard, també morirà. La petita filla salvada és suïcidarà... Una de les múltiples possibles històries que s'enfilen i desenfilen sobre l'escenari.

Al voltant d'aquestes històries una profunda reflexió sobre la mort, la guerra, el paper dels mitjans de comunicació en les guerres... Una mena de tragèdia que determinades pinzellades d'humor (o d'absurd) eviten que caigui en un dramatisme exagerat, malgrat la desesperança que destil·la l'obra i que tan sols es trencarà al final quan tothom (vius i morts, perquè els morts segueixen presents parlant i actuant amb els vius) cantin una cançó coral en la que es diuen coses com "som gent petita amb un gran cor". En el programa de ma que es repartia en el teatre es diu el següent:
<Som éssers metafísics en la mesura que ens travessa la tragèdia, en la mesura que sabem que el nostre ésser és un ésser que es perd tot sol, que ja no troba el camí. Sabem que l'estat del nostre ser és inevitablement un estat de pèrdua. L'ésser-perdut és una dimensió que determina, més profundament del que podríem pensar inicialment, l'ésser-humà" escriu el filòsof William Desmond. O, per expressar-ho amb les paraules de la Song of The Melting Man "There I was and then I was gone / It could have been better / What went so wrong?". ("Jo era allà i després me'n vaig anar. Podria haver estat millor... Que va anar tan malament?"). No hi ha resposta a aquesta pregunta. Només podem compartir-la entre tots i intentar construir la casa dels cèrvols el més sòlida possible. Vet aquí tot l'art.>>

Us deixo amb el trailer de la representació:

Perquè no us despisteu amb les meves explicacions afegeixo una "crítica", si més no, més clara.

Ich habe gelebt und geliebt: Viure i estimar!

Apuntava, fa poc, alguna coseta i deia que en faria un article. Bé, doncs ja l'he fet. I, un cop fet, a banda de publicar-lo en diferents llocs el penjo al blog, com no. Per cert, a l'hora dels agraiments m'he deixat els que, simplement, són amics, aquells/es amb qui tan sols ens veiem per fer un cervesa de tant en tant o quan volem copmartir quelcom bo o un mal tràngol. Petons, també, per ells/es (ja saben qui son).
També, per cert, ací, dissimuladets, poso alguns enllaços a fotos d'assaigs de Virus, Mongetes fregides i, més llunyà, Invasió subtil. Les fotos són de Marc Gavaldà o de Pau Gavaldà.

Anem doncs, a l'article:

Fa uns dies vam estrenar Virus, una obra de teatre en què he compartit temps, assaigs, il•lusions... amb altres persones. Divendres una nova estrena, més tranquil•la de públic, Mongetes fregides. Ambdues m’han deixat molt bon regust i l’experiència m’ha fet pensar en altres coses.
Fa dies, llegia El somni més dolç de Doris Lessing. En un passatge en què la Júlia, en un moment de tristesa, entra a l’habitació de la Sylvia, la contempla mentre dorm il•luminada per la lluna i els pensaments li porten la seva pròpia vida a la ment, conclou així: “Ich habe gelebt und geliebt, mormolava, el fragment d’Schiller que encara recordava seixanta-cinc anys després, tot i que era una pregunta: He viscut i estimat?”. Cony! Quina frase! Quina reflexió (la putada ve com la resposta sigui negativa). De l’estil d’una, una altre, també d’Schiller, “he gaudit de la felicitat que pot proporcionar el món: he estimat”. Ambdues (més els pensaments que s’hi associen) em porten (malgrat la meva apostasia) a un fragment de la 1a epístola de Sant Pau als corintis:
“Si jo parlés les llengües dels homes i dels àngels, però no estimés, seria com la campana que toca o el címbal que dringa. 2 I, si tingués el do de profecia i sabés tots els misteris i tota la ciència, si tingués la fe ben íntegra fins a fer canviar de lloc les muntanyes, però no estimés, no seria res. 3 I, si distribuís tots els meus béns entre els pobres, si oferís el meu cos perquè el foc em consumís, però no estimés, de res no em serviria”.
On vull anar a parar? Endrecem! No pretenc parlar de la meva vida sinó d’uns pensaments però em temo que sense unes dades prèvies, una mica massa extenses, no sabreu de què parlo (si fos posible, demanaria que un cop llegit el resultat oblideu les referències a la meva persona).
A finals del 2006 em van detectar un càncer i vaig haver de passar per dues intervencions, quimioteràpia, etc. Si fa o no fa, com moltes altres persones. Ara sembla que la cosa està en vies de superació i, després d’un any i mig de baixa torno a treballar..
Després de l’experiència algunes persones em preguntaven si veia les coses de forma diferent i, francament, havia de contestar que no massa, que més aviat les veia de forma semblant. Malgrat això, poc a poc, va guanyant força una sensació, cada cop més potent, de que hi ha hagut canvis. Una impressió, una sensació, subtil però clara.
En tot aquest temps no he deixat d’estar actiu. No he pogut mantenir el ritme d’una jornada laboral però he mantingut -a estones i, evidentment, en funció dels ritmes de la malaltia i el tractament- força activitat.
Ara, treballo. Segueixo amb les activitats relacionades amb la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau.

Formo part d’una companyia de teatre (encara que tingui dubtes de si del que jo faig se’n pot dir teatre), formo part de la Junta d’una Associació de Veïns, d’una cooperativa de consum, del Consell editorial d’un mitjà de comunicació, de la corresponsalia d’un altre, etc. Vaig una mica cansat i amb son però, cada cop tinc més clara la presencia de la sensació que us comentava (esperem que no sigui tema psiquiàtric).
Aquesta sensació em fa pensar, principalment, en que soc un privilegiat i, per altra banda, en què, a més de la solidaritat, la resistència, la lucidesa, l’activisme, l’afany de transformació social... etc. hi ha un component imprescindible: l’amor (o si voleu, el carinyo, l’estimació).
Em sento privilegiat pel fet de seguir ací, perquè em puc guanyar la vida fent coses que m’agraden i, encara, m’il•lusionen, perquè això del teatre es divertíssim, perquè, malgrat força dubtes, participo en projectes vinculats als moviments socials amb perspectives de transformació social, per dir-ho d’alguna manera... i en tot això hi poso temps, possiblement, més del que em convé, però, alhora tinc la certesa (i això és important) que si en algun moment he de fer un stop, el puc fer i em quedaré tan ample. Malgrat el volum de la feina i els projectes, malgrat els terminis.
Tot això, i ho he deixat, fins ara, fora expressament per poder enllaçar amb l’altra idea, no ho faig sol. Ho faig amb altres persones. I, en general, em sento embolcallat d’estimació. Moltes de les coses que he fet o faig, o per les que he passat i passo (que no sempre es pot triar) m’ensenyen coses i, en general, d’unes més que d’altres, en gaudeixo. Gràcies a la relació amb totes les persones que hi tenen a veure.
Amb unes, aquesta sensació, que, tot sigui dit, no es nova, potser ara en soc més conscient, fa que em senti capaç de posar-me davant l’stand de l’exèrcit i abocar-me pintura vermella per sobre.

Amb d’altres potser no ens coneixem tant o no ens tenim tanta confiança, però, amb totes, em sento estimat. Per superar, si més no de moment, la malaltia ha influït, força (quasi, del tot) la medecina, però, per poc que sigui (un 0,0000ics per 1000 si voleu) també ha influït aquest embolcallament de la gent que m’envolta i amb la que, en diferents mesures, comparteixo coses.
Gent de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau, gent de La Colomera,

gent de la Cooperativa de consum ecològic, gent de la Plataforma Salvem la Platja Llarga, gent de la feina, gent de la Tecla & Smith,

gent de la Directa, família... estic encantat de compartir utopies amb alguns/nes i, si més no, de compartir estimació o amor, amb quasi tothom, o sigui allò que, finalment, importa: viure i estimar!

El subtil virus de Tecla Smit

Després de parlar amb algunes persones que van veure Virus veig que la "moraleja" de l'obra no va quedar mnassa clara. Bé, de fet, ni la moraleja, ni l'argument, ni res. Aquest matí he sentit una versió delirant sobre l'obra. Curiosament, l'altre dia, un "ínclito" poeta local (encara que de fama universal com és de suposar), feia un article memorable. Fa temps vaig llegir un article seu que no em va agradar gens (ho sento, Juan) i aquest cop la cosa ha canviat.

No sé si Juan ha estat molt encertat o no parlant de l'obra . En tot cas, com diu la dita "si non e vero, e ben trobato" i, a més, a mi m'agrada.

El dissabte dia 14 de juny es va estrenar al Magatzem l’obra teatral Virus, ignició, 12:30, títol inquietant i enigmàtic. L’obra original, una comèdia de Sergi Xirinacs, escrita només per a cinc actors, va rebre el Premi Municipal de Mallorca l’any 2007. Ara, oportunament ampliada en personatges i en diàlegs, també ha crescut en temps de representació i en complexitat. Presenta una comèdia dividida no en tres actes, sinó —i això és important— en tres parts. La diferència potser exigeix un breu comentari: La successió de la trama en actes disposa l’avanç de l’obra i acompanya l’espectador cap un final més o menys anticipat i, per tant, previsible o, almenys, abordable. Ara bé, la seqüència en diferents parts o episodis argumentals no predisposa l’espectador cap a un final determinat, sinó que acumula nous elements dramàtics que s’allunyen dels que l’espectador tal vegada havia previst o que, fins i tot, semblen aliens a l’avanç general de la trama.

En definitiva, les tres parts de l’obra, “Passaport”, “Can Beiras” i “Virus” (títols divertidament presentats al llarg de l’obra per un personatge que fa el paper de teló), susciten en l’espectador tres peces diferents que estan connectades entre si d’una manera subtil. I aquí s’obre la qualitat essencial d’aquesta obra de títol en alarmant enumeració caòtica, Virus, ignició, 12:30. L’espectador ha de participar-hi activament, però no, afortunadament, pel mètode insolent d’obligar-lo a pujar a l’escenari. En aquesta obra l’espectador ha de participar-hi activament des d’una perspectiva exclusivament racional. Ha de discernir els elements que connecten les tres parts, ha de descobrir les subtils línies que conviuen entre els episodis argumentals i passen de l’un a l’altre, ha de copsar els enllaços que animen i equilibren la convivència entre les parts.

Cal ara explicar breument el contingut de cadascun dels episodis, en què el humor n’és peça indissociable. “Passaport” presenta dues escenes, la primera té lloc a la cua del carnet d’identitat i la segona a la comissaria de policia. “Can Beiras” recull els monòlegs d’algunes actrius mentre assagen. Finalment, “Virus” mostra un judici, les intervencions de l’acusació, la defensa, els testimonis i el jutge davant d’un cas que és fa difícil d’esbrinar si és d’estafa, d’extorsió o de terrorisme.

Virus, ignició, 12:30 també conté un altre element decisiu, un segon diàleg subtil amb l’espectador: Un grup d’actors interpreta un grup d’actors que assagen una obra de teatre; és a dir, els actors fan d’actors a la vegada que fan de personatges. Es tracta, és clar, del teatre dins del teatre, una lleugera inquietud en moviment interior que exigeix a l’espectador un distanciament, ja que ha d’acceptar a cada moment que això que té al davant és teatre, ni més ni menys que teatre. Al final de l’obra una actriu és jutjada per un delicte d’extorsió a càrrecs públics mitjançant un dispositiu informàtic. Només és teatre, és clar, però, a la vida real, ¿no és, en definitiva, una representació teatral l’execució d’un delicte d’extorsió o d’estafa?

La comèdia Virus, ignició, 12:30 també serveix per fer la presentació a l’escenari del grup Tecla Smit Teatre Popular, actrius i actors que aconsegueixen fer creïble, una vegada més, que el teatre forma part de la vida i que la vida és una forma de teatre.

Juan González Soto

15 de juny de 2008

VIRUS. 12:30 Ignició

Aquest dissabte, a més de la Festa del Comerç Just, de la que parlo en el post anterior, hi va haver teiatro. A la Sala El Magatzem es va representar Virus. 12:30 Ignició,

La cosa va anar força be. Jo, si més no, m'ho he passat de conya.
Us deixo una mica d'informació al respecte i un parell de fotos (una li dedico al mossen, va per tú ;-)

VIRUS (12'30: IGNICIÓ)
Sinopsi.
Un representant del col.lectiu local de teatre popular (aficionats) fa cap a judici perquè la companyia està muntant una obra de teatre que representa que una companyia de teatre aficionat va a judici perquè està muntant una obra on s'extorsiona prohoms locals i càrrecs públics, tots ells embolicats en el negoci de les urbanitzacions, mitjançant un dispositiu informàtic per penetrar en els comptes corrents dels il.lustres. (Sembla possible que algun actor espavilat hagi executat aquest virus de debò).
L'Obra.
Es tracta d'una comèdia dividida en tres parts, escrites cada una en un estil diferent. Cada part té la seva autonomia però lliga amb les altres tres en la idea genèrica de l'obra.
PASSAPORT: succeeix a la cua del carnet (ara, feliçment, tema històric), i a la comissaria. CAN BEIRAS: monòlegs d'algunes actrius durant l'assaig;
VIRUS: el judici.
L'obra original, premi Teatre Principal de Mallorca 2007, amb títol IGNICIÓ, està escrita per a un màxim de cinc actors. Ara la presentem, en versió del propi autor, amb tarannà de farsa i per a quinze intèrprets.
Intèrprets:
(ordre d’aparició) Pau Gavaldà, Marta Cervantes, Agnès Martí, Cinta Ramón, Marcel Ferré, Josep Mª Yago, Arga Sentís, Mònica Ors, Núria Gondolbeu, Ramon Llop, Montse Sans, Isabel Bítria, Esteve Masalles.
Autor: Sergi Xirinacs
Parida escènica: Jon Smit.
Equip direcció artística: Jon Smit, Teresa Valls.
Disseny gràfic imatge.... + cartelleria: Pau Gavaldà + XXPPTT
Disseny base escenografia + realització: Lluís Miquel i Prats + SIGNO

Aquesta és la foto (de Marc Gavaldà) que li dedico al mossen- No hi ha top less però hi ha força intringulis :-)

Ah! i divendres, 20. a les 10 i a les 12 de la nit, Mongetes fregides !

VIRUS (Ignició 12:30)

Tatachin tatachan!!!
Com que no tinc feina, torno a fer teiatro ;-)

amb la companyia

El proper dissabte, 14 de juny, estrenem

VIRUS (12:30 ignició)

Del Xiri.

Una versió de l’obra IGNICIÓ, guanyadora del premi de textos dramàtics Teatre Principal de Mallorca 07.

Direcció, Jon Smit.

EN FAREM DUES FUNCIONS: A LES VUIT DEL VESPRE I A DOS QUARTS D'ONZE

Al Teatre El Magatzem

RESERVA D'ENTRADES al tel 977 211 148 deixar el nom, la sessió que voleu assistir, i un telèfon de contacte, per si hi ha alguna incidència

I el divendres, 20 de juny, dues funcions: 10 nit i 12 nit amb l'obra

MONGETES FREGIDES.

Tres peces curtes de Jon Smit:

“Mongetes fregides”, “Plat de sopa”, “Levógiros”.

Direcció, Xiri

Comediantes i comediants:

Marta Cervantes, Arga Sentís, Pau Gavaldà, Agnès Martí, Cinta Ramón, Txell Sànchez, Josep Mª Yago, Miki Villalba, Mònica Ors, Ramon Llop, Isabel Bitria, Marcel Ferré, Núria Gondolbeu, Montse Sans, Anna Plaza, Núria Cartañà, Teresa Valls, Esteve Masalles, Cristina Prats, Fèlix Àlvarez, Sergi Xirinacs.

Invasió subtil i altres contes de Pere Calders

Aquests dies m'he perdut alguna reunió i això, tan extraordinari i atípic, es deu al fet que una colla d'amics estem assajant, sota la direcció d'En Sergi Xirinachs i Teresa Valls, un recull de contes d'En Pere Calders. Invasió subtil, l'arbre domèstic, els catalans pel món, història natural, l'esperit guia, nit de pau i bones festes, cicle de terror i Quieta nit són els contes que desfilaran per l'escenari del Teatre Magatzem, demà, divendres, 21 de desembre, a les 20 hores. L'entrada es gratuïta i es poden retirar les invitacions a la biblioteca pública al carrer Fortuny, a Servicaixa o al teatre abans de la representació.

Esperem que tothom disfruti, si més no, com nosaltres hem disfrutat preparant-ho.