dissabte, 2 d’octubre de 2010

gira el mundo, gira...

Fa més d'un mes vam fer una paelleta (de postre uns pastissos boníssims i un porto de categoria recent portat de Lisboa)

una setmaneta més tard feia aquesta foto de casa. Havíem previst quedar-nos, ja, a dormir, però feia dies que em feia mal l'estómac, la cosa va empitjorar una mica i vam decidir anar a Urgències: pujada notable de bilirrubina i correm cap a Bellvitge.

obstrucció de vies biliars, endoscòpia i col·locació d'una pròtesi per pal·liar-ho, em toca l'1% de possibilitats xungues i malgrat el reeiximent de l'acció em cau una pancreatitis, després apareix febre... total un meset a l'hospital (crec que no hi havia estat mai tant de temps). Necessitava l'alta quasi per supervivència (malgrat el bon tracte rebut que agraeixo força).

El dia 30 em van donar l'alta i dilluns comencem un nou cicle de quimio.

abans de la pancreatitis hi havia ànims per fer broma (en aquest cas amb un pal que venia d'hematologia i que tenia com un volant). Després els ànims van quedar una mica tocats i no quedaven massa ganes de broma.

Em va tocar passar el dia de la vaga a l'hospital. Malgrat algun cartell, molt bo, com el de la foto, no em va causar massa bona impressió el seguiment de la vaga que es va fer (tot vist des de la parcialitat de l'habitació, tot sigui dit).


També em va tocar passar allí el segon aniversari de la relació amb la Mònica. Finalment té al·lèrgia als gats i, per tant, moltes ganes d'adoptar un gosset. Aquesta va ser una manera simpàtica de recordar ambdues coses.


Durant tot un mes no he pogut connectar-me al blog, ni al FB, ni de baixar emails (me n'he trobat un parell de milers). Ara ja estem a la nova casa i les possibilitats de connexió no han millorat massa. Les perspectives tampoc (Movistar em conserva el número de telèfon i me'l canvia d'ubicació gratuïtament en una vintena de dies però em quedo sense ADSL i l'he de tornar a contractar un cop fet el trasllat del telèfon. En total al voltant d'un mes. Els he dit que, de moment, no facin res perquè em sembla una passada i que em pensaré si canvio de companyia.

Força coses. Suposo que tot per bo, encara que, de tant en tant, costa una mica creure-ho (més quan la vida, tan maca ella, afegeix coses perquè no ens avorrim). Bé, en tot cas, us deixo amb un vídeo que veig relacionat amb tot això (és una mica "clàssic" :-) )

2 comentaris:

yraya ha dit...

Josep Maria
Vas de 'aventura en aventura', diuen que la vida en si és una aventura i si que és veritat.
Espero que la nova sessió de quimio, vagi bé.
Amb permís de la Mònica, t'envio una abraçada, és per tirar-li una mica de sal.

jaka ha dit...

Josep Maria, una abraçada molt gran i fins aviat,