dissabte, 27 de setembre del 2008

Presentació a Tarragona: Ni Nadal, ni setmana santa de Jordi Martí Font


Presentació del llibre:
'
Ni Nadal ni Setmana Santa' 'El Camp: deu anys d'opinió crítica'
De Jordi Martí Font

Dijous 2 d'octubre a les vuit del vespre, a la Sala d'Actes de l'Ajuntament de Tarragona.

foto de la Judith Fernández. El Punt

De la introducció:

«Venimdel silenci, que deia Raimon. I aquí al Camp, el silenci s’ha allargatuns quants anys més, fins al punt que la Tarragona de Nadal, del’alcalde Joan Miquel Nadal, ha convertit la Setmana Santa i la sevaprocessó del silenci en símbol de la ciutat: la Setmana Santa i la sevaprocessó del silenci. Ja m’enteneu.Callats ens volien i no ens hi hantingut. Aquests articles en són una mostra,però feliçment no en sónl’única. No hem estat bons súbdits, no hem estat bons figurantsd’aquesta processó de Setmana Santa, perquè sempre que hem poguthem celebrat la vida, i en veu alta.

Elsarticles que aplega “Ni Nadal ni Setmana Santa” han nascut en un contextdeterminat i en són conseqüència. Han tingut la voluntat de denunciar enveu alta cada una de les agressions que el poder ha perpetrat i alhoradeixar constància de les resistències que s’han generat des de diferentsàmbits dels moviments socials».


El llibre

“NiNadal ni Setmana Santa”, subtitulat ‘El Camp: deu anys d’opiniócrítica’, és un llibre que recull setanta-un articles de Jordi MartíFont publicats –o no- en la premsa del Camp de Tarragona i de la restadels Països Catalans en els darrers deu anys. La temàtica, però, ésevidentment sobre el Camp de Tarragona i alguns sobre les Terres del’Ebre.

Els articles han estat publicats als diaris de pagament El Punt i Diari de Tarragona, als gratuïts Espais 7, Més Reus, Més Tarragona i Clàxon, als setmanaris La Veu de l’Ebre i El Triangle, a les revistes La Lletra A, Polémica i Illacrua, a la revista de les CGT del Camp La Tramuntana, a la revista digital Reus Digital i al bloc Prendre la Paraula. Alguns dels articles que s’inclouen en el recull mai no van arribar a ser publicats.

Elsarticles més antics són elsque s’inclouen en l’apartat ‘Un món on hicàpiguen tots els mons’ i fanreferència a la Segona Trobada Contra elNeoliberalisme i per la Humanitat quees va realitzar a l’Estat espanyolel 1997.

Les parts

-El pròleg: elpròlegde “Ni Nadal ni Setmana Santa” és del periodista i lluitadorantinucleari en defensa del territori Xavier Garcia. El veteràperiodista hi diu, entrealtres que: “Per sort, amb carnet o sense,Ramon Barnils va deixar algun quealtre deixeble seguidor. Un d’ells, emsembla de tota evidència, és Jordi Martíi Font, periodista prioratí ihome d’essència i existència llibertària”

-“A Reus manxeni a Tarragona enganxen”: sónarticles diversos de critica socialsobre el Camp de Tarragona i contraalgunes de les agressions que les i els ciutadans que hi viuen hanviscut en els darrers anys. Alhora, permet recórrer les resistènciesarticulades al voltant d’aquestes agressions.

-“Fora vaixellsde guerra del Port de Tarragona”: articlessobre i contra el militarisme, els exèrcits i la guerra a partir de laconversió de Tarragona enport de descans de la setena flotanord-americana en un context de no a laguerra i de la invasió de l’Iraq.

-“De porcs i de senyors”:recull articles de defensa de les treballadores i els treballadors i deles seves formes de lluita legítimes al voltant de l’anarcosindicalismeque representa la CGT, amb especial atenció als articles de resposta alsdel president de la patronal Cepta en els anys en quèaquesta organització va robar el local sindical de la Rambla alstreballadors amb elsuport de CCOO-UGT.

-“La revolta mediambiental”: Enrona la Ribera d’Ebre, els macroprojectes eòlics al Priorat, les nuclears,el PHN... un caldo de cultiu que va portar a néixer a un potent movimentde defensa del territori.

-“Que no enstapin la boca, ni els ulls, ni les orelles”: articlesde defensa de la llibertat d’expressió amenaçada en diversos moments alCamp de Tarragona per part dels diversos poders fàctics.

-“Un món on hi càpiguen tots els mons”: Unsdels primers textos de lluita social que va escriure l’autor, al voltantde la Trobada contra el Neoliberalisme i per la Humanitat que es va fera la Serra d’Almos i molts altres llocs de Catalunya i de la resta del’Estat fa 11 anys.

Contacte ambl’autor
651 66 38 07
jordimartif69@
mesvilaweb.cat

Com no, sempre, la vida...

Bé, hauria d'estar treballant però tinc les nenes a casa (s'han quedat dormint al sofà, al meu costat, després de dinar, veient la tele. Massa feina: estudis, entrenaments, anglès, autoescola...) i, a més, en aquest moment no en tinc cap ganes. Demà serà un altre dia.
Això dels blogs no deixa de suposar un cert exhibicionisme. Un cert, perquè en principi et ve de gust escriure coses i les escrius, simplement, pel plaer d'escriure i per un mateix, potser per aclarir, poltser per alleugerir l'ànim, potser per exorcisar esperits... vés a saber; després, clar, el que has escrit ho has escrit en un espai públic en el qual qualsevol pot entrar, llegir i ficar cullerada. Malgrat l'exhibicionisme de què parlava, això comporta (ho hauria de comportar) un mínim pudor i un cert escriure entre línies. Va com va.
Aquests dies estic assistint a un, anava a dir degoteig però és més aviat doll, esclat d'emocions, de sensacions, de sentiments... És fantàstic! Et fa sentir tremendament viu. Però, alhora, tot aquest terrabastall comporta sacsejades, notables, si més no. I les sacsejades activen altres zones i records i sentiments, i temors i inseguretats... I tot és fa un tant complexe i complicat de gestionar. La cosa és complica quan ens hem bastit cuirasses i defenses que ens proporcionen seguretats, defenses, com deia algú, contra la intempèrie (una de les facetes de la vida, tot sigui dit) i tot aquest esclat les remou i amenaça de fer-les saltar fetes miques. I et sents amb els nervis, les venes o com es diguin les articulacions dels sentiments, en carn viva i, valgui la redundància, a la intempèrie.

els dos que hi ha davant de tot són, a l'esquerra, el tiet i, a la dreta, jo. Fa algun temps ;-)

Avui han marxat uns tiets, fa anys que viuen a Bèlgica, ens hem vist un parell de cops i ha estat emocionant. Entremig, feina, molta feina, mogudes... i històries que em fan sentir com un criu de quinze anys, pel bo i pel dolent.
Té una part dura i arriscada, però no em queixo, és la vida (llàstima, en tot cas de no haver dedicat més temps a pulir les eines per gestionar aquestes coses). L'altra faceta és fantàstica i preciosa i, total l'únic que hi arrisques és la pell i aquesta és una batalla de la que ja coneixem el final. Com deia en un altre post, al final, el que compta és el que has estimat.

Si fos de tu, jo ara, assajaria
de posar-me altra vegada aquell jersei
amb colzeres de cuir
i de tornar a treure el canari
a l¡àmpit de la finestra.
No se sap mai, els vents...
I he sentit dir que eñls mots,
si un els aireja,
espeteguen més forts a dins la boca.
Obriria la porta del carrer
i, fins i tot, potser em passejaria
amunt i avall de la vorera,
amb aquell aire adust i reptador
de quan t'emmirallaves amb orgull
perquè el cos t'era dòcil.
Si ho mires bé t'adonaràs que els ruixats
no s'enduen sinó terra sobrera.

Miquel Martí i Pol
Bé, penjo un altre post, d'"actualitat" i així "amago" una miqueta aquest ;-)

diumenge, 21 de setembre del 2008

La vida, res més...

abans, durant i després, ahir al matí

titulo el post amb el nom d'una pel·lícula francesa. Encara no l'he vist i,m per tant no sé si te res a veure, però m'agrada.
divendres vaig treballar a la tarda. Vaig poder parlar amb Sergi Saladie del CANC, un pou d'informaciósobre les nuclears. Crec que quedarà un bon reportatge per la Directa (ara falta picar-ho tot ;-). Ni jalo, ni birres a casa. Me'n vaig anar a les Barraques per poder fer una cervesa i un entrepà. Cap a casa a clapar i a les 3 despertador. A les 5 de la matinada a les Barraques a fer acte en el nostre "espai lliure de cossos armats" (a la resta hi havia seguretat privada). Fantàstica la sortida de sol. Una estoneta, els tres o quatre que hi erem, llegint poemes de Ferrater.
tres dels quatre que erem, llegint Ferrater

Finalment a l'hora de dinar vam menjar arròs però cap paella popular (són, ressaques i elements d'aquest estil es van carregar els cuiners i bona part dels possibles comensals). Erem quatre i l'arròs era del xinès.
Barraca endressada. Xerrameques. Calor, malabars i, a les 8 del vespre cap a casa. Dutxa i cap a sopar amb penya de Tecla Smit. Bon sopar, bona companyia, bona nit, vistes de la Rambla i de Roger de Llúria des de les alçades... moltes sensacions. A les 6 de la matinada, havent plogut, cap a casa sense cap ganes d'enclaustrar-me.
Ara, d'aci una estona, dinar familiar i, després, espero poder, el reportatge...

Bé, mentre enfoco aquest diumenge, paladejo el que ha passat i el que queda, deixo una mica de música per una amiga. Una mica a la tun-tun. Ja polirem.

Petonets per tothom












dimecres, 17 de setembre del 2008

CRISI

Avui és un dia una mica especial. Ha aparegut i s'ha distribuït en uns 200 llocs de Catalunya, una publicació, un dossier, sobre la crisi. En total se n'ha editat uns 200.000 exemplars. Quasi res. Deu costar una pasta gansa. Doncs un dels autors de la publicació explica de primera ma com s'ho ha fet fer finançar-la (a més d'altres activitats dels moviments socials):

Amics i amigues, companyes i companys

Sóc l'Enric, creador i redactor del butlletí cat@moviments.cat. Aquesta setmana no hi ha el butlletí habitual, perquè és una data assenyalada.
La propera setmana me'n tornaré a encarregar des d'alla on estigui, intentant tornar als dilluns com a l'inici.

Avui, 17 de setembre, faig pública l'acció de desobediència civil a la banca que portava més de 2 anys duent a terme.

Potser a hores d'ara ja ho sabeu, perquè la noticia ha sorprés a la premsa, i no hi hagut fins ara els filtres que ens trobem en d'altres ocasions.

He expropiat 492.000 euros a 39 entitats bancàries a través de 68 operacions de crèdits. Incloent interessos de demora, la xifra actual del deute és de més de 500.000 euros que no pagaré.

Ha estat una acció individual d'insubmissió a la banca que he realitzat premeditadament per denunciar el sistema bancari i per destinar els diners a iniciatives que alertin de la crisi sistèmica que estem començant a viure, i que tractin de construir una alternativa de societat.

Es tracta d'una acció aliena a cap tipus de violència, que reivindico com una nova forma de desobediència civil, a l'alçada dels temps que corren. Quan el fiinançament al consum i l'especulació són dominants a la nostra societat, què millor que “robar” als que ens roben i repartir els diners entre els grups que ho denuncien i construeixen alternatives?

Podeu trobar tota la informació detallada d'aquesta acció a:
http://polaris.moviments.net:8000/ca/he-robat-492000-euros-als-que-mes-ens-roben-denunciar-los-i-construir-alternatives-de-societat

i a les pàgines centrals de la publicació CRISI

CRISI: Publicació gratuïta per sobreviure a les turbulències econòmiques” que aquest matí ha sortit al carrer i que a través de centenars de col·lectius i persones individuals que actuen com a voluntàries, s'està repartint a dia d'avui per més de 200 poblacions de Catalunya, i en menor mesura Illes Balears i Pais Valencià. De la publicació, de 20 pàgines, se n'han fet 200.000 exemplars, bona part dels quals seran repartits durant el dia d'avui. Com que volem que la notícia arribi a la gent del carrer sense ser filtrada pels mass media i és amb tots aquests exemplars, la pàgina web i l'ajuda i difusió de molta gent que ho volem aconseguir.

CRISI, centra les seves pàgines en explicar el rerafons de les diferents crisis de l'actualitat, així com en el poder de la banca, com estament central del sistema capitalista actual, que ostenta el privilegi de la creació de diners i amb aquest domina entre d'altres, empreses transnacionals, partits polítics i mitjans de comunicació. La publicació explica com, a partir del fet de la creació de diners, la banca roba als ciutadans i ciutadanes de múltiples maneres.

CRISI també dedica unes quantes pàgines a explicar el que fan els moviments socials per posar en marxa una alternativa al sistema actual.

Amb tot plegat, són 20 pàgines plenes d'informació que no hem vist mai junta en els mass media, doncs va en contra de les corporacions que els controlen i financien.

D'altra banda, per simbolitzar que aquesta és una acció que tot i que l'ha fet una persona, n'hi ha moltes que estan d'acord amb la seva ètica, s'ha escollit un antifaç verd com a símbol de l'acció, dels quals veureu que algunes persones els porten posats quan reparteixen els diaris

La publicació del 17-S inclou les següents convocatòries en les que esperem comptar amb la vostra participació:

Dimecres 17 de 21:50 a 22h APAGADA MUNDIAL perquè respiri el planeta

i CASSOLADA Contra el creixement dels bancs que no és el nostre.....

APAGA LA LLUM, NO PAGUIS ELS DEUTES I ENCÉN LA CASSOLA!!

Divendres 19 de setembre a les 20h davant la plaça de l’ajuntament del teu poble o ciutat

Si aquesta publicació no t ‘ha deixat indiferent, comparteix la teva indignació amb la gent!!

Pots portar pancartes, cassoles, instruments, focs artificials...el que vulguis!

EXPRESSA’T!!!

També pots baixar-te el manifest a la web del 17 S i fer-lo còrrer juntament amb la publicació.

Finalment si vols repartir o que et fem arribar exemplars de CRISI, ens els pots demanar a través del correu electrònic info@17-s.info o al telèfon 605823343. Hem treballat perquè se'n reparteixin molts el dia 17, però igualment els propers dies també se'n continuaran repartint.

La pàgina web de la publicació és http://www.17-s.info

Poemes

Vaig a penjar un post sobre un dossier que ha sortit a la llum: Crisi. Ara us ho explico.
Abans, però, un parell de poemes. El primer perquè és el que he llegit aquesta tarda per la Tardor literària, el segon perquè em ve de gust.

Aventura domèstica

Sol a casa i mirant els armaris.
Trobo mapes antics de carreteres,
contractes que han vençut, estilogràfiques
que no escriuran més cartes, velles calculadores
sense piles, rellotges que el temps ha derrotat.
El passat ha fet niu en el fons dels calaixos
com una trista rata. Els vestits pengen buits
com uns vells personatges que ens han interpretat.
Però de sobte em surt la teva llenceria
color de nit, de sorra; fina, amb petits brodats.
Calces, sostenidors i mitges que desplego
i em fan tornar al lluent però misteriós
fons de sexe i amor: el que de veritat
dona vida a les cases: com els fanals i els llums
dels cafès i els vaixells a un port desconegut.
Joan Margarit

Los formales y el frio

Quién iba a prever que el amor ese informal
se dedicara a ellos tan formales

mientras almorzaban por primera vez
ella muy lenta y él no tanto
y hablaban con sospechosa objetividad
de grandes temas en dos volúmenes
su sonrisa la de ella
era como un augurio o una fábula
su mirada la de él tomaba nota
de cómo eran sus ojos los de ella
pero sus palabras las de él
no se enteraban de esa dulce encuesta

como siempre o casi siempre
la política condujo a la cultura
así que por la noche concurrieron al teatro
sin tocarse una uña o un ojal
ni siquiera una hebilla o una manga
y como a la salida hacía bastante frío
y ella no tenía medias
sólo sandalias por las que asomaban
unos dedos muy blancos e indefensos
fue preciso meterse en un boliche

y ya que el mozo demoraba tanto
ellos optaron por la confidencia
extra seca y sin hielo por favor

cuando llegaron a su casa la de ella
ya el frío estaba en sus labios los de él
de modo que ella fábula y augurio
le dio refugio y café instantáneos

una hora apenas de biografía y nostalgias
hasta que al fin sobrevino un silencio
como se sabe en estos casos es bravo
decir algo que realmente no sobre

él probó sólo falta que me quede a dormir
y ella probó por qué no te quedás
y él no me lo digas dos veces
y ella bueno por qué no te quedás

de manera que él se quedó en principio
a besar sin usura sus pies frío los de ella
después ella besó sus labios los de él
que a esa altura ya no estaban tan frío
y sucesivamente así
mientras los grandes temas
dormían el sueño que ellos no durmieron.
Mario Benedetti

dimarts, 16 de setembre del 2008

Plus rien ne m'étonne

Em resisteixo a deixar enrera el darrer post però és llei de vida. Unes amigués de la Plataforma Salvem la Platja Llarga m'envien un enllaç que està força bé i, per tant, el penjo ací:

diumenge, 14 de setembre del 2008

post de diumenge al vespre

Ara sento "J'attendrai" (de Dino Oliveri. Es deia "Tornerai"), a Radio 2, una bellíssima cançó que els nazis feien escoltar als presoners del camp de concentració de Mathausen quan atrapaven algun pres evadit i l'executaven.


J’attendrai, le jour et la nuit
J’attendrai toujours
Ton retour
J’attendrai car l’oiseau
Qui s’enfuit vient chercher l’oubli
Dans son nid

Le temps passe et court
En battant tristement dans mon coeur si lourd
Et pourtant j’attendrai ton retour

Les fleurs pâlissent, le feu s’éteint
L’ombre se glisse dans le jardin
L’horloge tisse des son très las
Je crois entendre ton pas

Le vent m’apporte des bruits lointain
Guettant ma porte j’écoute en vain
Hélas plus rien, plus rien ne vient

J’attendrai, le jour et la nuit
J’attendrai toujours
Ton retour
J’attendrai car l’oiseau
Qui s’enfuit vient chercher l’oubli
Dans son nid

Le temps passe et court
En battant tristement dans mon coeur si lourd
Et pourtant j’attendrai ton retour

He enllestit un parell d'articles per La Directa i, si em dona temps, actualitzaré el blog de l'Associació de Veïns, però ara vull penjar quelcom al blog.
Estic buscant algun poema de Joan Margarit per un programa de radio durant la tardor literària. N'he trobat de punyents, n'hi ha un, brutal, que no em puc resistir a penjar:

Làpida
Anna -1967-, Joana -1970-2001-

En la nostra memòria han quedat
els vostres noms a una petita platja
que no figura als mapes dels vaixells

Aquí, que a prop esteu l'una de l'altre,
filles meves, després de tant de temps.
Les dues juntes, rere els costres noms
que miren cap al mar
i són llegits pel sol en cada albada.

Joan Margarit, del llibre Joana

Després d'això no sé que dir.

En un post no ho sembla però ha passat una estona durant la qual he cercat el vídeo que us he penjat a sobre. Acabo el post amb un dels poemes que, probablement, triaré pel programa.

dijous, 11 de setembre del 2008

estat de dret i Big Bang

Llegeixo al diari El Punt d'avui que "la subdelegada del govern espanyol a Tarragona, Teresa Pallarès, va defensar ahir l'actuació dels agents de la Guàrdia Civil en el cas de la denúncia per desobediència a l'autoritat contra l'alcalde de Montblanc, Josep Andreu. Pallarès, que va dir que veu «de bon ull» l'actuació, va qualificar de «lamentable» l'actitud de l'alcalde, que es va negar a identificar-se al lloc on els agents estaven fent un control «de manera coordinada amb la policia local». Segons Pallarès, Josep Andreu va abusar de la seva autoritat davant de la Guàrdia Civil. «Cadascú ha de saber on és el seu lloc», va dir la subdelegada, que hi va afegir: «El nostre, que ens creiem l'estat de dret, és al costat de la gent i de les institucions que fan la seva feina, com ara la Guàrdia Civil.» Sobre la sentència que va absoldre l'alcalde montblanquí, Pallarès va dir que la respecta. També va descartar l'obertura de cap expedient contra els agents implicats un cop coneguda la resolució judicial que dóna la raó a Josep Andreu, que al marge de la polèmica per la identificació va lamentar que els agents, que no parlaven català, se li dirigissin en castellà."

Vagi per davant que no conec tant el cas ni el personatge (l'alcalde de Montblanc) com per opinar sobre la seva actuació i si fou, o no, "lamentable". Per altra banda trobo lògic que una subdelegada, o subdelegat si fos el cas, tant se val, d'un govern central defensi l'actuació dels agents de la guardia civil. Però, evidentment, no hi estic, en absolut, d'acord. Aquest «El nostre (lloc), que ens creiem l'estat de dret, és al costat de la gent i de les institucions que fan la seva feina, com ara la Guàrdia Civil.» fa venir una certa suor freda. Amb la mateixa frase, el més lògic seria substituir la guardia civil pels alcaldes i els Jutjats. O matissar: al costat de l'ens, però no d'agents que no respecten una persona escollida per la ciutadania del lloc i que, deixant de banda si saben parlar o no en català, exigeixen que una persona que te dret a dirigir-s'hi en aquest idioma ho faci en castellà. Si està al costat de la gent i les institucions que fan la seva feina també seria lògic afegir-hi els Jutjats o el jutge que no ha fet altre cosa que això, la seva feina. En tot cas tot això ho dic perque el cas em sona força semblant al que ens va passar l'altre dia després l'acció davant el Palinuro (el vaixell de guerra italià i l'acció de protesta, per suposat totalment pacífica, consistent en desplegar una pancarta i distribuïr quatre papers). La guardia civil ens esperava a la sortida de la Marina de Port Tàrraco i identificà tothom que havia participat a la protesta. Ho feu, insultant la nostra inteligència, dient que estaven fent "un control preventivo de identificación" i afegint, davant la pregunta de si tan sols ho feien a determinades persones, que el control era "aleatorio".

Una de les persones a identificar no portava el DNI (portava altres documents identificatoris però no el DNI). Malgrat la possibilitat d'identificar de diferents maneres aquesta persona, els agents van optar per traslladar-lo al quarter de la Guardia Civil (mentre nosaltres, beneïts que no sabíem on era el quarter, els seguiem caminant i suant pels molls). El dubte ve pel fet que, un moment abans que un agent preguntés "que hacemos con este?" i l'altre respongués "de cajón al cuartel", "este" va fer un comentari en català i un dels agents va saltar amb la típica frase: "si no habla en español no le entiendo", "este" va dir "pitjor per tú" i l'agent va respondre "peor para mi no, peor para usted". Probablement, no té cap relació una cosa amb l'altre, però, a mi, em costa molt, però molt, pensar que aquests senyors feien la seva feina i que, en un estat de dret, com diu la Sra. Pallarès, cal estar al costat, justament, de gent que fa la seva feina d'aquesta manera.
Per cert, a l'arribada al quarter, un altre agent va mostrar el seu disgust pel fet que haguéssin portat el jove per a identificar-lo, potser perquè les "feines" es poden fer de maneres diferents.

El Punt parla també de l'accelerador de partícules més gran del món i explica que ha superat les proves. A banda que no li acabo de veure la utilitat la cosa ha durat 20 anys i ha costat més de 4.000 milions d'euros. Es tractava de recrear els moments posteriors al Big Bang per identificar partícules noves que revelin dades sobre l'orígen de l'univers.

El més xocant de la notícia feia referència a que aquests dies, ciutadans de diferents països havien fet consultes sobre el que havien de fer per salvar la seva vida quan l’accelerador comencés a funcionar; temien que en reproduir el Big Bang hi hauria una gran explosió.

Increïble! tenim un Big Bang darrera cada cantonada, el Big Bang de les persones que moren de gana mentre els estats es gasten 1.258.000.000.000,00 de dolars en armament, per exemple, i, per les nostres latituds, el Big Bang de Vandellòs i Ascó, i ens preocupa que hem de fer per salvar la vida quan funcioni l'accelerador de partícules.

diumenge, 7 de setembre del 2008

Paraules per la Pau - setembre 2008

Aquest matí hem fet el Paraules per la Pau de setembre.

Hem centrat l'acte en dues qüestions:

- la "visita" del Palinuro, el vaixell escola de l'Armada italiana i l'acció de protesta que vam protagonitzar la vigilia de la seva partida. Desplegament de pancarta, distribució de fulls informatius, explicacions per megàfon... i la posterior identificació de tots/totes els/les participants a l'acció en un "control preventivo de identificaciones", "aleatorio", organitzat per la Guardia Civil (això de les actuacions preventives s'ha posat de moda, llàstima que no es faci servir per prevenir conflictes :-( )

- El traspàs de Carlos Garcia Tomillero (1913-2008).

A manera de record de la figura de Carlos, artista, rapsoda, col·laborador entusiasta de PxP, hem recordat la seva interpretació d'El Piyayo recitant aquest entranyable poema.

Interpretació d'El Piyayo

Després, Cesar Reglero ha fet una performance relacionant un objecte impossible, un casc amb antenes, amb la papiroflexia (un altre disciplina que Carlos dominava). Del casc han anat sortint peces i lletres que han esdeviongut una "pajarita" de paper amb les lletres PAU. Finalment, Isabel Jover ha recordat la figura del seu pare i ha recitat un poema de Garcia Lorca "Prendimiento de Antoñito el Camborio".

Hem distribuït, també, el full número 85 de PxP.

Podeu trobar fotografies de l'acte i el full de PxP a la web de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau

dimecres, 3 de setembre del 2008

Sobre Palinuro, Benemèrita i similars

Estic esgotat i encara he de copiar, retallar, distribuïr i enviar El Piyayo. Us explico el que ha passat aquesta tarda (després, a la nit, un soparillo, un parell de cerveses, una mica de conversa... llàstima que demà cal currar)

Activistes de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau han desplegat una pancarta davant el vaixell Palinuro, atracat a la Marina Port Tarraco, i han distribuït informació sobre la despesa militar.
El vaixell Palinuro és un vaixell escola de l'Armada italiana i està atracat a Tarragona des de dijous passat. Demà se'n va.
Els/les activistes de la Coordinadora han desplegat una pancarta amb el lema "NO (No als vaixells de guerra), Ni destructors, ni velers" i han distribuït flyers amb l'import de la despesa militar mundial (1.258.000.000.000.00 dolars l'any 2006) i una comparativa amb les coses que es podríen fer amb aquests diners. Amb un 4% es podria acabar amb la fam. També han informat les persones que acudien a l'indret amb un megàfon.
Els"les activistes han explicat que el vaixell Palinuro ve a ser la cara amable dels exèrcits però np deixa de ser un vaixell de guerra. Una eina per matar. En el vaixell Palinuro es formen oficials per vaixells menys amables i bonics, destructors, etc.
És xocant també veure com els vaixells visiblemenmt militars s'amaguen de la vista mentre que vaixells com el Palinuro atraquen a indrets com la Marina Port Tarraco i reben visites de la població local. Xocant, també, que el Vaixell dels Bojos, recordat pels espectacles que van organitzar i el temps que van passar a Tarragona, no va poder atractar a Port Tarraco mentre El Palinuro ho fa sense cap problema.

Un cop acabada l'acció, després d'una bona estona, una parella de companys de la Coordinadora han abandonat l'indret i, a la sortida, han estat identificats per la Guardia Civil en un "control preventivo y aleatorio de identificación". Tres companys més han marxat més tard i han estat identificats també en un control similar. Un dels activistes no portava el DNI que li havia estat substret i, entre això i el fet que un agent no l'entengués perquè parlava en català, ha estan conduït a un vehicle de la Guardia Civil i al quarter de la Benemerita al Port per a la seva identificació. Un parell de companys l'han seguit,a peu i suant la cansalada, fins que l'han deixat anar.
Xoca, finalment, que els responsables del bony de l'aparcament Jaume I, circul·lin en pau mentre quatre benintencionats són identificats i senyalats cada cop que un vaixell o una furgoneta visita la ciutat i gosen mostrar pacificament el seu rebuig al militarisme.