dimecres, 30 de setembre del 2009

la militarització discreta

Aquesta tarda, mirant el diari per internet, m'ha xocat una notícia: l'actriu Concha Velasco, Ferran Adria i un tal Bosque que deu ser entrenador d'algun esport sortien en un vídeo de promoció del dia de las Fuersas Armades que, enguany, es farà a Madrid.
Evidentment lloant les excel·lències de l'"altruista misió" que realitzen aquestes fuersas armadas (a aquest ritme hauran de buscar algun mot per substituir lo d'armades. Desarmadas, altruistas, caritativas...?). No puc evitar-ho, em cargola una mica les entranyes veure publicitat de quelcom que, des del meu punt de vista, existeix per l'opressió i la mort (per molt que ho vulguin disfressar).
Per contrastar el vídeo promocional en penjo un parell que tenen més a veure. El primer treu unes imatges del que realment estan fent els soldats espanyols a l'Afganistan, malgrat que des del govern assegurin que les tropes espanyoles no estan en guerra.



El segón va, també, sobre l'Afganistan i el que hi fan els Estats Units als quals donen suport i vasallatge,



Concha Velasco, Ferran Adrià... defensant les fuersas armades altruïstes, pacifistes, carinyoses... són tan bones i el militarisme es dissimula tant, que acaben passant coses com les de la notícia que va aparèixer al diari La Provincia de las Palmas sobre una jornada de portes obertes en un quarter militar a Fuerteventura, Aprendices de soldado la titulen. Si voleu anar directament a les fotos premeu ací.

una de les fotos que publica el diari la provincia.es (diario de Las Palmas)

M'acusareu de demagogia però a aquestes alçades no puc menys que relacionar les notícies que apareixen als diaris, així quan llegeixo sobre exèrcits, armaments i la destrucció i malbaratament de recursos que generen, segur que, algunes pàgines abans o després, em trobo amb notícies com la que apareix en el diari El Telégrafo: "El hambre afectarà a 25 millones de niños"

Vull acabar el post amb un post del blog de Rafael Reig publicat en el diari Público del 21 de setembre, que em va agradar força pel que comporta de deconstrucció del llenguatge i d'idees que tenim assumides i que fem nostres sense ni adonar-nos-en:

Asunto: Obituarios bélicos

¿Será posible no morir a puñetazo limpio, sino en paz, y como dice Jorge Manrique que murió su padre: reconciliado? Quienes disfrutamos con la lectura de obituarios (en especial en verano) estamos ya un poco cansados de esta muerte bélica que se ha puesto de moda, de que sea obligatorio morir “tras una larga lucha contra la enfermedad”, o morir porque uno “ha perdido su batalla contra el cáncer”. ¿Nadie se muere sin “un largo combate”? ¿Nadie se rinde? No contentos con que la vida sea un combate, ahora morirse también exige luchar. No queremos ser soldados.

dijous, 24 de setembre del 2009

Sobre festes, soroll i pau i drets humans (tropes espanyoles a l'Afganistan)

Darreres hores de la festa major de Tarragona, Santa Tecla. Suposo que ara hi haurà valoracions, positives, com no les de l'Ajuntament, no tant, probablement, d'altres. Jo no he pogut seguir tots els actes i, per tant, només em referiré a una qüestió: el soroll. Com sabeu, visc a la Plaça de la Font, i no entenc, en absolut, la inconsciència municipal pel que fa al soroll i la falta de respecte constant pel veïnat. Cada dia hi ha hagut actes a la Plaça i quasi cada nit concerts o revetlles. No sé per quins set sous sembla que cal associar festa a soroll. Des de quan millora una música o una cançó perquè el volum estigui a la màxima potència? A la nit, a casa, els vidres tremolaven, literalment! Podríem convenir en què té la seva lògica que la festa comporti algunes incomoditats pel veïnat, però el soroll no és, tan sols, el dels concerts. Cal afegir-hi el muntatge i desmuntatge dels empostissats (també, practicament, a diari), les proves de so, la neteja post actes , els compressors que proporcionen energia pels concerts i/o fresqueta a la Sala de Plenaris i un llarg etcètera. La meva companya no havia "viscut" mai tan d'aprop la festa i el dia de la baixada de l'àliga em va despertar de matinada, al·lucinant, perquè l'havia despertat un allau de gent cridant i cantant, amb cavalls... Jo, que ja hi estic acostumat i, sovint, puc dormir malgrat el soroll em vaig mig despertar i vaig pensar que al·lucinava per algun somnífer. L'endemà vaig caure en què els "cavalls" que va veure no eren més que la Mulassa.
Bé, amb Santa Tecla quasi enllestida, bé, les festes vull dir, passo a reproduïr la convocatòria de la Plataforma Aturem la Guerra. Una concentració a Barcelona per protestar per l'enviament de més tropes a l'Afganistan. Ens han dit que Espanya no està en guerra que tan sols estem en "suport" a operacions electorals malgrat la qual cosa van matant afganesos i la ministra Chacon fa discursos parlant poc més que del dimoni que amenaça les nostres llars.

Aquest onze de setembre, el govern espanyol ha anunciat l’enviament de 220 soldats més a l’Afganistan.

La decisió va en contra de qualsevol lògica que no sigui la militar.

No s’està reconstruint l’Afganistan. No s’ha alliberat les dones afganeses. No s’ha dut la democràcia al país, com demostra la farsa de les recents eleccions. L’ocupació provoca cada vegada més morts, tant entre la població afganesa com entre les tropes ocupants. Més tropes espanyols no solucionaran la situació, només augmentarà la probabilitat de baixes espanyoles.

Els mateixos motius que hi havia per retirar les tropes de l’Iraq l’any 2004 s’apliquen avui al cas afganès.

La crisi econòmica és un motiu més per reduir la despesa militar i dedicar més diners a fins socials.

Per tot això, la Plataforma Aturem la Guerra convoca una concentració per demanar la retirada de les tropes espanyoles de l’Afganistan, i per expressar el nostre rebuig a l’enviament de més soldats.

No a l’ocupació de l’Afganistan! No a l’enviament de més tropes!

dilluns, 28 de setembre, 20h · Plaça de Sant Jaume, Barcelona

diumenge, 20 de setembre del 2009

diada castellera i omnipresència de Repsol

Aquest matí s'ha cel·lebrat la diada castellera que ha reunit les colles Jove Xiquets de Tarragona, els Xiquets de Tarragona, Castellers de Vilafranca i la Vella dels xiquets de Valls.

Amb una plaça de la Font plena de gom a gom hem pogut assistir a una diada que ha fet història. la Colla Jove Xiquets de Tarragona ha assolit la "tripleta" descarregant el tres i el quatre de nou i el cinc de vuit.
tres de nou amb folre

quatre de nou amb folre

Els Castellers de Vilafranca han descarregat el tres i el quatre de nou i una brutal torre de nou.

tres de nou amb folre

quatre de nou amb folre (a la dreta una espectacular estelada)

la torre de nou de Vilafranca

Els Xiquets de Tarragona han carregat el tres de nou amb folre i no han pogut carregar el quatre de nou.

tres de nou amb folre dels Xiquets de Tarragona

Finalment, la Vella de Valls ha descarregat els tres de nou amb folre, el cinc de vuit, i ha carregat el dos de nou amb folre i manilles.

tres de nou amb folre de la Vella de Valls

cinc de vuit

espectacular intent de pilar de 8 amb folre i manilles

dos de vuit amb folre i manilles

La visió dels castells ha aportat, entre d'altres coses, força patiment pel parell de caigudes que hi ha hagut, una de les quals, l'enfonsament del pilar de vuit de la Vella de Valls, ha hagut de mobilitzar els efectius de la Creu Roja, patiment que fa plantejar si val la pena que nens de curta edat s'arrisquin enfilant-se a construccions humanes com aquestes. Malgrat això, també ha aportat l'emoció per l'esforç comú en assolir un objectiu, per la serietat i esforç en bastir el castell i pel carinyo que traspua tot plegat. En aquest sentit, veure, just sota els meus peus, com muntaven els castells els Xiquets de Tarragona (no dubto que, segurament, les altres colles ho fan de manera semblant) ha estat tota una experiència

muntatge del quatre de nou amb folre - Xiquets de Tarragona

Una nota negativa, des del meu punt de vista, clar, la presència omnipresent de la REPSOL, acusada, en bona part, del món, d'atemptats ecològics i violacions de drets humans i quasi canonitzada a Tarragona pel finançament d'activitats culturals i festives.

Part del soparillo: hi falten els espaguettis amb salsa de bolets, el vinillo del Priorat i la Terra Alta i els postres :-)

L'altra nota, positiva, l'espectacular soparillo que es va currar la Mònica, i que vam disfrutar en bona companyia.

dijous, 17 de setembre del 2009

sobre silencis aterradors

“Nosotros nos tendremos que arrepentir en esta generación, no sólo de las palabras odiosas y las acciones de la gente malvada, sino también del aterrador silencio de la gente buena"

fragment de la Carta des de la presó de Birmingham, Alabama –16/04/1963– de Martin Luther King


No coneixia la frase de Martin Luther King, la vaig llegir ahir en un article de Carlos Slepoy, advocat especialista en drets humans, i em va impresionar.
El diari El Público d'ahir publicava una noticia que titula "El hambre afectarà a más de 1.000 millones de personas en 2009", si premeu sobre la imatge de la notícia o sobre l'enllaç la podreu llegir més gran.
Una de les frases que apareixien en la notícia deia: La directora del PMA remarcó que, con "menos del 1%" de las inyecciones económicas que han hecho los gobiernos para salvar al sistema financiero global, se podría resolver el desastre de millones de personas que son víctimas de la hambruna".
La frase de M. Luther King em sembla força adient per acompanyar la notícia en aquest post, sobretot, perquè, malgrat les força probables contradiccions de cadascun/a, hi ha coses que passen que passen perquè deixem que passin o, si més no, responem amb un "aterrador silenci".

Tan aterrador i callat com el que se sent davant tota la normativa que s'està articulant, per llei i de facto, a tota Europa en relació a la immigració i seguint, lamentablement, la pauta de la Italia berlusconiana, una nova volta de rosca al tornillo de la insolidaritat i la mesquinesa que ja ve d'Schengen i d'abans.

dimarts, 15 de setembre del 2009

Can Boada, un contrapunt al salvatgisme i a la barbàrie

Fa dies, em vaig assabentar, pel facebook, de la creació d'un grup anomenat "jo també he menjat un entrepà de can Boada". Tan bon punt el vaig veure m'hi vaig afegir perquè n'hi he menjat força d'entrepans i, a més de menjar, hi he conegut força gent i m'ho he passat força bé. La Mònica no el coneixia i, aprofitant que, a més, feia temps que no hi posava els peus, aquest matí hi hem anat. l'Eduard ens ha fet un parell d'entrepans de conya: baldana amb patates, xampinyons, pinyons... i llom amb patates, rovellons, etc. tot adobat amb la conversa per recordar parroquians, conèixer perspectives, shows, etc.


En un altre ordre de coses, força més xungues, ahir va començar el judici contra Josué E. de la H. (fa uns dies algú es preguntava en quin codi penal s'estipula que qualsevol xaval que es detingut cremant un caixer a Euzkadi, per exemple, ha de surtir amb noms i cognoms als diaris mentre que d'altres detinguts només es treuen inicials), acusat d'assassinar Carlos Javier Palomino, el jove antifeixista assassinat d'una punyalada al cor al metro de Madrid quan acudia a una manifestació antifeixista. La crònica del judici és inverosímil llegint les explicacions d'aquest militar nazi, però tothom sap, o ho hauria de saber, que la realitat SEMPRE supera la ficció. Jo tendeixo a creure que tothom, en determinades condicions, empès pel pànic i per factors com, per exemple, la formació en tècniques militars, es capaç de fer salvatjades, però la visió del vídeo dels fets o la lectura de les explicacions que l'acusat va fer en el judici, fa que em costi empassar-me les meves pròpies teories.
De totes maneres, el que volia comentar és que dijous passat, 10 de setembre, un grapat de joves havien convocat una concentració per recordar l'assassinat i l'inici del judici. Concentracions similars s'havien convocat en altres punts de l'estat. Probablement, els joves no havien fet una òptima difusió de la convocatòria, ni entre associacions o grups ni entre els mitjans de comunicació, perquè el cert és que es van trobar ben sols: ni mitjans de comunicació, ni representants de cap partit polític ni sindicat, ni del Mou-te x Tarragona, etc. evidentment, tampoc hi havia cap representant de l'antifeixisme que, se suposa, haurien de representar els defensors de l'estat d'Israel que clamàven contra els convocants de l'acció de protesta per l'actuació de Noa a l'acte institucional de la diada de l'11 de setembre, que, per cert, tampoc hi eren.
L'acte es va cel·lebrar, malgrat tot, gràcies a l'idealisme i esperit solidari d'aquests joves però, això si, força deslluït i dissimulat perquè TV3 i el nostre Ajuntament havien decidit "fer saltar els tarragonins per fer trontollar Catalunya" se suposa que per defensar la capitalitat cultural de Tarragona el 2016. Quina capitalitat cultural més trista si suposa oblidar fenòmens com l'assassinat d'un jove a mans del nazisme.
Cercant les declaracions de l'acusat he anat a parar a una altra exemple de barbàrie: la mort de l'anomenat "toro de la vega" a Tordesillas, una de les "festes" bàrbares en què es tortura i mata animals a la geografia espanyola. Amb "tradicions culturals" com aquesta no és d'estranyar que passin animalades i salvatjades com la que he comentat abans.
Un activista d'"Igualdad animal", jugant-se el físic, va poder captar imatges de l'agonia de l'animal. Adverteixo que les imatges són dures.

La ONU acusa Israel de violar la llei internacional i de cometre crims de guerra mentre els defensors d'Israel critiquen una protesta pacífica


El dia 11 de setembre es va celebrar la Diada Nacional de Catalunya. Segons la web de la Generalitat, al voltant de 15.000 persones van assistir a l'acte institucional del Parc de la Ciutadella. La cerimònia, concebuda pel dramaturg Joan Ollé i conduïda per l'actriu Montserrat Carulla, va comptar amb la participació, entre d'altres, de l’actriu Rosa Novell, que va recitar la versió catalana de Carles Riba de “Viatge d’Ítaca”; l’orquestra Àrab de Barcelona i la cantant israeliana Noa, que van interpretar el “Cant dels Ocells”, de Pau Casals, el cantant Peret, el poeta Joan Margarit... L'acte es va tancar amb el Cant dels Segadors, interpretat pel Cor de la Cambra del Palau de la Música i la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona.
La Plataforma Aturem la Guerra va convocar una acció de protesta davant la participació de la cantant Noa atès el seu suport als bombardejos de l'exèrcit israelí a Gaza i la manca de resposta al diàleg demanat per la Plataforma, tant per part de la presidència de la Generalitat, del Parlament i de la cantant.

Fa temps vaig publicar un post amb informació sobre les declaracions de Noa i la carta oberta que li va dirigir la Plataforma Aturem la Guerra.

L'acció consistia en:

- A l’entrada i al parc, repartir 2000 còpies d’octavetes que expliquen per què protestem.

- Només quan la Noa canti:
Ens posarem mocadors palestins
Treurem els cartells i globus on diu “Boicot Israel”
Treurem les banderes palestines
Ens posarem d’esquena a la cantant

- No xiular ni fer soroll durant la cançó, per no mostrar una falta de respecte cap a l’acte de la Diada.

L'acció, així com el suport d'ICV, han generat força controversia i han ocasionat que sectors que, habitualment, defensen les actuacions del govern israelià, s'estripéssin les vestidures, critiquéssin amb duresa les protestes i tanquéssin files al voltant de la cantant i, com no, del seu govern.
En alguna de les crítiques es comparava la protesta amb les actuacions de la Inquisició i s'acusava els organitzadors, entre d'altres coses, d'"Inquisidors" del "Tribunal de la Correcció Política", de suport al terrorisme i de voler coaccionar, sancionar, prohibir... oblidant, interessadament, el suport institucional que es presta des de les Institucions al govern d'Israel. Tan sols un cop d'ull al blog de l'ARCCI (Associació de relacions culturals Catalunya-Israel), en el qual es fa propaganda de l'exèrcit d'Israel, permet veure el nombre de Convenis signats per aquesta associació amb diferents institucions, per exemple, l'Ajuntament de Tarragona. Recordem que, fa algun temps, amb motiu de la signatura de no se quina història cultural, l'alcalde va rebre l'ambaixador d'Israel que, com no, va parlar de política.
Casualment, el diari El Público, porta avui la notícia de que "La ONU acusa a Israel de abusar de su fuerza durante la invasión de Gaza", "El informe verifica que las tropas israelíes "violaron la ley internacional" y cometieron "crímenes de guerra""

a la foto de dalt i en aquesta es veu nens israelians pintant missatges a les bombes que cauran en territori palestí

Em sembla perfecte la recuperació de la memòria jueva a Tarragona però no com a excusa per justificar les actuacions de l'exèrcit d'Israel.

dimecres, 9 de setembre del 2009

Carlos, ni olvido ni perdón

algunes persones solidàries han convocat una concentració amb motiu de la celebració del judici que s'ha de fer (14 de setembre) contra l'autor de l'assassinat de Carlos Javier Palomino.

Aquest blog es va fer ressò del cas en un post anomenat No al feixisme!

dilluns, 7 de setembre del 2009

Repsol dicta la política exterior d'Espanya?

Gervasio Sánchez, el fotoperiodista amb arrels a Tarragona del que he parlat en altres ocasions en aquest blog, manté un blog, sumament lúcid, crític i recomanable, anomenat Los desastres de la guerra, amb motiu, evidentment, de l'admiració que manifesta per la figura de Francisco de Goya al que anomena "el mejor reportero de la historia" per la seva colecció de gravats de la guerra. Sentint-se en deute amb "el más genial de los pintores" i coincidint amb el bicentenari dels "Desastres de la guerra", Gervasio Sánchez reflexiona en el blog sobre els desastres actuals i sobre les conseqüències que pateixen les víctimes civils, l'"única verdad incuestionable de cualquier conflicto armado".

Tampoco
Esto es peor

Els dos darrers posts que apareixen en el blog, s'anomenen "Repsol dicta la política exterior de España (I) i Repsol dicta la política exterior de España (II)".

imatge d'una acció de denuncia a la Repsol a Tarragona

Algunes persones, amb força carinyo, d'altres amb menys, critiquen que critiqui determinats fenòmens basant-se en les meves contradiccions. Una de les crítiques, freqüent en el meu blog, va per la REPSOL. Troben contradictori que critiqui i alhora utilitzi combustible pel meu vehicle (llogat o deixat actualment) o que consulti la guia REPSOL per planificar un viatge. En el darrer -probablement registrat com a pecat mortal- fins i tot vaig repostar en una gasolinera d'aquesta companyia petroliera. A tot això, no puc dir quasi res. Insinuo que, en el mon en el qual m'ha tocat viure i que m'agradaria transformar, és molt difícil, per no dir impossible, viure exempt de contradiccions encara que lluiti per disminuir el nombre de les que m'afecten, que són moltes. Insinuo que, malgrat sentir-me còmplice, d'una o altra manera, amb les polítiques de, per exemple en aquest cas, la REPSOL; no és el mateix comprar gasolina, encara que, periodicament, em pugui afegir a boicots que, per altre banda, mai reïxen, que omplir-se les butxaques de qualsevol manera. En tot cas, afirmo, les meves contradiccions no m'haurien d'impedir dir les coses pel seu nom i tal com són.
Dit això, vull parlar dels dos posts de Gervasio Sanchez sobre la REPSOL (i, evidentment, sobre la pleitesia que el govern espanyol rendeix a la companyia).
En els posts, Gervasio Sánchez comenta els viatges que han efectuat el ministre d'Assumptes Exteriors, Miguel Angel Moratinos, i el president de Repsol YPF, Antonio Brufau, a Kazajstan, Uzbekistán, Turkmenistán, Guinea Ecuatorial, Venezuela o Líbia. Tots països amb grans reserves petrolíferes o de gas. Aprofitant els viatges, s'han signat convenis bilaterals i, com no, s'ha elogiat règims i governs que violen sistemàticament els drets humans. Gerva escriu "Los guardianes del izquierdismo de salón se atreven a promocionar a gobiernos infectos a cambio de llenar las alforjas de negocios redondos. El pragmatismo se ha instalado en el gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero. Vamos a desaprovechar nuestras oportunidades por unos simples zapatazos a la declaración universal? Ni hablar". En el primer dels dos posts, Gerva parla de Guinea Ecuatorial i comenta que produeix 400.000 barrils diaris de petroli, la qual cosa serviria perquè els seus habitants, amb una distribució equitativa de la riquesa, tinguessin un nivell de vida com el d'un europeu del sur. Enlloc d'això, la riquesa va a parar a mans de la mafia que controla el país des de fa 30 anys, mentre moren més nens menors de cinc anys que a Afganistan, un dels paisos més pobres del món.

Acaba l'article amb les següents línies: "Una lectora inquieta (espero que votante del PSOE) escribió una carta al director de un periódico con algunas preguntas que sacan los colores. ¿Apoyamos una de las dictaduras más atroces que hay en África? Sí señora, la apoyamos y la aplaudimos. ¿Por qué nuestros dirigentes se codean con dictadores como Obiang? Porque hace tiempo que se desentendieron de la ética y la moral. ¿Sabe Zapatero que la tasa de mortalidad infantil en Guinea es de las mayores de África? Claro que lo sabe, pero le es indiferente. ¿Sabe que el PIB es similar al español, pero la mayoría de habitantes sólo disponen de un euro al día para su sustento? Lo sabe, pero los negocios de Repsol y de otras empresas (Gas Natural, Unión Fenosa y hasta las constructoras de Francisco Hernando, alias Paco el Pocero) no entienden de sentimentalismos".

El segon post tracta dels viatges a la resta de paisos, comentant també la seva trista relació amb el respecte pels drets humans. Un fragment del post diu: "Una mesa muy querida porque recuerda la última cena con el periodista Miguel Gil, muerto en una emboscada dos días después en mayo de 2000. Tres comensales en un país africano. Un misionero valiente, un alto directivo de Repsol y quien esto suscribe.

La cena se la come una fuerte discusión. “Trabajé en el departamento de Petén en Guatemala entre 1978 y 1982”, explica el directivo. “En los años de las masacres y de las desapariciones forzosas”, indico dando por supuesto que se trata de datos históricos incuestionables. “Son calumnias, propaganda comunista. El petróleo ha traído riqueza a Guatemala”, responde sin respirar.

La tensión se instala para el resto de la noche. Según su opinión, los asesinatos en masa de indígenas son una invención. El enriquecimiento de los militares, una entelequia. Y Repsol es casi una Ong porque se dedica a hacer prospecciones a fondo perdido.

Por supuesto ni la Chevron ni la Shell tiene nada que ver con los desastres en el delta del Niger. Los informes de Human Rights Watch, que acusan a ambas compañías de prestar sus helicópteros al ejército para asaltar aldeas y matar a sus pobladores, son puras calumnias.

Por si el alto directivo de Repsol, L.G., se pasa alguna vez por este escrito, señalaré las masacres ocurridas en el Petén mientras él vivía allí: El Naranjo, San Diego La Libertad, Los Josefinos, El Subín, Sayaaxché, Las Pozas, El Chaí, El Ocote, La Amistad, San Juan Dolores, Las Dos Erres.


39 Grande hazaña con muertos


En Las Dos Erres murieron 350 hombres, mujeres y niños entre el 5 y el 8 de diciembre de 1982. En 1995 se encontraron y se identificaron 162 cuerpos. 67 pertenecían a menores de 12 años. También en 1982 se produjo la masacre de Los Josefinos en donde fueron asesinados un centenar de campesinos. Los niños fueron estrellados contra vigas de hierro y las adolescentes violadas."


33 ¿que hay que hacer más?


"Los niños fueron estrellados contra vigas de hierro". Dono voltes, insanes, al cervell intentant comprendre com es deu fer per estabellar una criatura contra una viga de ferro. si els agafen pels peus o per les mans, o per un peu i una ma... quina força han d'aplicar perquè la criatura mori o, potser, no mori... si ploren o es remouen mentre els estabellen... Ostiiii! Sort que no té res a veure amb l'extracció de petroli.


Acaba el post, Gervasio Sánchez, amb aquestes paraules: "El petroleo hace el milagro de apaciguar las críticas, de suflar las proclamas más curiosas de las bocas más pecaminosas y de pisotear sin arcadas los derechos humanos. Ese és su poder y a él nos debemos. ¿Verdad señores Zapatero, Moratinos y Brufau?"


Recomano, vívament, que entreu al blog i que llegiu els dos posts però, evidentment, com a curiositat periodística perquè, com tothom sap, tot això, afortunadament, no té res a veure amb Tarragona; ni amb la refineria que hi ha a Tarragona; ni amb l'Ajuntament de Tarragona, que , donava un toc de serieta a l'espectacle de la Vuelta ciclista a España, tornem-hi amb el tot s'hi val per fer butxaca, muntant la paradeta sobre els Objetivos del Milenio de la ONU; ni amb una companyia petroliera que, a Tarragona, finança intervencions d'art efímer per la Part Alta, elements del seguici popular o les festes majors... Quina sort!

Repsol subvenciona l'"art efímer"

i les festes de Santa Tecla

Per a determinades comparatives de tipus estadístic, com les relacionades amb Guinea Ecuatorial, per exemple, podeu consultar les Dades estadístiques del PNUD (Programa de les Nacions Unides pel desenvolupament)

dijous, 3 de setembre del 2009

Arc de Triomf


Aprofitant les vacances he tornat a rellegir Arco de Triunfo, una novela d'Erich Maria Remarque que vaig llegir fa força anys i que em va impactar força (d'aleshores ve, per exemple, la meva afició al Calvados).
Lewis Milestone va dirigir una versió cinematogràfica amb Charles Boyer, Ingrid Bergman, Charles Laughton... que tinc gravada. Fa unes setmanes la van fer a la TV i no la vaig poder veure així que vaig convèncer la Mònica i vam veure fa poc el vídeo.
La pel·lícula, tot i no estar malament del tot, és un més dels nombrosos exemples de que la novela és força millor que les adaptacions cinematogràfiques. La recordava millor tot i què el clima, l'ambientació i les interpretacions no estan malament.
Fa uns dies, a casa ma mare, vaig trobar el llibre, una edició de 1958 impresa a l'Argentina, i me la vaig endur per tornar-la a llegir.
Val la pena.
Erich Maria Remarque és conegut pel seu antinazisme i, sobretot, per la novel·la "Sense novetat al Front Oest" Títol Original: “All quiet on the Western Front" que ha esdevingut un referent antimilitarista. Els nazis van fer una bona foguera amb els seus llibres. En el seu dia vaig llegir, també, "Temps de viure, temps de morir" i, no aconsegueixo trobar-ne cap referència enlloc però juraria que en vaig llegir un que es deia "La chispa de la vida".
Arc de Triomf narra les peripècies d'un refugiat alemany a Paris, evidentment sense papers. A Alemanya fou torturat per la Gestapo, que matà una amiga, i passà per un camp de concentració. Treballa, il·legalment, com no, en un hospital privat que s'aprofita de la situació. La novela comença quan es troba amb Jeanne, que intenta suicidar-se, amb la que establirà una relació amorosa. Entremig, l'amistat amb Morozov, un rus blanc, les tragèdies quotidianes relacionades amb els pacients de l'hospital i els refugiats de l'Hotel Internacional en el qual s'allotja, sense oblidar l'Scherezade, una mena de pub, i l'Osiris, el bordell en el qual fa revisions mèdiques a les prostitutes. Un dia, casualment, troba per París l'oficial nazi que el torturà, Hake, i establirà una estratègia per venjar-se.
Tot barrejat amb escepticisme, un cert cinisme, molta lucidesa i una gran humanitat... ah! i xop en alcohol.
Si en voleu saber més, haureu de llegir-lo o, si més no, veure la pel·lícula (jo us aconsello el llibre). En tot cas la relectura m'ha permès trobar matissos força actuals. Per una banda tot el relacionat amb els refugiats i/o la immigració i, per altra, certes relacions amb l'apartat que podríem anomenar romàntic.

dies de vacances al Pirineu

una imatge a la ruta de la llúdriga a la Vall de Sant Nicolau

Estic de vacances! ja em convenien, ja. N'hem passat uns dies al Pirineu, a l'Alta Ribagorça, a la vall de Boí.
Barruera des de l'ermita de Sant Quirc de Durro

Vam llogar un cotxet i ens vam allotjar en una casa rural, les Cabanasses. La casa està prou bé, la segona habitació molt més maca que la primera que era massa justeta. La gent que hi viu i porta la casa, força eixerida i les persones allotjades també. Molt interessants les vivències del Sr. Monsó.

aquesta fou la primera habitació (el bany era al passadís)

aquest era el bany de la segona habitació, força més ample i agradable tot

la finestra de la segona habitació

aquest riuet estava al costat de la casa

a la dreta la capella i a l'esquerra les dues cuines. La finestra de dalt de tot, a l'esquerra, la de la nostra habitació

Durant aquests dies hem gaudit de tranquil·litat i hem visitat les esglésies romàniques, hem passejat per la Vall de Sant Nicolau, pels diferents pobles de la vall de Boí, etc. També hem dinat al pla de l'ermita, al costat de l'ermita de Sant Quirze de Taull, hem vist una vista preciosa de la vall entre raigs de sol des de Sant Quirc de Durro i, fins i tot, ens vam escapar fins a Benasque.
l'estany de la llebreta

cascada del Sant Esperit

l'ermita de Sant Nicolau

una imatge de la ruta de la llúdriga

una imatge de la vall, amb els raigs de sol il·luminant Cardet, des de Sant Quirc de Durro

Erill la Vall des de Sant Quirze de Taull

església d'Erill la Vall

la vall de Boí des de la presa de Cavallers

No cal dir que hem jalat força be (restaurant la Llebreta, Plató, Can Sedona...) i ens posat com a tuixonets. Vam tenir feina per trobar algun lloc a on menjar una truiteta de riu i finalment el vam trobar, a Boí, si bé la cosa tampoc va ser cap experiència mística, més aviat força discreteta. Molt interessant el bar musical Espai l'Era a Barruera.

una imatge poc corrent d'unes oques darrera l'absis de Sant Climent de Taull. El mascle plantava cara però a l'hora de la veritat les femelles l'encerclaven i el protegien.

dues imatges del pantà de Cavallers

Si voleu veure més fotos podeu anar ací i/o ací

una de les floretes d'aquesta foto té força geni, adivineu quina?

Acabo el post amb una cançó de Depeche Mode. Tornar de Taull, de nit, sentint la música fou una experiència força maca.