dilluns, 31 de març del 2008

Citacions judicials estranyes i sospitoses - Pel dret d'avortament lliure i gratuït


Davant l'ofensiva conservadora contra l'avortament, fa poc, unes 170 persones es van autoinculpar, a Tarragona, d'haver avortat o d'haver acompanyat una dona a avortar. A altres llocs, a l'estat espanyol, han passat coses semblants. A Barcelona, per exemple, es van autoinculpar 2400 persones. La diferència és que, normalment, s'han arxivat les autoinculpacions excepte a Tarragona i a Sevilla. A Tarragona, de moment, ens han citat, a una vintena de persones que ens vam autoinculpar, per declarar al Jutjat.
Reprodueixo l'editorial que aquest matí ha publicat el diari El Punt:

Citacions judicials estranyes i sospitoses
Dues persones van haver d'anar a declarar divendres a un jutjat de Tarragona i una vintena més ho hauran de fer en els pròxims dies en relació amb el document d'autoinculpació que van lliurar a finals del mes passat, en el marc d'una campanya d'abast estatal per reclamar l'avortament lliure i gratuït. Segurament, i des d'un punt de vista estrictament legal, l'actuació del jutge que ha decidit citar aquests ciutadans és del tot lícita. Però no per això deixa de ser absurda. I ho és per un doble motiu: en primer lloc, pel valor eminentment simbòlic de la reivindicació que aquest col·lectiu va fer en diverses poblacions catalanes. A Barcelona, per exemple, 2.400 persones van lliurar el mateix document a un jutjat, que no va trigar a arxivar la causa. D'altra banda, el procediment també és estrany en el context de col·lapse que denuncien els mateixos professionals de la judicatura. Que aquest jutge decideixi invertir el seu temps a escoltar el testimoni d'una vintena de persones, o el de les altres 150 que van lliurar el mateix document a les oficines judicials, només pot respondre a dues raons: la primera –i la més sorprenent–, que trobi indicis de delicte en l'actuació d'aquestes persones, i la segona només es pot associar a unes qüestions ideològiques que s'haurien de deixar de banda en un univers tan sensible com és el jurídic. Cal esperar que els episodis com els viscuts a Tarragona o Sevilla, on un altre jutge també ha cridat a declarar un grup de persones que es van autoinculpar amb el mateix objectiu de reclamar una nova llei de l'avortament, es tanquin aviat. En cas contrari, es reforçarà la idea que alguns jutges es deixen portar massa per conviccions que poc tenen a veure amb la legalitat vigent. I això no és gens positiu. Ni per a la imatge de la judicatura, ni per al conjunt de la ciutadania, que n'espera un tracte just i igualitari. I una mica de sentit comú.

Bé com ja sabeu, el divendres van començar les declaracions al jutjat de Tarragona i durant tot el mes d'abril el tenim ocupat per unes 20 persones més que hem de passar pels jutjats número 3 i 6.
Tal com estan les coses es necessari continuar la lluita per canviar la llei, (la vicepresidenta Maria Teresa de la Vega creu que no es el moment perquè segons diu no es una demanda social), doncs nosaltres creiem que sí i per això hem convocat una
CONCENTRACIÓ per dimarts dia 1 a les 7 del vespre davant dels jutjats (Av.President Companys)
Us recordem que si hi ha alguna persona que l'han citat i no ha passat la data i l'hora es important que ho faci per poder informar-la i acompanyar-la com farem amb tothom.
La propera citació al jutjat es per DIMARTS DIA 1 A LES 10 H.
Ens trobarem a les 9,45 davant del jutjat totes les persones que puguem, per fer l'acompanyament.

divendres, 28 de març del 2008

Més novetats (aclariments) sobre la situació de Múmia Abú-Jamal



Acabo de llegir una informació, que us trasllado, sobre Múmia Abú Jamal, clarificant el dubte que us havia comentat.

El jueves 28 de marzo el Comite Internacional de Amig@s y Familia de Mumia Abu-Jamal (ICFFMAJ) celebró una conferencia de prensa y manifestación en Filadelfia para expresar su indignación sobre el rechazo a un nuevo juicio para Mumia por el Tribunal Federal de Apelaciones del 3° Circuito. Hoy y mañana habrá protestas en Harlem, San Francisco y varias ciudades del mundo. Se convoca una gran marcha en Filadelfia el 26 de abril para rechazar las opciones de cadena perpetua o muerte.
Aunque el tribunal federal afirmó la revocación de la pena de muerte ordenada por el juez Yohn en 2001, también rechazó los argumentos sólidos de Mumia para conseguir un nuevo juicio y demostrar que fue incriminado por el asesinato del policía Daniel Faulkner en 1981.
El mismo tribunal ha ordenado nuevos juicios para otros presos por los mismos motivos. Pero no sigue sus propios precedentes en el caso de este escritor que tiene el valor de atacar el poder desde su pequeña celda en el corredor de la muerte.
Aunque varios medios de comunicación hablan de una nueva audiencia para Mumia Abu-Jamal, lo que pasa es que el fiscal podría exigir una audiencia, pero solo para determinar la sentencia. En este caso, las únicas opciones serían muerte o cadena perpetua. Si el fiscal no pide una nueva audiencia, la sentencia será cadena perpetua.
Para estos jueces, la evidencia es irrelevante. La justicia es irrelevante. Es más importante complacer a sus dueños, quienes ven la libertad de este hombre honesto como un grave peligro para sus privilegios y poder. Lo quieren castigar y escarmentar por una vida entera de resistencia—primero por su militancia en el partido Panteras Negras, después por su afinidad con la organización MOVE y siempre por su periodismo combativo.
Para el tribunal federal, el comentario racista del juez Sabo a un colega que iba a “ayudarles a freír ese nigger” no constituyó una violación de los derechos de Mumia a un juicio imparcial.
Tampoco el engaño a los miembros del jurado cuando el fiscal les recomendó que no tomaran en cuenta cuestiones de la presunción de inocencia y de duda razonable porque Mumia tendría muchas apelaciones en el evento de que el jurado diera un veredicto de culpabilidad erróneo.
Y sólo uno de los tres jueces del panel consideró que el racismo en la selección del jurado fue una violación de los derechos de Mumia.
Aunque los abogados siguen con las apelaciones, lo más importante es la presión pública. Hay cientos de miles de personas que conocemos a Mumia Abu-Jamal a través de sus ensayos, sus libros, su dignidad, su rebeldía.

¡NO PODEMOS ACEPTAR ESTA DECISIÓN!
¡APOYEMOS A NUESTRO COMPAÑERO MUMIA CON ACTOS PÚBLICOS EN ESTOS DÍAS!
¡MUMIA LIBERTAD!
¡PRES@S POLÍTIC@S LIBERTAD!

Novetats cas Múmia Abú Jamal

Múmia Abú Jamal en una fotografia de 1994

A la signatura dels meus correus electrònics hi ha una referència a la campanya de suport amb Múmia Abú Jamal, periodista i escriptor, ex membre del Black Panther Party, que fou condemnat a mort, acusat de l’assassinat del policia de Philadelphia Daniel Faulckner (9/12/1981). Amb més d’un quart de segle de presó, Múmia segueix al corredor de la mort de la presó de SCI-Greene, Waynesburg-USA.
Ara, en El Punt d'avui, veig una notícia en que es comenta que un tribunal d'apel·lació federal dels Estats Units ha ordenat la revisió de la condemna a mort dictada contra Mumia. Diu la notícia, d'agència, que el tribunal ha confirmat la condemna tot i que ordena que la imposició de la pena capital, que l'ha mantingut 26 anys al corredor de la mort, sigui revisada per un tribunal inferior. No acabo d'entendre això de confirmar la condemna, per una banda, i de ordenar que un altre tribunal la revisi. Sembla que la cosa rau en què l'estat de Pensilvania ha de commutar la pena per una cadena perpetua o celebrar una nova vista en un termini de 180 dies perquè un tribunal inferior decideixi si confirma la condemna a mort o la converteix en cadena perpètua.
Penjo la notícia a sota (premeu a sobre per veure-la més clara) i resumeixo el cas.
Des del primer moment Mumia ha sigut víctima del racisme i de la injustícia. Es va negar a participar en el judici-farsa en el que fou condemnat (1982) perquè en cap moment li foren respectats els drets més elementals. Tot el procés judicial ha estat marcat per les nombroses irregularitats de les que les autoritats dels EUA s’han valgut per intentar eliminar una persona molesta per la seva trajectòria de lluita contra el sistema racista i inhumà en el qual vivim. La manipulació i denegació de proves, l’assetjament policial a testimonis i advocats, el racisme com a factor determinant per impedir un procés just i imparcial... . Malgrat això, any rera any, s’han anat acumulant les evidències de la seva inocència (la declaració d’Arnold Beverly -1999-, que confessa haver assassinat l’oficial Faulckner; nous testimonis oculars; la declaració de Terri Maureer-Carter -2001-, mecanògrafa dels tribunals de Philadelphia que, abans del judici, escoltà com el jutge Albert Sabo que va condemnar Mumia deia: "Sí, y els ajudaré a fregir el negre" referint-se a Mumia y a la cadira elèctrica... ).

dijous, 27 de març del 2008

La última escala del Tramp Steamer

A punt de tornar a la feina i una mica estressat per totes les coses que hauria de fer (per si n'hi hagués poc el Jutjat està citant a declarar les persones que ens vam autoinculpar en el marc de la campanya per l'avortament lliure i gratuït. No, si ja ho diem sovint, que contents deuen estar els delinqüents de debò).
Tan aviat com pugui he d'escriure quelcom sobre l'aigua, els transvassaments i tot això i sobre el saló de l'ensenyament i l'exèrcit i sobre La Colomera... Ah! i us explicaré lo del Jutjat i l'avortament, i, mentrestant, us penjo una frase del relat d'Alvaro Mutis La última escala del Tramp Steamer


"Los hombres -pensé- cambian tan poco, siguen siendo tan ellos mismos, que solo existe una historia de amor desde el principio de los tiempos, repetida al infinito sin perder su terrible sencillez, su irremediable desventura."

dimarts, 25 de març del 2008

hem salvat el que resta de les dunes afectades a la Platja Llarga

Aquest matí, una quinzena de persones han acudit a la crida de la Plataforma Salvem la Platja Llarga per evitar la destrucció d'un cordó dunar amb motiu de les obres per soterrar una mànega d'aigua. La intenció era lliurar escrits a l'Alcalde i als regidors/res d'Obres Públiques, Urbanisme i Medi Ambient, demanant la seva implicació per aturar les obres que efectua EMATSA car tenen a veure amb una conducció d'aigua.
Mentre esperàvem ha aparegut Sergi de los Rios que s'ha interessat pel tema. Poc després arribava Xavier Tarrés que ha agafat l'escrit que li anava adreçat.
Al cap d'una estona, el regidor d'urbanisme ha baixat i s'ha emportat un parell de persones de la Plataforma i els periodistes a l'interior de l'Ajuntament per fer algunes declaracions. Tot seguit, regidors, periodistes i les dues representants de la Plataforma s'han desplaçat a la Platja Llarga, a on, una estona després, ha arribat l'alcalde de la ciutat.
Amb el personal que s'encarrega de les tasques, s'ha revisat el cordó dunar i les obres realitzades i, finalment, s'ha quedat en què les obres continuaran però al voltant d'uns dos metres cap a la vora del mar sense que, per tant, afectin les dunes.
Cal congratular-se del resultat final de les tasques efectuades per la gent de la Plataforma des de que es va tenir coneixement dels fets, a meitats de la setmana passada, així com de la receptivitat de l'equip de govern en aquest tema.
Un cop tancat el tema no puc evitar fer-me algunes reflexions:
- S'ha evitat la destrucció del cordó dunar però que passa amb la part que s'ha malmès des de l'inici de les obres?
- S'hauria arribat al mateix resultat sense la presència dels mitjans de comunicació?
- Si al final s'ha decidit desplaçar la rassa cap a la vora del mar, perquè no es va fer així des del primer moment?
Finalment, crec que és important remarcar que, a banda que uns equips de govern tinguin més o menys receptivitat pel que fa a les preocupacions de la ciutadania, s'ha assolit un resultat satisfactori gràcies a la mobilització desinteressada d'unes persones en defensa del medi ambient i de coses que consideren justes (que no necessàriament té a veure amb la legalitat).
Si voleu més informació al respecte podeu consultar els posts anteriors.

dilluns, 24 de març del 2008

Immaculada Sastre

Fa pocs mesos, la Immaculada Sastre es jubilava i els amics/gues, companys de feina, li desitjàvem el millor en la nova etapa que iniciava, regalant-li un llibre fet amb els fulls que cadascun/a havia preparat. Dies, o setmanes, després ens vam trobar pel carrer i comentàvem les seves ganes d'implicar-se en noves lluites i de veure'ns més sovint ara que tenia més temps. Fa poc m'assabentava del seu ingrés urgent a l'hospital. Les notícies sobre l'evolució de la malaltia i el seu estat de salut han estat força desalentadores. El mal ha evolucionat ràpida i contundentment i ahir, envoltada de les persones més properes i estimades, ens deixava.
Aquest matí una generació de gent ha acomiadat l'amiga, l'assistent social (vinculada a la vida del barri de l'Esperança i les seves gents), l'ex-regidora de l'Ajuntament de Tarragona... De les emocionades i sentides paraules que l'hi han dedicat aquest matí potser caldria destacar la idea que les persones que l'hem conegut i l'hem tractat n'hem incorporat quelcom a l'existència i que, per tant, forma part de cadascun/a de nosaltres.
Penjo en aquest post la foto i el fragment d'un poema del poeta de Miravet, anarquista, exiliat, Roc Llop i Convalia, que vaig utilitzar per la meva contribució al llibre de la jubilació tot desitjant-li sort en la nova etapa. M'agradaria pensar que ara en comença una de nova i, en tot cas, serveixi aquest post pel seu record.

diumenge, 23 de març del 2008

Concentració URGENT

CONCENTRACIÓ davant l'AJUNTAMENT de TARRAGONA,
DIMARTS 25 a les 9 del matí

PASSA-HO, CORRE LA VEU, VINE SI POTS....

URGENT - s'està malmetent dunes a la Platja Llarga!

Aquests dies ha arribat una informació URGENT sobre unes obres per soterrar una mànega a la Platja Llarga. Amb les obres esmentades s'està malmetent una considerable extensió de dunes. Les obres van començar dimecres i dijous passats i continuaran dimarts al matí. Veieu el power point:

dissabte, 22 de març del 2008

equinocci de primavera: nord/sud, vida/mort, foscor/claror...

Ahir a la nit tenia previst anar al teatre, a la Sala Trono. El fet que programessin una funció en divendres sant em semblava una opció força més interessant i gratificant que la de sentir el retruny dels timbals funeraris i paramilitars de la processó. La decisió, a més, em semblava carregada d'una certa voluntat transgressora de la beateria d'aquests dies i, a la par, reivindicadora d'opcions lúdiques i laiques com la botifarrada que diferents entitats de Reus van celebrar recuperant la "promiscuació" que es feia a Reus a principis de segle.

Bé, finalment, no vaig anar al teatre perquè arribar a la sala Trono, des de la Rambla Nova on era, se'm va presentar com una proesa atlètica al suposar un tomb important, sense saber si hi havia localitats o no, i perquè estava amb un parell d'amics amb la perspectiva d'un sopar en agradable companyia.
Després de sopar a Cal Faune ens en vam anar a L'Estada a fer una copa (de Calvados en el meu cas) i vam coincidir amb el final de la processó per la Rambla Nova. Una discussió sobre l'assistència de la Corporació municipal a la processo i el lloc que hi ocupaven va ocasionar que presenciéssim el seu acabament.

Vaig poder veure, així, al costat d'un indigent -no sé si astorat, sorprès o pietós-, pendonistes i cordonistes (?), força més mudats i situats. Després d'alguns congregants, amb i sense caputxa, un parell de passos i una banda de "cornetas y tambores", va arribar l'arquebisbe i, immediatament després, la Corporació municipal (sense els representants d'ERC si no m'erro), autoritats provincials i la banda de música.

Estaria be que Tarragona, malgrat no constar cap tradició en aquest sentit (rèmores, potser, d'allò de la ciutat de capellans, militars i funcionaris?), pogués comptar amb algun tipus d'acte alternatiu a la setmana santa (i a l'any jubilar i a tantes altres manifestacions eclesials que tant semblen agradar, darrerament, a les nostres autoritats). Res a dir, per altra banda - deixant de costat una certa compassió per persones que necessiten aferrar-se a la fe davant la por al no res-, si no fos per la relació d'aquestes manifestacions amb una jerarquia que s'alia amb opcions polítiques conservadores i reaccionàries per anomenar-ho d'alguna manera suau i amb la barreja d'autoritats polítiques i eclesiàstiques que pensava superades i enterrades en el passat.
En qualsevol cas tanco el post pensant que, posats a triar, d'entre les imatges del dia em quedo amb aquesta:

dijous, 20 de març del 2008

Promiscuar! una opció lúdica a la setmana santa

Per si no n'hi havia prou amb l'any jubilar i amb la connivència entre la jerarquia de l'església (catòlica) i les autoritats municipals de Tarragona, estem en plena setmana santa amb redoblar de timbals funeraris per tot arreu, pèplums bíblics per televisió (sense que s'eliminin els talk shows ni altres concursos de distracció "populars"), desfilades de la jet local aguantant penons i cordons... fins i tot l'Ajuntament retira la font de la plaça del mateix nom i arregla llambordes que portaven mesos fetes pols. Cordons!


Si be es cert que tot això ja no té, afortunadament, el pes que tenia fa uns anys, també és cert que, d'un temps ençà, s'està tornant a reforçar i, a més, amb la intervenció dels poder púiblics, per això, enmig d'aquest ambient de beateria municipal, el diari El Punt em sorprèn agradablement amb dues notícies:
  • Entitats de Reus celebren una botifarrada laica per divendres sant
M. LACÀRCEL. Reus

Un grup d'associacions de la ciutat de Reus ha decidit muntar aquest divendres sant al migdia una botifarrada popular a la plaça de la Patacada per reivindicar una societat laica. Els organitzadors d'aquest àpat consideren que les celebracions religioses, com ara la Setmana Santa, haurien de ser l'expressió d'un llegat patrimonial que convé preservar, però que en cap cas ha de ser patrocinat per les institucions públiques.
Una de les persones que formen part de l'organització, Montse Foraster, explicava que no es tracta d'un acte en contra de ningú, ni de cap religió, sinó «un acte lúdic que representa una altra part de la població que no és creient». I és que un dels objectius d'aquesta botifarrada és recuperar el que a principis del segle XX es deia «promiscuar», i que consistia a menjar carn i peix en un mateix àpat, justament els dies en què l'Església ho prohibia.

  • La Sala Trono programa una funció de teatre per la nit de divendres sant

CARINA FILELLA. Tarragona

Els responsables de la Sala Trono de Tarragona volen donar una alternativa a la processó de Divendres Sant i han programat per aquest divendres, a dos quarts de deu de la nit, la representació de l'obra Teatro de lo infame, un muntatge escrit, dirigit i interpretat per Carlo-Mo i Mr. Di. Teatro de lo infame es presenta com un espectacle «d'humor desenfrenat, absurd i molt boig», en què Carlo Mo i Mr. Di són a l'escenari una hora «desmuntant els mites i les mentides del teatre convencional, descobrint els seus trucs, amb la sana intenció que el públic vagi a veure el ‘teatre de veritat'». S'ha programat una segona funció de l'obra per divendres que ve, dia 28.

Em reconforta pensar que hi ha persones que resisteixen aquesta invasió clerical (que a estones recorda la "invasión de los ladrones de cuerpos" cinematogràfica) i que preparen alternatives a la barreja entre poders públics i església.

Salvador Palomar en el blog La teiera, parlant de la promiscuació a Reus, diu, entre d'altres coses, el següent:

"... Hom pot pensar que, avui, ja no té sentit convocar actes com aquest. Que a les professons hi va qui vol i que una gran majoria veu la setmana santa com un període de vacances que s’aprofita per fer turisme o reposar de l’atabalament quotidià. Això és veritat, però també ho és que, a Reus, l’increment en els últims anys de celebracions religioses o parareligioses que ocupen la via pública és constant, sigui per tradició, com a expressió d’una religiositat personal o com a conseqüència d’una voluntat de protagonisme associatiu. I també és cert que tampoc tenen massa sentit els espectacles infantils dels últims anys, els divendres de quaresma, a les Peixateries Velles –suposadament, la recuperació de la tradició de serrar els peus de la Vella Quaresma–, encara que la canalla s’ho passi d’allò més bé.
En aquest context em sembla perfectament legítim que aquells que volen explicitar el seu laicisme militant ho facin d’una forma lúdica en forma de botifarrada popular. El fet de menjar carn – i, sobretot, de porc– s’ha d’entendre, doncs, com un símbol i una reivindicació que hi pot haver formes de celebració festiva que no necessàriament es vinculin a la tradició cristiana.
Finalment, un bon amic, filòleg, em fa observar que per promiscuar s’ha de barrejar peix i carn. La promiscuació és la barreja, no el fet de menjat allò que és vedat. I aconsella als organitzadors incloure, potser, algun peix al menú. Unes bones arengades serien adequades. A més, formen part de la gastronomia tradicionalment normativa de la diada.
Finalment, perquè no hi manqui la cita històrica, tradueixo i sintetitzo el brindis que Cristòbal Litran féu davant un sopar de promiscuació de dones republicanes a Reus, el dimecres sant de 1905:
«Per l’extensió del pa de la vida a tots aquells que en tenen fam. Per l’extensió del pa de la intel·ligència a tants i tants éssers com el necessiten. Perquè no hi hagi qui, anomenant-se demòcrates i fins i tot republicans, donin a l’Església la pesseta que neguen al pobre de mala manera.»


dimecres, 19 de març del 2008

El Tíbet, els jocs olímpics i els drets humans


Aquests dies estan passant coses al Tíbet, coses que, de fet, estan passant des de 1959. A banda que cada 10 de març hi ha commemoracions i repressió, aquest cop, probablement, la protesta i la represió tenen a veure amb el fet que els Jocs Olímpics d'enguany s'han de celebrar a la Xina i que el tema dels drets humans és una de les assignatures pendents en aquest país.
Salvador Cot, a l'Avui, deia, fa dies:

La repressió de l’exèrcit xinès al Tibet és brutal. Els morts es compten, com a mínim, per dotzenes i els tancs recorren Lhasa mentre els soldats, armats fins a les dents, entren a les cases a qualsevol hora. És el resultat de dècades de substitució ètnica, planificada des de Pequín, que està deixant els tibetans en minoria dins del seu propi país. Tot això se sap de sobres a tot el món.
Però, paradoxalment, la solidaritat internacional amb el Tibet és mínima. A les ciutats occidentals –com Barcelona, per exemple– només s’hi manifesten els tibetans, entre la indiferència de la ciutadania. No hi ha espelmes enceses davant els consolats de la República Popular Xinesa i a ningú se li acut fer cap boicot als productes provinents d’aquell país. Els atletes de tot el món poden estar ben tranquils: aquest estiu estaran competint a Pequín, vinguin d’on vinguin.
El 25 de març del 2003, George Bush pare va dir que “les protestes de Barcelona” no podien dictar la política dels EUA. Hu Jintao, actual president de la Xina i secretari general del PCX, no caldrà que parli de manifestacions ni que s’assabenti d’on és Barcelona.

La secció espanyola d'Amnistia Internacional manté un lloc web relacionat amb la campanya relacionada amb els jocs olímpics a la Xina. Hi ha la possibilitat de signar un escrit a enviar al primer ministre xinès demanant mesures concrets en defensa dels drets humans.

Amnistia Internacional (Catalunya) va publicar, el 15 de març, el següent comunicat: El Tibet: Cal que l’ONU obri una investigació independent sobre el que ha passat

El grup de Tarragona d'Amnistia Internacional manté, des de fa temps, la campanya "Tanquem Drapchi"

Aquest blog, solidari amb totes les persones que pateixen la opressió i repressió, es solidaritza amb el Tíbet (bé, de fet, més que amb un lloc, amb una gent, amb la gent del Tíbet).


Sant Josep

No és pot dir que sigui un entusiasta dels sants (i menys ara amb lo de l'apostasia) però sempre ve de gust compartir coses i, per tant, per si algú cau en la tentació de felicitar-me, us ofereixo un tastet de crema catalana i una copeta de cava, virtuals, això si. Si algú no ha caigut en la tentació i, simplement, ha passat per ací també està convidat/da

diumenge, 16 de març del 2008

i tant que val la pena!

Entre reunió i reunió, acció i acció, aquests dies també hi ha hagut espai pel sentiment.
Divendres vaig assistir a una xerrada sobre Josep Alomà, un tarragoní que fou dirigent de la CNT i director del "Diari de Tarragona" durant la Revolució del 36, alhora que fundador de l’Ateneu Llibertari de Tarragona. La xerrada anava a càrrec de Jordi Piqué, director de l'arxiu municipal de Tarragona, i de Ramón Gras, net de Josep Alomà i autor d'un treball de recerca sobre el seu avi. Fa dies, una colla de gent que fugim del dogmatisme, vam crear un Ateneu que porta el seu nom.

Ahir, dissabte, fent zapping vaig enxampar una entrevista a TV3 amb l'arqueòleg Xavier Aquilué, director del Museu d’Arqueologia de Catalunya d'Empúries. Fa anys (1986?), vaig tenir la sort de coincidir amb el Xavier i amb altres arqueòlegs: Jaume Massó, Joaquín Ruiz d'Arbulo i, sobretot, amb Xavier Dupré en la posta en marxa del Taller Escola d'Arqueologia (TED'A), una experiència memorable de la que van participar, també, una bona colla de professionals i que suposava la primera Escola Taller de l'Ajuntament de Tarragona. Veure l'entrevista em feu recordar el Xavier Dupré amb qui vaig mantenir força bona relació fins que va marxar a Roma (el clima a Tarragona, després de la moció de censura, es convertí en força irrespirable per a algunes persones), on va morir, l'any 2006, a l'edat de 50 anys, víctima d'una llarga enfermetat. Xavier Dupré era vicedirector de la Escuela Española de Historia y Arqueología a Roma (CSIC) on va destacar, entre d'altres projectes, en la recuperació de la ciutat romana de Túsculum.

Ara, acabo de veure el documental de TV3 Bucarest, la memòria perduda. Molt bo. Sobretot, molt humà i força honest. Potser perquè hi ha algunes de les coses que hi apareixen que em són força properes car les vaig viure deben aprop. El documental, fet per l'Albert Solé, fill de Jordi Solé Tura, recupera bocins de la seva/nostra memòria mentre el seu pare la perd.
Cap al final, després d'algunes referències al cop d'estat del 23F i a la pèrdua de vots del PCE i del PSUC a les eleccions, la veu en off es pregunta si tot el que s'ha narrat ha valgut la pena. Semprun ho comenta dient que a segons qui, que ha patit, no li pots dir que ha valgut la pena però que des del punt de vista de tot el que s'ha conquerit si que l'ha valgut.
No hi estic massa d'acord. Jo crec que la resposta hauria de ser afirmativa. Ho hauria de ser, sobretot, perquè -tenint en compte que al final de tot hi ha la mort, i/o l'enfermetat, la despersonalització, i la mort- val la pena viure. Com deia en un post recent sobre Maqroll el gaviero, "solo trajimos el tiempo de estar vivos entre el relampago y el tiempo". No m'importa massa ni la constitució (Jordi Pujol, en el reportatge, la destacava com una gran tasca de Jordi Solé Tura), ni el benestar del que gaudim (?), ni altres coses, el principal, crec, és sentir-se viu mentre en som.

Ah!, en un altre ordre de coses (i de sentiments) el grup de patinatge artístic de grups show del Reus Deportiu ha quedat tercer al campionat d'Espanya que s'ha celebrat a Alcoi. Ara, cap el campionat d'Europa a Alemania, al maig.


Cinquè aniversari agressió i ocupació Iraq (2)

Com a continuació del post sobre el cinquè aniversari de l'agressió contra Iraq penjo aquest vídeo de la Plataforma Judici a Aznar

dissabte, 15 de març del 2008

Cinquè aniversari de l'agressió contra Iraq

Aquest matí, en el marc de les commemoracions que arreu del món es realitzen per recordar el cinquè aniversari de l'agressió contra Iraq, hem realitzat una acció plàstica consistent en envoltar la peana de l'estàtua dels despullats amb una pancarta amb inscripcion sobre els 5 anys d'ocupació a Iraq, els mésde 700.000 morts, etc.

Posteriorment hem anat dibuixant, amb guix, siluetes de cadàvers al costat deles quals hem posat noves inscripcions relacionades amb l'agressió. Hem començat al peu de l'estàtua i hem anat pujant per la Rambla Nova fins a l'alçada del carrer Sant Agustí.

A cadascuna de les parades que hem realitzat per dibuixar les siluetes i les pertinents inscripcions hem anat llegint el següent manifest.

Ara, com fa 5 anys… NO A LA GUERRA!

Curiosament, aquest matí, alguns diaris explicaven que el govern ha enviat més efectius a l'Afganistan i, a més, vehicles adquirits a Israel.

Podeu veure més fotos de l'acció a la web de la Coordinadora

Per cert, Gervasio Sánchez torna a estar a Iraq i mantindrà, a partir d'avui, un espai a l'Heraldo de Aragon titulat Cartas desde Bagdad

quin home pot dir que ho és, si veient el món com és no l'esmena

fotografia de Sebastiao Salgado

De tant en tant em deixo seduir per idees i/o filosofies que es podríen resumir en els versos de Brecht:

...
M’agradaria ser savi també.
Els vells llibres expliquen la saviesa:
apartar-se de les lluites del món i transcórrer
sense inquietuds el nostre breu temps.
Lliurar-se de la violència.
donar bé per mal,
no satisfer els desitjos i fins
oblidar-los: tal és la saviesa.
Però jo no puc fer res d’això:
Veritablement, visc en temps d’ombres...

Però com diuen els versos, finalment, no puc fer res d'això i, en aquest sentit, fa una estona, he vist la pel·lícula "el regne del cel" de Ridley Scott (de moment no m'ha fet el pes) i entremig algú diu quelcom que m'ha colpit:
"quin home pot dir que ho és, si veient el món com és no l'esmena"

dijous, 13 de març del 2008

Fixat el desallotjament del CSOA La Colomera

Ja ha sortit la sentència pel judici contra el CSOA La Colomera. En resum diu que s'ha ocupat indegudament una propietat i fixa el 4 d'abril com a data del desallotjament. La sentència no entra a valorar l'abandonament de la casa, palès per les humitats que presenta, trespols caiguts o, com a resum de l'abandonament, l'estat del pis de la darrera llogatera, desnonada a meitats del 2006, que va acumular força menjar que ningú s'ha molestat a retirar i s'ha descompost generant un focus d'insalubritat a la Part Alta, de fet, en el judici, ni es van acceptar peritatges, proves o testimonis proposats per la defensa. Ara cal recórrer i, entre d'altres coses, explicar que ha passat. Per aquest motiu l'assemblea del CSOA ha difós aquest comunicat:

COMUNICAT DEL CSOA LA COLOMERA DAVANT LA SENTÈNCIA DEL JUDICI CONTRA ELS USOS SOCIALS D’UN EDIFICI ABANDONAT

Diuen que la justícia és lenta però en el cas del Centre Social Okupat i Autogestionat (CSOA) La Colomera veiem que això no és ben be cert.
Entre el 21 de desembre de 2007 i el 10 de març d’enguany, 80 dies “justos”, hem assistit a una classe intensiva de dret en la qual hem conegut, en carn pròpia, bona part dels elements d’un procés. Des de la denúncia fins la sentencia, passant pels tràmits per aconseguir advocat o el mateix judici.
80 dies. Menys que els que necessitava l’edifici, atès el seu estat d’abandonament, per poder realitzar una funció social. Més que els que ha necessitat la gent de La Colomera, un cop netes i endreçades algunes dependències de la casa, per engegar tot un ventall de tallers i activitats (història de la filosofia, fotografia, malabars, contrainformatiu, tècniques pictòriques, projeccions, assemblees de diferents col·lectius...)
El judici es va realitzar a porta tancada, amb els encausats, a manera de convidats de pedra, sense poder obrir la boca, veient com no s’acceptaven ni les proves, ni els peritatges, ni els testimonis proposats per la defensa.
La sentència es basa en un visió del dret que prima la legalitat per sobre la justícia -que fa prevaler el dret a la propietat (fonamentat en una factura de 120,00 €) per davant el dret a un habitatge digne i als seus usos socials- per concloure que s’està ocupant indegudament una propietat i que s’ha de desallotjar el 4 d’abril. Aquesta “justícia” considera, en aquest cas, que tenen més drets els coloms que han viscut i han mort a l’edifici o els cucs dels aliments que va deixar la darrera llogatera desnonada l’estiu del 2006 (aliments que el “cuidadós” propietari no es va molestar en retirar), que les persones que han volgut donar-li un ús social o les que en podrien gaudir.
Poden estar tranquils els defensors de la propietat. La legalitat els empara!
Malgrat tot, nosaltres continuarem alliberant les nostres ments i nous espais, si escau, en defensa d’una societat en la que importin més les persones que la propietat, en la que tothom pugui gaudir d’un habitatge digne i d’espais en els quals coincidir amb altres persones interessades en el seu creixement personal i col·lectiu i en la que el delicte sigui tenir cases mortes enlloc de plenes de vida i alegria.

Podreu desallotjar els nostres espais, però no desallotjareu les nostres ments!

Tarragona, 13 de març de 2008

Pecats capitals. Au! fote-li!

Aquest matí llegeixo a El Punt que el Vaticà ha decidit modernitzar la llista de pecats capitals fent una atenció especial cap als anomenats «pecats socials». El resultat, set pecats nous que condemnen accions com ara no reciclar la brossa, consumir droga, enriquir-se a costa dels altres i alguna investigació científica amb implicacions bioètiques. Segons el bisbe Gianfranco Girotti, que ha fet pública la llista, els «nous pecadors són per totes bandes», i la campanya de sensibilització es deu «a la disminució del sentit de culpa».

A la luxúria, la golafreria, l'avarícia, la mandra, la ira, l'enveja i la supèrbia caldrà afegir, ara, "no contaminaràs el medi ambient; no realitzaràs manipulacions genètiques; no duràs a terme experiments sobre éssers humans, incloent-hi els embrions; no provocaràs injustícia social; no causaràs pobresa; no t'enriquiràs fins a límits obscens a expenses del bé comú i no consumiràs drogues". L'anticoncepció també té un raconet reservat a l'infern. Si senyors! a l'infern! perquè en aquesta deriva repressiva Benedicte XVI contradiu Joan Pau II que va rebutjar l'existència de l'infern per dir que l'infern existeix i, a més, és etern.

Jo no sé perquè m'amoïnen aquestes coses, aquestes supersticions, perquè ja vaig apostatar i no van amb mi, però no puc evitar que em dolguin el patiment, la hipocresia, la mentida... No puc evitar recordar allò de l'"opi del poble". No està prou fotut aquest món amb la rapinya i la injustícia globalitzada que, a sobre, cal espantar qui, si creu en aquestes coses, vol fotre una cana a l'aire? Cal amenaçar ( a qui s'ho cregui, clar) amb l'infern etern, amb el "llanto y crujir de dientes"? no n'hi ha prou amb els centenars d'Iraqs, Afganistans i similars d'aquest món? I, per altra banda, aniran a l'infern igual el veí que -fart de no trobar els contenidors adients o tip de veure que el camió de la brossa barreja cartró i brossa orgànica- llença un pot de vidre de cigrons, buit, a la brossa que el directiu de la REPSOL que contamina els aqüífers de poblats de l'Equador? Aniran a l'infern només els que s'enriqueixen fins a límits obscens? i els que s'enriqueixin fins a límits sensuals? qui decideix que és o no obscè? Anirà a l'infern el bisbe Cañizares, embolicat amb la seva capa porpra en cerimònies preconciliars?

A banda de si l'església provoca o no misèria, aniran a l'infern els responsables de "castigar" els teòlegs de l'alliberament i de tolerar misèries?

Com deia un altre "estan bojos aquests romans" encara que, de fet caldria dir "estan bojos aquests catòlics, apostòlics i romans" i, pensant-ho be, per desgràcia, ni estan bojos ni son tontos.

Suposo que el post és políticament incorrecte, poc meditat, parcial, subjectiu, pamfletari, etc. però que voleu que us digui, tinc son, demà tinc feina i el tema tampoc mereix més.

dimarts, 11 de març del 2008

el país de Xauxa?

En aquest post no hi ha foto perquè les que he vist o no tenien relació amb el que explico o en tenien massa

Aquest matí he llegit al diari El Punt una notícia que m'ha impressionat: "Un total de 72.000 firmes, per un tractament mèdic. Els pares d’un nen de 10 anys que té una malaltia rara anomenada síndrome de Hunter (mucopolisacàrids tipus II) han lliurat el plec de signatures al Departament de Salut per demanar que financi la medicació que necessita el seu fill. Segons van dir, ni l’hospital de la Vall d’Hebron ni l’hospital de Sant Joan de Déu han volgut donar-li la medicació adduint motius mèdics, però ells creuen que es tracta d’una qüestió econòmica, perquè el tractament costa 6.000 euros cada setmana.
La síndrome de Hunter és una malaltia que provoca la pèrdua d’un enzim per l’orina. Això acaba afectant tot el cos, ja que no es poden eliminar les toxines que acaben danyant el cervell, la melsa i el fetge de la criatura. En aquest procés degeneratiu també queda afectada la capacitat motora. L’únic tractament és «una infusió que reprodueix l’enzim que es perd», segons el president de l’Associació de Mucopolisacaridosi i Síndromes Relacionades, Jordi Cruz.
A l’Estat es coneixen 44 casos i 28 reben el tractament. L’esperança de vida dels afectats se situa entre els 12 i els 16 anys."
El diari El Mundo també tracta aquest tema.
M'ha impressionat perquè, a banda del fet que, probablement, hi ha raons científiques per decidir si s'ha de fer el tractament o no, crec que em costaria molt posar-me a la pell de les persones que decideixen aquesta qüestió. Soc de l'opinió que potser seria convenient invertir més en prevenció i en salut per a tothom que no en determinades intervencions i/o tractaments per a alguns/es, però malgrat aquest punt de vista, en aquest moment hi ha el que hi ha i, tenint-ho en compte, no voldria per a mi haver de decidir qui viu o mor (encara que tard o d'hora tothom hagi de morir) en funció de determinats tractaments, enfermetats, estadis o, pitjor encara, costs.
Ja he dit que imagino que en aquest cas, segurament, hi intervenen altres factors que, potser, no es reflexen en la notícia però, en la mesura que puguin tenir a veure amb el tema costs, crec que és important tenir en compte que el pressupost pel 2008 de l'estat espanyol. per "defensa" o sigui per despesa militar, és de 18.926, 83 milions d'euros o sigui que amb aquests diners es podrien finançar 3.154.471,66 setmanes de tractament de la malaltia o que tractar les 16 persones que, a l'estat espanyol, no reben tractament costaria, setmanalment, 96.000 euros mentre que, en el mateix període, ens gastarem en despesa militar 362, 95 milions d'euros.
Fins i tot en el cas que aquestes persones tinguin una esperança de vida curta, em sembla un crim
.

diumenge, 9 de març del 2008

Eleccions generals 2008

D'ací unes hores tindrem multitud de valoracions dels resultats de les eleccions. Jo no soc analista polític però no m'estaré d'apuntar un parell de reflexions:

Quasi una quarta part de l’electorat (un 24,67%) no ha votat (8.098.019 persones), evidentment, per tot un seguit de raons entre les quals l’abstenció activa, tot sigui dit, no sembla que sigui especialment rellevant. Hauria estat més elevada l'abstenció sense les crides a la participació per evitar no se quines catàstrofes o coma reacció a l'atemptat d'ETA? No ho sé.
Malgrat això, José Luis Rodríguez Zapatero governarà l’estat espanyol amb poc més d’11 milions de vots (un 43, 7% dels vots o sigui un 27%, poc més d'una quarta part, de la població de més de 18 anys). Malgrat els bons resultats, seria bo que ho tingués en compte.
Per altra banda entre PSOE-PSC i PP s’emporten un 83,7% dels vots mentre la resta de formacions es reparteixen el 16,3% restant. Vot útil? bipolarització? una mica de cada?
Els vots nuls i en blanc no presenten canvis importants en relació a les eleccions del 2004 i entre Escons Insubmisos i Ciudadanos en blanco que l’any 2004 es repartien uns 42.500 vots, ara se’n reparteixen menys de 20.000

dissabte, 8 de març del 2008

mentre hi hagi "micromasclismes" no ens cansarem de donar la xapa!

Amb aquest lema, aquest matí, dones i homes de la Colomera i tothom que hi ha volgut participar, han fet un acte senzill, quasi íntim, però força alegre i participatiu, a la plaça de la Font, per commemorar, celebrar, el 8 de març: el dia de la dona treballadora.
En un espai relaxat i tranquil, amb música, tothom que volia podia xerrar una estona, llegir el díptic informatiu i "donar la xapa" fent-ne una.
El concepte de micromasclisme (micromachismo), segons el metge Luis Bonino Méndez, respondria a les pràctiques de dominació masclista, quotidianes i imperceptibles, que es donen en l'ordre del que anomenem "micro".
El díptic que es repartia, a més d'altres informacions d'interès, reproduïa un text sobre aquest tema, que podeu llegir a
http://tantaluchaytantasonrisa.blogspot.com/2007/12/machismo-en-la-cotidianidad.html
sota una frase que deia: "Es preciso comprender cómo las grandes estratègias de poder se incrustan, hallan sus condiciones de ejercicio en microrrelaciones de poder... Designar estas microrrelaciones, denunciarlas, decir quién ha hecho qué, es una primera transformación del poder..." Diálogos con M. Foucault, 1977 Rev. Ornicar, 10

Si en voleu saber més també podeu anar a: http://www.cimacnoticias.com/noticias/03abr/s03040107.html


Jo, com no, he fet la meva xapa i algunes fotos que podeu veure a: http://picasaweb.google.es/josepm.yago/8DeMar2008 mentre relacionava aquest acte amb el que es va fer ahir al matí a la plaça de la Font organitzat per l'Ajuntament. Evidentment no pretenc desqualificar-ne cap dels dos, tots dos són necessaris, lamentablement (si més no com a sensibilització), però prefereixo el d'avui. No acabo d'entendre les reivindicacions quan qui reivindica detenta el poder i, per tant, crec que hauria d'arbitrar solucions o propostes, si més no, per solucionar els problemes, escoltant la ciutadania i amb la seva participació, enlloc d'usurpar la reivindicació popular.

divendres, 7 de març del 2008

impossible sense amor!


Ja m'han fet el TAC (una mica cutre. Enlloc de donar-te una bata per canviar-te, t'has de treure l'abricc i el jersei i estirar-te a la camilla/safata, un cop allí t'has de baixar els pantalons fins els genolls i després va el contrast, el pas per la màquina, etc. Tothom molt amable, això sí).
Tot just arribar a Tarragona em truca un amic i anem a fer una cervesa. Mentre som al bar sentim la tele en què parlen de l'atemptat d'ETA. Quasi tothom vincula atemptat amb eleccions i reclama "participació". La mestressa del bar diu "quien no vote es porque es un etarra", intento matissar l'afirmació (sense massa èxit). Una estona, després, parlant amb gent, a la barra, la senyora torna a dir "tendria que pasarles algo que les duela, que se mueran sus madres". Mentre les notícies segueixen desgranant horrors.
  • ETA asesina a tiros un ex edil del PSOE en Mondragón. El edil ha recibido tres disparos en el portal de su casa en presencia de su mujer y su hija.

  • El Ejército colombiano mata a otro de los jefes de las FARC
  • La jutge va incautar 2.780 històries de pacients que van avortar a les clíniques de Morín a BCN

  • etcètera
i, penso:

és impossible construir res, crear res, si no és des de l'amor

No era aquí...

Chiapas, Selva Lacandona, Rio Lacanja - Foto por German Murillo

Be, aquí estic (torno a estar), enmig cinquanta mil coses. Ara espero un company per anar a fer quatre fotos per la Part Alta (ja les he fet i he tornat), després he d'anar a Barcelona a fer un TAC (coses del seguiment i les convalescències. Durant un parell d'anyets hauré d'anar amunt i avall, amb visites i proves), mentrestant, estic acabant de decidir la tornada a la feina (jo vull, malgrat una certa mandra; uns metges diuen que el que jo vulgui i uns altres que no em precipiti...), rellegeixo les aventures i tribulacions d'En Maqroll, faig teatre i totes les històries de ,a Coordinadora, la colomera, l'ateneu, la cooperativa de consum... i amb la sensació que els dies són curts, que no dono abast i que m'agradaria fer cinquanta-cinc coses més (si més no, clar, :-)). Ahir, al teatre, assajàvem unes cosetes i, enmig, sortien un parell de texts de Demóstenes i de Shakeaspeare i allò que dius "collons! que bo això de Ricard III, l'he de llegir...". Vull veure la darrera versió de Blade Runner, el vídeo sobre War Requiem de Britten... buffff i no oblidar-me del projecte del Camerun i... i, enmig, la família, els amics (sort, de la família i els amics). Amics i amigues, alguns dels quals passen per moments xungos, molt xungos...

Bé, no ens atabalem i a l'assumpte!
Per anar passant, un parellet de frases del Gaviero mentre navega pel riu Xurandó:

- Los gavilanes que gritan sobre los precipicios y giran buscando su presa son la única imagen que se me ocurre para evocar a los hombres que juzgan, legalizan y gobiernan. Malditos sean.

la foto no és de Maqroll però m'ha semblat que anava bé amb la seva frase ;-)

- En el crac de los caballeros de Rodas, cuyas ruinas se levantan en un acantilado cerca de Trípoli, hay una tumba anònima que tiene la siguiente inscripción: "No era aquí". No hay dia en que no medite en estas palabras. Son tan claras y al mismo tiempo encierran todo el misterio que nos es dado soportar.

dimecres, 5 de març del 2008

"A ells els ampara la llei i a nosaltres la consciència"

fotografia: Jordi Martí

Aquest matí, durant més d'una hora, s'ha celebrat el judici per l'okupació de la Colomera, al Jutjat de primera instància número 6 a l'Avinguda Roma de Tarragona.
Pacíficament, com no podia ser d'altra manera, una colla de persones (joves, principalment) han mostrat el seu suport amb les dues persones encausades i amb el projecte de Centre Social Okupat i Autogestionat concentrant-se a la porta del Jutjat amb dues pancartes. Una feia referència a la contradicció entre el possible desallotjament, ràpid, de la Colomera i l'estat de degradació, de mort lenta, de molts habitatges. L'altra mostrava el lema "A ells els ampara la llei i a nosaltres la consciència". Tot això sota l'atenta vigilància de sis policies d'uniforme i sis de paisà (segueixo pensant que quan passen coses d'aquestes, els delinqüents deuen fer festa major).
A les dificultats per aconseguir justícia gratuïta i el tracte rebut pels dos encausats pel personal del jutjat que els culpabilitzava a priori, fins al moment, cal afegir-hi avui que no s'ha acceptat cap testimoni de la defensa (que ni tan sols han pogut entrar a les dependències del jutjat per esperar assentats si els cridaven o no) i si el que presentava l'acusació.
S'ha dit ja força vegades però suposo que caldrà repetir-ho: curiosa justícia aquesta que calla davant l'abandonament dels habitatges i edificis per part dels propietaris (amb el risc i molésties pel veïnat quan no amb maniobres especulatòries i/o de mobbing pur i dur i s'apressa a tallar de soca-rel qualsevol iniciativa d'índole social que pretén recuperar per a la vida social aquests edificis.
Que pensar del mateix edifici que ara acull la Colomera en què, a meitats del 2006, es desnona la darrera llogatera -una anciana que després va viure al carrer i al Pere Mata fins el seu decés pocs mesos més tard- i es va deixar casa i pis abandonats sense, ni tan sols, retirar el menjar que, acumulat per la llogatera en quantitats importants, s'ha fet malbé generant un focus d'insalubritat que es va barrejar amb la merda i cadàvers de coloms i runa procedent de les humitats que han anat minant i derruint parts de l'edifici (malgrat la cura exquisita que al·lega la propietat i que valora en poc més de cent euros)?

S'hauria d'invitar els defensors d'aquesta legalitat a que visitin el pis o qualsevol dels nombrosos habitatges que resten en condicions similars per tota la Part Alta.

Ara cal esperar la sentència i, atès que les conclusions són previsibles, preparar els pertinents recursos.
Mentrestant, continuen els tallers, la kafeta i l'activitat, així com les mostres de suport de persones i col·lectius.
Vull acabar aquest post amb un paràgraf del post que ha penjat el company Jordi Martí en el seu blog Prendre la Paraula: "Ni ara ni mai podran fer callar la dissidència i menys encara que les i els rebels ens trobem i esdevinguem persones lliures. És en això que els vencem a cada moment, en saber que malgrat les seves lleis, la seva violència ordenada i les seves formes nocives d’enriquiment per a la majoria, continuem sent milions les i els qui sabem que fora de la presó del mercat hi ha vida de debò. "