divendres, 30 de juliol del 2010

Prohibido prohibir. La libertad empieza por una prohibición...


Ahir em va sorprendre una grata notícia: després que més de 180.000 signatures avalessin una Iniciativa Legislativa Popular i un període amb argumentacions en favors i en contra de la proposta, el Parlament de Catalunya, per majoria absoluta, ha abolit el patiment d'animals a les places de braus de Catalunya.

Evidentment, anarquistot com soc, no puc evitar pensar que hauria estat millor que no hagués fet falta abolir (prohibir) res i que una "festa" bàrbara i cruel com la dels toros hagués desaparegut per l'increment del seny de tothom i de la cultura i l'educació, però, que hi farem, deixar patir els animals mentre la gent fa per augmentar la seva humanitat (o, simplement, intentar assolir-ne algun grau) hauria estat una mica cruel amb els toros (crec que hem fet una gran evolució tecnològica però a nivell humà seguim a les beceroles).

No ha estat cap sorpresa que un partit que, per exemple, s'entesta a demanar que els partits abertzales condemnin els atemptats mentre ell no ha volgut condemnar el franquisme, hagi defensat el manteniment de les corrides. Més sorprenent és que defensant, com diu, el paper de les institucions, s'entesti a sabotejar i boicotejar les decisions "democràtiques" d'un Parlament com el de Catalunya i, no acceptant, el resultat de les votacions, anuncii recursos i campanyes en contra de l'acord.

La sorpresa s'incrementa fins a límits notables -encara que a aquestes alçades ja no em sorprenguin massa coses- al sentir al lider del PP, Mariano Rajoy, quan, per justificar el boicot del seu partit a les decisions democràtiques del Parlament de Catalunya, diu que es presentarà a les properes eleccions "con un programa cuyo primer punto sea prohibido prohibir".

Era conscient de la barra dels representants d'aquest partit apropiant-se d'eslogans i propostes del que podriem anomenar "l'esquerra" però, ara, la cosa ja no sé si és per riure o per plorar (lamentablement, hi ha més motius per la segona opció que per la primera).


A banda que l'eslogan en si és pot agafar i analitzar des de diferents vessants, en relació a si és contradictori o no, per exemple, és sorprenent (o no, si tenim en compte el procés d'apropiació d'eslógans i símbols que protagonitza aquest partit) que s'apropiin d'un eslogan del maig del 68, una frase d'En Jim Morrison "It is forbidden to forbid. Freedom begins by forbidding something: interference with the freedom of others" o sigui "Prohibit prohibir. La llibertat comença amb una prohibició: la d'interferir en la llibertat dels altres".

Podríem pensar que "prohibir" els toros suposa interferir en la llibertat dels altres per`p crec que no és el cas: prohibir els toros és defensar els animals i anunciar recursos a l'acord democràtic d'un parlament és interferir en la llibertat dels altres. Qui diu "prohibit prohibir", a més, no és un partit de tendència àcrata sinó un partit conservador que acaba de liderar una croada presentant mocions en diferents ajuntaments per prohibir el burca i el nicab. Un partit que l'any 2005 va votar l'anomenada "ordenança del civisme" de Tarragona en la que tan sols en les 18 pàgines de l'índex (l'ordenança té unes 200 pàgines atapeïdes de normes i prohibicions), apareix 18 cops la paraula prohibició.

A Barcelona, per exemple, el tarannà llibertari, del qual fa gala el Sr. Rajoy, grinyola quan llegim: "El presidente del grupo municipal Popular en el Ayuntamiento de Barcelona, Alberto Fernández, ha reclamado al Ayuntamiento que "se deje ya de 'puñetas' y apruebe ya una nueva ordenanza de civismo y que lo haga sin complejos para prohibir la prostitución callejera, la mendicidad, que está al servicio de mafias que explotan a personas de forma miserable, pasear en pelotas por la ciudad y el uso del burka o el niqab".
Finalmente, Alberto Fernández ha denunciado que "la ordenanza de civismo que pactaron Clos y Trias se demuestra que es absolutamente insuficiente para exigir el civismo en nuestra ciudad". Por el líder Popular se necesitan "normas claras, Guardia Urbana suficiente para hacerla cumplir y un Gobierno que actúe con toda la determinación para impedir comportamientos como la práctica de prostitución en la calle, endurecer la normativa del 'botellón', prohibir la mendicidad por parte de aquellas mafias que explotan a aquellas personas que las practican o pasear desnudo por Barcelona ".

Em sembla, també, increïble, que després d'explicar fins la sacietat que la ILP, recordem que avalada per 180.000 signatures, tan sols pretenia acabar amb el maltractament animal es segueixi insistint, des de les files conservadores i protaurines, que el veritable motiu és el nacionalisme (el català, clar), l'obsessió antiespanyolista i l'afany en retallar llibertats del "tripartit". Un dels arguments per defensar aquest punt de vista és el d'afirmar que si l'objectiu de la ILP era evitar el maltractament animal com pot ser que no s'hagin prohibit els correbous i expliquen el terrible patiment dels animals encara que no es produeixi la seva mort. Amb aquest argument es contradiuen amb la seva postura "antiprohibicionista" que es torna a contradir amb la postura dels partidaris dels correbous a les terres de l'Ebre, al evitar el "blindatge" dels correbous portant la proposta de llei al Consell de garanties estatutàries.

Entenc que gent com jo, una mica xitxarel·los, perepunyetes i, perquè no, provocadors, qüestionin les prohibicions i la mania de prohibir, però no entenc que aquesta postura la defensi un partit, a banda de conservador, amb representació en òrgans de poder legislatiu, executiu i legislatiu.

  • article de Alberto Rios Mosteiro en El Plural desglossant les prohibicions protagonitzades pel Senyor Rajoy
  • article de Lucia Solís en el seu blog, explicant la seva visió i les "prohibicions" amb que convivim quotidianament.
  • article Prohibido prohibir? en el blog La Fraternidad de Babel. "Vamos a ver, ¿prohibido prohibir... todo? ¿No deberían prohibirse el asesinato, el robo, la tortura, las violaciones o el maltrato infantil? O, descendiendo un peldaño en la escala de la gravedad, ¿deberían prohibirse las direcciones prohibidas, los semáforos, los ceda el paso y los stop? Y ya adentrándonos en lo más nimio, ¿qué pasa con los juegos? Todo juego tiene unas normas que incluyen restricciones. ¿Deberíamos olvidarnos de ellas y mover la reina como un caballo o aceptar pulpo como animal de compañía? Algo falla en eso del “prohibido prohibir”. De entrada, si suscribimos el principio humanista de que mi libertad acaba donde empieza la tuya, ahí nos topamos con un buen montón de restricciones “naturales”, por decirlo así. Prohibido agredirte, prohibido invadir tus propiedades, prohibido restringir tu derecho de expresión o, por ejemplo, prohibido hacerte un pijama de saliva sin tu consentimiento (en el caso de que seas Halle Berry)."
Els meus amics em diuen sovint que no faig posts sino que foto rotllos per tant acabaré però, en tot cas, vull deixar clar que, els defensors dels animal agraïm els arguments dels taurins argumentant el patiment animal en els correbous perquè coincidim i no pararem en defensa dels altres animals amb què compartim la nostra existència (i, no pateixi, Sr. Rivera, jo no menjo foie). Per altra banda, donar les gràcies al PP perquè gràcies, a les seves postures nacionalistes i antidemocràtiques acabaré simpatitzant amb les postures independentistes.

Ni corridas de toros ni partits antidemocràtics!

dilluns, 26 de juliol del 2010

dues joves catalanes entre les víctimes a la Love Parade


El meu condol!



Les famílies de les 2 víctimes catalanes a la Love Parade arriben a Alemanya

La Fiscalia de Duisburg ha obert una investigació per conèixer les causes de la tragèdia

Els organitzadors ja han avançat que el festival de música ‘techno' no se celebrarà mai més

Al lloc de la tragèdia, ciutadans anònims hi han dipositat flors i espelmes en record de les víctimes Foto: EFE.

dimarts, 13 de juliol del 2010

Pobres rics!


A Espanya hi ha un total de 143.000 rics, 16.000 més que en 2008



L’altre dia vaig veure un “reportatge” del canal Cuatro. El programa es diu Callejeros i el reportatge es deia “Vida de ricos” (premeu sobre l'enllaç si el voleu veure). No el vaig veure del tot però els bocins que vaig veure em van fer al·lucinar una mica (cosa que a aquestes alçades ja no és fàcil). Sortien “festes” i mogudes de “rics” com l'Excelence Fair, al castell de Perelada on l'entrada val 400 eurillos per parella i la penya es fot caviar de Beluga, pernil ibèric... i compra cotxes, iots, joies... perfums que al ruixar-los sobre les pells sonrosades també ruixen petites lamines d'or, etc. A la festa apareixien personatges com l'Estibaliz Sanz o la Rossy de Palma que acompanyava una noia d'una ONG que recaptava diners per Ghana. Un dels músics que amenitzava el sopar deia: "Tienen mucha pasta pero nosotros tenemos felicidad".


Una de les persones que sortia en el reportatge, expilot de motos, s’havia fet tatuar la paraula “ric” i el seu cognom al braç. Des de la seva casa en una finca de 8.000 m2 explicava que es dedica al món del prestamisme i al cobrament d’embargaments, que ha tingut uns 80 o 90 cotxes, el darrer un Ferrari 430 i la majoria de no menys de 160.000 euros... Sempre surt al carrer amb 1.000 eurets i la VISA a la butxaca. No sap si paga hipotèques, diu que ho porta el seu gestor i imagina que si, "per desgravar".


Un altre, un xaval que feia poc que s'havia tret el carnet de conduir mirava a veure si son pare li comprava un cotxet: un Maserati ("vale unos 300 o 200 mil euros peró de eso (sonrisa) se encarga mi padre). Una senyora, de Girona, explicava que se n'anava amb el seu marit, molt amic d'en Bilyeits (o sigui Bill Gates), als EUA amb un jet que costava un milió de dolars l'hora de lloguer.


Un paio de 33 anys, fill d’un multimilionari suís propietari d'una farmacèutica suïssa (parla de Sandoz Novartis), explicava que espera jubilar-se als 40. Té 28 empleats, 5 cases, 11 cotxes... i dona diners a ONG’s perquè “sino no me sentaria bién”.


Un arquitecte milionari alemany, de noranta no se quants anys, membre de la jet set marbellí, amb majordoms (un matrimoni) mileuristes (això sí amb casa, cotxe, teléfon... pagat, no sé si pel temor a morir-se sol) explicava que per fer-se milionari cal tenir idees. La locutora li preguntava, en un altre moment, sobre la crisi, somriu i diu "No me interesa". Al fer una reflexió sobre la gent més desfavorida que ho passa malament, comenta: "Si, es culpa de ella" (de la gent? de la crisi? Molt em temo que es referia a la primera possibilitat).


Ja no sé massa bé qui, en un fragment del vídeo, exclama "Cuanto vale el mundo? que lo compro"


El reportatge m'ha deixat una sensació estranya. Per una banda he vist una gent que no deixen de tenir una faceta humana, una cara "amable" semblant a la de la majoria de les persones. Per altra he vist que la major part d'aquestes persones adoptaven postures força ridícules, vanitoses, mesquines... més semblants a les que atribuïm als anomenats nous rics.


Pensant-ho, he arribat a la conclusió que el reportatge no deixa de ser una operació de maquillatge d'alguns rics (dic d'alguns perquè tinc la sensació que els rics de debò no apareixen en aquests programes). Operació de maquillatge perquè el programa ressalta els trets humans d'aquestes persones però passa per alt sobre el més important: com han obtingut aquests riquesa? perquè no oblidem que treballant, la gent no es fa rica.


Cercant per internet resulta que una de les persones que apareixen, per cert una de les més simpàtiques i que a més dona diners a les ONG's, és el fill d'un dels socis de Sandoz-Novartis. Una de les cinc grans farmacèutiques, famosa, a més de pel volum de negocis i guanys, per cosetes com:

  • la Artemisia annua es una planta tradicional de la medicina china con una efectividad del 95% contra la malaria. Tras pasar fiebres, el tratamiento con esta planta logra que la persona sane después de unos tres días. La OMS firmó un acuerdo en 2001[1] con Novartis para producir cantidades anuales a bajo coste bajo la marca Coartem, una pastilla de dosis fija de arteméter/lumefantrina. La Artemisa tiene una cosecha anual, lo que dificulta su producción. Novartis no realizó la inversión adicional prometida pese a tener la previsión oficial de la OMS de producir 60 millones de tratamientos para 2005. Al tener Novartis la exclusiva de Coartem, la desidia en su producción ha permitido la enfermedad y muerte de millones de personas en los últimos años, mientras que tratamientos de menor eficacia copan el actual negocio del tratamiento de la malaria.[2] En septiembre de 2006[3] Novartis seguía sin haber cumplido el compromiso. Coartem sigue siendo casi imposible de encontrar en muchos países afectados o tiene un acceso muy limitado.
  • El 12 de junio de 2009 anunció la creación del primer lote de vacunas contra la gripe porcina causada por una variante del Influenzavirus A.[4] Igualmente anunció que no hará caso a la petición de la Organización Mundial de la Salud, por lo que no donará vacunas a los países pobres. Indicó su director general, Vasella, que "el costo de cada vacuna es de entre 10 y 15 dólares en grandes pedidos y algo más si el volumen del pedido es menor".[5
  • Novartis ha estat acusada, també, per la seva relació amb el cultiu de transgènics i per la experimenació amb animals.
Coneixent aquestes dades el fet que el senyor de reportatge doni diners a ONG's adopta un significat menys important per no dir cínic. El director general de Novartis, Daniel Vasella, és un dels assistents habituals a les reunions del club Bilderberg. Ací si que hi ha força "rics" que no tenen cap intenció de sortir a les cadenes de televisió.

Per cert, alguns rics espanyols a la llista Forbes, són els següents:

Mentrestant, trobem estadístiques com aquestes:

  • 24.000 personas mueren al día por hambre.
  • Más de 1.000 millones de personas viven actualmente en la pobreza extrema (menos de un dólar al día). El 70% son mujeres.
  • Más de 1.800 millones de seres humanos no tienen acceso a agua potable.
  • 1.000 millones carecen de vivienda estimable.
  • 840 millones de personas mal nutridas.
  • 200 millones son niños menores de cinco años.
  • 2.000 millones de personas padecen anemia por falta de hierro
  • 880 millones de personas no tienen acceso a servicios básicos de salud.
  • 2.000 millones de personas carecen de acceso a medicamentos esenciales.


dilluns, 12 de juliol del 2010

autonomies, independències, banderes... furbo

Aquests dies hi ha un embolic de símbols notable. Concretament (i, probablement, gens casual) de banderes.
Amb motiu de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, hi ha hagut una manifestació massiva que ha reivindicat la sobirania de Catalunya i, en bona mesura, la seva independència. El fenomen ha anat envoltat de banderes (senyeres de Catalunya, principalment estelades).


En paral·lel, la cel·lebració del mundial de futbol ha comportat una notable exhibició de banderes espanyoles (més o menys constitucionals).


La cosa no té major importància si exceptuem el fet que ha ocasionat un petit problema domèstic, probablement relacionat amb altres circumstàncies, alienes a la manifestació i al mundial. Ahir no vaig penjar cap senyera al balcó de casa. Normalment, les banderes no em criden massa l'atenció ni em generen massa sentiments d'adhesió a la causa que simbolitzen. Malgrat això, aquesta tarda, un cert empatx d'estanqueres m'ha impulsat a penjar una senyera (suposo que empès per una certa voluntat de resistència, de provocació o, si voleu, d'infantilisme. El tema no ha provocat cap enrenou ni discussió a casa.

El futbol tampoc m'agrada però m'ha fet gràcia veure el partit de la selecció espanyola contra l'holandesa. El partit no ha estat malament i ha provocat la pertinent emoció i neguit. Crec que la selecció espanyola ha jugat millor que la holandesa i m'he alegrat força que guanyés (i més com ho ha fet, amb una bona jugada, que no com ho podia fer, amb el saque d'una falta, una mica abans).

Arran la victòria de la selecció espanyola, una de les persones que hi havia a casa ha anat a treure una bandera espanyola que guardo (per raons que no venen al cas). El gest ha estat aturat amb un NOOOOOOO!!!!!!!!!! rotund, que he proferit i que ha generat un notable malestar per diferents raons. A banda de factors relacionats amb qüestions més o menys conscients relacionades amb altres problemàtiques, el malestar sembla que ha tingut a veure amb la meva negativa atès que s'ha viscut com a una imposició i, a més, sembla, amb el fet que he barrejat política i esport. La discussió que s'ha generat ha suposat que es fes menció al fet fet que, abans, hagués penjat la senyera per la qual cosa la he despenjat ràpidament.

Ja sé que, probablement la discussió no anava de banderes, ni de futbol, sinó d'altres temes però no me'n puc estar de senyalar que no m'agrada el futbol malgrat la qual cosa m'ha fet una certa gràcia veure un partit de rellevància amb el qual, a més, he "disfrutat". No anava amb ningú (en principi), però el joc m'ha fet prendre partit per qui he entès que jugava millor o sigui per la selecció espanyola i m'he alegrat de la seva victòria. Punt!

No veig per quina raó, el fenomen que explico m'hauria de portar a penjar o exhibir la bandera, no de l'equip en qüestió, que no és tal sinó que és una selecció estatal o "nacional", sinó la d'un estat en el qual no es reconeixen una sèrie de realitats com el dret d'autodeterminació d'un poble, l'aplicació d'un estatut i d'una sèrie de normatives que no em semblen mereixedores d'una sentència que passa per una voluntat expressada en les urnes (amb tots els matisos que vulguem fer a aquestes qüestions) o el desenvolupament de seleccions dels diferents pobles d'aquest estat.

Per concloure el post, vull afegir tres enllaços:

- un que enllaça amb un article de Javier Vizcaino, la Trama Mediàtica, en que parla, De lo èpico a lo patético, de coses que es diuen a la premsa (derechona) sobre la bandera i aquestes coses.

- un, molt recomanable, referit a la competició del futbol, anomenat Fútbol, banderes i classe. N'extrec un bocinet: "Alguns argumentaran que no hi ha cap connexió entre donar suport a la selecció espanyola i la política nacionalista espanyola. Però la realitat és que les competicions esportives a nivell de seleccions o països sempre han estat relacionades amb el sentiment nacionalista i patriòtic. Les competicions d’aquesta mena van començar a sorgir en un moment d’alta rivalitat entre els estats. Des de llavors han estat una continuació de la defensa de la “nacionalitat” i els interessos econòmics lligats als estats i al capital. "

- l'altre referit a símbols com les banderes (constitucionals o no, independentistes o no, autonòmiques o no, tant me fot), També n'extrec un bocinet: "siempre me he cagado en las dinastías y en las patrias Putas la banderas sucias los reinos de mierda y la sangre azul..."

diumenge, 4 de juliol del 2010

Sobre Paraules per la Pau de juliol



Aquest matí hem fet el Paraules per la Pau de juliol.

L'acte ha comptat amb l'actuació d'En Jose *, un colega insubmis que viu per les comarques tarragonines i que ens ha obsequiat amb unes cançonetes.

En Marc del Jesus (premeu l'enllaç per seguir-lo a través del FB), ens ha explicat que torna a marxar a Colòmbia, amb l'IPO, a fer tasques d'acompanyament.


Evidentment, es va distribuir el núm. 107 del full informatiu Paraules per la Pau d'aquest mes (que us podeu descarregar prement sobre l'enllaç).

Després de l'acte hem anat a fer una paelleta a la Vora de l'Ebre. Bona feina, bons amics i amigues, bon ambient i bona teca.


* JOCK es el nombre familiar de Joselito Txisplau, esperpéntico personaje que deambula por la Conca de Barberà i el Alt Camp (Tarragona) desde enero de 2006. Cantautor de estar por casa, define su estilo como 'rumba-agro-punk acústica'. Y no es precisamente fruto de una trabajada evolución musical, sino más bien por sus propias limitaciones. Entre sus influencias sería justo destacar absolutamente todas la piezas musicales que han entrado por sus orejas, aunque seguramente a una isla desierta se llevaría toda las discografía de Rosendo, Kiko Veneno y La Polla Records. Y seguramente también se llevaría un tocadiscos con altavoces, un generador de electricidad, un bidón de 100l. de gasolina, una garrafa y un embudo bien grande. Sí, poco ecológico, pero los que le conocen superficialmente dicen que es un tío muy previsor. Lo cierto es que este inmaduro barcelonauta de 35 años continúa viviendo el sueño adolescente de tocar en una banda. Ilusión que le hace creer que su trayectoria como cantautor es totalmente momentánea y temporal. Formado musicalmente por infinitos ensayos domésticos y horas de tabarra urbana por diversas calles peatonales (Porfavodameargo!!!), en 2006 formó parte del grupo SenseNom; en 2007 grabó la demo 'Donde la mente te lleva' en Can Pipirimosca (Valls); y en 2008 se incorporó a los Nomadah LaGhana. Desde septiembre de 2008 conduce un programa musical en Ràdio Montblanc dedicado a músicos y grupos que dejan descargar por internet sus grabaciones de manera libre y gratuita. Y es así como considera la música: un medio de expresión que debería estar por encima de los intereses económicos; un patrimonio cultural que se debería difundir libremente.


divendres, 2 de juliol del 2010

Paraules per la Pau - 4 de juliol - 12,00 H. migdia a la plaça de la Font


Estem a divendres, 2 de juliol, i, per tant, el 4 de juliol caurà en diumenge. Primer diumenge de mes i, per tant, Tarragona Patrimoni de la Pau organitza Paraules per la Pau, la concentració antimilitarista que des de març del 2001 es fa, ininterrompudament, per afirmnar els valors de la pau, l'art i la vida enfront el militarisme i la violència. Cada primer diumenge de mes, a les 12 del migdia, a la Plaça de la Font.


Aquest diumenge, PxP es farà amb la col·laboració d'En Jose , un colega insubmis que viu per les comarques tarragonines i que vindrà amb la seva guitarra a fer unes cançons. En Marc del Jesus, a més de presentar l'acte, aprofitarà per explicar que farà a Colombia. Evidentment, es distribuirà el full informatiu Paraules per la Pau d'aquest mes.