continuem...

Cap post des de finals d’agost. Quasi quatre mesos d’entrades i sortides amb les pertinents estades, més o menys llargues, a hospitals (a l’ICO van passar pel llit del costat uns 12 pacients). ICO, Bellvitge, la Tecla... Col·locació d’un drenatge biliar, al cap d’un temps cal canviar el catèter, més tard cal canviar-lo de nou per una estrebada, en aquest darrer canvi, reacció al·lèrgica, entre mig bacteris, etc. No cal dir que els desplaçaments a Barna esdevenen força pesats a causa de la distància, despeses, daltabaixos familiars...

Coincidint amb tot això experimento una pèrdua de visió (més tard m’assabentaré que a causa d’una cataracta que s’ha format ràpidament a causa de les quimios) que m’impedeix llegir, utilitzar l’ordinador, etc.

Per acabar-ho d’adobar, pel que fa als dies que he estat a casa, YOIGO ha tingut una davallada brutal en el servei a la zona de Boscos i ens hem quedat sense cobertura telefònica i d’internet (la qual cosa no els impedeix donar excuses barates i cobrar religiosament el servei que no donen).

Ara torno a estar a casa. Porto el drenatge, m’han operat la cataracta (si bé no hi veuré bé fins que em graduïn la vista en el mes de gener) i he iniciat un nou cicle de quimio a la Tecla. El que segueix igual són els problemes de cobertura telefònica i d’internet (i el panorama polític, que fa por)..

Aquests quatre mesos no els he patit sol. Em consta el suport d’amics i familiars. La gran majoria mitjançant les xarxes, teléfon... Alguns/es desplaçant-se vora meu. He de fer una menció especial a ma germana, la Mercè, que s’ha fet un tip de pujar i baixar, cotxe amunt, cotxe avall o prestant suport de Tarragona estant, i evidentment a la meva esposa, la Mònica, que ha estat al meu costat pujant i baixant, no amb cotxe, sinó amb cotxe, amb tren, amb bus o amb moto.

Ara, a casa, em sento prop de tothom i sento el suport més proper però vull dedicar aquest post a la Mònica i al Nil, amb els que comparteixo sostre i que continuen patint i donant-me suport i amor diariament.