llum, pluja... màgia

Aquests dies, com podeu veure, ja estic liat amb la feina. La cosa té coses bones i d'altres que no ho són tant. Entre les darreres, que vaig una mica més cansat i amb son endarrerida i que, evidentment, no puc fet tot el que m'agradaria. Entre les coses que ja no puc fer hi ha la d'actualitzar sovint el blog. Ara l'he d'actualitzar un o dos cops a la setmana.
Entremig, com no, la magia. I que duri.
Recordeu que fa poc us parlava de la magia de la llum i dels llums? Dons be, fa poc em vaig comprar El somni més dolç de la Doris Lessing. No la coneixia i crec que val la pena fer-ho. Dons imagineu quin principi més bo. El llibre comença així: "Era un capvespre de principis de tardor; a baix, el carrer era un escenari ple de llumetes grogues que suggerien intimitat, i la gent es començava a recollir per a l'hivern" No us sembla una meravella?

Ahir, començava a preparar el dinar (venien a dinar les nenes i ma mare i vaig fer una paella d'arròs (integral, Riet Vell) amb carxofa i uns "pinxos"). Estava plovent, vaig fer una escapada cap a la finestra i vaig mirar. La plaça era quasi buida. De cop, en un racó, aprop dels contenidors de la brossa, un paraigues. Fet caldo. Vaig agafar la càmera de fotos. El vent el va empènyer una mica, una altra ràfega el va fer córrer fins el mig de la plaça. Alli va restar una bona estona, sol. De tant en tant passava gent que ni tan sols se'l miraven. Poca estona després, una mirada més ampla i, pam, un altre paraigües atrotinat al costat de l'entrada de l'aparcament. Vaig anar a controlar el dinar i quan vaig tornar ja no hi era. Be de fet si que hi era. Algú el va recollir, el va plegar i el va deixar sobre la pila de cadires del Melic.

Suposo que no té res a veure, ;-) , però, aquest matí, passejant, veient un dia nítid (una estona si més no, fresquet, plàcid, amb pelegrins pel carrer, tranquils, i, al cap d'una estona, alguns arbres caiguts (i tallats), la mar arrissada, verdosa, pastelosa... (quin plaer, a estones, viure a aquesta ciutat, quines meravelles depara) he recordat una cançó del Serrat, les sabates.
De tot, el millor m'ho he quedat jo. Una part us la passo: alguna foto del paraigües i la lletra de Les sabates.

A la neu algú les va llençar, va llençar,
a la neu dues sabates hi ha.
Passa un home viu i lleuger el pas, lleuger el pas,
passa un home que no les veu pas.

El segon, dins la glaçada nit,
el segon, té pressa, enyora el llit.
El tercer, cec, les ha trepitjat,
el tercer de res no s'ha adonat.

A la neu algú les va llençar, va llençar,
a la neu dues sabates hi ha.
Una dona les mira i les veu, i les veu,
una dona les veu i no ho creu.

Un altre home diu: "No són per mi",
un altre home de posat molt fi.
Quanta gent que passa amb l'ull sorrut!
Quanta gent l'esperança ha perdut!

Quina sort!, hi són quan passo jo, passo jo,
quina sort!, la neu m'ha ofert un do.
Vaig corrent descalç tots els camins, els camins
vaig corrent, les prenc amb dits felins.

Les escalfo, fredes són com gel,
les escalfo amb la llum d'un estel.
Oh miracle!, les he somniat tant.
Oh miracle!, a la mida em van.

A la neu tot d'una m'he fet ric, m'he fet ric,
a la neu hi buscaré un amic...