diumenge, 11 de maig de 2008

llum, pluja... màgia

Aquests dies, com podeu veure, ja estic liat amb la feina. La cosa té coses bones i d'altres que no ho són tant. Entre les darreres, que vaig una mica més cansat i amb son endarrerida i que, evidentment, no puc fet tot el que m'agradaria. Entre les coses que ja no puc fer hi ha la d'actualitzar sovint el blog. Ara l'he d'actualitzar un o dos cops a la setmana.
Entremig, com no, la magia. I que duri.
Recordeu que fa poc us parlava de la magia de la llum i dels llums? Dons be, fa poc em vaig comprar El somni més dolç de la Doris Lessing. No la coneixia i crec que val la pena fer-ho. Dons imagineu quin principi més bo. El llibre comença així: "Era un capvespre de principis de tardor; a baix, el carrer era un escenari ple de llumetes grogues que suggerien intimitat, i la gent es començava a recollir per a l'hivern" No us sembla una meravella?

Ahir, començava a preparar el dinar (venien a dinar les nenes i ma mare i vaig fer una paella d'arròs (integral, Riet Vell) amb carxofa i uns "pinxos"). Estava plovent, vaig fer una escapada cap a la finestra i vaig mirar. La plaça era quasi buida. De cop, en un racó, aprop dels contenidors de la brossa, un paraigues. Fet caldo. Vaig agafar la càmera de fotos. El vent el va empènyer una mica, una altra ràfega el va fer córrer fins el mig de la plaça. Alli va restar una bona estona, sol. De tant en tant passava gent que ni tan sols se'l miraven. Poca estona després, una mirada més ampla i, pam, un altre paraigües atrotinat al costat de l'entrada de l'aparcament. Vaig anar a controlar el dinar i quan vaig tornar ja no hi era. Be de fet si que hi era. Algú el va recollir, el va plegar i el va deixar sobre la pila de cadires del Melic.

Suposo que no té res a veure, ;-) , però, aquest matí, passejant, veient un dia nítid (una estona si més no, fresquet, plàcid, amb pelegrins pel carrer, tranquils, i, al cap d'una estona, alguns arbres caiguts (i tallats), la mar arrissada, verdosa, pastelosa... (quin plaer, a estones, viure a aquesta ciutat, quines meravelles depara) he recordat una cançó del Serrat, les sabates.
De tot, el millor m'ho he quedat jo. Una part us la passo: alguna foto del paraigües i la lletra de Les sabates.

A la neu algú les va llençar, va llençar,
a la neu dues sabates hi ha.
Passa un home viu i lleuger el pas, lleuger el pas,
passa un home que no les veu pas.

El segon, dins la glaçada nit,
el segon, té pressa, enyora el llit.
El tercer, cec, les ha trepitjat,
el tercer de res no s'ha adonat.

A la neu algú les va llençar, va llençar,
a la neu dues sabates hi ha.
Una dona les mira i les veu, i les veu,
una dona les veu i no ho creu.

Un altre home diu: "No són per mi",
un altre home de posat molt fi.
Quanta gent que passa amb l'ull sorrut!
Quanta gent l'esperança ha perdut!

Quina sort!, hi són quan passo jo, passo jo,
quina sort!, la neu m'ha ofert un do.
Vaig corrent descalç tots els camins, els camins
vaig corrent, les prenc amb dits felins.

Les escalfo, fredes són com gel,
les escalfo amb la llum d'un estel.
Oh miracle!, les he somniat tant.
Oh miracle!, a la mida em van.

A la neu tot d'una m'he fet ric, m'he fet ric,
a la neu hi buscaré un amic...

13 comentaris:

Joan Martín ha dit...

Sí que és maco el començament del text(del llibre). I els paraigües que llisquen pel vent. Els objectes deixats, aparentment ja inservibles; però refets sense mesura en una lletra de cançó o en la mirada per a un seguit d'instants fets al caliu.

dimoniet1960 ha dit...

Ahir dissabte pels carrers de Reus també es podien trobar paraigües mig destrossats abandonats després de ser atacats pel vent.

Que plogui està bé, però quan la pluja va acompanyada d'aquestes ventades és molt emprenyador.

Josep Maria Yago ha dit...

Com deia un conegut, ja no sap ploure, dimoniet ;-)
Gràcies pel comentari, Joan.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

gran negoci pels xinos que venen paraïgues per un setmana i després és desmonten automaticament, jajaja

gran reportatge fotografic !!

salut company de la Plaça de la Font, per aixó feu tantes concentracions, només cal que baixis de casa i ja hi ets, quin paio estas fet !!

AINA ha dit...

si, per tot arreu va ploure.. per lleida també i la veritat es que s´agraeix. pluja necessaria i crec que volguda.. la imatge del paraigues jejejej a qui no li ha passat?? almenys a mi si, anar amb un paraigues i que se´t giri del revés. si, una puta....da!! però, bueno... es lo que hay.. no? jo com bé saps, el dia de pluja rera la finestra.. que tb. es xulo. ho vaig disfrutar

Josep Maria Yago ha dit...

si si, molt còmode. Amb el cuento de viure aprop casa meva sembla un magatzem.

pluja rera la finestra, musiqueta, un Calvados... un llibre o una peli... Quasi res

Pere Tarter ha dit...

HOLA, els teus amics de TGN 2016 hem entrat a casa teva i, aprofitant que dormies, t'hem pres una foto. Gràcies!

Anònim ha dit...

bonisin

lo de la plaça.

clar no esta la font

Apa Noi

aigua ha dit...

Quants paraigues han volat aquest cap de setmana! :)ecara no se perquè ens barallem amb el vent i la pluja...si sempre guanyen.La gent fa mil moviments per encarar el vent, salvar el paraigues i no mullar-se i la majoria acaben sense paraigues, xops i emprenyats.

M'encanta aquesta cançó del Serrat.

Edu ha dit...

Molt curioses les fotos del paraigües abandonat.

Crec que els paraigües són els objectes que perdo més sovint.

El començament de Doris Lessing magistral!

Salut!

zel ha dit...

Si no has llegit Doris Lessing, tens molta feina! Tots són bons, però a mi em va robar el cor "Mara i Dann", és un llibre aparentment com una mena d'aventura futurista, però recull tota la grandesa i la misèria humana, seguint dos germans a través d'un continent ressec, cercant la vida, l'aigua i les terres verdes. Una lluita d'egoismes i d'amors duts al límit. Preciós, i té una continuació que m'està esperant.^Petons!

mossèn ha dit...

força eròtic ... salut tio bueno

Lucila Isabel ha dit...

Estas fet un poeta!!!
Les fotos també, son poema gràfic!! :)

Gràcies per compartir-ho!