El subtil virus de Tecla Smit

Després de parlar amb algunes persones que van veure Virus veig que la "moraleja" de l'obra no va quedar mnassa clara. Bé, de fet, ni la moraleja, ni l'argument, ni res. Aquest matí he sentit una versió delirant sobre l'obra. Curiosament, l'altre dia, un "ínclito" poeta local (encara que de fama universal com és de suposar), feia un article memorable. Fa temps vaig llegir un article seu que no em va agradar gens (ho sento, Juan) i aquest cop la cosa ha canviat.

No sé si Juan ha estat molt encertat o no parlant de l'obra . En tot cas, com diu la dita "si non e vero, e ben trobato" i, a més, a mi m'agrada.

El dissabte dia 14 de juny es va estrenar al Magatzem l’obra teatral Virus, ignició, 12:30, títol inquietant i enigmàtic. L’obra original, una comèdia de Sergi Xirinacs, escrita només per a cinc actors, va rebre el Premi Municipal de Mallorca l’any 2007. Ara, oportunament ampliada en personatges i en diàlegs, també ha crescut en temps de representació i en complexitat. Presenta una comèdia dividida no en tres actes, sinó —i això és important— en tres parts. La diferència potser exigeix un breu comentari: La successió de la trama en actes disposa l’avanç de l’obra i acompanya l’espectador cap un final més o menys anticipat i, per tant, previsible o, almenys, abordable. Ara bé, la seqüència en diferents parts o episodis argumentals no predisposa l’espectador cap a un final determinat, sinó que acumula nous elements dramàtics que s’allunyen dels que l’espectador tal vegada havia previst o que, fins i tot, semblen aliens a l’avanç general de la trama.

En definitiva, les tres parts de l’obra, “Passaport”, “Can Beiras” i “Virus” (títols divertidament presentats al llarg de l’obra per un personatge que fa el paper de teló), susciten en l’espectador tres peces diferents que estan connectades entre si d’una manera subtil. I aquí s’obre la qualitat essencial d’aquesta obra de títol en alarmant enumeració caòtica, Virus, ignició, 12:30. L’espectador ha de participar-hi activament, però no, afortunadament, pel mètode insolent d’obligar-lo a pujar a l’escenari. En aquesta obra l’espectador ha de participar-hi activament des d’una perspectiva exclusivament racional. Ha de discernir els elements que connecten les tres parts, ha de descobrir les subtils línies que conviuen entre els episodis argumentals i passen de l’un a l’altre, ha de copsar els enllaços que animen i equilibren la convivència entre les parts.

Cal ara explicar breument el contingut de cadascun dels episodis, en què el humor n’és peça indissociable. “Passaport” presenta dues escenes, la primera té lloc a la cua del carnet d’identitat i la segona a la comissaria de policia. “Can Beiras” recull els monòlegs d’algunes actrius mentre assagen. Finalment, “Virus” mostra un judici, les intervencions de l’acusació, la defensa, els testimonis i el jutge davant d’un cas que és fa difícil d’esbrinar si és d’estafa, d’extorsió o de terrorisme.

Virus, ignició, 12:30 també conté un altre element decisiu, un segon diàleg subtil amb l’espectador: Un grup d’actors interpreta un grup d’actors que assagen una obra de teatre; és a dir, els actors fan d’actors a la vegada que fan de personatges. Es tracta, és clar, del teatre dins del teatre, una lleugera inquietud en moviment interior que exigeix a l’espectador un distanciament, ja que ha d’acceptar a cada moment que això que té al davant és teatre, ni més ni menys que teatre. Al final de l’obra una actriu és jutjada per un delicte d’extorsió a càrrecs públics mitjançant un dispositiu informàtic. Només és teatre, és clar, però, a la vida real, ¿no és, en definitiva, una representació teatral l’execució d’un delicte d’extorsió o d’estafa?

La comèdia Virus, ignició, 12:30 també serveix per fer la presentació a l’escenari del grup Tecla Smit Teatre Popular, actrius i actors que aconsegueixen fer creïble, una vegada més, que el teatre forma part de la vida i que la vida és una forma de teatre.

Juan González Soto

15 de juny de 2008