Aquest post comença amb una imatge d'una ampolla, un detall d'un amic, i acabarà amb una imatge d'una altra ampolla, compartida amb amics (cap de setmana un tant alcohòlic).
Entre dijous i divendres vaig presentar la dimissió a la Junta de l'Associació de Veïns. No tothom va entendre que és quelcom necessari, que si no ho faig anirem coixos; però, en tot cas, ja està presentada. Hi ha gent que, potser, no ho entén i, si puc intentaré explicar-ho amb més deteniment però la cosa tira endavant. És el que hi ha.
Demà més. Suposo que hi ha gent que pot pensar en traïcions i/o en coses semblants. Ho sento, però, en aquest moment, em sembla imprescindible i, en qualsevol cas, té una part d'higiene: ningú és imprescindible i és bo que es recomponguin les tasques i les relacions. Crec que és per bo i segur que demà serà diferent, demà serà millor...
Entremig, el de sempre: històries d'amor, de feina, d'amistat... i, com no, la vida que va a la seva i si ens enganxa de cara, perfecte! i, sinó, doncs pitjor per nosaltres. A mi, m'agradaria pensar que, de tant en tant, ens obsequia coses, ni bones ni dolentes, simplement coses, fenòmens... Així, fa pocs dies, em trobava tocant les campanes en una celebració religiosa (en principi, si més no) i, a sobre, en companyia d'algú que, després, m'assabentava que era el pare d'una amiga; o, ahir, gaudia d'un passeig i una estona de tranquil·litat (no exempta d'una certa "desoxigenació" com diu ella) al claustre de la Catedral o, ahir, també, mentre sopàvem amb uns amics em vaig trobar amb en Joan Margarit en una etiqueta d'una ampolla de vi... La vida... Oidà ens trobi amb l'orella i els sentits parats, atents.
Demà més. Suposo que hi ha gent que pot pensar en traïcions i/o en coses semblants. Ho sento, però, en aquest moment, em sembla imprescindible i, en qualsevol cas, té una part d'higiene: ningú és imprescindible i és bo que es recomponguin les tasques i les relacions. Crec que és per bo i segur que demà serà diferent, demà serà millor...
Entremig, el de sempre: històries d'amor, de feina, d'amistat... i, com no, la vida que va a la seva i si ens enganxa de cara, perfecte! i, sinó, doncs pitjor per nosaltres. A mi, m'agradaria pensar que, de tant en tant, ens obsequia coses, ni bones ni dolentes, simplement coses, fenòmens... Així, fa pocs dies, em trobava tocant les campanes en una celebració religiosa (en principi, si més no) i, a sobre, en companyia d'algú que, després, m'assabentava que era el pare d'una amiga; o, ahir, gaudia d'un passeig i una estona de tranquil·litat (no exempta d'una certa "desoxigenació" com diu ella) al claustre de la Catedral o, ahir, també, mentre sopàvem amb uns amics em vaig trobar amb en Joan Margarit en una etiqueta d'una ampolla de vi... La vida... Oidà ens trobi amb l'orella i els sentits parats, atents.
1 comentari:
A la meva comunitat tinc la sort que el càrrec de president només dura dos anys i es rotatiu entre tots els veïns.
Publica un comentari a l'entrada