dilluns, 17 d’agost de 2009

comunicació, contradiccions... arran la indigència


A partir de determinat comportament relacionat amb uns indigents, aquest matí, una persona m'ha fet notar certes contradiccions. Sense negar-ne l'existència -soc el primer en reconèixer que en tinc, i moltes- una sèrie d'elements han provocat un cert enuig i, en qualsevol cas, una certa mala comunicació.
Probablement, una mala interpretació d'un fenòmen o una interpretació sense els elements necessaris per a entendre'l, junt amb un certa precipitació en dir les coses i triar les paraules per dir-les, han provocat que, precipitadament també, m'hagi sentit jutjat i qualificat la qual cosa, segurament, genera les pertinents defenses. Prou elements com per obstaculitzar la comunicació i l'enteniment. Si hi afegim les insuficiències del llenguatge i un mitjà limitat com els sms la cosa es fa més complexa.

A banda que, possiblement, uns elements influeixin més, o menys, que uns altres, en el fons crec que hi ha un parell d'idees que s'interrelacionen:

Per una banda, el vell debat sobre el canvi d'estructures o el canvi personal, per altra, intimament relacionada, la necessitat de l'estimació i la proximitat envers l'altra.

Fa temps, Bertolt Brecht ja en va parlar

EL LLOC PER A LA NIT
He sentit que a Nova York,
al cantó del carrer 26 amb el Brodway,
en els mesos d'hivern, totes les vesprades hi ha un home
que, pregant als vianants, procura un lloc per a la nit
a les persones sense casa que s'hi troben.
Amb això el món no canvia,
les relacions humanes no es milloren,
l'època de l'explotació no s'acurta.
Alguns homes, però, tenen un lloc per a la nit.
El vent es apartat d'ells tota una nit
i la neu destinada a ells cau al carrer.
No abandones el llibre on lliges això, Home.
Alguns Homes tenen un lloc per a la nit,
el vent es apartat d'ells tota una nit,
la neu destinada a ells cau al carrer.
Amb això, però, el món no canvia,
les relacions humanes no milloren,l'època de l'explotació no s'acurta

(traducció de Francesc J. Hernàndez - 1998)

Que és més important, escurçar l'era de l'explotació o procurar un lloc per a la nit per qui no en té?

Sovint el fet de triar una o altra opció exclou l'altra amb la qual cosa ens podem trobar amb gent que s'acomoden a aquesta lluita i, en el camí, s'obliden de per què o per qui lluiten. Amargament, Brecht ho comenta en un altre poema:

"...Perquè hem passat, canviant més sovint de país que de sabates
Per la guerra de les classes, desesperats
Quan no hi havia res més que injustícia i cap revolta.

Malgrat tot, ho sabem: També l´odi contra la baixesa
Endureix les faccions.
També la ràbia contra la injustícia
Fa més ronca la veu. Ai! Nosaltres
Que volíem preparar el terreny per a l´amabilitat
No vam poder ser amables".

A l'altre extrem hi ha qui no es vol "embolicar amb la política" i dedica esforços i esforços abocats en un pou sense fons. Recursos i recursos esmerçats en maquillar les causes


Jo no sé quina és la millor opció i si és que n'hi ha. Probablement, és un error triar-ne una, ambdues possibilitats no són contradictòries ni excloents i qualsevol de les dues, en qualsevol cas, si no és per amor, no val res.
(Aquest post anava, sobretot, de comunicació per la qual cosa crec que val la pena dedicar-ne un altre a la problemàtica)

6 comentaris:

Té la mà Maria - Reus ha dit...

molt reflexionat i coherent
felicitats

una abraçada

Anònim ha dit...

Fins no fa pas massa, al blog (bloc) que es diu: "Memòries del burxeta" (és un capellà catòlic de Girona), podia opinar. Però un cop ha vist que no només ell pot ser emprenyador, i pic-pic, i nyic-nyic, i xeringaire...
i tots els altres sinònims que signifiquen una persona que toca els...daixonses, el voraviu de les llagues obertes, ja m'ha vetat l'opinió. I m'entristeix que un home de Déu (un home que valora la bondat i fins al punt de dedicar-hi tota la seva vida) vagi, ni que sigui amb mi (jo només sóc una més, igual que la meva opinió), amb el "vestit" fet i les "mides" preses. Sobretot quan proclama que tots naixem, a ulls de Déu, de bell nou.

També m'entristeix que de l'AMOR, o en el seu cas de Déu, en volguem fer complicitat de les pròpies estretors d'esperit.

Avui, precisament, li comentava una frase seva que escrivia així, tot sentin-me, jo, la primera que no fa prou:

Burxeta, tu escrius:

"Aquesta residència acull dones velles i malaltes."

Suposo que vols dir que l'acolliment neix de l'AMOR d'unes monges
i no pas de l'interès quadriculat d'una regla, oi?

Així, doncs, entenc que l'acolliment permet estar sempre disponible. Oi?

I què passa si un bon dia truca a la porta d'aquest convent un home vell i malalt: creus que serà acollit i atès?
O bé per ser home i no pas dona, serà acomiadat i enviat a un lloc més "adient"?

És possible que qui acull deixi el Déu quadriculat i complidor (el de la instal.lació), i aculli el Déu de l'home vell i malalt?

T'imagines un convent o monestir de monges acollidores
(compromeses) per AMOR!

Quina deu ser l'actitud contrària a l'acolliment,
potser el rebuig, ni que sigui diplomàtic?

Com acull Déu? Segur que aquesta resposta la tenim
tots plegats ben clara en el propi cor, i ben alta en l'ànima!

Saps què penso, Josep Maria Yago? Doncs que ens costa ser feliços perquè sabem que no fem prou. I no fer prou no és estimar de debò.

Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!

Ylenia ha dit...

Anònim independent:

Un fa prou...quan fa el que pot..i el que fa el que pot...estima de debó...estimes tu el que pots, anònim independent???

Salutacions maco..i visca l'Onze de Setembre!!!, Mònica Ors.

elvira ha dit...

Hola Josep Maria! m'agrada tornar-te a saludar.

Si em permets respondre l'últim paràgraf del seu text a Onze de setembre, en forma de pregunta... Gràcies.

I si creiem que hem fet prou, no ens tornem de conciència tranquila?

Marta ha dit...

El món no canvia, no d'un dia per l'altre però cada gra de sorra fa paret i això sí que queda i de mica en mica va construint i canviant la societat.

zel ha dit...

Enlloc d'escriure qualsevol cosa sense pensar, m'estimo més dir que és un fet per reflexionar, hi ha massa gent que és a les portes de la misèria i un món que té més de la meitat a la misèria total.

Un petó!