diumenge, 9 d’agost de 2009

Sobre la vida, la mort i el guanyar-se la vida

Ahir vaig acompanyar la Mònica a Barcelona, al funeral d'un amic seu, Tanatori de Sant Gervasi, força gent i força sensacions. Al migdia vam dinar ben agradablement, al Mussol de Diagonal/Balmes, amb un amic/familiar i després vam baixar per les Rambles fins l'Estació de França. Al vespre, a l'arribar a Tarragona vam anar a l'acte de recordatori de les víctimes de Hiroshima i Nagasaki, al Balcó del Mediterrani (veieu, si voleu, el post anterior).

Mentre feiem l'acte va sortir la lluna

Aquesta tarda hem vist una peli que m'ha fet recordar que fa dies vaig enxampar un parell de notícies al diari que em van deixar ben garratibat. Les dues feien referència a operacions policials a Salou i a Reus. En els dos casos autèntiques batudes a la caça d'immigrants "il·legals". La lectura de la batuda a Reus, a càrrec d'uns 40 efectius de la Policia Nacional (Brigada Local de Extranjería y Fronteras (BLEF)), Mossos d'Esquadra (unitat de l'Àrea Regional de Recursos Operatius (ARRO)) i Guardia Urbana (Unitat Especial d’Intervenció de Reus (UEIR)) -ja anem sabent perquè serveixen els cossos especials de les guardies urbanes-, fa por. Els efectius policials van "identificar" 110 persones o sigui totes les persones estrangeres que en aquell moment eren a la zona, traslladant-les fins una paret en la qual foren col·locats, com a les pel·lícules, amb les mans contra la paret. Finalment es va detenir 17 persones per estança irregular a l'estat espanyol. El diari ja fa seves les teories policials, criminalitza un col·lectiu i parla d'immigrants "il·legals" quan sovint s'ha advertit que no hi ha persones il·legals sinó, en tot cas, persones en situació irregular pel que fa als papers.

Agentes de la Guàrdia Urbana reduciendo el pasado miércoles por la noche a uno de los identificados en la operación policial. FOTO: PERE TODA. Diari de Tarragona

Notícies com aquestes no són estranyes darrerament. Fins i tot hi ha qui diu que hi ha directrius per detenir uns determinat nombre d'immigrants. En qualsevol cas, n'hi hagi o no, el que si son certes són notícies com la que reprodueix el diari Público d'avui parlant de l'entrada en vigor, a Italia, de la llei sobre Seguretat del govern de Silvio Berlusconi, que considera la inmigración ilegal com a delicte i que autoritza les rondes de ciutadans voluntaris.

Casualment, aquesta tarda ens ha agafat per veure la pel·lícula Las uvas de la ira la cèl·lebre pel·lícula de John Ford amb Henry Fonda i Jane Darwell basada en la novel·la de John Steinbeck (veure crítica).


La pel·lícula m'ha emocionat de nou veient les peripècies de la família de Tom Joad, desposseïts de bens materials i cercant com guanyar-se la vida.

Al llarg de la pel·lícula assistim a alguns diàlegs i frases impresionants. Així quan enterren l'avi a la vora de la carretera per manca de diners, Tom es preocupa de deixar per escrit qui és el mort i que fa allí i diu: "A veces el gobierno se preocupa más por un hombre muerto que por uno vivo".

En un bar hi ha unes escenes d'humanitat quan el pare de Tom vol comprar pa amb els nets. Per contra, en una gasolinera, un dels empleats diu: "Si fueran humanos no se resignarían a ser tan miserables"

En una de les fronteres que passen, un agente els diu: "Hay que tener valentía para hacer un viaje así con ese cacharro que llevan". Tom Joad, contesta: "Cuando se hace lo único que se puede hacer, no es necesaria valentía"

Al final de la película, la mare abraça el seu fill que ha de fugir i li diu, entre llàgrimes: "No pueden acabar con nosotros ni aplastarnos. Saldremos siempre adelante porque somos la gente".

Finalment, potser, la frase més emblemàtica és quan Tom parla amb la seva mare, abans de marxar, i quan la mare li pregunta a on serà, diu: “Estaré aquí, en la oscuridad, estaré en todas partes. Adonde mires; donde haya una lucha, para que la gente hambrienta pueda comer, allí estaré. Donde haya un policía golpeando a un muchacho, allí estaré. Estaré en el modo en que los niños ríen cuando tienen hambre y saben que la cena está lista, y cuando la gente come lo que ha cultivado y vive en las casas que ha construido; allí también estaré...”

Si voleu acabar el post amb una cançó de Bruce Springsteen "el fantasma de Tom Joad"


2 comentaris:

Anònim ha dit...

No crec que ens hagim de guanyar la vida; això fóra limitar-la a l'horror de la justícia i no pas a la gosadia, al coratge i a la dolcesa de la bondat (no cerco justícia sinó que bondat).

Sóc del parer que la vida ens l'hem de complicar perquè es torni elemental, i senzilla, i transparent, i bategui de bondat. Però
entenc que no es tracta ni de guanyar vida, sinó de que es torni vida perquè som lliures i volem estimar encara que sigui perdent la justa i fàcil comoditat (cadascú la seva i des del seu propi món).

No crec en cap imposició; no es tracta de carregar res a ningú sinó que de valorar! I és per aquesta raó que crec en l'exigència, i crec en ella perquè qui exigeix estima de debò, atès que valora i demana que s'expressi pel què és!

Així ho escric jo.

Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!

Marta ha dit...

M'identifico totalment amb les paraules de Jonh Toad.