Promiscuar! una opció lúdica a la setmana santa

Per si no n'hi havia prou amb l'any jubilar i amb la connivència entre la jerarquia de l'església (catòlica) i les autoritats municipals de Tarragona, estem en plena setmana santa amb redoblar de timbals funeraris per tot arreu, pèplums bíblics per televisió (sense que s'eliminin els talk shows ni altres concursos de distracció "populars"), desfilades de la jet local aguantant penons i cordons... fins i tot l'Ajuntament retira la font de la plaça del mateix nom i arregla llambordes que portaven mesos fetes pols. Cordons!

Si be es cert que tot això ja no té, afortunadament, el pes que tenia fa uns anys, també és cert que, d'un temps ençà, s'està tornant a reforçar i, a més, amb la intervenció dels poder púiblics, per això, enmig d'aquest ambient de beateria municipal, el diari El Punt em sorprèn agradablement amb dues notícies:

• Entitats de Reus celebren una botifarrada laica per divendres sant

M. LACÀRCEL. Reus

Un grup d'associacions de la ciutat de Reus ha decidit muntar aquest divendres sant al migdia una botifarrada popular a la plaça de la Patacada per reivindicar una societat laica. Els organitzadors d'aquest àpat consideren que les celebracions religioses, com ara la Setmana Santa, haurien de ser l'expressió d'un llegat patrimonial que convé preservar, però que en cap cas ha de ser patrocinat per les institucions públiques.
Una de les persones que formen part de l'organització, Montse Foraster, explicava que no es tracta d'un acte en contra de ningú, ni de cap religió, sinó «un acte lúdic que representa una altra part de la població que no és creient». I és que un dels objectius d'aquesta botifarrada és recuperar el que a principis del segle XX es deia «promiscuar», i que consistia a menjar carn i peix en un mateix àpat, justament els dies en què l'Església ho prohibia.

• La Sala Trono programa una funció de teatre per la nit de divendres sant

CARINA FILELLA. Tarragona

Els responsables de la Sala Trono de Tarragona volen donar una alternativa a la processó de Divendres Sant i han programat per aquest divendres, a dos quarts de deu de la nit, la representació de l'obra Teatro de lo infame, un muntatge escrit, dirigit i interpretat per Carlo-Mo i Mr. Di. Teatro de lo infame es presenta com un espectacle «d'humor desenfrenat, absurd i molt boig», en què Carlo Mo i Mr. Di són a l'escenari una hora «desmuntant els mites i les mentides del teatre convencional, descobrint els seus trucs, amb la sana intenció que el públic vagi a veure el ‘teatre de veritat'». S'ha programat una segona funció de l'obra per divendres que ve, dia 28.

Em reconforta pensar que hi ha persones que resisteixen aquesta invasió clerical (que a estones recorda la "invasión de los ladrones de cuerpos" cinematogràfica) i que preparen alternatives a la barreja entre poders públics i església.

Salvador Palomar en el blog La teiera, parlant de la promiscuació a Reus, diu, entre d'altres coses, el següent:

"... Hom pot pensar que, avui, ja no té sentit convocar actes com aquest. Que a les professons hi va qui vol i que una gran majoria veu la setmana santa com un període de vacances que s’aprofita per fer turisme o reposar de l’atabalament quotidià. Això és veritat, però també ho és que, a Reus, l’increment en els últims anys de celebracions religioses o parareligioses que ocupen la via pública és constant, sigui per tradició, com a expressió d’una religiositat personal o com a conseqüència d’una voluntat de protagonisme associatiu. I també és cert que tampoc tenen massa sentit els espectacles infantils dels últims anys, els divendres de quaresma, a les Peixateries Velles –suposadament, la recuperació de la tradició de serrar els peus de la Vella Quaresma–, encara que la canalla s’ho passi d’allò més bé.
En aquest context em sembla perfectament legítim que aquells que volen explicitar el seu laicisme militant ho facin d’una forma lúdica en forma de botifarrada popular. El fet de menjar carn – i, sobretot, de porc– s’ha d’entendre, doncs, com un símbol i una reivindicació que hi pot haver formes de celebració festiva que no necessàriament es vinculin a la tradició cristiana.
Finalment, un bon amic, filòleg, em fa observar que per promiscuar s’ha de barrejar peix i carn. La promiscuació és la barreja, no el fet de menjat allò que és vedat. I aconsella als organitzadors incloure, potser, algun peix al menú. Unes bones arengades serien adequades. A més, formen part de la gastronomia tradicionalment normativa de la diada.
Finalment, perquè no hi manqui la cita històrica, tradueixo i sintetitzo el brindis que Cristòbal Litran féu davant un sopar de promiscuació de dones republicanes a Reus, el dimecres sant de 1905:
«Per l’extensió del pa de la vida a tots aquells que en tenen fam. Per l’extensió del pa de la intel·ligència a tants i tants éssers com el necessiten. Perquè no hi hagi qui, anomenant-se demòcrates i fins i tot republicans, donin a l’Església la pesseta que neguen al pobre de mala manera.»

Pecats capitals. Au! fote-li!

Aquest matí llegeixo a El Punt que el Vaticà ha decidit modernitzar la llista de pecats capitals fent una atenció especial cap als anomenats «pecats socials». El resultat, set pecats nous que condemnen accions com ara no reciclar la brossa, consumir droga, enriquir-se a costa dels altres i alguna investigació científica amb implicacions bioètiques. Segons el bisbe Gianfranco Girotti, que ha fet pública la llista, els «nous pecadors són per totes bandes», i la campanya de sensibilització es deu «a la disminució del sentit de culpa».

A la luxúria, la golafreria, l'avarícia, la mandra, la ira, l'enveja i la supèrbia caldrà afegir, ara, "no contaminaràs el medi ambient; no realitzaràs manipulacions genètiques; no duràs a terme experiments sobre éssers humans, incloent-hi els embrions; no provocaràs injustícia social; no causaràs pobresa; no t'enriquiràs fins a límits obscens a expenses del bé comú i no consumiràs drogues". L'anticoncepció també té un raconet reservat a l'infern. Si senyors! a l'infern! perquè en aquesta deriva repressiva Benedicte XVI contradiu Joan Pau II que va rebutjar l'existència de l'infern per dir que l'infern existeix i, a més, és etern.

Jo no sé perquè m'amoïnen aquestes coses, aquestes supersticions, perquè ja vaig apostatar i no van amb mi, però no puc evitar que em dolguin el patiment, la hipocresia, la mentida... No puc evitar recordar allò de l'"opi del poble". No està prou fotut aquest món amb la rapinya i la injustícia globalitzada que, a sobre, cal espantar qui, si creu en aquestes coses, vol fotre una cana a l'aire? Cal amenaçar ( a qui s'ho cregui, clar) amb l'infern etern, amb el "llanto y crujir de dientes"? no n'hi ha prou amb els centenars d'Iraqs, Afganistans i similars d'aquest món? I, per altra banda, aniran a l'infern igual el veí que -fart de no trobar els contenidors adients o tip de veure que el camió de la brossa barreja cartró i brossa orgànica- llença un pot de vidre de cigrons, buit, a la brossa que el directiu de la REPSOL que contamina els aqüífers de poblats de l'Equador? Aniran a l'infern només els que s'enriqueixen fins a límits obscens? i els que s'enriqueixin fins a límits sensuals? qui decideix que és o no obscè? Anirà a l'infern el bisbe Cañizares, embolicat amb la seva capa porpra en cerimònies preconciliars?

A banda de si l'església provoca o no misèria, aniran a l'infern els responsables de "castigar" els teòlegs de l'alliberament i de tolerar misèries?

Com deia un altre "estan bojos aquests romans" encara que, de fet caldria dir "estan bojos aquests catòlics, apostòlics i romans" i, pensant-ho be, per desgràcia, ni estan bojos ni son tontos.

Suposo que el post és políticament incorrecte, poc meditat, parcial, subjectiu, pamfletari, etc. però que voleu que us digui, tinc son, demà tinc feina i el tema tampoc mereix més.