Aquest matí, Amnistia Internacional ha posat la paradeta a la Rambla Nova. Al costat un parell de plàstics grans amb la signatura de Barak Obama i de Hu Jintao i la reclamació que tots dos presidents signin el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, el primer, i el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics.
Tothom que passava pel lloc ha estat invitat a signar en els plàstics i a omplenar una postal que la organització s'encarregarà d'enviar a tots dos mandataris.
Un acte important però el més notable és l'esforç que la gent prengui consciència del poder de la seva signatura i que és mobilitzi d'una manera tan senzilla que, sovint, dona resultats (si més no, així ho expliquen ex presoners de consciència).
el text de les dues postals que s'enviaran a tots dos presidents.
M'agradaria escriure moltes coses però no ho faré, millor em centro en el que hi ha, en el dia a dia. Algú va dir que la vida és injusta i li vaig respondre que no, que la vida no és justa ni injusta, és com és i del que es tracta és de com l'afrontem i la vivim. Per enfrontar el dia a dia és útil i important no creure's el melic del món i ser conscient que hi ha moltes altres realitats i força pitjors que la nostra. Aquesta nit, Televisió de Catalunya TV3 ha emès un documental sobre el camp de refugiats d'Argelers on més de 465.000 persones, refugiats de la guerra d'Espanya la majoria, van malviure i molts van morir (entre ells 70 nens) a causa de les dures condicions de vida i la mancança de quasi tot el més elemental. Abandonades en un forat de món del que no podien sortir, derrotades, maltractades, sense bens materials, sense el més elemental, malaltes, separades dels éssers estimats... i, malgrat tot, va sobreviure l'esperança i la resistència. Impresionants les referències a la lluita de les dones del camp, ah les dones, quan es van endur els "internacionals". Us he posat l'enllaç al vídeo de TV3 però no em puc estar d'afegir un petit vídeo que he trobat al youtube
Ahir, en un post, parlava de l'Aminatou Haidar, l'activista saharaui que està en vaga de fam. Avui continua la cosa. La "realpolítik", les conveniències i els interessos, continuen pesant més que els drets humans i la justícia. Us deixo amb una sèrie d'enllaços per si en voleu saber mès.
Els primers enllaços van sobre el Sahara Occidental, de mon divers i de la Viquipedia. Més que res perquè, si no ho recordeu, sapigueu d'on ve la història.
Aquest matí no em trobava massa malament i me n'he anat a donar un tomb a la platja, per veure com ha quedat el Fortí de la reina. Després he donat un tomb per la platja del Miracle, pel Passeig R. de Casanova, he fet una cerveseta al Brisa, he escrit i he tornat cap a casa pel vial Briant. Guai.
Us penjo les fotos per si us vé de gust. Feia un dia fantàstic.
el sol il·luminava edificis i arbres mentre la lluna s'anava amagant
La foto de sota és de fa un parell de dies, al matí.
lluna plena al Pla de la Seu
Penjo algunes fotos que he fet aquests dies i m'agraden (aquests dies, a Tarragona, si més no, hi ha unes sortides i postes de sol increibles), per posar una mica de contrapès a situacions més dures.
Suposo que a tothom, de tant en tant, ens falla la capacitat d'empatia i, quasi automàticament, la gestió i/o l'expressió d'algun sentiment. De tant en tant, no sols l'empatia sinó, fins i tot, la compassió.
Avui he tingut sessió de quimio i m'han xocat dues coses:
L'altra una altra pacient que havia patit una operació facial i no podia articular les paraules, tan sols es feia entendre emetent sons que sonaven a mots. L'han hagut de punxar varios cops perquè, suposo, no trobaven les venes o es trencaven o quelcom semblant. Pobre, no l'he sentit queixar-se. Al cap d'una bona estona a començat a entrar l'acompanyant per dir-li que l'ambulància esperava, després que l'havien perdut i que n'enviaven una altra. Al final han entrat fins i tot els de l'ambulància per donar pressa i dir que si no se n'anaven. Ho he passat fatal, com si pobre dona, tingués en la seva ma la possibilitat que la medicació vagi més ràpida.
fotos de la posta de sol d'avui, des de l'ICO a Barcelona
foto d'algunes de les persones que van assistir a l'acte i que ens anem veient sovint
Ahir vam fer, com cada primer diumenge de mes, Paraules per la Pau, la concentració antimilitarista per dir No als vaixells de guerra i al militarisme a partir de la creació d'espais de pau i art, de vida en definititiva.
una imatge de l'acte
Aquest diumenge Raquel Martínez va col·laborar amb un text poètic i Raïssa Janer (amb tres companyes més) van fer una dansa basada en un text de Francesc d'Asis.
Un moment de l'acte (quan sàpiga el nom de totes cinc el penjaré, Sorry)
La Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau convoca al proper Paraules per la Pau, la concentració que, cada primer diumenge de mes, ocupa la plaça de la Font de Tarragona a les 12.00 h, per crear un espai de no-violència, art i desobediència a la militarització de la societat.
Aquest diumenge 6 de desembre es celebraran els 100 números del full informatiu Paraules per la Pau, tota una efemèride satisfactòria a compartir, per aquest motiu la Coordinadora agraeix tota la difusió que es faci del full informatiu, per tal de poder fer extensiva aquesta alegria i ganes de continuar editant unes pàgines d’informació antimilitarista i de lluita per una Tarragona sense vaixells de guerra i un món sense exèrcits.
També, comptarem amb la col·laboració de Raquel Martínez , que recitarà un text poètic creat especialment per a l'acte i de Raïssa Janer, que ballarà un mantra per la pau, inspirat en un cant de Francesc d'Asís.
Ahir al vespre vam anar a Barcelona, al Teatre Lliure, a veure The Deer House (la casa dels cèrvols) de Jan Lauwers & Needcompany. El títol del post és una frase de la cançó Sunday Morning (1966) de Velvet Underground que a l'obra apareix en diferents ocasions com a grafitti pintat en un mur en algun lloc del món.
exterior del Teatre Lliure amb una lluna preciosa
Vaig al·lucinar. Durant dues hores, vaig assistir (des de la fila 4) a un collage de text, interpretació, dansa, música... llarg i complexe, però tan ben lligat i executat que et té enganxat a la butaca intentant no perdre't res del que passa a l'escenari, que és molt (més, tenint en compte que els diàlegs són en francès, anglès i neerlandès i que, per tant, hi ha subtítols en català).
A partir de la recerca d'un germà mort, fotoperiodista de guerra, d'una de les actrius d'un grup de teatre, anirem a parar a la casa dels cérvols on viu una família "desarticulada que cria cérvols i troba en la quotidianitat l'única arma contra la catàstrofe". Allí apareixerà el germà que, per salvar la filla, ha mort la seva mare, al seu torn filla de la matriarca i dona d'un dels membres de la família que matarà el periodista i, més tard, també morirà. La petita filla salvada és suïcidarà... Una de les múltiples possibles històries que s'enfilen i desenfilen sobre l'escenari.
Al voltant d'aquestes històries una profunda reflexió sobre la mort, la guerra, el paper dels mitjans de comunicació en les guerres... Una mena de tragèdia que determinades pinzellades d'humor (o d'absurd) eviten que caigui en un dramatisme exagerat, malgrat la desesperança que destil·la l'obra i que tan sols es trencarà al final quan tothom (vius i morts, perquè els morts segueixen presents parlant i actuant amb els vius) cantin una cançó coral en la que es diuen coses com "som gent petita amb un gran cor". En el programa de ma que es repartia en el teatre es diu el següent: <Som éssers metafísics en la mesura que ens travessa la tragèdia, en la mesura que sabem que el nostre ésser és un ésser que es perd tot sol, que ja no troba el camí. Sabem que l'estat del nostre ser és inevitablement un estat de pèrdua. L'ésser-perdut és una dimensió que determina, més profundament del que podríem pensar inicialment, l'ésser-humà" escriu el filòsof William Desmond. O, per expressar-ho amb les paraules de la Song of The Melting Man "There I was and then I was gone / It could have been better / What went so wrong?". ("Jo era allà i després me'n vaig anar. Podria haver estat millor... Que va anar tan malament?"). No hi ha resposta a aquesta pregunta. Només podem compartir-la entre tots i intentar construir la casa dels cèrvols el més sòlida possible. Vet aquí tot l'art.>>
Fa setmanes vaig penjar un post en el què parlava d’una visita a Flix. En el post narrava l’experiència que no va ser reeixida a causa de factors com la calor,la RENFE i, sobretot, la mala atenció rebuda en un hotel de la localitat (que en aquell moment pensàvem que era l’únic. El post va generar força comentaris. Alguns/es flixancos/ques van entendre que em queixava del poble i els va saber greu, d’altres ho van entendre. En tot cas, em vaig disculpar pels possibles malentesos a causa d’alguna de les expressions utilitzades i, dies després, els vaig dedicar un nou post (el recomano si voleu saber coses del poble, enllaços, etc.). Una de les coses que vaig deixar clares és que tenia la intenció de tornar a Flix i més després d’alguns dels comentaris en què es mostrava l’amor pel poble i la zona, els seus nombrosos encants i l’hospitalitat envers els viatgers.
Problemes mèdics, principalment, m’han fet retardar la visita pendent a Flix amb previsió d’allotjament a la casa rural Les Boveres i visites, entre d’altres, a la reserva natural, la qual cosa no m’ha impedit suggerir-ho a qui m’ho ha preguntat.
Fa una estona he vist el reportatge i, francament, m’ha causat molta pena. Posats a cercar-hi matisos, és cert que no va, en principi, sobre Flix sinó sobre la fàbrica, però també és cert que el regust final que deixa és el que comenta aquest amic. Hauria estat bé dedicar algun minut als projectes de reindustrialització, de creació d’empreses, d’incentivació del turisme...a les il·lusions de la gent del poble i en definitiva a les il·lusions i a les ganes de viure a Flix (hi ha una plataforma creada amb el nom Volem viure a Flix).
També he de dir –no voldria molestar ningú i no voldria que s'interpretés que vull dir a ningú com ha de fer les coses a casa seva- que és una llàstima la simbiosis que es va produir entre una empresa, que per molt que financés, cercava, principalment, un benefici econòmic i un poble. També m’ha sorprès el fet que l’abocament de productes tòxics al riu no fos cap secret, ni pels treballadors ni per a l’Administració.
Crec que hi ha projectes de futur o, si més no, n’hi pot haver si es dona suport a aquestes iniciatives però, en tot cas, és primordial que, abans que res, es procedeixi a la descontaminació del riu . Ja!
No sé si ho deixo massa clar però amb aquest post vull mostrar el meu suport a les persones de Flix que creuen en la possibilitat d’una vida digna en el seu poble i a la seva recerca de sortides laborals i d’alternatives emprenedores pel desenvolupament de la zona.
Aquest matí, Amnistia Internacional ha posat la paradeta a la Rambla Nova. Al costat un parell de plàstics grans amb la signatura de Barak Obama i de Hu Jintao i la reclamació que tots dos presidents signin el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, el primer, i el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics.
Tothom que passava pel lloc ha estat invitat a signar en els plàstics i a omplenar una postal que la organització s'encarregarà d'enviar a tots dos mandataris.
Un acte important però el més notable és l'esforç que la gent prengui consciència del poder de la seva signatura i que és mobilitzi d'una manera tan senzilla que, sovint, dona resultats (si més no, així ho expliquen ex presoners de consciència).
el text de les dues postals que s'enviaran a tots dos presidents.
premeu a sobre si voleu veure-ho més gran
