Algunes persones creiem que alguna cosa s'ha de dir o fer, davant de la persecució, criminalització, inseguretat i alarma social contra les dones i professionals sanitaris, provocat per les actuacions judicials i policials tant a Barcelona com a Madrid.
Convocatoria oberta a tothom, homes, dones, organitzacións, institucions, etc....
Trobada dia 11 de febrer a les 7,30 de la tarda als locals de CC.OO. - TARRAGONA
PROU PERSECUCIÓ CONTRA LES DONES
PEL DRET A L'AVORTAMENT LLIURE I GRATUÏT
16 comentaris:
Hola Josep Maria,
Ja saps que el que opini el Papa i el Bush me la porta al pairo, el que no m'ho porta ni m'ho portarà mai és la demagògia de voler fer creure que el fetus (fill engendrat no nascut, amb un ADN diferent del de la seva mare i el seu pare) sigui una part del cos de la dona. No és una part del cos de la dona ni un órgan ni un apèndix, per tant no es pot exercir el dret a condemnarlo a mort lliurement. No m'hi sento dona perseguida ni m'hi sento dona representada. NO a la pena de mort ni extrauterina ni intrauterina. SÍ a les ajudes per poder donar a llum fins i tot en cas de dificultat. SÍ a la VIDA.
He dit.
Em sembla respectable la teva postura i les teves creences. No crec que ningú tingui cap intenció que les canviïs. Dit això crec que cal respectar el dret de les dones que, d'acord amb el que estableix la llei, volen avortar i això s'ha de fer, amb totes les garanties, a la sanitat pública sense hipocresies i problemes que ocasionin que les dones hagin de recórrer a centres privats. Probablement, caldria canviar la llei per evitar aquests efectes i que les interpretacions que provoca acabin als Jutjats.
el dit pel Josep M. es molt assenyat, la dona ha de poder decidir del seu cos i no altres persones
salut
Buenas tardes, Josep Maria:
Perdona que no escriba el catalán, pero soy de Zaragoza y vivo en Madrid y aunque lo "rono una mica amb els meus amics de la Costa Brava" no me siento capaz de escribirlo con corrección. Me parace que lo que denominas, y hay mucha gente que lo llama así, derecho al aborto no es tal. Sería reconocer el derecho al asesinato. ¿En qué sociedad enferma vivimos en la que son portada de los periódicos y los telediarios los 19 muertos del fin de semana en las carreteras y no son noticia los más de 100.000 abortos provocados al año en España, unos trescientos al día?
¿Tantas mujeres locas o desequilibradas hay en este país? O es que consideramos natural el asesinato, el homicidio el GENOCIDIO (sí genocidio, como el que cometieron los nazis) de los niños no nacidos.
Ja tinc prau de morts indefensos.
Si a la VIDA.
Jesús Mariñoso Amesti
Madrid
He autoritzat el darrer comentari per allò de la llibertat d'expressió però demanaria el màxim respecte per les opinions que puguin aparèixer i les comparacions amb el genocidi nazi no em semblen massa bon començament.
Doncs jo no li trobo tanta diferència...
No comprenc com es pot recolçar tant tranquil·lament una condemna de mort pel sistema de l'avortament als éssers humans més indefensos... em supera, la veritat...
I no soc cristiana, soc feminista, matriarcal, tinc un C.I. de 125... Què és el que no quadra?
Jo tinc un CI de 150, sóc cristiana per la casualitat d'haver nascut aquí, no sóc feminista ni masclista -només una persona que viu i deixa viure-, sóc catalana d'esperit i espanyola per imposició, i posats amb les etiquetes, també diré que sóc ecologista... Tot això què hi té a veure amb l'opinió sobre l'avortament? Lucila, si tens un CI tant alt, -jo el tinc més-, pots parlar-ne amb més "intel.ligència"? La vida és sagrada, i no només la del fetus, la de la mare també. Però la vida a vegades se’ns escapa de les mans i hem de prendre decissions molt dures, doloroses.
Ningú ha dit fins ara què van sentir les dones quan avortaven, ni com van viure els dies després, ni abans, en el moment de “decidir avortar”. Aquests que esteu tant en contra de l’avortament, els qui radicalitzeu el tema fent analogies aberrants de forma gratuïta i ràpida -pròpies d’un discurs de pensament fàcil i mancat de recursos- , us demano que us poseu a la pell de les dones que han avortat pel motiu que sigui, que us hi poseu amb totes les conseqüències, i llavors potser entendreu que les paraules assassinat, desequilibrades, nazis, “locas”, genocidi estan totalment fora de context. Aquesta llei només ofereix un dret a decidir; puc decidir “no”, puc decidir “sí”. Us penseu que les dones avorten alegrement? Que és un tràmit més? Que es tranquilitzen pensant que no era res, que era “com”un òrgan més? I encara que visquessim en un món feliç amb ajuts a tort i a dret, què passa quan no ho desitjes; quan la paraula maternitat et supera perquè tens 15 anys? Què passa quan el teu marit no vol un fill? Què passa quan resulta que estàs sola? Què passa…? S’ha de tirar endavant una vida al preu que sigui? Llavors la vida de la mare i la del fill ja mai més seran sagrades. I amb això no estic ni a favor ni en contra de l’avortament, estic a favor del respecte cap a TOTES les dones: les que no avorten i lluiten contra els elements per a tirar endavant els seus fills; i les que avorten i lluiten contra els elements socials i, molt possiblement, contra la seva consciència del dia després.
PD: Haurem de demanar una llei que imposi el respecte cap als altres que han decidit diferent d’un mateix? Ah! i que consti que tinc un CI de 150…
Judit
Judith... et demano, si et plau, que guardis l'escopeta ja que es veu que no has llegit el meu comentari amb la meva experiencia a l'entrada de més amunt (del que passa quan estàs sola i que s'ajunta amb altres situacions) ni la feina que estem fent des de diverses associacions com Tarraco x la Vida i www.vozvictimas.org ple de dones que han avortat... no considero haver parlat amb in-intel·ligència si no des d'una experiència que he viscut a les meves carns i des de l'experiència de les dones amb les que parlo sovint a través de les associacions.
Ps: Enhorabona pel C.I.
Ah, sí:
Judith, dius "No soc feminista ni masclista":
Feminista és qui vol i lluita per que les dones tinguem igualtat d'oportunitats i de drets que els homes (que encara no és una realitat), sigui home o dona. La posició contraria al masclisme és el femellisme.
També dius "no estic ni a favor ni en contra de l'avortament", quan t'estàs posicionant clarament a favor..
Preguntes "què passa quan un marit no vol un fill?", i jo pregunto: què passaria quan un marit vol la dona més rossa? o més morena? o amb els pits més grossos? o si en vol dos? Ens hem de deixar fer el que vulgui el marit? Llavors ja no ho estem enfocant des d'un dret de la dona si no de la dominació de l'home sobre la dona.
I quan preguntes "què passa quan no ho desitges?" Doncs que si un fill no es vol i la cosa està tant clara, si la vida per a tu és tant sagrada, abans que eliminar-la, trobo que hauria de ser més respectada i no tractada com un mer caprici: aquest fill pot ser donat en adopció a qui en desitja i no en pot tenir.
Agraeixo que mencionis com se sent una dona durant i després d'avortar, això s'anomena Síndrome Post-Avortament i moltes necessiten anys de teràpia. Aquesta síndrome està reconeguda per la OMS i a Espanya els avortistes ho han intentat ocultar sense massa èxit, tampoc no hi és al consentiment informat quan sí hi és al d'altres països europeus on hi ha la llei de plaços.
El respecte cap a totes les dones sempre el tinc, el que discrepo és sobre la decisió de l'avortament provocat (els motius son més o menys discutibles)
Et podria debatre i/o explicar i ampliar moltes més coses de les que exposes però no m'agrada penjar comentaris tant llargs.
Completament d'acord amb el que dius, Sigòrgik. Si bé és just reconèixer que la Luci no ha utilitzat algun dels adjectius que critiques.
Gràcies pels comentaris, Luci, ja saps que en aquest tema no estem massa d'acord. Crec que portar fills al món i tirar endavant amb un embaràs és quelcom molt seriós i que comporta plantejaments relacionats amb les necessitats de la futura persona (que encara no és). De totes maneres, en cas que fos dona, no crec que vulgues tirar endavant amb un embaràs pensant que després donaré en adopció el fill que pariré.
De res, Josep Maria...
A última hora tant se val el que fem, el que decidim i el que pensem... d'aqui 100 anys tots calbs. Però em segueixen amoinant aquestes petites vides sense veu ni vot, què voleu que li faci?
Oi que si hom es cansa d'un gos, coïncidim en que és més humà regalar-lo a algú que l'estimi abans que llençar-lo a l'autopista? o "si no és per mi, no serà per ningú"?
Si ja el tens, és evident, però si encara no el tens potser és millor pensar-s'hi, no?
Hola, primer de tot aclarir que vaig respondre el comentari de la Luci i el del Jesús Mariñoso al mateix temps, ell sí que usa els adjectius. Demano disculpes perquè ja veig que ha creat confusió.
Luci, no porto cap escopeta. Només que a vegades escric amb ironia: no sé el meu CI.
Tampoc m'agraden els comentaris llargs, intentaré ser breu. Vaig avortar als 15 anys i m'era impossible desitjar un fill llavors. En fa 21, i el temps m'ha donat la serenor suficient per a entendre-ho, per a no quedar-m'hi enganxada i per a crèixer com a persona de forma positiva. No em puc estar culpant tota la vida, perquè si no, no visc.
En el meu comentari només demanava el respecte per les dones i les seves decissions, siguin quines siguin.
Mantinc que no hi estic ni a favor ni en contra, perquè un cop vaig decidir interrompre el meu embaràs i temps després vaig decidir continuar endavant, quan em van advertir que seria de risc... Tot depèn del moment vital de la dona. El que demano és respecte per les decissions.
No vull rebatre punt per punt el que hem dit les dues, només aclarir que si el teu marit no vol el fill, no es tracta de sotmetre's a ell, es tracta de decidir si t'enfrontes a la maternitat tota sola o no. I és molt respectable l'elecció en qualsevol dels sentits.
I disculpa altre cop, perquè quan em referia als comentaris em referia al teu i al del Jesús, que ell sí usa els adjectius.
Salut! i endavant amb la teva lluita. Petons
... i sí, Luci, havia llegit tots els teus comentaris.
;))
Primer de tot dir que em sap molt de greu però no vull dir el meu nom perquè el que diré no ho sap tothom ni vull que es posi nom al meu comentari.
Tinc 21 anys i el maig de l'any passat em vaig quedar embraçada. Ho vaig saber per Sant Joan, el mateix dia que vaig saber que entrava a la Universitat a fer la carrera que volia. Ho vaig tenir clar: no era el moment i crec que cap criatura hauria de néixer en una família on no és volguda (que ja n'hi ha molts que no s'haurien de reproduir). Parir i donar en adopció? Doncs què voleu que us digui, no em feia cap gràcia que algú amb els meus gens es passegés per qui sap on i li quedés sempre el dubte de per què sa mare biològica no el va voler criar. Així doncs, vaig reunir els 530 euros que em demanaven per fer la intervenció amb anestesia general i ho vaig tirar endavant. Em tranquil·litzava pensar que era una cosa legal i que la decisió era només meva perquè encara que la llentia (jo li deia llentia perquè no era més gran que això) no fos ben bé una part del meu cos, no deixava d'estar dins meu i, per tant, decisió meva.
Si feu números us adonareu que ara, d'allò, en fa 9 mesos. Ara podria estar amb una criatura no desitjada, que hauria tingut un desastre de mare que no té més sou que els 10€ l'hora de classes de repàs i els 8€/h de fer de cambrera els caps de setmana, que no sabria qui és el seu pare... i, en comptes d'això m'estic traient la carrera que volia fer. Fills? Oi tant, però quan puguin néixer en l'entorn que desitjo.
Pels més minuciosos, us diré que el dia D va ser amb preservatiu, que em van dir que era molt fèrtil i que prengués altres precaucions i, des d'aleshores, vaig molt més segura amb pastilles anticonceptives.
SÍ A L'AVORTAMENT però no nego que cal una educació sexual i un perdre tabús a escala social. I el que em digui assassina que s'ho faci mirar: jo només tenia una llentia, no pas un nadó.
Publica un comentari a l'entrada