dilluns, 11 de maig de 2009

El lema turístic és "Girona m'enamora" i caldrà convindre en que no va desencaminat


No és cap secret que vaig força atrafegat amb la feina. El dia a dia ens menja i necessitaríem un stop per poder reorganitzar coses, stop o parada força difícil d'assolir en aquest moment.
A nivell personal també s'acumulen les activitats i, a més, d'un temps ençà, s'han activat sensacions i sentiments que portaven temps adormits. Cal afegir a la barreja que, sovint, ens adonem que hi ha parcel·les d'un mateix que no ens han ensenyat a treballar i/o a mimar com d'altres i, fins i tot, a vegades, ens adonem que algunes estan ben atrotinades i adobades amb pegats. Davant determinades circumstàncies els pegats salten i n'arrastren d'altres, com a terratrèmols interiors.
En el llibre Filosofias del Underground, de Luis Racionero, es cita un poema de Woodsworth. Diu (la traducció):
"Dulce és el encanto de la Naturaleza; nuestro intelecto entrometido altera la belleza de las formas: Matamos para disecar."
Parlant de Blake (el poeta, no el mag) apareix, també, aquest text:
¿Qué es el conocimiento general? Todo conocimiento es particular. Generalizar es ser idiota. Particularizar es la única distinción de mérito Los conocimientos generales son conocimientos que poseen los idiotas.
William Blake
Per parlar de segons què, probablement, són exagerats versos i text, però, en tot cas, posen de manifest que a vegades no fem servir les eines adients per a segons quines tasques. A vegades volem passar pel cedaç del raonament coses vives que, d'aquesta manera es transformen en d'altres coses i perden matissos importants i frescura quan no la seva essència, enlloc, simplement, de viure-les.

parlant de coneixement i d'eines adients trobem els savis, els normalillos i els cagabandúrries. A la foto teniu un dels tres exemplars, cadascun/a que trii quin dels tres.

Vista del claustre de la catedral de Girona. De tant en tant hi havia una mena de senyalitzacions amb un número. La Mònica encara es parteix de riure quan recorda, parlant de cagabandúrries, quan vaig trucar a un dels números, el 21, amb el mòbil per assabentar-me d'informacions sobre els capitells (evidentment no va respondre ningú).
Suposo que a aquestes alçades no heu entès res. En tot cas, dir, tan sols, que darrerament m'han passat coses d'aquestes: he utilitzat eines velles i rovellades per analitzar realitats fantàstiques enlloc de viure-les. Bé, el conflicte serveix per millorar i, per tant, pot servir per engegar estratègies per probar a conèixer quines eines tinc i en quin estat estan. De pas, donaré un cop d'ull al "taller".
les ribes del Ter

Tot això, té a veure, també, amb la necessitat de combinar bé allò de canviar el món i canviar un mateix. Difícilment podem voler canviar massa coses si oblidem el canvi personal.
Evidentment, enmig de totes aquestes cabòries hi ha persones, sobretot les més properes i de tant en tant ens despistem i no acabem de valorar la meravella de que estiguin al nostre costat.

Aquest cap de setmana, he tingut la sort de poder trobar un espai de tranquil·litat i la sort de poder-lo compartir amb una d'aquestes persones properes. Propera i important.

La Mònica i el pont de ferro sobre l'Onyar que va construïr Gustave Eiffel (un dels records dels anys de la Universitat)

A la vora de l'Onyar hi ha un bareto que s'anomena La Terra. Hi vam entrar pèr fer un riu (suggeriment de la Mònica que hi anava força temps ençà) i hi vam tornar un parell de cops més per prendre algun te o veure una cerveseta negra. Tots els cops ens vam asseure al costat de la mateixa finestra, la de la foto, al costat del riu.

tots dos dies ens vam entendrir veient la colleta d'aneguets que voltaven pel riu. El darrer dia van quedar ben sobtats davant els meus profunds coneixements del seu llenguatge (malgrat que alguna ment menys il·luminada se n'enfotés).

Probablement, trobareu que els darrers posts no són massa "canyeros", des d'un punt de vista de "transformació social", però ja he dit abans que no me la imagino sense altres transformacions i, per altra banda, no us amoineu que enseguida fotaré la tabarra amb l'objecció fiscal a la despesa militar i/o altres cosetes. Per anar fent boca us deixo amb aquesta foto d'una "acció" en favor de la llibertat de la Núria Pòrtulas a Girona.


Podeu veure més fotos de Girona prement sobre l'enllaç

7 comentaris:

Ylenia ha dit...

De les tres opcions que hi surten a peu de foto, savis, normalillus i cagabandúrries..sense cap mena de dubte et pots considerar un savi..entenent que els savis no coneixen mai la veritat..tan sols la busquen...

Savi va amb b o amb v????

petó, Ylènia.

Marta Rieradevallink ha dit...

Les grans transformacions socials comencen pels petits canvis individuals.

Anònim ha dit...

當舖哪一家的利息比較低?可以跟我說一下嗎。

zel ha dit...

Ja passa, això, de vegades allò personal s'ha de resoldre i ha d'ocupar el primer lloc, per poder pensar i fer amb claredat d'altres coses...m'agrada que Girona t'enamori, a mi també, entens perquè fugim de barcelona els gironins de comarques?^Petons als dos!!!!

♥♥♥♥♥ Jennifer™® ♥♥♥♥♥ ha dit...

your blog is very good

Waipu Carolina ha dit...

Qué bella esa ciudad!!!
Y más cuando se mira con ojos enamorados...
Suerte y salud

Joan Martín ha dit...

parella, com a regal podria servir, no?
PACK ANTICRISI: POST, LLIBRE I MÚSICA GRATIS: http://morter.blogspot.com/2009/05/moviments.html