Per una insurrecció pacífica - 2n aniversari Ateneu Llibertari Alomà

Aquests dies Stéphane Hessel presenta el seu llibre Indigneu-vos! (un al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica) a Madrid i a Barcelona. El llibre, en castellà, té 60 pàgines, de fet, descomptant el pròleg de José Luis Sampedro, notes de l'editor, etc. es queda en una vintena de pàgines distribuïdes en 7 capítols: Indignaos, El motivo de la resistencia es la indignación, Dos visiones de la historia, La indiferència: la peor de las actitudes, Mi indignación a propósito de Palestina, La no violencia, el camino que debemos aprender a seguir i Por una insurrección pacífica.
Els títols són força clarificadors i Hessel els utilitza per parlar del programa elaborat fa 66 anys pel Consell Nacional de la Resistència "un conjunt de principis i valors sobre els quals s'assentaria la democràcia moderna del nostre país", la França alliberada. Hessel cita la Seguretat Social, la nacionalització dels grans mitjans de producció, una "organització racional de l'economia que garanteixi la subordinació dels interessos particulars a l'interès general", llibertat de premsa, un sistema d'ensenyament sense discriminacions... i els qualifica de ciments de les conquestes socials de la Resistència que avui es posen en tela de judici. Es pregunta com pot ser que no hi hagi prou diners per mantenir i ampliar aquestes conquestes quan la producció de riquesa ha augmentat considerablement des de la Lliberació i contesta constatant el poder del diner, dels bancs, que es preocupen dels seus guanys enlloc de l'interès general. Hessel afirma que la distància entre els més pobres i els més rics creix. Aquest fet i la situació dels drets humans suposen, a més dels que ja ha citat, dos motius més per a indignar-se (igual que ell s'indignà en el seu dia amb el nazisme).
Per Stéphen Hassel, d'orígen jueu, la situació a Palestina a on l'exèrcit israelià ha comès actes assimilables a crims de guerra i, potser, en determinades circumstàncies, a crims contra la humanitat (informe Goldstone).
La no violència com a camí i la crida a una insurrecció pacífica són els darrers capítols del llibre.

En el diari Público, Marco Schwartz, escriu en Apologia de la indignación, el següent:

Con 93 años a cuestas, Stéphane Hessel presentará hoy en Madrid, y mañana en Barcelona, su famoso ¡Indignaos!, un opúsculo de 12 páginas netas en el que invita (tan sereno es su tono que ni siquiera se puede afirmar que instigue) a una “insurrección pacífica” contra la “dictadura de los mercados financieros que amenazan la paz y la democracia”. Antiguo combatiente de la resistencia francesa y redactor de la Declaración Universal de Derechos Humanos de la ONU, Hessel lanzó Indignez-vous! en octubre pasado en Francia, con una tirada de 6.000 ejemplares, pero la magia del boca oreja ha convertido el panfleto en un best seller mundial con más de un millón y medio de ejemplares vendidos. Hessel propone seis motivos concretos de indignación: la creciente brecha entre ricos y pobres, el trato vejatorio a los inmigrantes, la progresiva pérdida de independencia de la prensa, las agresiones al medio ambiente, los ataques al Estado del bienestar y el drama del pueblo palestino bajo la ocupación israelí, asunto por el que se siente especialmente concernido por su origen judío.

Algunos críticos han intentado descalificar la obra de Hessel con el argumento de que es superficial o demasiado simple en sus argumentos. No les falta razón. Pero lo que esos detractores presentan como defecto es, justamente, su mayor virtud. El propósito de Hessel, en el ocaso de su vida, no era redactar un tratado sobre los males de nuestro tiempo, sino agitar la conciencia de los jóvenes para que abandonen el escepticismo, los temores o la pasividad en que los ha sumido la sociedad de consumo y se rebelen contra la injusticia. La indignación constituye, para Hessel, una especie de rito iniciático que conduce a la “militancia”. No identifica esa militancia con ningún partido o ideología concretos, sino que la relaciona histórica y emocionalmente con la resistencia antinazi de los años cuarenta, porque entiende que los valores que legó aquel movimiento a la república francesa están sometidos hoy al ataque más feroz desde el fin de la II Guerra Mundial. En estos tiempos en que los banqueros señalan los tiempos de los debates políticos, y los representantes democráticos se doblegan ante los mercados, no sobran actitudes morales como las de Stéphane Hessel.

• Hessel proclama la mobilització contra el poder econòmic i financer amb el seu llibre 'Indigneu-vos'

Si bé és cert que cal superar la indiferència i fer créixer el grau d'indignació no ho és menys que hi ha alguns grups i/o col·lectius indignats i insurrectes contra les normes del pensament únic i el poder dels "mercats" i ben actius. Un d'aquests col·lectius, a Tarragona, és el que conforma l'Ateneu Llibertari Alomà que dissabte passat va celebrar el seu segon aniversari amb tot un seguit d'actes i amb molta alegria

• fotos del segon aniversari de l'Ateneu Llibertari Alomà

El nom d'Ateneu Llibertari Alomà va sorgir arran la presentació del llibre "Una Utopia, una Esperança. La història de Josep Alomà", de Ramon Gras i Alomà.

Josep Maria Alomà Sanabras, fou primer tinent d' alcalde i Conseller de Cultura i Patrimoni de l' Ajuntament de Tarragona, alhora que director del Diari de Tarragona durant la guerra civil. Mestre de formació bàsicament autodidacta, presidí el Consell de l' Escola Nova Unificada (CENU) de Tarragona on impulsà una pedagogia emancipadora i moderna.

i tant que val la pena!

Entre reunió i reunió, acció i acció, aquests dies també hi ha hagut espai pel sentiment.

Divendres vaig assistir a una xerrada sobre Josep Alomà, un tarragoní que fou dirigent de la CNT i director del "Diari de Tarragona" durant la Revolució del 36, alhora que fundador de l’Ateneu Llibertari de Tarragona. La xerrada anava a càrrec de Jordi Piqué, director de l'arxiu municipal de Tarragona, i de Ramón Gras, net de Josep Alomà i autor d'un treball de recerca sobre el seu avi. Fa dies, una colla de gent que fugim del dogmatisme, vam crear un Ateneu que porta el seu nom.

Ahir, dissabte, fent zapping vaig enxampar una entrevista a TV3 amb l'arqueòleg Xavier Aquilué, director del Museu d’Arqueologia de Catalunya d'Empúries. Fa anys (1986?), vaig tenir la sort de coincidir amb el Xavier i amb altres arqueòlegs: Jaume Massó, Joaquín Ruiz d'Arbulo i, sobretot, amb Xavier Dupré en la posta en marxa del Taller Escola d'Arqueologia (TED'A), una experiència memorable de la que van participar, també, una bona colla de professionals i que suposava la primera Escola Taller de l'Ajuntament de Tarragona. Veure l'entrevista em feu recordar el Xavier Dupré amb qui vaig mantenir força bona relació fins que va marxar a Roma (el clima a Tarragona, després de la moció de censura, es convertí en força irrespirable per a algunes persones), on va morir, l'any 2006, a l'edat de 50 anys, víctima d'una llarga enfermetat. Xavier Dupré era vicedirector de la Escuela Española de Historia y Arqueología a Roma (CSIC) on va destacar, entre d'altres projectes, en la recuperació de la ciutat romana de Túsculum.

Ara, acabo de veure el documental de TV3 Bucarest, la memòria perduda. Molt bo. Sobretot, molt humà i força honest. Potser perquè hi ha algunes de les coses que hi apareixen que em són força properes car les vaig viure deben aprop. El documental, fet per l'Albert Solé, fill de Jordi Solé Tura, recupera bocins de la seva/nostra memòria mentre el seu pare la perd.
Cap al final, després d'algunes referències al cop d'estat del 23F i a la pèrdua de vots del PCE i del PSUC a les eleccions, la veu en off es pregunta si tot el que s'ha narrat ha valgut la pena. Semprun ho comenta dient que a segons qui, que ha patit, no li pots dir que ha valgut la pena però que des del punt de vista de tot el que s'ha conquerit si que l'ha valgut.
No hi estic massa d'acord. Jo crec que la resposta hauria de ser afirmativa. Ho hauria de ser, sobretot, perquè -tenint en compte que al final de tot hi ha la mort, i/o l'enfermetat, la despersonalització, i la mort- val la pena viure. Com deia en un post recent sobre Maqroll el gaviero, "solo trajimos el tiempo de estar vivos entre el relampago y el tiempo". No m'importa massa ni la constitució (Jordi Pujol, en el reportatge, la destacava com una gran tasca de Jordi Solé Tura), ni el benestar del que gaudim (?), ni altres coses, el principal, crec, és sentir-se viu mentre en som.

Ah!, en un altre ordre de coses (i de sentiments) el grup de patinatge artístic de grups show del Reus Deportiu ha quedat tercer al campionat d'Espanya que s'ha celebrat a Alcoi. Ara, cap el campionat d'Europa a Alemania, al maig.