Divendres vaig assistir a una xerrada sobre Josep Alomà, un tarragoní que fou dirigent de la CNT i director del "Diari de Tarragona" durant la Revolució del 36, alhora que fundador de l’Ateneu Llibertari de Tarragona. La xerrada anava a càrrec de Jordi Piqué, director de l'arxiu municipal de Tarragona, i de Ramón Gras, net de Josep Alomà i autor d'un treball de recerca sobre el seu avi. Fa dies, una colla de gent que fugim del dogmatisme, vam crear un Ateneu que porta el seu nom.
Ahir, dissabte, fent zapping vaig enxampar una entrevista a TV3 amb l'arqueòleg Xavier Aquilué, director del Museu d’Arqueologia de Catalunya d'Empúries. Fa anys (1986?), vaig tenir la sort de coincidir amb el Xavier i amb altres arqueòlegs: Jaume Massó, Joaquín Ruiz d'Arbulo i, sobretot, amb Xavier Dupré en la posta en marxa del Taller Escola d'Arqueologia (TED'A), una experiència memorable de la que van participar, també, una bona colla de professionals i que suposava la primera Escola Taller de l'Ajuntament de Tarragona. Veure l'entrevista em feu recordar el Xavier Dupré amb qui vaig mantenir força bona relació fins que va marxar a Roma (el clima a Tarragona, després de la moció de censura, es convertí en força irrespirable per a algunes persones), on va morir, l'any 2006, a l'edat de 50 anys, víctima d'una llarga enfermetat. Xavier Dupré era vicedirector de la Escuela Española de Historia y Arqueología a Roma (CSIC) on va destacar, entre d'altres projectes, en la recuperació de la ciutat romana de Túsculum.
Ara, acabo de veure el documental de TV3 Bucarest, la memòria perduda. Molt bo. Sobretot, molt humà i força honest. Potser perquè hi ha algunes de les coses que hi apareixen que em són força properes car les vaig viure deben aprop. El documental, fet per l'Albert Solé, fill de Jordi Solé Tura, recupera bocins de la seva/nostra memòria mentre el seu pare la perd.
Cap al final, després d'algunes referències al cop d'estat del 23F i a la pèrdua de vots del PCE i del PSUC a les eleccions, la veu en off es pregunta si tot el que s'ha narrat ha valgut la pena. Semprun ho comenta dient que a segons qui, que ha patit, no li pots dir que ha valgut la pena però que des del punt de vista de tot el que s'ha conquerit si que l'ha valgut.
No hi estic massa d'acord. Jo crec que la resposta hauria de ser afirmativa. Ho hauria de ser, sobretot, perquè -tenint en compte que al final de tot hi ha la mort, i/o l'enfermetat, la despersonalització, i la mort- val la pena viure. Com deia en un post recent sobre Maqroll el gaviero, "solo trajimos el tiempo de estar vivos entre el relampago y el tiempo". No m'importa massa ni la constitució (Jordi Pujol, en el reportatge, la destacava com una gran tasca de Jordi Solé Tura), ni el benestar del que gaudim (?), ni altres coses, el principal, crec, és sentir-se viu mentre en som.
Ah!, en un altre ordre de coses (i de sentiments) el grup de patinatge artístic de grups show del Reus Deportiu ha quedat tercer al campionat d'Espanya que s'ha celebrat a Alcoi. Ara, cap el campionat d'Europa a Alemania, al maig.
Ahir, dissabte, fent zapping vaig enxampar una entrevista a TV3 amb l'arqueòleg Xavier Aquilué, director del Museu d’Arqueologia de Catalunya d'Empúries. Fa anys (1986?), vaig tenir la sort de coincidir amb el Xavier i amb altres arqueòlegs: Jaume Massó, Joaquín Ruiz d'Arbulo i, sobretot, amb Xavier Dupré en la posta en marxa del Taller Escola d'Arqueologia (TED'A), una experiència memorable de la que van participar, també, una bona colla de professionals i que suposava la primera Escola Taller de l'Ajuntament de Tarragona. Veure l'entrevista em feu recordar el Xavier Dupré amb qui vaig mantenir força bona relació fins que va marxar a Roma (el clima a Tarragona, després de la moció de censura, es convertí en força irrespirable per a algunes persones), on va morir, l'any 2006, a l'edat de 50 anys, víctima d'una llarga enfermetat. Xavier Dupré era vicedirector de la Escuela Española de Historia y Arqueología a Roma (CSIC) on va destacar, entre d'altres projectes, en la recuperació de la ciutat romana de Túsculum.
Ara, acabo de veure el documental de TV3 Bucarest, la memòria perduda. Molt bo. Sobretot, molt humà i força honest. Potser perquè hi ha algunes de les coses que hi apareixen que em són força properes car les vaig viure deben aprop. El documental, fet per l'Albert Solé, fill de Jordi Solé Tura, recupera bocins de la seva/nostra memòria mentre el seu pare la perd.Cap al final, després d'algunes referències al cop d'estat del 23F i a la pèrdua de vots del PCE i del PSUC a les eleccions, la veu en off es pregunta si tot el que s'ha narrat ha valgut la pena. Semprun ho comenta dient que a segons qui, que ha patit, no li pots dir que ha valgut la pena però que des del punt de vista de tot el que s'ha conquerit si que l'ha valgut.
No hi estic massa d'acord. Jo crec que la resposta hauria de ser afirmativa. Ho hauria de ser, sobretot, perquè -tenint en compte que al final de tot hi ha la mort, i/o l'enfermetat, la despersonalització, i la mort- val la pena viure. Com deia en un post recent sobre Maqroll el gaviero, "solo trajimos el tiempo de estar vivos entre el relampago y el tiempo". No m'importa massa ni la constitució (Jordi Pujol, en el reportatge, la destacava com una gran tasca de Jordi Solé Tura), ni el benestar del que gaudim (?), ni altres coses, el principal, crec, és sentir-se viu mentre en som.
Ah!, en un altre ordre de coses (i de sentiments) el grup de patinatge artístic de grups show del Reus Deportiu ha quedat tercer al campionat d'Espanya que s'ha celebrat a Alcoi. Ara, cap el campionat d'Europa a Alemania, al maig.
