Divendres vaig assistir a una xerrada sobre Josep Alomà, un tarragoní que fou dirigent de la CNT i director del "Diari de Tarragona" durant la Revolució del 36, alhora que fundador de l’Ateneu Llibertari de Tarragona. La xerrada anava a càrrec de Jordi Piqué, director de l'arxiu municipal de Tarragona, i de Ramón Gras, net de Josep Alomà i autor d'un treball de recerca sobre el seu avi. Fa dies, una colla de gent que fugim del dogmatisme, vam crear un Ateneu que porta el seu nom.
Ahir, dissabte, fent zapping vaig enxampar una entrevista a TV3 amb l'arqueòleg Xavier Aquilué, director del Museu d’Arqueologia de Catalunya d'Empúries. Fa anys (1986?), vaig tenir la sort de coincidir amb el Xavier i amb altres arqueòlegs: Jaume Massó, Joaquín Ruiz d'Arbulo i, sobretot, amb Xavier Dupré en la posta en marxa del Taller Escola d'Arqueologia (TED'A), una experiència memorable de la que van participar, també, una bona colla de professionals i que suposava la primera Escola Taller de l'Ajuntament de Tarragona. Veure l'entrevista em feu recordar el Xavier Dupré amb qui vaig mantenir força bona relació fins que va marxar a Roma (el clima a Tarragona, després de la moció de censura, es convertí en força irrespirable per a algunes persones), on va morir, l'any 2006, a l'edat de 50 anys, víctima d'una llarga enfermetat. Xavier Dupré era vicedirector de la Escuela Española de Historia y Arqueología a Roma (CSIC) on va destacar, entre d'altres projectes, en la recuperació de la ciutat romana de Túsculum.
Ara, acabo de veure el documental de TV3 Bucarest, la memòria perduda. Molt bo. Sobretot, molt humà i força honest. Potser perquè hi ha algunes de les coses que hi apareixen que em són força properes car les vaig viure deben aprop. El documental, fet per l'Albert Solé, fill de Jordi Solé Tura, recupera bocins de la seva/nostra memòria mentre el seu pare la perd.
Cap al final, després d'algunes referències al cop d'estat del 23F i a la pèrdua de vots del PCE i del PSUC a les eleccions, la veu en off es pregunta si tot el que s'ha narrat ha valgut la pena. Semprun ho comenta dient que a segons qui, que ha patit, no li pots dir que ha valgut la pena però que des del punt de vista de tot el que s'ha conquerit si que l'ha valgut.
No hi estic massa d'acord. Jo crec que la resposta hauria de ser afirmativa. Ho hauria de ser, sobretot, perquè -tenint en compte que al final de tot hi ha la mort, i/o l'enfermetat, la despersonalització, i la mort- val la pena viure. Com deia en un post recent sobre Maqroll el gaviero, "solo trajimos el tiempo de estar vivos entre el relampago y el tiempo". No m'importa massa ni la constitució (Jordi Pujol, en el reportatge, la destacava com una gran tasca de Jordi Solé Tura), ni el benestar del que gaudim (?), ni altres coses, el principal, crec, és sentir-se viu mentre en som.
Ah!, en un altre ordre de coses (i de sentiments) el grup de patinatge artístic de grups show del Reus Deportiu ha quedat tercer al campionat d'Espanya que s'ha celebrat a Alcoi. Ara, cap el campionat d'Europa a Alemania, al maig.
Ahir, dissabte, fent zapping vaig enxampar una entrevista a TV3 amb l'arqueòleg Xavier Aquilué, director del Museu d’Arqueologia de Catalunya d'Empúries. Fa anys (1986?), vaig tenir la sort de coincidir amb el Xavier i amb altres arqueòlegs: Jaume Massó, Joaquín Ruiz d'Arbulo i, sobretot, amb Xavier Dupré en la posta en marxa del Taller Escola d'Arqueologia (TED'A), una experiència memorable de la que van participar, també, una bona colla de professionals i que suposava la primera Escola Taller de l'Ajuntament de Tarragona. Veure l'entrevista em feu recordar el Xavier Dupré amb qui vaig mantenir força bona relació fins que va marxar a Roma (el clima a Tarragona, després de la moció de censura, es convertí en força irrespirable per a algunes persones), on va morir, l'any 2006, a l'edat de 50 anys, víctima d'una llarga enfermetat. Xavier Dupré era vicedirector de la Escuela Española de Historia y Arqueología a Roma (CSIC) on va destacar, entre d'altres projectes, en la recuperació de la ciutat romana de Túsculum.
Ara, acabo de veure el documental de TV3 Bucarest, la memòria perduda. Molt bo. Sobretot, molt humà i força honest. Potser perquè hi ha algunes de les coses que hi apareixen que em són força properes car les vaig viure deben aprop. El documental, fet per l'Albert Solé, fill de Jordi Solé Tura, recupera bocins de la seva/nostra memòria mentre el seu pare la perd.Cap al final, després d'algunes referències al cop d'estat del 23F i a la pèrdua de vots del PCE i del PSUC a les eleccions, la veu en off es pregunta si tot el que s'ha narrat ha valgut la pena. Semprun ho comenta dient que a segons qui, que ha patit, no li pots dir que ha valgut la pena però que des del punt de vista de tot el que s'ha conquerit si que l'ha valgut.
No hi estic massa d'acord. Jo crec que la resposta hauria de ser afirmativa. Ho hauria de ser, sobretot, perquè -tenint en compte que al final de tot hi ha la mort, i/o l'enfermetat, la despersonalització, i la mort- val la pena viure. Com deia en un post recent sobre Maqroll el gaviero, "solo trajimos el tiempo de estar vivos entre el relampago y el tiempo". No m'importa massa ni la constitució (Jordi Pujol, en el reportatge, la destacava com una gran tasca de Jordi Solé Tura), ni el benestar del que gaudim (?), ni altres coses, el principal, crec, és sentir-se viu mentre en som.
Ah!, en un altre ordre de coses (i de sentiments) el grup de patinatge artístic de grups show del Reus Deportiu ha quedat tercer al campionat d'Espanya que s'ha celebrat a Alcoi. Ara, cap el campionat d'Europa a Alemania, al maig.
11 comentaris:
explique'm això del ateneu ... salut
És cert... la nostra vida terrena és limitada... l'altra -si de cas- no podem copsar-la, és un misteri.
No he vist el reportatge Bucarest(...) però lligant-lo amb lo fugisser de la vida no m'acaba d'enganxar com persones com el Solé Tura, amb una trajectòria digna acaben -i parlo sempre a nivell polític- aountalant l'inapuntalable... per prestigi? per poder? per diners? Paga la pena renunciar a ser el que som? A imaginar un futur en pau i llibertat?
No se... tinc pendent llegir el llibre de Mutis... potser a l'estiu?
Salut!
És senzill. Tota una colla de gent que érem socis del Casal Sageta de foc vam trobar que ens hi ofegàvem una mica atesos els plantejaments dogmàtics i sectaris i ens vam donar de baixa. Ben aviat ens vam tornar a veure i vam decidir posar en marxa un Ateneu per realitzar tot un ventall d'activitats culturals. Hem presentat els estatuts a la Generalitat i estem cercant local. Si t'interessa et puc afegir a la llista de distribució.
Coincideixo amb tu, Tondo però el documental, per una banda, recupera elements de la memòria, la meva si més no, i, per altra, presenta un Jordi Solé Turà, malalt d'Alzheimer, immers en una trajectòria que ja no té molt a veure amb el que comentes. Per cloure el comentari t'afegeixo una cita del Maqroll que, penso, hi escau força:
"Porque la muerte, lo que suprime no es a los seres cercanos y que son nuestra vida misma. Lo que la muerte se lleva para siempre es su recuerdo, la imágen que se va borrando, diluyendo, hasta perderse, y es entonces cuando empezamos nosotros a morir también".
vaig veure el progama, va ser força digne per un home que va lluitar des de la clandestinitat i a l'Espanya de Franco donant lliçons de dret a la Universitat i empresonat per aquesta raó, bon post, em d'anar recordant.
salut
també vaig veure el reportatge del diumenge a la nit..
bé, una trajectòria política encomiable...però li va valdre la pena a nivell personal?? durísima la malaltia d´alzeimer, molt dur.
aina
No penseu que quab ens posem a anar recordant, ja tenim el senyal inerxorable que ens acostem a la tercera edat? Osti, però jo també penso, Josep Ma, quina sort encara avui ser aquí! Només em demano quedar-m'hi de cop...sense espera, sense memòria...
crec que si, Te.
No tinc tan clar lo de la trajectòria. Lo de si va valdre la pena ho hauria de contestar ell (i a aquestes alçades ha no sembla possible), Aina
Pos si, Roser, quina sort! qui m'ho havia de dir :-)
el més fotut és que la mort revisa el nostre passat, endolçint-lo de manera proporcional al tipus de mort que tenim, per lo que quan més dura és la mort més s'endolçeix la memòria.
has afegit un ? a lo del benestar que gaudim, mostrant el teu dubte a si ho és o no, tenint en compte els canvis dels darrers 30 anys, jo crec que la cosa millora, no prou però vivim millor avui que fa 30 anys, aquí i al món doncs hi ha menys fam tot i que morin disbarats de persones cada minut....
aconseguir un món millor no és immediat però el camí es fa caminant, que és lo que estem fent ara....
salutacions
ricardo santiago
"(el clima a Tarragona, després de la moció de censura, es convertí en força irrespirable per a algunes persones)" En podries fer cinc cèntims, d'això?.
I estic molt d'acord en que l'important és sentir-se viu i també és de la mateixa importància el llegat, privat o public que un deix anar i que la mort no pot dissoldre.
Felicitats pel teu sant!!!
Gràcies pel comentari, Ricardo. Evidentment, la cosa millora en determinats aspectes, però no tinc tan clar que millori en l'aspecte d'evolució humana. D'acord amb tú que el camí es fa caminant :-)
Bastant fàcil, Joan. Després de la moció de censura hi va haver una certa "caça de bruixes" i persones com el Xavier Dupré en van sortir escaldades. Coneixent-lo la mesquinesa i la mediocritat se li van fer irrespirables.
Gràcies, Sherlock (-a) ;-)
Publica un comentari a l'entrada