Desmilitaritzem l'educació, avui al Saló de l'Ensenyament

Avui hauria d'haver anat a Cadaqués. Em feia molta il·lusió pel lloc i, sobretot, per la companyia. Però no ha pogut ser. Les emocions, principalment, s'entortolliguen per on poden i volen i foten en orris el pla més ben dissenyat (i més coses). Que hi farem, llàstima! En tot cas, la gent que hi sigui, que ho gaudeixi.

Enlloc d'anar a Cadaqués he anat a Barcelona. Concretament al Saló de l'Ensenyament. Hauria preferit Cadaqués, com no, però si una cosa no pot ser i l'altra cal fer-la (un cop més l'exèrcit ha estat invitat al Saló de l'Ensenyament), no hi ha massa dubtes. A més hi ha la Campanya Desmilitaritzem l'educació que entén que la presència de l'exèrcit no s'adiu amb el foment de la cultura de pau, els valors de la pau i la diversitat o l'educació per a la convivència i altres enunciats de la LOE.

els manifestants onegen mocadors blancs per demanar la retirada de l'exèrcit (a més de marxar del Saló també haurien de marxar de l'Afganistan)

avions, de paper, sobrevolen l'estand

els mossos demanen, civilitzadament, qui són els responsables i la seva filiació

l'estand de l'exèrcit ben protegit. De què o de qui?

En ocasió del Saló de l'Ensenyament d'enguany s'ha preparat el següent comunicat:

La campanya “Desmilitaritzem l’Educació” denuncia la presència de l’exèrcit al Saló de l’Ensenyament de Barcelona (17 al 21 de març) i demana al Departament d’Educació la seva retirada.

Barcelona, 17 de març de 2010.- Enguany, l’exèrcit ha estat convidat una altra vegada a participar al Saló de l’Ensenyament de Barcelona. La Campanya “Desmilitaritzem l’Educació” considera que la seva presència en aquest esdeveniment educatiu no és admissible. Des del convenciment que la missió de les institucions i els agents educatius és el foment de la cultura, la ciència i els valors de la convivència i la diversitat, creiem que exèrcit i educació són conceptes manifestament antagònics.

El manifest que s’ha elaborat des de la campanya “Desmilitaritzem l’Educació” denuncia que la propaganda que el jovent rep del Ministeri de Defensa ja que és enganyosa, desprèn una imatge idíl·lica de la vida militar i edulcora el paper de les forces armades espanyoles en els conflictes bèl·lics. L’exèrcit és presentat gairebé com una ONG d’ajut humanitari, la qual cosa oculta el seu rol de defensa d’interessos geopolítics i econòmics.

La campanya vol manifestar el seu més ferm rebuig a la presència de l’exèrcit al Saló de l’Ensenyament i convida al Departament d’Educació, en qualitat de coordinador, i la Fira de Barcelona, en qualitat d’organitzadora, a retirar-li la invitació per a les edicions d’enguany i les properes.

Alguns aspectes del transcurs de la cercavila

Aquesta tarda, un grup d'activistes de la campanya han protagonitzat una cercavila pel recinte del Saló, repartint informació sobre la campanya i el motiu de l'acció a les persones que assistien a les activitats programades, i s'han acostat a l'estand de l'exèrcit on han continuat la xaranga i han llençat avions, de paper.

La cercavila ha continuat, com no, fins l'estand del Departament d'Educació, passant per l'estand dels Mossos d'Esquadra.

Agents de la policia autonòmica han "protegit" l'estand de l'exèrcit i han adoptat la posició de "recias las filas, prietas, marciales..." quan la cercavila ha passat pel seu estand, fins i tot, han fet fora alguns joves que s'interessaven per la seva tasca.

Entre pitos i crits de "Fora l'exèrcit del Saló de l'Ensenyament", "Cap exèrcit defensa la pau" o "desmilitaritzem l'educació" la cercavila ha discorregut pacíficament, tal com s'havia previst, fins el seu acabament, entre les fotografies i vídeos que públic i agents de la secreta han gravat.

Podríem dir que no volem que ens filmin i fotografiïn però, en tot cas, el que volem és que no s'inviti més l'exèrcit espanyol a un espai en el que es parla del foment de la cultura, la ciència i els valors de la convivència i la diversitat.

Fora l'exèrcit del Saló de l'Ensenyament!
Desmilitaritzem l'educació!

Així està el temps...

Francesc Ferrer i Guardia i Desmilitaritzem l'educació

Fa uns dies, a la nit, vaig veure un vídeo sobre Francesc Ferrer i Guàrdia, Viva la Escuela Moderna, emès a TVE2 l'any 2007. El podeu trobar en el següent enllaç o veure'l ací, directament. Dura uns 50 minuts i val la pena.

Com a presentació al vídeo hi ha aquest text:

Ferrer nació en Alella (Barcelona) el 10 de enero de 1859. Pertenecía a una familia de pequeños propietarios rurales, católicos y monárquicos. Por razones familiares, fue a vivir a Barcelona y entró a trabajar con un comerciante de harina de Sant Martí de Provençals. Aún no tenía quince años cuando el comerciante le inscribió en clases nocturnas, iniciándole en los ideales republicanos. Durante la I República, Francisco Ferrer participó con entusiasmo en experiencias de educación popular. Durante los años siguientes el joven autodidacta estudió a fondo el ideario de Pi y Margall y conoció las doctrinas de los internacionalistas. El vanguardismo de su enseñanza le causará la animadversión del poder del Estado y de los sectores más retrógrados de la Iglesia. Su ilusión por llevar su proyecto adelante será castigado con la muerte. Acusado de ser el dirigente de la revuelta popular que se desarrollaba en Barcelona, conocida como "Semana Trágica", es fusilado en 1909 en Montjuich tras un Consejo de Guerra. En España y otros paises se alzan protestas contra la ejecución, exigiendo la revisión de la sentencia y provocando la caida de Antonio Maura y su gobierno. Un año después el Congreso de los diputados reconoce su inocencia. A través de las imágenes rodadas y de archivo, se reconstruye la vida de Francisco Ferrer Guardia, su formación ideológica y los avatares y vicisitudes que hubo de afrontar para llevar adelante su obra.

A banda del vídeo i la informació de la Viquipedia (prement sobre el nom, a l'inici del post) hi ha un parell d'enllaços i texts interessants:

En primer lloc el web de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia on hi ha diferents espais entre els quals la seva biografia , un text sobre l'Escola Moderna o publicacions i materials actuals com la revista Espai de Llibertat.

Un article sobre el centenari de la Setmana Tràgica a paregut a la revista Catalunya de la CGT i el manifest final de les jornades de reflexió i debat celebrades a Mataró.

L'any passat es celebrà el centenari de la Setmana Tràgica i de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guardia.

Amb aquest post em sumo al record de l'assassinat i als principis i valors que va intentar transmetre mitjançant l'Escola Moderna i ho faig un dia com avui en que l'exèrcit torna a estar al Saló de l'Ensenyament que es fa a Barcelona (17 a 21 de març).

Per denunciar la presència de l'exèrcit en aquest espai es va crear la campanya Desmilitaritzem l'educació. Us invito a entrar en el seu blog per veure el Manifest de la campanya i el document sencer Desmilitaritzem l'educació.

aniversari My Lai o, un cop més, Cap exèrcit defensa la pau

Avui estan passant moltes coses, entre elles, avui és l'aniversari de la massacre de My Lai. Un succés que va passar en un poble, My Lai, de Vietnam, el 16 de març de 1968. Una secció de soldats, sota el comandament de segon tinent (equivalent a alférez) William Laws Calley va efectuar una de les continues operacions de cerca de "vietcongs". Un cop els helicòpters van deixar als soldats, durant quatre hores, el segon tinent i els seus homes van violar dones i nenes, van matar el bestiar i van encendre les cases del poblat. Al final van reunir tots/es els/les supervivents i els van crivellar a trets.


Entre 350 i 500 víctimes.


L'exèrcit, com no, va intentar tapar els fets car My Lai no fou més que un dels nombrosos "fenòmens" que va generar la guerra. El segon tinent Calley fou jutjat, va dir que complia ordres, força gent pensa que fou un boc expiatori, però tan sols va restar tres mesos en arrest domiciliari. Richard Nixon l'indultà.

Jo no puc deslligar My Lai de la història dels exèrcits. Podem comptar tots els My Lai de la història? A l'Afganistan? a l'Iraq? als territoris ocupats a Palestina? a...

I com no ho puc deslligar, malgrat em vesteixin l'exèrcit de color de rosa, d'ONG o de missió humanitària, no puc menys que relacionar My Lai , la veritable cara dels exèrcits, amb aquesta visió que ens volen fer empassar i que va suposant la militarització de la societat, sense oblidar les escoles, l'Universitat, els Salons de l'Ensenyament...

Aquest enllaç fa referència a la "invitació" que l'exèrcit ha enviat a la UPF perque puguin jurar bandera el dia de les forces armades.

Tarraco Viva és un festival que ja no es basa, fonamentalment, en els aspectes militars sobre Roma, però a l'hora d'enviar imatges a la premsa segueix primant lo militar

aquesta foto és de Liberia, ja se sap, coses del Tercer Mon

Aquesta s'ha fet a Lanzarote (Spain), suposadament el Primer Món

com es pot veure no és d'uns nens que han agafat armes sense permís

l'exèrcit es fica a les escoles i al Saló de l'Ensenyament. A la foto unes treballadores del Saló netejant la imatge de l'exèrcit

les armes no eduquen, maten

Itinerari parcial d'un dia especial

mati de diumenge per Tarragona

Aquest matí, el Nil i jo, hem anat a donar un tomb. Ens hem arribat fins el Fòrum de la Colonia. Després hem anat a pujar i a baixar per les escales mecàniques del carrer Vapor i, finalment, hem anat a comprar una mica de menjar a un establiment, Bendinat, que hi ha a la cantonada entre el carrer Sevilla i el carrer Eivissa i que fa uns plats força presentables.

Tot perfecte, excepte la sensació d'abandonament del Fòrum. Encara hi ha les estructures que tapen la visió, no se si de les cases als visitants o dels visitants als habitants de les cases. Hi ha les estructures però no hi ha el bruc que impedia la visió amb la qual cosa em pregunto "per a què serveixen les estructures", per altra banda rovellades.


Per altra banda, el monument no està mal explicat però, per una banda, no acaben de coincidir planol i plaques senyalitzadores i, per altra, estan totes en castellà. Bona part de la gespa també està ben sequeta.


A banda del tema Fòrum hi ha un parell de cosetes més que m'han fet pensar (ves quin vici, en diumenge...): Una, els gats que hi ha pel Fòrum, que em fan pensar en els que, també, hi ha per la Plaça dels Sedassos, per exemple, o pel Balcó del Mediterrani. Tots mig malalts i amb un entorn brut i ple de restes de menjar. Quan pensa plantejar-se l'Ajuntament aquesta qüestió? Recollir els animals i tenir-ne cura, la qual cosa pot comprendre, si més no, la seva esterilització.

L'altra, pujant i baixant per les escales mecàniques, m'ha cridat l'atenció el nombre de càmeres que hi ha. 12 càmeres com a mínim, la qual cosa em fa pensar en el nombre de càmeres escampades per tota la ciutat. Entre les que hi ha en edificis oficials com Hisenda, l'INSS, etc., les que hi ha en edificis privats, com les del carrer del Comte, i les que, xino-xano, va posant l'Ajuntament, com la que hi ha al Portal del Roser tinc la sensació de sentir-me observat. Curiosament, des del pont que creua el carrer Soler hem pogut veure dues o tres persones orinant tranquil·lament a la via pública, al voltant de dos quarts d'una del migdia, sense que cap càmera o guàrdia urbà fes o digués qualsevol cosa. Ja entenc que una pixarada pot esdevenir una urgència i com no hi ha WC's públics i, potser, no hi ha un bar aprop, però tres pixarades alhora?

a la foto una de les pixarades (per les dimensions sembla que el pixador s'hi ha estat una bona estona)

Ariadna Jové, Rachel Corrie... l'ISM

Rachel Corrie

Ahir a la nit vaig veure un documental sobre Francesc Ferrer i Guardia i pensava fer-ne un post. Tanmateix, aquest matí he llegit una informació sobre l'inici del judici per la mort de la Rachel Corrie a Gaza. El tema, del qual en parlava el Toni Àlvarez en el darrer full informatiu de Paraules per la Pau, m'ha semblat més actual i, per tant, el del Francesc Ferrer el faré però després d'aquest.

La Rachel Corrie, suposo que ho recordeu, era una companya de l'ISM (Moviment Internacional de Solidaritat, el mateix amb el que col·labora l'Ariadna Jové) que va morir aixafada per un bulldozer israelià, el 16 de març de 2003, quan, amb altres companys/es interposaven els seus cossos per intentar evitar l'enderrocament de cases palestines.

fotografia del Toni i el Ruben en el viatge OF (lliurament fons objecció fiscal a organitzacions antimilitaristes israelianes) a Israel. A la foto restes d'una casa enderrocada per la construcció del Mur

Reprodueixo la notícia del diari Publico d'aquest matí:

Juicio por la muerte de una activista norteamericana en Gaza

Siete años después de la muerte de la pacifista estadounidense Rachel Corrie, que fue arrollada por una excavadora militar israelí en la franja de Gaza en 2003, ayer comenzó en Haifa el juicio en el que se determinará si Israel es responsable de aquella muerte.

La familia de Rachel, que era miembro del Movimiento Solidaridad Internacional, acudió a la cita subrayando

que desde hace siete años han vivido en un infierno. “Sólo quiero decir a Rachel que nuestra familia está hoy aquí por ella y que Rachel se sentirá muy orgullosa del esfuerzo que estamos haciendo”, manifestó Cindy Corrie, madre de la activista.

La familia declaró que todavía está esperando que Israel cumpla su palabra de realizar una investigación creíble y transparente de lo ocurrido el 16 de marzo de 2003, cuando Rachel actuó como escudo humano para evitar la demolición de la casa de un farmacéutico palestino. La joven, de 23 años, fue arrollada por la excavadora.

Los abogados de la familia argumentarán en el juicio que los militares vieron a Rachel y a otros activistas que había en la zona con bastante antelación, de manera que pudieron sacarlos de allí antes de demoler la vivienda. En opinión de los abogados, Rachel murió por una negligencia, en el mejor de los casos, o incluso puede que la mataran deliberadamente.

En función de cómo se desarrolle el juicio, la familia de Rachel exigirá una indemnización de casi 220.000 euros al Estado de Israel.

Algunos miembros de la comitiva que acompaña al vicepresidente Joe Biden en su visita a Israel se desplazaron a Haifa para apoyar a la familia Corrie. La Administración de Estados Unidos ha respaldado a la familia desde el día del suceso.

Reprodueixo, també, l'article de Toni Àlvarez, publicat a la secció La memòria invisible en el full informatiu número 103, març 2010, Paraules per la Pau (el podreu trobar en aquest enllaç).

l'Ariadna Jové amb altres companyes

Es difícil rebatre al opinòlegs que, des de les seves columnes diàries, ens alliçonen sobre com s’ha d’interpretar el mon. Cadascun d’ells i elles dona la seva millor versió sobre els esdeveniments que van succeint arreu del món, buscant sempre una mirada diferent i, perquè no, la polèmica. Això ha intentat la Rahola amb l’activista tarragonina Ariadna Jove, que va ser detinguda per l’exèrcit israelià a Ramala (Cisjordania) el passat mes de febrer. La noia portava el seu visat caducat i per tant motiu perquè soldats hebreus entressin a Cisjordania a buscar-la, juntament amb una companya de l’ISM, si, el Moviment Internacional de Solidaritat que, des de fa anys, treballen i col•laboren amb els palestins als territoris palestins ocupats. Unes “perilloses terroristes”tal com va dir el cònsol israelià a Barcelona o unes “heroïnes de motxilla” com va escriure l’ínclita Rahola des de la seva talaia diària.

Desconec si la Rahola sap la història de la Rachel Corrie, una companya d’ISM de l'Ariadna. Em resulta difícil creure que, una lluitadora pels drets dels pobles com la Rahola no la recordi, ja que la Rachel, també va tenir el seu moment de glòria fa set anys a Rafah (Gaza). La seva escenificació va ser diferent ja que ella es va plantar davant d’una excavadora jueva que intentava enderrocar una casa palestina que, segurament, no havia de ser allà. La Rahola estaria convençuda que la Rachel va anar dels EUA a Palestina a la recerca de noves experiències i aventures “hapiness”.

Segurament, podria dir la Rahola, que es va passar en la seva dosi d’activisme i heroisme i no es va enretirar en el moment que un treballador jueu, que feia la seva feina honradament, havia de passar per on era ella. El xofer de la maquina va pitar i va avisar reiteradament del perill, però l’heroïna de motxilla no va voler apartar-se, amb el fi d’impressionar a algun activista i així dormir ben acompanyada.

La Rahola podria dir que la Rachel va provocar la seva pròpia mort, amb la seva inconsciència d’estar al lloc erroni, repassada dues vegades per una excavadora que intentava tirar una casa il·legal. Així la Rachel va trobar la seva glòria, l’eterna.

Fa uns anys, a Tel-Aviv, m’explicava l’Edna, una xilena que va arribar a Israel a finals dels 60 a la recerca del paradís, que ella va descobrir que allà hi havia viscut algú que no era jueu el dia que, passejant per les rodalies del kibuttz on vivia, va veure un pou àrab. Aquella trobada li va fer replantejar-se tot plegat. Segurament la Rahola es va trobar un pou semblant, i allà dins continua.

Com si no en tinguéssim prou amb la intoxicació del govern israelià, hem de suportar la seva escòria. Quina mala sort tenen els palestins.

7 de març: 9 anys de Paraules per la Pau

Aquest diumenge, 7 de març, entre d'altres coses, hem fet Paraules per la Pau, la concentració antimilitarista que, ininterrompudament, des de març del 2001, organitza la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau.

Aquest mes de març hem fet 9 anys tocant els collons del militarisme, discretament, si voleu, però amb persistència

Aquest diumenge hem recordat el 8 de març i hem comptat amb l'actuació de Cecilia i Rúben. Ens ha faltat gent que era a Mora d'Ebre, a dir No al Cementiri Nuclear!

Penjo un parell de fotos del primer Paraules per la Pau de març de 2001. Vam llegir alguns texts i el col·lectiu Pinzell Brut ens va fer la pancarta que ha presidit totes les concentracions des d'aleshores.

Podeu trobar el full del mateix nom, Paraules per la Pau, del que ja hem editat més de 100 números prement aquí. També ens podeu trobar al Facebook, i a la web (provisional que millorarem i modernitzarem aviat). I, com no, cada primer diumenge de mes, a les 12 del migdia, a la Plaça de la Font de Tarragona.

Manifestació No al cementeri nuclear (i altres cosetes)

Penjo dues notícies, una bona i una dolenta. La bona és la de la mani a Mora contra el cementeri nuclear (encara que sigui trist haver de fer manifestacions per això) i l'altre és el contingut d'un email que he rebut aquesta tarda.

La central nuclear de Vandellòs-2 ha fet una parada no programada per la inserció completa en el nucli d'una de les barres i el desplaçament d'unes altres tres fins a una alçada intermitja del nucli mentre es duia a terme una prova periòdica de moviment de barres de control.

Així ho ha anunciat aquest dimecres al migdia el titular de la central tarragonina al CSN http://www.csn.es/images/stories/notas_informativas/isn_1h_03.03.10.pdf. La central ha procedit a baixar la càrrega fins a arribar al mode d'espera en calent per analitzar les causes

Les gràfiques de la web de REE https://demanda.ree.es/demanda.html mostren que la baixada de potència s’ha iniciat a les 08:40 d’aquest matí

Ahir a les 10:40 es va produir una disminució de 105 MW en la generació nuclear, que va passar de 7.380 MW (10:30) a 7.255 MW (10:40). Sabem a quina central nuclear ha passat? Podria ser que l’incident a Vandellòs-2 ja s’iniciès el dia anterior?

Si em permeteu frivolitzar una mica i fer-me pesat perquè suposo que tothom ja deu conèixer l'acudit us explico una història de notícies bones i dolentes:

Un dia arriba el centurió a la galera i diu als galiots

- Us porto dues notícies, una bona i una dolenta. Com és el sant de l'emperador us deixo triar, quina voleu primer?
- els galiots, un tant escèptics, criden, LA BONA!
- el centurió diu: Per fi us podreu canviar de roba.
- BIENNNNNNNNNNNN!, i més tímidament, i la dolenta?
- els de la dreta la passareu als de l'esquerra i els de l'esquerra als de la dreta

Uns dies més tard, torna, un altre cop amb dos notícies, una bona i una dolenta i també els deixa triar

- els galiots, escamats, diuen LA DOLENTA!
- el centurió diu: a partir de demà menjareu merda
- collons! i, amb un punt d'il·lusió, i la bona?
- Que n'hi haurà per tots!

Au! no em feu massa cas amb l'acudit i aneu a la mani que no volem merda i no en volem per ningú.

capvespre del Mas Enric

Fa temps que, de tant en tant, per Sant Esteve, per la Mona o en ocasions especials, baixem a dinar a casa de ma germana, a Boscos. Després de dinar és quasi un ritual anar a passejar pel Mas Enric, el Gurugú... La canalla juga per la "pista americana", cerquem farigola, xerrem, respirem... A banda del caliu familiar, enyoro aquestes visites pel "mono" de verd que, sobretot a la primavera, em guanya. Mas Enric hauria de formar part de l'Anella Verda.

El 15 de novembre de 2005, a la web del GEPEC, es parlava de l'Anella Verda. S'hi deien coses com aquestes:

Des del Pont del Diable fins al Mèdol i la Móra-Tamarit, passant pel Gurugú, la Budellera, el Mas Rafel..., és a vista d’ocell com millor s’aprecia com tot aquest territori, densament arbrat, es conforma com a una corona forestal perimetral, al nord i per la part de llevant a la ciutat de Tarragona. És un gran espai natural, destacable pel relatiu bon estat de conservació de la seva massa boscosa i les espècies de flora i fauna associades, així com pels seus valors paisatgístics, històrics i socioambientals; s’hi localitzen, doncs, a banda de les restes romanes reconegudes, algunes pintures rupestres i diversos masos d’interès, construccions de pedra seca, carrerades ramaderes...

Tanmateix, funcionalment des d’una òptica més biogeogràfica, aquest espai en l’actualitat certament constitueix un continum especialment transcendent pels papers estratègics que desenvolupa com a zona tampó i cinturó connector: esdevé una corona verda tampó esmorteïdora de la pressió antròpica, filtrant d’impactes respecte altres espais més sensibles de la Conca del Gaià, una zona absorbent de les necessitats d'esbarjo de la població, i el principal connector biològic-faunístic entre les zones del Baix Gaià i el Baix Francolí.

Aquest és sens dubte el futur científicament desitjable per a tot l'àmbit agroforestal de llevant de Tarragona, el d’una corona verda, ben establerta, perdurable, i així ho hauria d’entendre també, i integrar, els diferents planejaments que justament ara són en curs: el nou POUM de Tarragona, el Pla Territorial del Camp de Tarragona, la Xarxa Natura 2000, el Pla de Connectors Biològics, el Catàleg del Paisatge...

El 13 de febrer, a la mateixa web, es parlava de la presó que es pretenia ubicar al bell mig del Mas d'Enric.

Aquest cap de setmana vam tornar a casa ma germana i, després de dinar, a Mas Enric.
Les obres ja són un fet. Res no sembla el que coneixíem. L'Anella Verda, si ho arriba a ser, ja no serà, ben bé, el que es pretenia.
Van poder passejar fins el Gurugú però a Mas Enric ja no hi vam poder accedir. Les tanques i les obres ho impedien.

Suposo que una presó és important, imprescindible (sempre triem la part més repressiva enlloc de l'ensenyament públic o les coses que fan créixer les persones) però quan veig les tanques, els arbres tallats i que l'espai verd es redueix en detriment de la totxana o de l'asfalt, no puc evitar una sensació de tristesa.