dijous, 11 de març de 2010

Ariadna Jové, Rachel Corrie... l'ISM

Rachel Corrie

Ahir a la nit vaig veure un documental sobre Francesc Ferrer i Guardia i pensava fer-ne un post. Tanmateix, aquest matí he llegit una informació sobre l'inici del judici per la mort de la Rachel Corrie a Gaza. El tema, del qual en parlava el Toni Àlvarez en el darrer full informatiu de Paraules per la Pau, m'ha semblat més actual i, per tant, el del Francesc Ferrer el faré però després d'aquest.

La Rachel Corrie, suposo que ho recordeu, era una companya de l'ISM (Moviment Internacional de Solidaritat, el mateix amb el que col·labora l'Ariadna Jové) que va morir aixafada per un bulldozer israelià, el 16 de març de 2003, quan, amb altres companys/es interposaven els seus cossos per intentar evitar l'enderrocament de cases palestines.

fotografia del Toni i el Ruben en el viatge OF (lliurament fons objecció fiscal a organitzacions antimilitaristes israelianes) a Israel. A la foto restes d'una casa enderrocada per la construcció del Mur

Reprodueixo la notícia del diari Publico d'aquest matí:

Juicio por la muerte de una activista norteamericana en Gaza


Siete años después de la muerte de la pacifista estadounidense Rachel Corrie, que fue arrollada por una excavadora militar israelí en la franja de Gaza en 2003, ayer comenzó en Haifa el juicio en el que se determinará si Israel es responsable de aquella muerte.

La familia de Rachel, que era miembro del Movimiento Solidaridad Internacional, acudió a la cita subrayando

que desde hace siete años han vivido en un infierno. “Sólo quiero decir a Rachel que nuestra familia está hoy aquí por ella y que Rachel se sentirá muy orgullosa del esfuerzo que estamos haciendo”, manifestó Cindy Corrie, madre de la activista.

La familia declaró que todavía está esperando que Israel cumpla su palabra de realizar una investigación creíble y transparente de lo ocurrido el 16 de marzo de 2003, cuando Rachel actuó como escudo humano para evitar la demolición de la casa de un farmacéutico palestino. La joven, de 23 años, fue arrollada por la excavadora.

Los abogados de la familia argumentarán en el juicio que los militares vieron a Rachel y a otros activistas que había en la zona con bastante antelación, de manera que pudieron sacarlos de allí antes de demoler la vivienda. En opinión de los abogados, Rachel murió por una negligencia, en el mejor de los casos, o incluso puede que la mataran deliberadamente.

En función de cómo se desarrolle el juicio, la familia de Rachel exigirá una indemnización de casi 220.000 euros al Estado de Israel.

Algunos miembros de la comitiva que acompaña al vicepresidente Joe Biden en su visita a Israel se desplazaron a Haifa para apoyar a la familia Corrie. La Administración de Estados Unidos ha respaldado a la familia desde el día del suceso.



Reprodueixo, també, l'article de Toni Àlvarez, publicat a la secció La memòria invisible en el full informatiu número 103, març 2010, Paraules per la Pau (el podreu trobar en aquest enllaç).

l'Ariadna Jové amb altres companyes

Es difícil rebatre al opinòlegs que, des de les seves columnes diàries, ens alliçonen sobre com s’ha d’interpretar el mon. Cadascun d’ells i elles dona la seva millor versió sobre els esdeveniments que van succeint arreu del món, buscant sempre una mirada diferent i, perquè no, la polèmica. Això ha intentat la Rahola amb l’activista tarragonina Ariadna Jove, que va ser detinguda per l’exèrcit israelià a Ramala (Cisjordania) el passat mes de febrer. La noia portava el seu visat caducat i per tant motiu perquè soldats hebreus entressin a Cisjordania a buscar-la, juntament amb una companya de l’ISM, si, el Moviment Internacional de Solidaritat que, des de fa anys, treballen i collaboren amb els palestins als territoris palestins ocupats. Unes perilloses terroristestal com va dir el cònsol israelià a Barcelona o unes “heroïnes de motxilla com va escriure l’ínclita Rahola des de la seva talaia diària.

Desconec si la Rahola sap la història de la Rachel Corrie, una companya d’ISM de l'Ariadna. Em resulta difícil creure que, una lluitadora pels drets dels pobles com la Rahola no la recordi, ja que la Rachel, també va tenir el seu moment de glòria fa set anys a Rafah (Gaza). La seva escenificació va ser diferent ja que ella es va plantar davant d’una excavadora jueva que intentava enderrocar una casa palestina que, segurament, no havia de ser allà. La Rahola estaria convençuda que la Rachel va anar dels EUA a Palestina a la recerca de noves experiències i aventures hapiness”.

Segurament, podria dir la Rahola, que es va passar en la seva dosi d’activisme i heroisme i no es va enretirar en el moment que un treballador jueu, que feia la seva feina honradament, havia de passar per on era ella. El xofer de la maquina va pitar i va avisar reiteradament del perill, però l’heroïna de motxilla no va voler apartar-se, amb el fi d’impressionar a algun activista i així dormir ben acompanyada.

La Rahola podria dir que la Rachel va provocar la seva pròpia mort, amb la seva inconsciència d’estar al lloc erroni, repassada dues vegades per una excavadora que intentava tirar una casa il·legal. Així la Rachel va trobar la seva glòria, l’eterna.

Fa uns anys, a Tel-Aviv, m’explicava l’Edna, una xilena que va arribar a Israel a finals dels 60 a la recerca del paradís, que ella va descobrir que allà hi havia viscut algú que no era jueu el dia que, passejant per les rodalies del kibuttz on vivia, va veure un pou àrab. Aquella trobada li va fer replantejar-se tot plegat. Segurament la Rahola es va trobar un pou semblant, i allà dins continua.

Com si no en tinguéssim prou amb la intoxicació del govern israelià, hem de suportar la seva escòria. Quina mala sort tenen els palestins.



1 comentari:

Anònim ha dit...

estic segura, no tinc la certesa, però insisteixo: estic segura que al sr. Miguel Delibes no li agradava gens la ínclita rahola.
esperant que la justícia sigui “el menys injusta possible” a l’hora de dirimir en els fets que han passat i passen a l’orient mitja, perquè crec que és injustificable "la mort" de la rachel...
et saludo jmys i saludo als lectors del teu blog.
kiss,

m. àngela gallofré