Fa una estona m'han donat un premi. Demà us ho explico. De moment, estava donant un tomb pels altres blogs premiats i a Mai donis per finit m'he trobat una sorpresa, un regal. Justament, avui (ahir, a aquestes hores) en que l'Ovidi hauria fet 66 anys, una cançó, un poema, que no coneixia i que us trasllado:
Què et sembla, Toti?
Què et sembla si tornàrem cap a casa?
Per més que ens esperem, no ens torna l'eco.
Sense ell se'ns va morint el fet de viure:
A mi la veu, i a tu els dits de la música.
Poca ventura, amic, en l'aventura
de ser-ne conseqüents i esperar l'eco.
Tornem a casa ja,
i fem memòria.
Ella ens ensenyarà
vuit o nou coses.
I cartes que no lliguen.
I potser, roses.
Què et sembla, aprofitar, camí de casa,
i seure'ns en un bar, un pèl simpàtic,
fer-nos dos whiskys, i fumar la calma,
i cantar per nosaltres com si res.
Fer-li explicar el què a la guitarra,
i somriure contents per tan gran fet.
Després tornem a casa,
i fem memòria.
Ella ens ensenyarà
vuit o nou coses.
I cartes que no lliguen.
I potser roses.
Què et sembla, si sortint del bar simpàtic,
ens llencéssim de cap, cap a les Rambles,
i ens deixéssim portar pel seu riu,
com gossos amansits i sense puces,
i ens confonem, i ens confortem amb tot
fins al límit del mar, i ens tornem peixos?
No per donar peixet,
tot el contrari:
per renunciar a ser
uns peixopalos.
Amb cartes que no lliguen.
I sense roses.
De peix no ho hem provat. Sempre fent d'homes...
Seríem peix de passa, poques conyes!
O peix músic. Seríem! No estaríem.
Li podríem cantar al rei Neptú.
I festejar a més d'una sirena,
i transmutar, sense dir-ho a ningú.
Després tot xano-xano,
cap a casa,
tu deixes el bastó i jo l'espasa.
I anem d'oros i copes,
amb reis i asos,
i dos cavalls per córrer,
si el joc no és bo.
Ovidi Montllor
7 comentaris:
Felicitats per el premi i en quant al Ovidi es tot un artista amb cançons memorables.
No coneixia el teu blog, l'he conegut ara, que som "companys de premi".
T'agraeixo que hagis dedicat un raconet a l'Ovidi, aquestes coses encara m'emocionen i em fan pensar que no tot està perdut.
Aquesta cançó és de les últimes que va enregistrar, i em sembla que havia de sortir al darrer disc, el Verí Good, que van incloure a l'Antologia, però no sé si hi és perquè no la tinc, l'Antologia... No per deixadesa, però, no sé, em fa mitja cosa comprar-la. Algun dia ho faré, potser el 10 del mes que ve, que farà tretze anys que va marxar.
També la va cantar en Toti al disc M'aclame a tu, que va fer amb l'Ester Formosa.
després dels oscar's et el paio més premiat, felicitats de nou
ara que tothom s'ompla la boca amb l'Ovidi i li ret homenatges a tort i a dret, penseu que va morir sol i a la misèria, sempre passa el mateix
salut
gràcies, Striper.
Gràcies Rut, m'encanta compartir el premi i, més encara, l'emoció :-)
Sol i en la misèria si penses en les administracions i coses semblants, que són els que fan aquests homenatges a tort i a dret.
Ara, si penses en la família i els amics, ni sol ni en la misèria, que érem molts els que no el vam deixar sol.
soc un "malalt" d'ovidi amb en Sisa, Batiatto i Cohen son els meus preferits
el que menys conec és el Battiato (que no em senti l'Oscar). Bon quartet.
Publica un comentari a l'entrada