Ich habe gelebt und geliebt: Viure i estimar!

Apuntava, fa poc, alguna coseta i deia que en faria un article. Bé, doncs ja l'he fet. I, un cop fet, a banda de publicar-lo en diferents llocs el penjo al blog, com no. Per cert, a l'hora dels agraiments m'he deixat els que, simplement, són amics, aquells/es amb qui tan sols ens veiem per fer un cervesa de tant en tant o quan volem copmartir quelcom bo o un mal tràngol. Petons, també, per ells/es (ja saben qui son).
També, per cert, ací, dissimuladets, poso alguns enllaços a fotos d'assaigs de Virus, Mongetes fregides i, més llunyà, Invasió subtil. Les fotos són de Marc Gavaldà o de Pau Gavaldà.

Anem doncs, a l'article:

Fa uns dies vam estrenar Virus, una obra de teatre en què he compartit temps, assaigs, il•lusions... amb altres persones. Divendres una nova estrena, més tranquil•la de públic, Mongetes fregides. Ambdues m’han deixat molt bon regust i l’experiència m’ha fet pensar en altres coses.
Fa dies, llegia El somni més dolç de Doris Lessing. En un passatge en què la Júlia, en un moment de tristesa, entra a l’habitació de la Sylvia, la contempla mentre dorm il•luminada per la lluna i els pensaments li porten la seva pròpia vida a la ment, conclou així: “Ich habe gelebt und geliebt, mormolava, el fragment d’Schiller que encara recordava seixanta-cinc anys després, tot i que era una pregunta: He viscut i estimat?”. Cony! Quina frase! Quina reflexió (la putada ve com la resposta sigui negativa). De l’estil d’una, una altre, també d’Schiller, “he gaudit de la felicitat que pot proporcionar el món: he estimat”. Ambdues (més els pensaments que s’hi associen) em porten (malgrat la meva apostasia) a un fragment de la 1a epístola de Sant Pau als corintis:
“Si jo parlés les llengües dels homes i dels àngels, però no estimés, seria com la campana que toca o el címbal que dringa. 2 I, si tingués el do de profecia i sabés tots els misteris i tota la ciència, si tingués la fe ben íntegra fins a fer canviar de lloc les muntanyes, però no estimés, no seria res. 3 I, si distribuís tots els meus béns entre els pobres, si oferís el meu cos perquè el foc em consumís, però no estimés, de res no em serviria”.
On vull anar a parar? Endrecem! No pretenc parlar de la meva vida sinó d’uns pensaments però em temo que sense unes dades prèvies, una mica massa extenses, no sabreu de què parlo (si fos posible, demanaria que un cop llegit el resultat oblideu les referències a la meva persona).
A finals del 2006 em van detectar un càncer i vaig haver de passar per dues intervencions, quimioteràpia, etc. Si fa o no fa, com moltes altres persones. Ara sembla que la cosa està en vies de superació i, després d’un any i mig de baixa torno a treballar..
Després de l’experiència algunes persones em preguntaven si veia les coses de forma diferent i, francament, havia de contestar que no massa, que més aviat les veia de forma semblant. Malgrat això, poc a poc, va guanyant força una sensació, cada cop més potent, de que hi ha hagut canvis. Una impressió, una sensació, subtil però clara.
En tot aquest temps no he deixat d’estar actiu. No he pogut mantenir el ritme d’una jornada laboral però he mantingut -a estones i, evidentment, en funció dels ritmes de la malaltia i el tractament- força activitat.
Ara, treballo. Segueixo amb les activitats relacionades amb la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau.

Formo part d’una companyia de teatre (encara que tingui dubtes de si del que jo faig se’n pot dir teatre), formo part de la Junta d’una Associació de Veïns, d’una cooperativa de consum, del Consell editorial d’un mitjà de comunicació, de la corresponsalia d’un altre, etc. Vaig una mica cansat i amb son però, cada cop tinc més clara la presencia de la sensació que us comentava (esperem que no sigui tema psiquiàtric).
Aquesta sensació em fa pensar, principalment, en que soc un privilegiat i, per altra banda, en què, a més de la solidaritat, la resistència, la lucidesa, l’activisme, l’afany de transformació social... etc. hi ha un component imprescindible: l’amor (o si voleu, el carinyo, l’estimació).
Em sento privilegiat pel fet de seguir ací, perquè em puc guanyar la vida fent coses que m’agraden i, encara, m’il•lusionen, perquè això del teatre es divertíssim, perquè, malgrat força dubtes, participo en projectes vinculats als moviments socials amb perspectives de transformació social, per dir-ho d’alguna manera... i en tot això hi poso temps, possiblement, més del que em convé, però, alhora tinc la certesa (i això és important) que si en algun moment he de fer un stop, el puc fer i em quedaré tan ample. Malgrat el volum de la feina i els projectes, malgrat els terminis.
Tot això, i ho he deixat, fins ara, fora expressament per poder enllaçar amb l’altra idea, no ho faig sol. Ho faig amb altres persones. I, en general, em sento embolcallat d’estimació. Moltes de les coses que he fet o faig, o per les que he passat i passo (que no sempre es pot triar) m’ensenyen coses i, en general, d’unes més que d’altres, en gaudeixo. Gràcies a la relació amb totes les persones que hi tenen a veure.
Amb unes, aquesta sensació, que, tot sigui dit, no es nova, potser ara en soc més conscient, fa que em senti capaç de posar-me davant l’stand de l’exèrcit i abocar-me pintura vermella per sobre.

Amb d’altres potser no ens coneixem tant o no ens tenim tanta confiança, però, amb totes, em sento estimat. Per superar, si més no de moment, la malaltia ha influït, força (quasi, del tot) la medecina, però, per poc que sigui (un 0,0000ics per 1000 si voleu) també ha influït aquest embolcallament de la gent que m’envolta i amb la que, en diferents mesures, comparteixo coses.
Gent de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau, gent de La Colomera,

gent de la Cooperativa de consum ecològic, gent de la Plataforma Salvem la Platja Llarga, gent de la feina, gent de la Tecla & Smith,

gent de la Directa, família... estic encantat de compartir utopies amb alguns/nes i, si més no, de compartir estimació o amor, amb quasi tothom, o sigui allò que, finalment, importa: viure i estimar!