dissabte, 27 de setembre de 2008

Com no, sempre, la vida...

Bé, hauria d'estar treballant però tinc les nenes a casa (s'han quedat dormint al sofà, al meu costat, després de dinar, veient la tele. Massa feina: estudis, entrenaments, anglès, autoescola...) i, a més, en aquest moment no en tinc cap ganes. Demà serà un altre dia.
Això dels blogs no deixa de suposar un cert exhibicionisme. Un cert, perquè en principi et ve de gust escriure coses i les escrius, simplement, pel plaer d'escriure i per un mateix, potser per aclarir, poltser per alleugerir l'ànim, potser per exorcisar esperits... vés a saber; després, clar, el que has escrit ho has escrit en un espai públic en el qual qualsevol pot entrar, llegir i ficar cullerada. Malgrat l'exhibicionisme de què parlava, això comporta (ho hauria de comportar) un mínim pudor i un cert escriure entre línies. Va com va.
Aquests dies estic assistint a un, anava a dir degoteig però és més aviat doll, esclat d'emocions, de sensacions, de sentiments... És fantàstic! Et fa sentir tremendament viu. Però, alhora, tot aquest terrabastall comporta sacsejades, notables, si més no. I les sacsejades activen altres zones i records i sentiments, i temors i inseguretats... I tot és fa un tant complexe i complicat de gestionar. La cosa és complica quan ens hem bastit cuirasses i defenses que ens proporcionen seguretats, defenses, com deia algú, contra la intempèrie (una de les facetes de la vida, tot sigui dit) i tot aquest esclat les remou i amenaça de fer-les saltar fetes miques. I et sents amb els nervis, les venes o com es diguin les articulacions dels sentiments, en carn viva i, valgui la redundància, a la intempèrie.

els dos que hi ha davant de tot són, a l'esquerra, el tiet i, a la dreta, jo. Fa algun temps ;-)

Avui han marxat uns tiets, fa anys que viuen a Bèlgica, ens hem vist un parell de cops i ha estat emocionant. Entremig, feina, molta feina, mogudes... i històries que em fan sentir com un criu de quinze anys, pel bo i pel dolent.
Té una part dura i arriscada, però no em queixo, és la vida (llàstima, en tot cas de no haver dedicat més temps a pulir les eines per gestionar aquestes coses). L'altra faceta és fantàstica i preciosa i, total l'únic que hi arrisques és la pell i aquesta és una batalla de la que ja coneixem el final. Com deia en un altre post, al final, el que compta és el que has estimat.

Si fos de tu, jo ara, assajaria
de posar-me altra vegada aquell jersei
amb colzeres de cuir
i de tornar a treure el canari
a l¡àmpit de la finestra.
No se sap mai, els vents...
I he sentit dir que eñls mots,
si un els aireja,
espeteguen més forts a dins la boca.
Obriria la porta del carrer
i, fins i tot, potser em passejaria
amunt i avall de la vorera,
amb aquell aire adust i reptador
de quan t'emmirallaves amb orgull
perquè el cos t'era dòcil.
Si ho mires bé t'adonaràs que els ruixats
no s'enduen sinó terra sobrera.

Miquel Martí i Pol
Bé, penjo un altre post, d'"actualitat" i així "amago" una miqueta aquest ;-)

10 comentaris:

Sabina Santiago ha dit...

escriure als blogs tambe serveix per fer gaudir a altres persones amb les teves paraules, imatges, musica.Soc una fidel seguidora dels teus posts.M'encanten!

Joan Martín ha dit...

Aquesta és la nostra composició: la que inspira el baix continuo dels sentiments. Malgrat el descomunal esforç que certes institucions fan per controlar-los i mantenir-los a ratlla, fins i tot ignorar-los, i més: anihilar-los, suplantar.los.
Salutacions.

Joan Martín ha dit...

... ha, i crec que també escrivim perquè de tot el que sentim, encare ens en queda un excedent, del que sentim, per fer-ho... i així pot haver-hi no predominantment un intercanvi brutalment especulatiu sinó més aviat de paraules que susciten, desperten, sentiments i emocions. (Tenim més necessitat d'això que del cúmul de pasta i derivats). Opino, clar.

Tondo Rotondo ha dit...

M'ha agradat llegir aquest post, reblonat amb unes belles paraules del Martí i Pol!

Josep Maria Yago ha dit...

Sabina, Joan, Tondo, moltes gràcies.

oreneta ha dit...

M'agrada veure que ets de carn i ossos com jo, i que encara que a estones estiguem a anys llum, de tant en tant ens acostem, i en aquestes acostades hem sento molt bé. Ah,al teu costat, a la foto, també i surto jo (sóc la que fa ganyes).

Anònim ha dit...

Potser sigui una mica d'exhibicionisme.
Però és el que fem tots quan ens enamorem: volem que tothom ho sàpiga!!

Josep Maria Yago ha dit...

caram! quina vista. Gràcies pels comentaris però no parlaré sinó és davant el meu advocat (o el meu blog ;-))

Anònim ha dit...

que la realitat no ens amagui els somnis, que la vida no s'ompli tot buidant-se de continguts i que les forçes no manquin quan les tempestes ens bategin...

una abraçada
ricardo santiago.

Josep Maria Yago ha dit...

cullons! ricardo, comparteixo totalment el que has deixat. Quan de temps sense veure els teus comentaris. M'alegra veure'n de nou.