divendres, 29 de gener de 2010

Sobre la Vida secreta de las palabras i un peu (no de pàgina, de dona)


Ahir, Barna, quimio amb bon rotllo, com és habitual, amb enfermeres, pacients, familiars... i a la nit sopar i peli, la vida secreta de las palabras (us afeigeixo l'enllaç a la whikipedia). Ahir, a més, una novetat, la Mònica, a qui no agrada la tele, es va quedar i la va veure amb mi. Molt bona la peli i millor la companyia. Veient la peli i acariciant un peuet proper ni me'n vaig enrecordar del botellon.

La sinopsi de la peli, en paraules de la seva directora, Isabel Coixet, és aquesta:

"Un lugar aislado en medio del mar: Una plataforma petrolífera, donde sólo trabajan hombres, en la que ha ocurrido un accidente. Una mujer solitaria y misteriosa que intenta olvidar su pasado (Sarah Polley) es llevada a la plataforma para que cuide de un hombre (Tim Robbins) que se ha quedado ciego temporalmente. Entre ellos va creciendo una extraña intimidad, un vínculo lleno de secretos, verdades, mentiras, humor y dolor, del que ninguno de los dos va a salir indemne y que cambiará sus vidas para siempre. Una película sobre el peso del pasado. Sobre el silencio repentino que se produce antes de las tormentas. Sobre veinticinco millones de olas, un cocinero español (Javier Cámara) y una oca. Y sobre todas las cosas, sobre el poder del amor incluso en las más terribles circunstancias."

L'havia vist abans i m'ha agradat els dos cops. Molt bones les interpretacions i força creïbles , soledat, molta humanitat, unes referències al passat (sobretot a BiH o, si voleu, als Balcans) impressionants...

Em va agradar força si bé, en algun moment, em va semblar que era massa bonica, que acaba massa bé. Malgrat això, també vaig pensar que ja que és cert, per mi si no, que la realitat sempre supera la ficció (el cas de BiH, per exemple, o alguns episodis d'Haití) també seria bo pensar que la realitat podria superar la ficció, en alguns casos si més no, per a coses boniques.

Em va recordar Rompiendo las olas del Lars Von Triers, una pel·lícula que o agrada des del començament o l'avorreixes també des de l'inici. A mi em va encantar i això que per la meva mentalitat racionalista hi ha cosetes difícils d'empassar. Veieu-les les dues i opineu.

Veure una pel·pel·lícula amb molta humanitat i molt amor, més si estàs acariciant el peu de la persona que estimes, val la pena.

Us deixo amb un trailer de la peli:



I amb la cançó que més sona a la banda sonora (Antony & The Johnsons -- Hope there's someone):



I, finalment, un genial Tom Waits amb All the world is green: