dilluns, 12 de juliol de 2010

autonomies, independències, banderes... furbo

Aquests dies hi ha un embolic de símbols notable. Concretament (i, probablement, gens casual) de banderes.
Amb motiu de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, hi ha hagut una manifestació massiva que ha reivindicat la sobirania de Catalunya i, en bona mesura, la seva independència. El fenomen ha anat envoltat de banderes (senyeres de Catalunya, principalment estelades).


En paral·lel, la cel·lebració del mundial de futbol ha comportat una notable exhibició de banderes espanyoles (més o menys constitucionals).


La cosa no té major importància si exceptuem el fet que ha ocasionat un petit problema domèstic, probablement relacionat amb altres circumstàncies, alienes a la manifestació i al mundial. Ahir no vaig penjar cap senyera al balcó de casa. Normalment, les banderes no em criden massa l'atenció ni em generen massa sentiments d'adhesió a la causa que simbolitzen. Malgrat això, aquesta tarda, un cert empatx d'estanqueres m'ha impulsat a penjar una senyera (suposo que empès per una certa voluntat de resistència, de provocació o, si voleu, d'infantilisme. El tema no ha provocat cap enrenou ni discussió a casa.

El futbol tampoc m'agrada però m'ha fet gràcia veure el partit de la selecció espanyola contra l'holandesa. El partit no ha estat malament i ha provocat la pertinent emoció i neguit. Crec que la selecció espanyola ha jugat millor que la holandesa i m'he alegrat força que guanyés (i més com ho ha fet, amb una bona jugada, que no com ho podia fer, amb el saque d'una falta, una mica abans).

Arran la victòria de la selecció espanyola, una de les persones que hi havia a casa ha anat a treure una bandera espanyola que guardo (per raons que no venen al cas). El gest ha estat aturat amb un NOOOOOOO!!!!!!!!!! rotund, que he proferit i que ha generat un notable malestar per diferents raons. A banda de factors relacionats amb qüestions més o menys conscients relacionades amb altres problemàtiques, el malestar sembla que ha tingut a veure amb la meva negativa atès que s'ha viscut com a una imposició i, a més, sembla, amb el fet que he barrejat política i esport. La discussió que s'ha generat ha suposat que es fes menció al fet fet que, abans, hagués penjat la senyera per la qual cosa la he despenjat ràpidament.

Ja sé que, probablement la discussió no anava de banderes, ni de futbol, sinó d'altres temes però no me'n puc estar de senyalar que no m'agrada el futbol malgrat la qual cosa m'ha fet una certa gràcia veure un partit de rellevància amb el qual, a més, he "disfrutat". No anava amb ningú (en principi), però el joc m'ha fet prendre partit per qui he entès que jugava millor o sigui per la selecció espanyola i m'he alegrat de la seva victòria. Punt!

No veig per quina raó, el fenomen que explico m'hauria de portar a penjar o exhibir la bandera, no de l'equip en qüestió, que no és tal sinó que és una selecció estatal o "nacional", sinó la d'un estat en el qual no es reconeixen una sèrie de realitats com el dret d'autodeterminació d'un poble, l'aplicació d'un estatut i d'una sèrie de normatives que no em semblen mereixedores d'una sentència que passa per una voluntat expressada en les urnes (amb tots els matisos que vulguem fer a aquestes qüestions) o el desenvolupament de seleccions dels diferents pobles d'aquest estat.

Per concloure el post, vull afegir tres enllaços:

- un que enllaça amb un article de Javier Vizcaino, la Trama Mediàtica, en que parla, De lo èpico a lo patético, de coses que es diuen a la premsa (derechona) sobre la bandera i aquestes coses.

- un, molt recomanable, referit a la competició del futbol, anomenat Fútbol, banderes i classe. N'extrec un bocinet: "Alguns argumentaran que no hi ha cap connexió entre donar suport a la selecció espanyola i la política nacionalista espanyola. Però la realitat és que les competicions esportives a nivell de seleccions o països sempre han estat relacionades amb el sentiment nacionalista i patriòtic. Les competicions d’aquesta mena van començar a sorgir en un moment d’alta rivalitat entre els estats. Des de llavors han estat una continuació de la defensa de la “nacionalitat” i els interessos econòmics lligats als estats i al capital. "

- l'altre referit a símbols com les banderes (constitucionals o no, independentistes o no, autonòmiques o no, tant me fot), També n'extrec un bocinet: "siempre me he cagado en las dinastías y en las patrias Putas la banderas sucias los reinos de mierda y la sangre azul..."

4 comentaris:

Mariano M ha dit...

me gustó mucho este post.
un abrazo

jaka ha dit...

Francament jo volia que aquests espayonls haguesin perdut--- que son uns cutres !!!

quan es va acabar el partit hi havia uns que no se que deien del Estatut i els hi vaig tirar una galleda d'aigua !!! van callar i van marxar.

Una abraçada,

Anònim ha dit...

viva Cataluña, Viva España.

Un abrazo, Josep Maria

Sabina

Anònim ha dit...

A mi també m'ha agradat molt aquest post. Molt. jordimartifont