El Cabanyal: deixeu-nos en peu i en pau!

imatde d'El Pais, del carrer dels Àngels, al Cabanyal

El següent vídeo de TV3 s'anomena El Cabanyal: un barri en peu de guerra

Fa uns dies la Mònica va arribar a casa indignada. Havia vist, o llegit, o sentit les notícies que parlaven de les revoltes al Kirguistan arran el derrocament del president Kurmanbek Bakíev i que el govern provisional que assumí el poder va autoritzar la policia a fer servir les armes de foc. Un dels resultats: més d'una seixantena de morts.

Jo estava llegint el diari (patètic exercici darrerament) i, malgrat compartir la seva indignació (he de reconèixer que no conec, pràcticament, el conflicte del Kirguistan i potser m'he acostumat a què en qualsevol conflicte sempre hi ha massa víctimes) estava rebotat per les notícies i imatges que anaven arribant de València, concretament d'El Cabanyal, mostrant la policia apallissant la ciutadania. Malgrat saber que la realitat sempre supera la ficció i conèixer per a què serveis i quines coses fa la policia, les imatges em semblaven increïbles en una "democràcia". Em va fer algunes preguntes que no vaig saber respondre i he decidit assabentar-me'n i fer-ne un post.

imatge, del diari Publico, d'una de les càrregues policials

Molt resumidament, El Cabanyal és un barri de València, tradicionalment de pescadors i artesans, a on pintava Sorolla i escrivia Blasco Ibàñez, en perill per la voluntat de l'Ajuntament d'ampliar l'Avinguda Blasco Ibàñez travessant i partint el barri amb l'enderrocament de cases i expropiacions pertinents. El Tribunal Suprem va paralitzar el Pla en espera d'un veredicte del Ministeri de Cultura que, finalment, declarà que el pla era un espoli i ordenà la paralització dels enderrocs. El barri està declarat un Bé d'Interès Cultural.

Malgrat les lleis, l'Ajuntament de Rita Barberà -que durant anys ha passat d'El Cabanyal i ha permès i potenciat la seva degradació- passa de tot i tira endavant el seu pla. Habitants del barri intenten impedir el pas de les excavadores. El Govern de l'estat desautoritza els enderrocaments. La policia es enviada, presumptament, per protegir els habitants però protagonitza cargues brutals en contra seva i protegint el pas de les excavadores que, malgrat tot, ja han enderrocat cinc cases. Fa dies un alt càrrec del govern deia als habitants que es calmin, que la Justícia els dona la raó i jo em pregunto, perque volen que la justícia els doni la raó, d'ací un temps, quan ja no hi hagi remei i el barri estigui partit i les cases enderrocades?

fotos, també del diari Publico, sobre les càrregues

Penjo articles i vídeos que permeten conèixer que és el Cabanyal, que vol fer l'Ajuntament, que ha passat aquests dies, etc.

L'any 1998 es va crear la plataforma Salvem el Cabanyal. Us aconsello donar-hi un cop d'ull perquè la web està força completa i podeu saber moltes coses (història, notícies de premsa...) sobre el Cabanyal i la lluita dels veïns.

En primer lloc un post del blog de Isaac Rosa en el diari Publico, anomenat El Cabanyal como problema de orden público. Va sobre la vella recepta per doblegar resistències veïnals: "ante un problema, primero legisla, segundo judicialízalo, y tercero conviértelo en un asunto policial".

Un article sobre El otro Cabanyal posible. Propostes per a la regeneració del barri i altres coses

La Policia Nacional carga sin piedad en El Cabanyal.

El diari Público publica un article titulat Indignación en El Cabanyal por la actuación policial.

El següent vídeo de TV3 s'anomena: El Cabanyal, un barri en peu de guerra

El següent, també de TV3, anomenat El Cabanyal, l'altra cara de la València opulenta, sobre el barri i les seves característiques:



Video, de TV3, anomenat Batalla campal pel desallotjament del barri d'El Cabanyal



I, finalment, un darrer vídeo de TV3, anomenat La resistència d'El Cabanyal

el negoci de la guerra (2)

L'Arcadi Oliveres, doctor en Ciències Econòmiques i professor del departament d'Economia Aplicada de la UAB, president de Justícia i Pau i un llarg etcètera. Ha publicat força llibres i en un dels darrers, Aturem la crisi - Les perversions d'un sistema que podem canviar, exposa d'una forma ben planera que ha passat amb la crisi, qui són els culpables i que es pot fer per canviar el sistema. Al llarg del llibre desglossa alguns aspectes de la crisi: les perversions financeres, el consum desenfrenat, sense casa i sense feina, democràcia, quina democràcia?, una societat paranoica, fabricar històries de guerres i enemics i cap el món post-crisi. En cada capítol una secció: les eines per combatre on exposa algunes pistes de treball per intentar canviar aquest sistema.

En el capítol dedicat a la fabricació d'històries de guerres i enemics, diu algunes coses com aquestes:

En relació a l'inici de les guerres, basades en les mentides, explica que hi ha un engranatge que fa que, en el moment que esclata l'espurna, es posi en marxa una gran maquinaria de recursos. Les guerres existeixen i es perpetuen, diu, perquè hi ha una extensa empresa que es diu "planificació" integrada per cinc elements: la partida pressupostària dedicada a armament, l'existència dels exèrcits, la investigació científica amb finalitats militars, la industria de l'armament i el comerç d'armes (en el darrer post explicava com l'estat espanyol a passat al número 6 dels exportadors d'armes de tot el món).
Aquesta extensa maquinaria de guerra genera uns beneficis exorbitants. La despesa militar mundial actual és d'un bilió 350.000 dolars anuals. Els EUA del flamant premi Nobel de la pau, Barack Obama, destina a armament un 45% d'aquesta quantitat.
Explica l'Arcadi que els que es lucren amb el negoci de la guerra acostumen a estar molt a prop del poder polític i exposa exemples dels EUA (una trentena de congressistes en època de Bill Clinton, que cobraven doble sou: el de congressistes i el que rebien d'algunes de les principal empreses d'armament nord-americanes), a França on, a més, els poderosos comerciants d'armes són, també, propietaris de mitjans de comunicació que informen de les guerres d'Iraq i de l'Afganistan. Quina informació?
Repassa també els conflictes de l'Iraq i l'Afganistan. A partir de la necessitat dels EUA de grans quantitats de petroli (un 4,6% de la població mundial es poleix el 25% del petroli mundial). Malgrat algunes reserves van a cercar el petroli a altres indrets. Un 20% de que obté el treu de l'Arabia Saudí i, per tant, necessita garantir l'estabilitat política, força complicada, d'aquest país. Per si un cas, cal controlar algun altre país i d'ací venen les dues guerres del Golf.
Atès que el Senat no era massa partidari de l'atac contra l'Iraq a causa de la invasió de Kuwait, va portar una noia kuwaitiana que, entre plors, va explicar les sevícies que els infligien les tropes iraquianes. El Senat va donar el vistiplau. Mesos més tard es coneixia que la noia feia més de sis anys que no vivia a Kuwait, era la filla de l'ambaixador kuwaitià als Estats Units.
Bush va aconseguir el que volia. La guerra va acabar amb la rendició de l'Iraq, 250.000 morts iraquians, 300 baixes nord-americanes i un embargament que va durar més de 10 anys i que, segons informes de la UNICEF, va comportar més d'un milió de víctimes, principalment nens i nenes menors de cinc anys, que no van poder rebre vacunes ni medecines bàsiques.
La segona invasió ja es prou coneguda, amb la mentida de les "armes de destrucció massiva", Els EUA i Gran Bretanya van envair el país: 35.000 morts i un país arrasat.
Derrocat Sadam, els EUA van enviar un militar, el general Jay Gardner, per liderar la reconstrucció del país. El van fer dimitir al dedicar-se al tràfic d'armament en benefici propi. Després va arribar Paul Bremer, un empresari, que va fer un negoci rodó. Una auditoria dels EUA rebelà que entre 2003 i 2004 no hi va haver cap control sobre el destí de 6.751 milions de dolars que havien de servir per a la reconstrucció del país. Es va poder comprovar que hi havia unes 800 persones treballant en el control d'instal·lacions però que cobraven més de 8.000. Tampoc hi havia cap control de la venda del i dels seus beneficis. 1,3 milions d'euros, per exemple, s'havien lliurat a Halliburton l'empresa que havia dirigit Dick Cheney.
Aquesta empresa es lucra, també, de la contractació dels efectius privats que no marxen d'Iraq. Empreses que porten menjar preparat o senyoretes pels soldats i empreses que ataquen les forces americanes per justificar l'ocupació del país.
No cal parflar, per conegut, del cas de les tortures a la presó d'Abú Grahib, producte de les polítiques de Donald Rumsfeld.

A l'Afganistan el motiu va ser el control dels oleoductes que transporten el petroli des del mar Caspi -construïnt-ne un que el portes cap a occident, l'encarrec, com no, a l'empresa Halliburton del Dick Cheney- l'excusa trobar Bin Laden, alliberar les dones afganeses i reduir el tràfic d'heroïna. 8 anys més tard no sols no han aconseguit res del previst sinó que la situació ha empitjorat.


L'Arcadi es pregunta, davant les ofensives dels EUA i el mon occidental contra el món àrab i els paisos més pobres pel control dels recursos (no s'ha d'oblidar el conflicte dels Grans Llacs on hi ha hagut un veritable genocidi en nom de les mines,) qui és més pirata si els que segresten vaixells o els governs occidentals que practiquen aquestes polítiques que trepitgen tots els drets humans bàsics. Es pregunta si són més pirates els somalis que segresten vaixells espanyols o les industries que aboquen la porqueria que rebutja el primer món a les seves aigües. Els vaixells anglesos es desballesten a Somàlia. I a sobre els roben la pesca.
La Federació Espanyola ha emès un informe en el que explica que els vaixells espanyols que afaenen per aigües del Senegal, el Marroc, Mauritània, el Sàhara, Namíbia, Angola, Kenya i Somàlia s'emporten un volum de pesca que multiplica per 10 el valor de la llicència de pesca de paguen per endur-se peix.

Us aconsello el llibre, Aturem la crisi d'Arcadi Oliveres publicat per Angle Editorial, 16 eurillos.


També podeu veure el post amb soldats es resol tot?

imatge d'una acció de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau en favor de l'objecció fiscal.

El proper post, sobre l'objecció fiscal
Desarma els teus impostos! Fés Objecció fiscal!

El negoci de la guerra (1)

una protesta de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau davant una furgoneta de reclutament de l'exèrcit espanyol

la Guardia Urbana va posar color a l'acte i va defensar els militars que se sentien "intimidats" pels activistes que foren degudament identificats

Ahir deia, bé de fet ho diu el diari Publico en l'article La guerra un negocio en auge, que l'any passat va baixar la venda d'automòbils i cases, així com els productes de consum a peu de carrer. Aquest descens no el va experimentar el negoci de la venda d'armament. No sols no va baixar sinó que va augmentar un 53% en relació a l'any anterior.

El SIPRI és L’Institut Internacional d’Estocolm de Recerca per a la Pau (Stockholm International Peace Research Institute, SIPRI) un institut internacional independent que treballa per a la recerca sobre els problemes de la pau i els confl ictes, especialment sobre el control de les armes i el desarmament. El SIPRI va ser fundat l’any 1966 per commemorar els 150 anys de pau ininterrompuda de Suècia.
Bé, dons segons dades del SIPRI (En anglès. Hi ha un resum en català a la web de la Fundació per la Pau) , durant el 2009 el negoci de la guerra va moure a Espanya 964 milions d'euros. L'estat va compra armes per valor de 322 milions d'euros, però les empreses espanyoles (amb autorització del Govern) van vendre armament per valor de 686 milions d'euros amb la qual cosa Espanya es va situar en el sisè lloc del món en venda d'armament. Moltes d'aquestes armes han anat a parar a països com el Marroc, Sri Lanka o Guinea Conakry en els quals hi ha una forta repressió contra la població. En el cas del Marroc les ONG's Greenpeace, Intermón Oxfam, Amnistia Internacional i la Fundació per la Pau (que mantenen una campanya pel desarmament) denuncien que està implicat en un conflicte armat i amb greus violacions dels drets humans en el Sahara Occidental.
Durant el 2009, les empreses espanyoles van vendre 1.074 vaixells, 396 aeronaus, 51 radars,cinc vehicles blindats i dues peces d'artilleria.
Durant el govern d'Aznar es va importar armament per valor de 1.990 milions de dolars i se'n va exportar per valor de 1.275. Durant el govern Zapatero s'ha importat per valor de 1.932 milions de dolars i s'ha exportat per valor de 3.015 milions.

Si en voleu saber més us deixo un parell d'enllaços amb texts de Gervasio Sánchez

España trafica mejor
discurs amb motiu de la recollida del premi de periodisme Ortega i Gasset

Penjo el vídeo de l'assassinat d'11 persones, entre les quals dos periodistes al confondre una càmera de vídeo amb un llançamíssils:



A Vilaweb ho expliquen una mica més extensament.

Ara i ahir, ui! volia dir aquí

Crec que estic parlant massa de mi i, per tant, demà (o passat demà...) penjaré un post sobre el comerç d'armes (sabíeu que per culpa de la crisi, durant l'any passat, van baixar les vendes de cotxes, de cases i de productes del dia a dia? Probablement si, però sabíeu, també, que les vendes d'armament pesat -tancs, avions, vaixells de guerra...- va augmentar un 53% en relació a l'any anterior?). Bé, en tot cas, ja en parlarem, de moment, avui és un dia especial perquè he fet la darrera sessió d'aquest cicle de quimio (probablement, hi ha coses que m'agradarien encara més però, cal reconèixer que té la seva importància. Ara, dijous, a despunxar, TACS, analítiques, controls... i a fotre canya. Us deixo amb fotos, uns texts (que no són meus) i una cançó (que tampoc és meva).

El matí no es presentava massa fi. A l'Hospitalet es veia així.

"El enfoque integrador que restablece el equilibrio en la calidad de nuestra experiencia vital, se basa en la idea de que, cuando cambiamos una parte de cualquier aspecto de nuestra experiencia, cambiamos simultáneamente el estado del conjunto total. Se basa también en la idea de que los efectos que estos cambios tienen, en la totalidad se despliegan orgánicamente, del modo que mejor sirven al bienestar del conjunto. Pero el enfoque integrador se basa también en la idea de que, para activar un cambio eficaz y duradero en la calidad de nuestra experiencia total, tenemos que hacer cambios causales, y no limitarnos a jugar con los efectos."

I l'hospital així (cal reconèixer, a banda de les atencions i l'afecte que s'hi viu) que el jardinet és un punt

"La paradoja de vivir en el tiempo estriba en que, cada vez que terminamos algo, queremos ver los beneficios, los resultados y las consecuencias ya. Cuando terminamos un trabajo para alguien, queremos que se nos pague de inmediato. Cuando conseguimos algo que es importante para nosotros, queremos que se nos reconozca por ello en seguida. Es esa mentalidad nuestra de la precipitación y la comida rápida. No ahorramos para comprarnos nuestro primer automóvil; vamos al banco y el banco nos lo compra. Los adolescentes quieren convertirse en adultos de la noche a la mañana, y los adultos quieren sacarse una carrera de cuatro años en una programa a tiempo parcial de un año. Las madres y los padres de hoy en día ya no esperan a que sus hijos nazcan de forma natural. Con frecuencia, en cuanto la madre está dispuesta, se va a parir al hospital, para no tener que cancelar sus reuniones de negocios. Y hasta las frutas y las verduras se alteran genéticamente para que crezcan más rápido. Si no podemos tener lo que queremos ahora, lo buscamos en otra parte."

una olivera, com totes, ben recargolada però viva i arrelada

"Somos adictos a la satisfacción instantánea. Pero lo curioso del caso es que nunca estamos satisfechos; porque, aunque lo hacemos todo posible ahora, nunca estamos presentes para disfrutarlo ahora. En cuanto conseguimos lo que deseamos, nuestra atención salta de inmediato desde el instante presente para tramar la forma de conseguir otra cosa. Con ello hemos entrado en un mundo que se siente cómodo viviendo en la deuda, en el tiempo prestado y en la energía de los demás. Ya no somos los propietarios de nuestras casas ni de nuestros automóviles, ni siquiera de nuestra ropa; el dueño es el banco. Nos hemos robado la satisfacción del logro. Ya no hay “ritos de paso”; solo hay carriles rápidos. Los niños quieren ser adolescentes. Los adolescentes quieren ser adultos y los adultos quieren realizar la obra de su vida antes de los treinta años. Nos pasamos el tiempo corriendo por delante de nosotros mismos, creyendo que hay un destino al que hay que llegar y en el cual estaremos henchidos de una inagotable felicidad, de reconocimiento por parte de los demás, de comodidades y lujos. Estamos constantemente huyendo de algo y corriendo hacia algo; y como todo el mundo lo hace, nos parece que esta visión de la vida y los comportamientos a los que da lugar son completamente normales. Nos saltamos mentalmente el eterno instante presente en todo lo que hacemos. Ignoramos el flujo de la vida."

una imatge de Bellvitge amb l'ermita al fons

"A medida que nos vamos haciendo presentes, nos damos cuenta de que solamente somos responsables de la calidad de nuestra experiencia. No podemos ser responsables de la calidad de la experiencia de otra persona"

imatge de l'ermita

pupurri de setmana santa

Ja ha tornat la Mònica. Efectivament, a Obón no hi ha cobertura de mòbil. Com l'enyorava.

foto de Tarragona, des de l'escullera, amb uns bons núvols al fons, aquest matí

un parell de fotos de la muralla, aquest vespre, tornant de Sant Pere i Sant Pau, xino-xano

part del camí cap a Mas Enric

que es talla, bruscament, amb aquesta tanca (igual que el somni de l'anella verda?)

pujant, des del camp de tir, cap el Gurugú, es veuen paisatges com aquest

la primavera esclatant per tot arreu (en aquest cas a casa ma germaneta)

un parell d'imatges de l'acte antimilitarista de Paraules per la Pau que va comptar amb la col·laboració de Pae i la seva guitarra. Podeu veure la crònica prement l'enllaç.

les tulipes, ahir

L'altra dia vaig veure Bagdad Cafe i em va agradar força. Us penjo unes quantes imatges acompanyades de la cançó de la BSO que és un dels atractius de la peli.



Pensant en la peli, no sé perquè, he anat a parar a Johnny Guitar, ben farcida d'emocions amb la mítica frase "Mienteme, dime que todavia me quieres"


"Casualment, junt amb aquesta escena hi havia un altre vídeo de la pel·lícula Que bello es vivir
i he preferit tancar el post amb una escena d'aquesta peli.

enyorança i primavera

Ahir em vaig passar quasi tot el dia a Sant Pere i Sant Pau. Content d'estar amb la Mònica però una mica trist (avui se n'anava a Obón).

una imatge d'Obon

Aquest matí m'he llevat força tard, a les 11,00 h. (aquests dies dormo molt, Cansament? En tot cas avui era normalet després de carregar tota la tarda la tarda una bossa amb jalo) i , després d'enviar missatge de Bon dia, he hagut d'anar a l'Opencor a comprar coses per jalar. Tenia el frigorífic buit.

finalment, me n'he pogut sortir. Força bé, no?

per la Rambla m'ha xocat aquesta imatge: dos passos amb patiments

Després de dinar, facebook, internet... i enyorança

Més tard, musiqueta i lectura ben arrapat al sofà. Llàstima que tota la timbaleria paramilitar de la processó m'ha fet abandonar lloc i activitat.

moments abans que els timbals em fessin canviar d'activitat

He tornat a l'ordinador, sopar i a esperar una trucada que, finalment, no ha arribat (suposo que a Obon no hi ha cobertura de teléfon).

les tulipes, avui (es noten els dies, ja)

És una llàstima però, alhora, altres plantes van mostrant la primavera naixent

Altres coses "primaverals": la Colomera (Kolomera II) que torna a estar okupada i a organitzar activitats. Com és l`+ogic el propietari va fer fora el personal i va tornar a deixar que la casa es fotés de fàstic.

L'altra, que aquest diumenge toca Paraules per la Pau. A les 12 del migdia , a la Plaça de la Font.

Us deixo amb un vídeo amb un fragment de l'actuació de l'acte del mes passat (amb Cecília i Rúben) i l'enllaç al full informatiu.

Amb tot el que aprenem, ens podrien ensenyar a viure

Aquests dies estic experimentant una barreja d'emocions i sentiments força potent. Un dels més presents és l'amor. També es barreja amb tot la convicció que ens ensenyen moltes coses, fins i tot, l'imprescindible que són els exèrcits i en canvi ens ensenyen ben poc o gens d'educació emocional, de sentiments i emocions... I així ens va! Causant i patint dolor, encara que sigui sense voler.

I ens pot anar pitjor.

En qualsevol cas us ensenyo una part del millor d'aquesta barreja:

Ahir a la nit vaig sortir per un trucada i em vaig trobar la lluna, quasi plena

ahir, era plena i en vaig gaudir al costat de la persona que estimo

Aquestes són les fotos de les tulipes, abans d'ahir.

una sensació quasi més que una imatge

Una es va trencar

fotos de les tulipes, ahir

les tulipes, avui

Per acabar el post, afegeixo un vídeo que m'ha passat la Mònica, la persona que estimo, i que és una de les coses bones de la barreja que esmentava al principi del post (la Mònica i la cançó que va esdevenint quelcom entranyable).

Finalment, no he pogut penjar el vídeo que m'ha enviat la Mònica. En tot cas he penjat el vídeo oficial del mateix grup i la mateixa cançó.

El temps és relatiu, però, mentres, que lent que passa...

les tulipes avui

Quasi set dies (15 de segons què).
Força cites pendents
I, mentrestant, que lent que passa el temps,

A sobre, si plou, perque plou, si fa sol i arriba la primavera, perquè fa sol...

Mentre cercava informació per fer un post sobre la situació a Israel i sobre la manifestació antitaurina de Madrid, m'he assabentat que avui fa anys (28 de març de 1942) de la mort de Miguel Hernández. Que millor que recordar el poeta amb uns versos del Cancionero y romancero de ausencias:

¿Quién llenará este vacío
de cielo desalentado
que deja tu cuerpo al mío?

No puedo olvidar
que no tengo alas,
que no tengo mar,
vereda ni nada
con que irte a besar.

Israel:passant de tot

les fotos d'aquest post són del Toni i el Ruben i les van fer amb motiu d'un viatge a Israel per lliurar els diners de l'objecció fiscal a diferents organitzacions antimilitaristes israelianes.

Entre ahir i avui, de fet aquests dies, han sortit diferents notícies sobre Israel i la seva política de passar de tot i anar fent el Mur i assentaments.


El to general de les notícies fa pensar en què els EUA, Obama, està fins el capdemunt de Netanyahu i l'està acollant, fins i tot, alguna notícia diu que Israel creu que Obama ha humiliat Netanyahu. Malgrat aquesta impressió, van sortint altres notícies.

Avui, per exemple,

Israel ataca Gaza tras la muerte de dos soldados judíos

Fa una estona, n'he vist un parell més:

Israel dice que Netanyahu acordó con Obama seguir construyendo en Jerusalén

Curiós, no?

O aquesta altra:

La crisis entre Israel y EEUU no afecta a sus acuerdos militares

Ja se sap que el tema militar és a banda, és un tema "humanitari".

Pel que sembla, doncs, Obama, els EUA, no estan tant fins el capdemunt de Netanyahu com sembla. Per si us quedava algun dubte, reprodueixo l'article de Carlos Taibo, avui, al diari Público:

CARLOS TAIBO

Profesor de Ciencia Política

Sabido es que la visita a Israel del vicepresidente norteamericano, Joe Biden, coincidió, días atrás, con el anuncio de la construcción de 1.600 nuevas viviendas en la Cisjordania ocupada. Es lógico que los gobernantes estadounidenses se hayan sentido molestos ante una decisión que revela bien a las claras dos hechos: por un lado, la firme voluntad israelí de obstaculizar cualquier acuerdo de paz, y por el otro, el no menos firme designio de la Casa Blanca en el sentido de evitar, más allá de las quejas rituales, cualquier suerte de sanción al ocupante.
Lo ocurrido desnuda la política de Barack Obama en relación con el conflicto palestino, y lo hace de la mano de la certificación de que, pese a alguna coyuntural apariencia, el actual primer ministro israelí, Binyamin Netanyahu, se siente tan cómodo con el presidente estadounidense de estas horas como se sintieron en el pasado, con Bush hijo, sus antecesores Sharon y Olmert. Por cierto, que, en un ejercicio lamentable que homologa las responsabilidades de israelíes y palestinos en lo que atañe a la dificultad de reabrir las negociaciones, hace unas semanas Obama señaló que había sobreestimado la capacidad de Estados Unidos para convencer a unos y a otros de la necesidad de dialogar…
A estas alturas, sólo los más ingenuos pueden concluir que hay alguna esperanza de que las cosas cambien del lado israelí, al amparo, por ejemplo, de una incorporación del partido centrista Kadima al Gobierno en detrimento de ultranacionalistas y ultrarreligiosos. Por qué habría de alterar Israel sus posiciones si todo va razonablemente bien para sus intereses. Cómo estarán las cosas para que el propio presidente palestino, Mahmud Abbas, a menudo plegado a las imposiciones israelíes –ahí está su decisivo apoyo para que el informe Goldstone no llegase a La Haya– y poco más que un títere de las potencias occidentales, haya llegado a la conclusión de que, dadas las condiciones presentes, ninguna negociación es posible. El círculo se cierra, en fin, con la lamentable política que abrazan gobiernos árabes como el de Egipto, siempre de espaldas a cualquier proyecto que acarree un respaldo elemental al pueblo palestino.
Que Obama aún está a tiempo de actuar es evidente. Tanto como que no hay ningún motivo sólido para concluir que, de una vez por todas, y asumiendo riesgos, vaya a romper la baraja de una impresentable y duradera solidaridad con Israel.

Segurament hi ha motius però no puc estar-me de notar que, en relació a la notícia dels dos militars israelians morts quean van entrar a on no havien d'entrar, es reprodueixen els noms: "el comandante Eliraz Peretz, de 31 años y oriundo de la colonia judía de Qiriyat Arba, que era el subjefe del batallón, y el subteniente Ilan Sebiatkovsky, de 21 años, nacido en la población israelí de Rishon Lezion y que pertenecía a la misma unidad". La notícia explica que hi va haver més morts. Vés per on, també, dos milicians palestins.

El que passa és que la referència als dos milicians palestins es queda en això, en una referència a dos milicians palestins morts. Israel va atacar Gaza per les dues morts. Els palestins no van atacar Israel.

un company israelià que va passar per Tarragona a explicar que a la seva tornada a Israel faria objecció de consciència (tal com va fer), en una protesta antimilitarista a Israel