diumenge, 10 d’agost de 2008

Actualitat, Hiroshima i Nagasaki i Carlos Garcia Tomillero

Aquest post està dedicat a la memòria de Carlos Garcia Tomillero (1913-2008)

He començat el post sentint les notes de la 9a simfonia de Mahler per passar, més tard, a Diego El Cigala) i ara a Marizza. Un post que, contra tota norma blogaire per atreure visitants, ja he intuit llarg i dens. Tenint en compte que tan sols puc actualitzar un o dos cops a la setmana i que al món passen un munt de coses, no ho puc evitar. Per escurçar he decidit no parlar (massa ;-)) de la notícia que, fa uns dies va sortir al diari de Tarragona referent a una nova unitat de la Guardia Urbana de Reus. La notícia no tenia desperdici i la foto, que reprodueixo, menys. S'hi veu alguns membres de l'unitat, armes en ma, simulant que estan a punt d'entrar en un domicili arran d'un... "desnonament judicial". Sort que no era un cas de terrorisme o quelcom semblant perque sinó hi podia haver sortit alguna tanqueta i tot.

Tampoc parlo (massa) de les diferències entre locals de restauració i veïns a la Plaça de la Font. En tot cas, simplement recordar que els veïns no estan en contra de les terrasses dels bars ni pretenen que se'n tanqui cap. Tan sols estan reclamant una mica de respecte i que el, lògic, afany de lucre dels propietaris dels locals no vagi en contra del seu dret al descans. Tampoc, de la presentació del llibre "la primera dècada de lluita antinuclear a Catalunya. 1970-1980" del periodista i escriptor Xavier Garcia en què es narra la instal·lació de les centrals nuclears d'Ascó i Vandellós, manu militari, i la lluita d'un grup de persones (a la que es va afegir bona part de la població) que es van jugar i perdre moltes coses per guanyar o, si més no mantenir, la seva dignitat com a persones. Tampoc parlo del llibre "el paciente inglés" que m'ha encantat i que us recomano, ni de la multiplicació (quatriplicació) de les vendes d'armes espanyoles (Miammar, Iran, Israel, Marroc...), ni de la nova tongada estival de salvatgisme primitiu amb les festes, pretesament populars, que giren al voltant de la tortura de bous. Tampoc parlo d'Osetia del Sud, Georgia o Rússia, ni de l'oleoducte que porta petroli des de l'Azerbaijan a Turquia passant per Georgia, ni de l'OTAN ni de les víctimes civils.

Per escurçar, només parlo de l'acte de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau d'ahir recordant que fa 63 anys del bombardeig d'Hiroshima i Nagasaki i d'un amic, Carlos Garcia Tomillero, que ens ha deixat.


Ahir, 9 d'agost, vam commemorar que feia 63 anys del llençament de la bomba atòmica sobre Nagasaki. El dia 6, sobre Hiroshima.
A partir de les set de la tarda ens vam instal·lar a la Rambla Nova, a l'alçada del Banc d'Espanya, per fer un taller de fanalets de paper, semblants als que es fan a Hiroshima, el 6 d'agost, per dipositar, després, al riu Motoyasu recordant les víctimes del bombardeig.
Amb els compassos de diferents melodies i cançons de diferents autors i/o grups (des de Lluis Llach a Alcatraz, passant per Bob Dylan, Victor Jara, Andrés Calamaro o Barón Rojo, tots tenien en comú les referències a Hiroshima) es va anar desgranant el taller que va rebre la col·laboració de força persones, la majoria nens, que van confeccionar algun fanalets en el qual van plasmar els seus missatges de pau i rebuig a les guerres. A remarcar l'elevada proporció de turistes que, coneixedors dels esdeveniments d'Hiroshima, es van acostar a participar en el taller.
Més tard, al voltant de dos quarts d'onze de la nit, acompanyats pels sons d'una flauta japonesa, vam encendre les espelmes dels fanalets i els vam dipositar a l'aigua de la Font del Centenari.
Vam cloure l'acte amb la lectura del següent text:

"Los que tuvieron más suerte murieron con la explosión letal. Otros fueron muriendo más lentamente, desangrados, de las quemaduras, de la sed, del horror, de la radioactividad... Los moribundos de Hiroshima lo primero que pedían era agua, el calor de la bomba atómica dejaba el ambiente profundamente seco... Según cuenta un soldado japonés que se paseaba entre la gente moribunda sin poder hacer nada: “La gente nos suplicaba que les diéramos agua. Teníamos cantimploras pero nos dijeron que no se la diéramos porque morirían. De todas formas murió mucha gente... Ahora pienso que debí darles agua...” Algunos llegaron al río, donde había montones de muertos ahogados... Y de pronto empezó a llover una lluvia negra con gotas gordas “que hacían daño” la gente habría la boca con la esperanza de que le cayera algo de agua en su boca... Era una lluvia negra venenosa ya que contenía las cenizas de la explosión nuclear, cenizas altamente contaminadas y radioactivas... Lo que facilitó que mucha más gente muriera..."

Podeu veure fotos de l'acte a la web de la Coordinadora http://usuaris.tinet.org/tgnapau/63%20anys%20d%27Hiroshima%20i%20Nagasaki/index.html

A lamentar, o simplement assenyalar, que l'Ajuntament de Tarragona, un any més i malgrat les propostes de foment de cultura de pau que els vam lliurar fa més d'un any (en relació a les quals encara esperem resposta) i la seva pertinença a la xarxa Alcaldes per la Pau (Majors for Peace. Motiu pel qual, fa uns anys, el llavors regidor i ara càrrec de confiança, Agustí Mallol, va anar a l'Assemblea General de l'ONU a New York), ha ignorat les dates i els fets.

Entre notícies sobre llibres, calor i el regust de l'acte d'ahir sobre Hiroshima i Nagasaki amb els fanalets de paper, aquest matí m'ha sobtat la notícia del traspàs de Carlos Garcia Tomillero, el pare d'Isabel Jover i sogre de Cesar Reglero (fundador i impulsor, el darrer, de Taller del Sol i el Boek861 entre d'altres projectes). Carlos tenia 95 anys però la seva vitalitat el portà a col·laborar en un bon nombre de projectes artístics i especialment de poesia visual.

Des dels voltants de l'any 2002, esdevingué, amb el Taller del Sol, un dels col·laboradors de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau a l'acte Paraules per la Pau.


Participà en diferents actes i hom el recorda, entre d'altres coses, per les poesies que recitava.
Acabo aquest llarguíssim post amb un dels poemes que Carlos recitava com ningú, El Piyayo, i com no amb desitjant amb .

¿Tu conoces al ”Piyayo”
un viejecillo renegro, reseco y chicuelo;
la mirada de gallo
pendenciero
y hocico de raposo
tiñoso...
que pide limosna por "tangos"
y maldice cantando "fandangos"
gangosos?

¡A chufla lo toma la gente
y a mi me da pena
y me causa un respeto imponente!

Ata a su cuerpo una guitarra,
Que chilla como una corneja
Y zumba como una chicharra
Y tiene arrumacos de vieja
Pelleja.
Yo le he visto cantando,
Babeando
De rabia y de vino,
Bailando
Con saltos felinos
Tocando a zarpazos,.
Los acordes de un viejo"tangazo"
Y, a sus contorsiones de ardilla,
Hace son con la sucia calderilla.

¡ a chufla lo toma la gente
y a mi me da pena
y me causa un respeto imponente!

Es su extraño arte
su cepo y su cruz,
su vida y su luz,
su tabaco y su aguardientillo...
y su pan y el de sus nietecillos:
"churumbeles" con greñas de alambre
y panzas de sapos.
Que aullan de hambre
Tiritando bajo los harapos;
Sin madre que lave su roña;
Sin padre que "afane"
Porque pena una muerte en santoña;
Sin mas sombra que la del abuelo...
¡poca sombra, porque es tan chicuelo;
en el altozano
tiene un cuchitril
¡a las vigas alcanza la mano;
y por lumbre y por luz, un candil.
Vacia sus alforjas
Que son sus bolsillos,
Bostezando los siete chiquillos,
Se agrupan riendo.
Y entre carantoñas les va repartiendo
Pan y pescao frito,
Con la parsimonia de un antiguo rito:
¡chavales!
¡pan de flor de harina!
Mascarlo despasio.
Mejo pan no se come en palasio.
Y este pescaito, ¡no es na?
¡sacao uno a uno del fondo del má!
¡gloria pura él!
Las espinas se comen tamié,
Que to es alimento...

Asi....despasito.
¡no llores, Manuela!
Tu no pués, porque no tiés muelas.
¡es tan chiquitita
mi niña bonita!..
así, despasito.
Muy remascaito,
Migaja a migaja, que dure,
Le van dando fin
A los cinco reales que costo el festín.
Luego entre guiñapos durmiendo,
Por matar el frío, muy apiñaditos.
La Virgen María contempla al “Piyayo”
Riendo
Y hay un Angel rubio que besa la frente
De cada gitano chiquito.

¡A chufla lo toma la gente!...
¡y a mi me da pena
y me causa un respeto imponente!

JOSE CARLOS DE LUNA (1890-1965)


Carlos, que la terra et sigui lleu!

1 comentari:

zel ha dit...

Tinc feina per una bona estona anant cap aquí i cap allà. Tinc ganes de fer-me amb el llibre, a veure com queda reflectida la lluita, i si recull el treball dels mil anònims que fèiem la feina bruta, que parla del Santi Vilanova, i aquest,amb respecte, el vaig conéixer figurant, però a peu de carrer hi erem d'altres, ja m'entens... Petons, rei!