Publicitat en els blogs, esglesia carca i poesia

Tinc una estoneta i he decidit penjar una mica de post. L'altre dia, després de penjar el darrer post, vaig aprofitar per donar un tomb pels blogs que segueixo i, com altres vegades, em vaig trobar amb que en més d'un hi ha gent que hi posa publicitat amb la qual cosa s'obren finestres emergents i coses d'aquestes amb la qual cosa, si vas ofegat amb la connexió (ja sabeu que aquests dies no tinc ADSL) la cosa encara es complica. Per aquest motiu he decidit especificar que en el meu blog no hi ha publicitat (si més no, comercial) i que no s'obren pop ups o finestres emergents.

Perquè la cosa no quedi de post "bronques" afegiré una reflexió: Aquest matí he pujat a Sant Magí amb les meves filles. Malgrat això de l'apostasia, fa anys que pugem a comprar ampolles d'aigua per elles i per la seva avia (o sigui ma mare). Quan ja marxavem m'he fixat en un senyor que estava de genolls, amb un posat d'intensa devoció, seguint el ritus que en aquell moment es feia a l'interior de l'esglesia. He recordat que enguany anunciaven que instal·larien pantalles perquè tothom pogués seguir aquests ritus i que, en el seu dia, davant la notícia, vaig pensar que amb l'arquebisbe que hi ha la cosa s'està tornant carca per moments (la seva presència a la mani per la família de Madrid o l'any jubilar que envaeix esferes laiques i es promociona amb estampes, perdó, amb cromos). Al tirar avall he vist una paradeta en la qual recollien signatures. He tirat enrera i he mirat de que anava. Estaven recollint signatures per conseguir freqüències per Radio Maria (diuen que no té res a veure amb una de nom semblant que hi ha a Polonia). En resum, tinc la sensació que això es va posant força carca.

Com que em sembla que la reflexió també és una mica bronques, acabaré el post amb un poema i una foto.
Cullons amb el poema. Ahir vaig anar a Barcelona i vaig comprar Casa de misericordia de Joan Margarit. Cullons! n'he buscat un per oferir-vos i se m'ha encongit el cor. N'he triat un que, de moment, no trobo tan punyent.

Horitzó

Una planúria de rostolls grocs.
Com una línia feta en un plànol,
l'autopista va fins a l'horitzó.
Penso que jo també vaig dibuixant
un traç segur damunt la meva vida.
Lluny d'una costa edificada i lletja,
amb la finestra oberta, condueixo
sentint l'aire a la cara, terra endins.

La foto és una vista de la Part Alta des del terrat de casa els meus pares.