Com ja he explicat un parell de cops, ja fa uns mesos que he tornat a treballar i, per tant, m'he de limitar a actualitzar el blog un màxim d'un o dos cops a la setmana. No he deixat la blogosfera, com algú pensava, però no puc actualitzar tan sovint com abans i tampoc puc visitar tan sovint els blogs que intento seguir.
Fa una estona m'he posat a preparar el post d'avui mentre a la plaça fan una actuació de, i per, gent gran. Probablement no soc just en aquest tema i demano disculpes a qui ho pugui llegir i no està d'acord amb aquesta opinió, però suposo que no m'acaba d'agradar fer-me gran i sentir les cançons i els galls perpetrats a l'escenari em fan pensar en una manera, patètica, de fer-se gran que m'agrada menys. Pensant-hi he recordat un fragment d'una entrevista a Joan Margarit que va publicar el diari El Punt (l'11 d'agost). Parlant del títol del seu darrer llibre, Casa de misericordia, deia que potser la poesia és la darrera casa de misericordia. La periodista li preguntava, un refugi? i Joan Margarit respòn:
"La paraula per si mateixa és la primera defensa contra la intempèrie. Si no poguéssim anomenar el món seria d'una agressivitat brutal. Si l'anomenem és com si l'ordenéssim i li traguéssim la càrrega agressiva que pot tenir. Si organitzo el món i anomeno "paret" la paret, "casa" la casa i "porta" la porta vaig organitzant el món i em vaig tranquil·litzant. Són eines per fer front a aquesta brutalitat que és la intempèrie i que acaba brutalment amb la mort. D'eines d'aquestes, no en tenim gaires : la poesia, la música, per alguns la religio, la filosofia per d'altres, poca cosa més. Quan no es té això, se substitueix per la distracció, el partit de futbol, la novel·la que només és un argument i que oblides quan l'acabes... no pots passar-te la vida distret, tot i que aquesta sigui una de les obsessions de la nostra societat."
Per acabar aquest post (que no és el que volia fer) afegeixo un poema de Jaime Gil de Biedma:
"La paraula per si mateixa és la primera defensa contra la intempèrie. Si no poguéssim anomenar el món seria d'una agressivitat brutal. Si l'anomenem és com si l'ordenéssim i li traguéssim la càrrega agressiva que pot tenir. Si organitzo el món i anomeno "paret" la paret, "casa" la casa i "porta" la porta vaig organitzant el món i em vaig tranquil·litzant. Són eines per fer front a aquesta brutalitat que és la intempèrie i que acaba brutalment amb la mort. D'eines d'aquestes, no en tenim gaires : la poesia, la música, per alguns la religio, la filosofia per d'altres, poca cosa més. Quan no es té això, se substitueix per la distracció, el partit de futbol, la novel·la que només és un argument i que oblides quan l'acabes... no pots passar-te la vida distret, tot i que aquesta sigui una de les obsessions de la nostra societat."
Per acabar aquest post (que no és el que volia fer) afegeixo un poema de Jaime Gil de Biedma:
NO VOLVERE A SER JOVEN
Jaime Gil de Biedma (1929 - 1991)
Que la vida iba en serio
Jaime Gil de Biedma (1929 - 1991)
Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
como todos los jóvenes yo vine
a llevarme la vida por delante.
Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos,
envejecer, morir, eran tan solo
las dimensiones del teatro.
Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir
es el único argumento de la obra.
5 comentaris:
no et posis tant filosof que tu encara ets molt jove i tens tota una vida per endavant.
I es que realitat, realitat, nomès ni ha una...
Abraçades,
I es que realitat, realitat, nomès ni ha una...
Abraçades,
M'ha agradat força aquesta poesia i m'han entrat ganes d'escriure'n.
Pero aquesta meva es mes optimista que la de Gil de Biedma.
suposo que, com tot, és una mica relatiu. Depen del punt de vista. I de l'intensitat en viure, anònim.
Si, Rosa, només una però riquíssima de matissos si estem a l'aguait.
En té de molt maques. Me n'alegro que hagi servit perquè n'escriguis una de més optimista, Sabina.
Publica un comentari a l'entrada