dissabte, 7 de novembre de 2009

Gira't de cara al vent...

Aquests dies coincideixen massa coses i ahir em vaig despertar al voltant de les quatre de la matinada i ja no vaig poder dormir. Després de donar voltes al llit i d'intentar fer alguna foto de l'habitació en penumbra (no me'n va sortir cap). Em vaig llevar, em vaig dutxar, vaig fer la meditació i me'n vaig anar cap el Balcó del Mediterrani.

Passejar pel carrer a les set de la matinada és ben agradable. Llàstima del soroll de les màquines de la neteja. Mentre passava per la Plaça Verdaguer i lamentava el sorollam d'una d'aquestes màquines vaig sentir soroll per la Rambla i vaig pensar que tampoc passava res que era un soroll més com els camions de transport, en definitiva, que començava el dia. Al arribar a la Rambla vaig comprovar que no hi havia cap camion de transport sinó més màquines i camions de la neteja.

Bé, al cap d'una estona, ja instal·lat, al Balcó, al Passeig de les Palmeres, sentiria, aquest cop si, com la ciutat anava recuperant l'activitat (i el soroll quotidià, clar).

Amb la lluna a l'esquena i el cel fosc vaig anar contemplant i fotografiant l'horitzó mentre s'anava ampliant la franja de llum amb unes tonalitats i reflexos preciosos. Les fotografies són boniquetes però no fan tota la justícia que es mereix l'albada que vaig contemplar.

Al voltant de les 8 vaig tocar el dos per anar a fer analítiques. Després un bon esmortzar amb pernil d'Extremadura va acabar de templar l'ànim pel dia. A la nit un amic m'explicava que la posta de sol també va ser espectacular.
Haurem d'estar atents. Val la pena.

Tanco el post amb un poema de Miquel Martí i Pol que parla de coses semblants:

Del bosc, abans tan pròxim,
a penes te’n recordes;
i, tanmateix, forma part de la teva
particular història.
Oblidar també és viure.
Ara torna a ser el temps
de seure pels pedrissos,
de clavar els ulls al bell mig de la tarda,
de rentar-se les mans
amb l’aigua de la pluja.
Revindran els torrents.
És l’hora del blat tendre i de la sal.
Gira’t de cara al vent i, a poc a poc,
sentiràs com la pell se’t desarruga.

6 comentaris:

Joana ha dit...

Quines imatges.... boniques, molt boniques.
El poema... molt encertat.

Jesús M. Tibau ha dit...

un gran espectable, un moment emotiu

zel ha dit...

Estem fets més de visual que no pas de paraules, no trobes? Hi ha paisatges sublims...

novesflors ha dit...

Unes fotos precioses.

Núria ha dit...

Unes paraules escrites amb mesura i delicadesa i unes fotos espectaculars, que donen sentit a haver-te aixecat tant d'hora un dissabte.

Josep Maria Yago ha dit...

Gràcies per la visita i els comentaris